Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

92. Ricardo (6-5, en els penals)

En aquesta llista de 366 noms, alguns repetits i algunes entrades amb més d'un gol, no hi ha porters. En la història de l'Eurocopa, cap d'ells no ha anotat cap gol de jugada en cap fase final. Els seus noms apareixen sempre superats per l'encert d'un atacant. Avui fem una excepció perquè, en els grans tornejos, els porters tenen una oportunitat bona de marcar en les tandes de penal, sempre que els seus tècnics hi confiïn o s'acabin els futbolistes de camp. L'únic porter que apareixerà en tota la llista va classificar el seu país per a les semifinals d'una Eurocopa el 2004 i, a més, ho va fer a casa. Va ser Ricardo Alexandre Martins Soares Pereira, conegut com a Ricardo.

Nascut a Montijo, una ciutat situada a davant de Lisboa, a l'altra banda de l'estuari del Tajo, com Paulo Futre, una estrella del futbol portuguès de l'anterior generació, la convocatòria de Ricardo per anar a l'Eurocopa va estar envoltada de polèmica. Aquell mateix any, el Porto havia guanyat la Lliga de Campions amb el veterà Vitor Baia com a indiscutible a la porteria. Però el seleccionador, Luiz Felipe Scolari, va decidir deixar-lo fora de la convocatòria per al torneig de casa. Anys després, encara no se sap gaire el motiu, tot i que segurament el tècnic brasiler preferia Ricardo i no volia tenir una de les estrelles del país a la banqueta i sense jugar, amb la repercussió que podria tenir per l'ambient del grup.

El fet cert és que Ricardo no era un desconegut. Ja tenia 28 anys i una sòlida trajectòria que havia començat, des del punt de vista professional, al Boavista, el segon equip de Porto. A la segona entitat de la capital del nord del país hi va guanyar una Copa i, sobretot, la lliga 2000-01, la primera, i fins ara l'única, de la història de l'entitat- A les ordres de Jaime Pacheco, en el conjunt destacaven el centrecampista Petit i el mitja punta bolivià Erwin Platini Sánchez.

Aquella mateixa temporada havia debutat amb la selecció i s'havia convertit en el substitut de Vitor Baia mentre aquest es recuperava d'una lesió de genoll. Va actuar en els dotze partits del Boavista a la Champions 2001-02, en què va aconseguir arribar a la segona fase de grups, i va ser el suplent en un mundial de Corea i Japó del 2002 de mal record per als lusitans, que van ser eliminats en la primera ronda.

L'estiu del 2003, amb 27 anys, Ricardo va canviar d'aires i va fitxar per l'Sporting de Portugal, al costat de casa, a Lisboa. Scolari ja havia apostat per ell com a porter titular de la selecció en detriment d'un Baia que anava acumulant èxits amb el Porto però que no havia tornat a l'equip nacional des del 2002. De fet, ja no hi va tornar més. Portugal era l'amfitriona d'un torneig en què tenia grans esperances i debutaria, precisament, a l'estadi del porter rival, Dragao, contra Grècia.

Les coses no va arrencar bé, ja que els locals van caure per 1-2 contra els hel·lens en el duel inaugural. Hi va haver crítiques a tothom i també per a Ricardo, que va encaixar un gol en fred de Karagounis en un xut llunyà. Per sort, el grup de Scolari ho va arreglar amb una victòria contra Rússia i amb una d'agònica davant d'Espanya que, a més, situava l'equip com a primer de grup. El rival en quarts seria Anglaterra.

El gol

El duel va ser espectacular. Es va avançar Owen per als visitants, però Hélder Postiga i Rui Costa, aquest ja a la pròrroga, semblava que permetrien la classificació portuguesa. Va ser abans de l'encert de Frank Lampard, que va dur l'eliminatòria a la tanda de penals. Aquesta va tenir Ricardo com a gran protagonista.

Després dels cinc primers llançaments de tots dos equips, el resultat era d'empat a quatre per les errades de David Beckham i Rui Costa, dos dels jugadors més talentosos, que van donar la culpa del seu xut desviat a la irregularitat del terreny en el punt de penal. Quan va començar la segona ronda de tirs, Ashley Cole i Hélder Postiga, aquest de Panenka, van anotar els seus. Era el torn de Darius Vassell i també el de Ricardo. El porter va aconseguir l'única parada de tota la tanda i, a sobre, va prendre la responsabilitat de xutar el següent. Ho va fer fort i col·locat, va batre David James i va situar el seu país entre els quatre millors.

El torneig no va acabar bé per a Portugal, ja que tot i que va guanyar els Països Baixos per 2-1 en les semifinals, va caure de manera gairebé tràgica contra Grècia en la final. Ricardo es va mantenir en la titularitat de la selecció durant dos campionats més, amb el quart lloc al mundial del 2006 a Alemanya, en què va tornar a ser decisiu en una tanda, a quarts de final, contra els anglesos, que van errar tres tirs, i amb la caiguda a la mateixa fase de quarts a l'Eurocopa del 2008. Amb 32 anys, deia adéu a la selecció.

A nivell de clubs, després del 2004, va seguir tres anys més a l'Sporting, amb qui va ser finalista de la UEFA, perduda també a casa, contra el CSKA de Moscou, i va guanyar una Copa. Amb 31 anys va decidir sortir a l'estranger. Va jugar força en dues temporades al Betis, amb descens a la segona, i molt poc a Leicester, a segona categoria. Ja amb 36 anys es va acomiadar del futbol amb dos cursos a l'Olhanense, també amb descens en el segon, i uns mesos de semiamateurisme abans de penjar els guants. Ricardo segurament no tenia el nivell de Baia, però aportava una gran sobrietat a l'equip, fet que van valorar els seus entrenadors i també l'afició, que li va fer viure el seu punt àlgid de popularitat després de transformar aquell penal del 2004.