Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

73. Jordi Alba (2-0)

Els laterals cada cop tenen més importància en el futbol modern. En un ecosistema amb elements de banda actuant a cama canviada i buscant gairebé sempre l'interior per rematar a porteria, són aquests jugadors, que fa dècades eren els més menystinguts de l'equip i es limitaven a exercir de marcadors, els que han de donar profunditat. Per això, molts d'ells són atacants reconvertits en tasques defensives que, al final, no ho són tant. És el que va passar amb l'evolució de  Jordi Alba.

Originari de l'Hospitalet de Llobregat, al costat mateix del Camp Nou, Jordi Alba es va formar com a extrem esquerre a les categories inferiors del FC Barcelona, però va ser descartat, entre d'altres motius, per la seva estatura, el 2005, quan ja tenia 16 anys. Es va haver de buscar la vida i va fitxar pel Cornellà, als conjunts inferiors del qual va fer bones temporades i va cridar l'atenció del futbol base del València, que el va contractar per 6.000 euros.

Alba, futbolista ràpid i dinàmic, va actuar al filial valencianista i va acceptar una cessió al Gimnàstic de Tarragona, conjunt de Segona Divisió, on va dur a terme una bona temporada 2008-09, amb 4 gols en 35 partits a les ordres d'un exjugador valencianista, César Ferrando. Actuava al mig del camp, com a interior, per davant del lateral i en aquesta posició va ser repescat pel primer equip del València, entrenat aleshores per Unai Emery.

Va ser el tècnic basc qui li va anar trobant una nova posició. Compartien banda amb el francès Jérémy Mathieu i tots dos tenien la capacitat de jugar de lateral o al centre del camp. Durant tres campanyes van formar una bona banda esquerra al València i això va valer a Alba anar convocat per primer cop amb la selecció absoluta de Vicente del Bosque, que cercava substitut per al campió del món, Joan Capdevila. Alba ja havia estat internacional en categories inferiors, arran del seu fitxatge pel València, i estava seleccionat també per als Jocs Olímpics d'aquell estiu a Londres, però un bon final de campanya amb el seu club va convèncer Del Bosque, que només l'havia fet jugar tres partits, d'endur-se'l a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna i, a més, de titular.

De fet, Alba es va veure beneficiat pel dèficit de jugadors en la posició de lateral esquerre. Els altres dos defenses de banda de la convocatòria, Arbeloa i Juanfran, eren dretans i això va donar via lliure per al jugador del València, que ja havia arribat a un acord per tornar al FC Barcelona, per jugar tots els minuts. Ho va fer en l'empat contra Itàlia i les victòries davant d'Irlanda i Croàcia en la primera fase, en el triomf contra França en els quarts i en l'agònic per penals contra Portugal a les semifinals. Era el moment d'afrontar la primera gran final de la seva carrera, la de l'Eurocopa contra Itàlia.

El gol

El partit va anar rodat per a Espanya des de l'inici. La tàctica d'actuar sense davanter centre i amb Cesc amb molta llibertat va destrossar els italians que, a més, van veure com el central Chiellini es lesionava. Els espanyols es van avançar aviat amb una acció del propi Cesc que va rematar Silva. Quatre minuts abans del descans, va arribar una anotació que pesaria molt i que explica el mateix protagonista en aquest vídeo de la UEFA.

Casillas va enviar una pilota llarga buscant Cesc qui, abandonant la posició de punta, va habilitar de cara Alba. Aquest va combinar amb Xavi i va començar a córrer per trencar la desorganitzada defensa transalpina. La passada mil·limètrica del director de joc del FC Barcelona i de la selecció va deixar tot sol el lateral davant de Buffon i, sense ningú a qui passar l'esfèrica, aquest va optar per resoldre i batre el porter. Era un 2-0 i mitja final. Prandelli, el seleccionador italià, va esgotar els canvis al descans però se li va lesionar Motta tot seguit. La segona part va ser un tràmit que van rematar el tercer gol, de Torres, i el quart, de Mata. 

Jordi Alba, per tant, va entrar amb el peu dret al FC Barcelona on, de seguida, es va fer amb el lloc de lateral. Havia arribat just després de la sortida de Guardiola del club, però amb Tito Vilanova, algú que el coneixia bé del planter, a la banqueta. Va guanyar la lliga el primer any i va seguir titular indiscutible a la selecció, amb la qual va ser subcampió de la Copa Confederacions a Brasil. També hi va jugar el seu primer mundial l'estiu següent, amb fracàs i marxa cap a casa a la primera ronda. 

Al FC Barcelona, després d'una temporada complicada amb Martino d'entrenador, ara amb Luis Enrique a la banqueta i amb el trident Messi-Suárez-Neymar, l'equip va aconseguir el seu segon doblet i ell va començar a crear una societat amb l'argentí que encara dura, aprofitant les entrades del brasiler cap a dins. L'acció de Messi picant la pilota des de la dreta o des del mig a la internada d'Alba per l'esquerra i el retorn d'aquest per la rematada de l'estrella s'ha convertit en un clàssic dels últims anys.

El 2016 també va participar a una Eurocopa que va significar l'adéu de Del Bosque a la selecció, amb revenja d'Itàlia als vuitens de final. Al Barça, la seva relació amb Luis Enrique es va deteriorar després d'un canvi de sistema d'aquest per intentar la remuntada, aconseguida, davant del París Saint-Germain a la Champions. Alba, jugador de caràcter molt fort i irascible, no es va prendre bé quedar fora del 3-4-3 per a aquell partit, però va respondre amb bones temporades un cop va sortir de l'equip el tècnic asturià, i també Neymar, amb dues lligues més a les ordres d'Ernesto Valverde. També va actuar en el convuls mundial del 2018, amb nova caiguda a vuitens, ara davant de Rússia.

En els últims anys, el fet que Luis Enrique hagi estat el seleccionador, tret d'uns mesos, no li ha fet fàcil tornar a l'equip nacional. Ara hi té molta competència, amb homes com Reguilón o Gayá que li posen molt complicat anar a l'Eurocopa del 2021, en part, també, per la seva falta de sintonia amb el preparador. L'estiu passat semblava que podia ser el de la seva sortida del FC Barcelona, amb la crisi esportiva que va acabar amb el 2-8 davant del Bayern a Lisboa, que arribava després de cursos de fracassos europeus, però no ha estat així. Segueix de titular, nou anys després de tornar a casa i d'aquell gol a la final de Kíev que va aplanar molt el camí de la selecció espanyola cap a la seva tercera Eurocopa.