Dinamarca, 3- Bèlgica, 2 (Euro 84-Primera fase)

90. Preben Elkjaer-Larsen (3-2)

En el futbol de dècades enrere es donaven casos que ara serien gairebé impensables. En un món, l'actual, en què el talent es detecta amb tanta precocitat i els grans jugadors ja mouen enormes quantitats de diners des de ben joves, seria molt difícil de creure que un dels millors davanters del continent es pogués passar anys en una lliga menor, gairebé sense que ningú no el conegués, i que esclatés als 27 anys per al gran públic d'una manera espectacular, però tardana. És el que va succeir amb l'atacant danès Preben Elkjaer-Larsen.

Perquè salvant totes les diferències, que són unes quantes. Elkjaer-Larsen mostrava un poder físic tan gran en aquell moment que es podria comparar amb el que demostra el noruec Haaland a l'actualitat. Era un jugador d'una potència absoluta, que podia superar els defenses per velocitat, però sobretot per resistència física, amb una notable facilitat anotadora i amb una capacitat de treball inacabable. No era excessivament estètic, però sí efectiu i, sovint, imparable. Malgrat això, molta gent no el va conèixer fins que va destacar en l'Eurocopa del 1984.

Abans s'havia passat sis anys al Lokeren belga, un conjunt provinent d'una lliga que a final dels setanta i a principi dels vuitanta era tremendament forta, amb clubs sovintejant les últimes rondes dels tornejos continentals. De fet, el Lokeren va arribar a uns quarts de final de la Copa de la UEFA, ja amb Elkjaer a l'equip, perduts davant del posterior campió, l'Ipswich Town de Bobby Robson.

L'atacant danès havia debutat jove al Vanlöse, un club dels afores de Copenhaguen, la seva ciutat natal. Amb dinou anys va ser contractat pel Colònia, un dels equips més forts de la lliga alemanya, amb el qual va guanyar una lliga i dues Copes, tot i que només hi va disputar nou partits i, per tant, la seva participació en els èxits va ser més aviat escassa. Aleshores, va arribar l'oferta dels flamencs, amb els quals va arribar a ser segon de la lliga la temporada 1980-81, però el nivell del qual era decreixent amb els anys. De tota manera, en els gairebé 200 partits que hi va disputar ell va aconseguir la més que notable xifra de 98 gols.

Paral·lelament, Dinamarca anava construint una gran selecció. Un conjunt que no havia estat mai a cap mundial i solament a una fase final de l'Eurocopa, la del 1964, va passar de l'últim lloc del grup en la prèvia del torneig europeu del 1980, darrere d'Anglaterra, les dues Irlandes i Bulgària, a quedar prop de Iugoslàvia i Itàlia en la del mundial d'Espanya 82. De cara al 1984, amb Sepp Piontek de seleccionador, va tornar a caure al mateix grup que Anglaterra, però la sort va ser molt diferent. Els nòrdics van vèncer a Wembley per 0-1, amb gol de Simonsen, en un partit en què Elkjaer va entrar a la segona part. Un triomf final a Grècia va permetre als danesos donar la gran sorpresa i entrar a la fase final del torneig. El davanter del Lokeren, amb quatre gols a la fase de classificació, ja era titular.

Dinamarca va iniciar el torneig amb dues males notícies, la lesió de Simonsen, que el va retirar del futbol, i la derrota al final del partit contra l'amfitriona, França, per culpa d'un gol de rebot de Platini. Però l'equip havia deixat una bona imatge que va ratificar en el segon duel, un triomf total per 5-0 davant de Iugoslàvia, un partit en què Elkjaer-Larsen va anotar el quart gol. El darrer duel de la ronda inicial era contra Bèlgica, i un empat valia. Però el partit es va complicar molt.

El gol

Perquè els belgues es van avançar a la primera meitat amb anotacions de Ceulemans i de Vercauteren. Per sort per als nòrdics, Arnesen va reduir la distància abans del descans, de penal, i al quart d'hora de la represa van empatar amb una rematada del suplent Brylle. La igualada valia, però els belgues van assetjar la porteria d'Ole Qvist per assolir el gol que els donés la classificació. El que es van trobar, però, va ser una contra d'algú que coneixien bé.

Perquè tot i que no fos conegut per mitja Europa, els defenses belgues sí que havien patit Elkjaer-Larsen a la seva lliga. Tot i això, no van ser capaços de controlar-lo quan va recollir un rebuig d'Ivan Nielsen encara al seu camp. Va enfilar cap a la porteria rival i es va endur l'esfèrica amb una mica de sort, després d'un rebuig de Coeck que va rebotar a les cames del desafortunat defensa De Greef. Elkjaer va tornar a recollir l'esfèrica, es va tornar a desfer del mateix jugador i, davant de la sortida de Pfaff, va picar-li la pilota per damunt per anotar el 3-2. La classificació quedava assegurada.

Però totes les bones vibracions es van acabar en les semifinals. Dinamarca va empatar a un gol contra Espanya i tot es va decidir a la tanda de penals. En l'últim tir dels danesos, Elkjaer va rematar per damunt de la porteria d'Arconada i el gol de Sarabia va deixar la Dinamita Roja fora del torneig. De tota manera, havien mostrat la carta de presentació i la gran actuació, penal a part, va permetre al davanter del Lokeren anar a jugar a la millor lliga del món.

Aleshores, amb només dos estrangers per equip, no era tan fàcil que una de les divuit formacions de la lliga italiana et contractés. Només 36 jugadors no transalpins de tot el món hi podien entrar, i Elkjaer va ser captat pel Verona, fent parella amb el defensa alemany Briegel, poderós físicament com ell. En la temporada del debut de Maradona a la Serie A, el protagonista va ser l'equip del Veneto, que va obtenir l'única lliga de la seva història amb vuit gols del danès. Entre el 84 i el 85 va quedar tercer i segon en la classificació per la Pilota d'Or, i encara faltava el millor.

Perquè superior a la seva actuació a l'Eurocopa del 84 va ser la que va mostrar al mundial de Mêxic, del 1986. En unes condicions dures per l'alçada i la calor, el poder físic danès es va imposar en una primera fase espectacular, amb victòries per 6-1 contra Uruguai i per 2-0 davant d'Alemanya. Elkjaer va fer un hat-trick davant dels sud-americans i abans li havia clavat el de la victòria a Escòcia. Però es van tornar a trobar Espanya davant, i la gran tarda de Butragueño a Querétaro, amb quatre gols i un 5-1, els va tornar a apartir del campionat.

Elkjaer-Larsen, que a Mêxic ja tenia 29 anys, va aguantar fins als 31 al Verona. Aquell estiu, el del 1988, Dinamarca també va jugar l'Eurocopa d'Alemanya. Allà, l'equip ja estava esgotat i va caure en els tres partits de la primera fase. Era el cant del cigne d'una generació i, tot i que el país va ser campió d'Europa quatre anys més tard, els jugadors que van entusiasmar a la dècada dels vuitanta ja no hi eren. El 1988, amb 31 anys, va tornar a casa, al Vejle, on només va poder jugar dues temporades. Tot i el seu desplegament físic, era una altra època. Elkjaer era un consumat fumador i aquest fet no devia ajudar a que pogués allargar la seva carrera. Va intentar ser entrenador el Silkeborg danès, però hi va durar poc. El millor ho havia deixat a damunt del camp. Llàstima que no hagués estat davant dels ulls del gran públic des d'uns quants anys abans.