Anglaterra, 0 (2)- Itàlia, 0 (4) (Euro 2012-Quarts de final)

74. Andrea Pirlo (2-2, en els penals)

Alguns futbolistes saben des del primer moment en quina demarcació destacaran. De seguida se'ls veu qualitats per actuar a la defensa, al mig del camp o a la davantera i, amb matisos, hi duen a terme tota la carrera. Però n'hi ha d'altres als quals no descobreixen la seva veritable vocació fins més endavant. Això sí, quan la troben, es poden convertir en un dels millors jugadors del món en aquell lloc. És el que va passar amb el genial Andrea Pirlo.

Pirlo va començar com a davanter i en aquesta posició va fer el seu debut a l'elit. Nascut a Flero, prop de Brescia, va ser en el conjunt d'aquesta ciutat del nord d'Itàlia amb el qual va debutar a l'elit i va ser contractat per l'Inter de Milà el 1998, quan tenia 19 anys. En les tres temporades en què va ser blau-i-negre el van infrautilitzar i ell no va arribar a marcar cap gol amb l'equip. En el segon, va ser cedit a la Reggina, on va aconseguir sis anotacions, i en el tercer, de retorn al Brescia, on va tenir lloc un esdeveniment crucial en la seva vida.

El veterà entrenador Carlo Mazzone ja disposava del llegendari Roberto Baggio a la davantera però valorava les habilitats de Pirlo. Aleshores el va provar al centre del camp, d'organitzador del joc. Van ser només deu partits, a part d'arribar a quarts de final de la Copa i d'assistir a l'estrella en un gran gol contra la Juventus. El primer d'aquells xocs, curiosament, va ser contra el Milan i les seves actuacions van servir perquè l'altre equip de la capital llombarda el fitxés per 17 milions d'euros a final de temporada. La seva posició al Brescia seria ocupada aquell 2001 per Pep Guardiola.

A la banda vermella i negra de San Siro va ser on va triomfar. També va debutar amb la selecció, just després del mundial del 2002, i ja no se'n va moure durant tretze anys. Al Milan va jugar fins al 2011 i, de la mà de Carlo Ancelotti a la banqueta, va viure una gran època, amb dues lligues i dues Lligues de Campions com a títols més destacables. Haurien pogut ser tres de no haver perdut la final d'Istanbul contra el Liverpool, el 2005. Sovint escortat per centrecampistes de tall físic com Gatusso o Ambrosini, entre d'altres, Pirlo donava la llum a l'equip i assistia sovint per als gols dels Xetvtxenko, Crespo o Inzaghi.

Amb la selecció, després que el 2004 s'acabés l'era Trapattoni, amb l'eliminació a la primera fase de l'Eurocopa, va viure el gran moment de la seva vida en proclamar-se campió del món a Alemanya, el 2006, amb la preparació de Marcello Lippi. En l'Eurocopa del 2008, l'equip va ser eliminat a quarts de final i va viure una gran decepció a la Copa del Món del 2010, amb derrota a la primera fase inesperada contra Eslovàquia que enviava l'azzurra cap a casa. 

El 2011, el Milan va decidir que havia de renovar la plantilla i va acceptar que Pirlo, que tenia ja 32 anys, fitxés per la Juventus, el gran rival. Va ser un error, perquè a l'equip de Torí va viure quatre grans temporades més fins al 2015. Al final del seu primer any a la Juve, saldat amb el títol de lliga, va entrar a la convocatòria d'un tècnic al qual agradava el joc de toc com Cesare Prandelli per a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna del 2012.

El gol

Va ser un molt bon torneig per als italians, que va començar amb un empat contra la vigent campiona, Espanya, en el duel inaugural. Després, una altra igualada contra Croàcia, amb gol seu de falta, i una victòria curta davant d'Irlanda obrien el pas cap als quarts de final, a Kíev davant d'Anglaterra. Itàlia va dur el pes del partit, però aquest tampoc no va mostrar gaires oportunitats de cap dels dos equips i es va superar la pròrroga per arribar als penals. Itàlia va iniciar la ronda de xuts amb gol de Balotelli. Va empatar Gerrard, però llavors Montolivo va enviar a fora el seu xut. Rooney consolidava l'avantatge britànic amb el 2-1. El tercer xut dels italians l'havia de fer Pirlo, amb una gran pressió, i explica com va decidir fer el que va fer en aquest vídeo de la UEFA.

En cas d'errada, Itàlia gairebé hauria estat eliminada, però amb tota la sang freda del món va executar un Panenka i va superar Joe Hart. L'acció va fer canviar tot l'estat d'ànim i va afectar tant els anglesos que Ashley Young va disparar el següent tret al pal. Amb l'empat restablert i amb els ànims renovats, Nocerino va fer el 2-3. Tot seguit, un altre Ashley, Cole, va veure com Buffon li aturava un xut ple de desconfiança i ho va deixar tot preparat perquè Diamanti classifiqués els italians per a les semifinals. En aquestes, en un gran partit, van derrotar Alemanya per 2-1 amb dues anotacions de Balotelli. Lamentablement, Espanya va ser massa superior a la final, resolta per 4-0 i amb Itàlia acabant el partit amb deu homes per una lesió de Motta quan ja havia fet els tres canvis. Va ser l'última oportunitat real de Pirlo de guanyar un gran torneig amb la selecció.

En les temporades següents, va seguir guanyant lligues amb la Juventus i impartint mestratge amb un joc cada vegada més reconegut. Va participar en la Copa Confederacions del 2013, en què els penals, aquest cop, i Espanya, novament, el van deixar fora del torneig per una errada de Bonucci. El 2014, Itàlia va fracassar a Brasil. Tot i vèncer Anglaterra en el primer partit, dues derrotes davant de Costa Rica i Uruguai l'apartaven de la competició. Pirlo encara jugaria quatre partits més amb la selecció, l'últim quan ja havia deixat la Juventus, el 2015. Se'n podia haver acomiadat sent campió d'Europa de clubs, però en el seu últim partit de blanc i negre va caure en la final de la Champions davant del FC Barcelona a Berlín, al mateix escenari on havia estat campió del món nou anys abans, per 3-1.

Amb 37 anys va voler viure una nova aventura als Estats Units i va fitxar pel New York City. Va arribar-hi a jugar els play-off dos anys, però sense sort. Es va retirar el 2017 i va iniciar immediatament una tasca d'entrenador que el va dur l'estiu passat a la banqueta de la Juventus en substitució de Maurizio Sarri. Gairebé no té experiència en aquest nou rol, però tothom el respecta, pel que va ser com a jugador i per un caràcter tranquil com el que va demostrar en aquell penal a Kíev, el 2012, en què va deixar glaçats els anglesos.