Txecoslovàquia, 0- Alemanya Federal, 1 (Euro 80-Primera fase)

181. Karl-Heinz Rummenigge (0-1)

La vida després de deixar el futbol pot ser molt dura per a alguns jugadors que no s'hi saben adaptar. Molts d'ells inicien carreres d'entrenadors, però els que no ho fan han de lluitar per trobar el seu lloc a la societat. Ara bé, quan ets llegenda del Bayern de Munic, la cosa canvia, ja que el club bavarès té una llarga història d'aprofitar els seus actius al camp per portar-los després als despatxos i que la roda no pari mai. És el que va passar amb l'exestrella del club i de la selecció i actual president, Karl-Heinz Rummenigge.

Originari de Lippstadt, al Rin del Nord-Westfàlia, el més normal és que acabés jugant al Borussia Dortmund, ciutat molt propera, o a d'altres dels molts equips d'elit que hi ha a la conca del Ruhr. Però als dinou anys va ser captat pel Bayern del Borussia Lippstadt, el club de la seva terra, i encara va tenir temps de coincidir amb el mític equip campió de tres Copes d'Europa entre el 1974 i el 1976. Ell era a la plantilla durant les dues últimes i va ser titular en la del 1976, amb victòria contra el Saint-Etiènne per 1-0 a Glasgow.

Aleshores, però, el Bayern no dominava la Bundesliga. Ho feien d'altres equips com el Borussia Mönchengladbach, el Colònia o l'Hamburg i Rummenigge no va guanyar el seu primer campionat fins al 1980. El mateix any de la final guanyada, el 1976, just després de la derrota alemanya en l'Eurocopa de Belgrad amb el gol de Panenka, va debutar amb la selecció. Els alemanys no van haver de disputar fase de classificació per al mundial d'Argentina, com a vigents campions, i per això es va rodar en tot d'amistosos fins al torneig del 1978. Allà, un equip d'entreguerres, entre els campions del 74 i la nova generació, va decebre i va quedar fora de competició a la segona fase, però ell es va començar a mostrar al món amb tres gols.

Rummenigge era un davanter molt complet. Amb una gran facilitat per driblar, era potent i disposava d'una gran intuïció a l'hora de rematar a porteria. Tenia molt gol. De fet, va acabar la seva carrera amb una mitjana molt alta de més de mig gol per partit a nivell de clubs, amb 220 en 425 partits. En la selecció en va marcar 45, entre ells, un en una final d'un mundial. 

El 1980, després de guanyar la primera lliga amb el Bayern, Rummenigge arribava en forma a l'Eurocopa del 1980, a Itàlia, amb 24 anys, i com a un dels líders d'un conjunt renovat, de la mà de Jupp Derwall, que intentaria tornar al camí de la victòria.

El gol

I la primera oportunitat va arribar amb una revenja, la de la final de quatre anys abans, contra Txecoslovàquia. El partit, a Roma, es va jugar en família. El públic italià va donar l'esquena al campionat pels escàndols que castigaven el seu futbol. Als deu minuts de la segona part, el davanter del Bayern va sorgir per resoldre un debut important. Per primer cop, el campionat tenia dos grups de quatre equips i només el primer es classificava directament per a la final. Tot comptava.

Una falta a l'esquerra de l'atac alemany no va ser correctament defensava pels txecoslovacs. La pilota va arribar al talentós Hansi Müller qui, després d'una paret, va fer un barret al defensa Barmos. Va centrar a l'àrea, el porter Netolicka va estar indecís en la sortida i el defensa Stambachr va badar i Rummenigge, amb el cap, una altra de les seves armes importants, va rematar en paràbola i va marcar l'únic gol del partit. Els dos primers punts queien de la banda alemanya i la revenja era un fet.

Rummenigge no anotaria cap més gol en el torneig, però n'obtindria un premi més gran, el del títol europeu, que seria l'únic que guanyaria amb la selecció. Ell només deixaria de jugar 24 minuts del partit intranscendent contra Grècia i va ser peça clau en la final guanyada a última hora contra Bèlgica per 2-1.

Eren els millors anys de la seva carrera, que va seguir amb un extraordinari mundial del 1982, a Espanya. Tot i que l'equip el va iniciar amb una dolorosa derrota contra Algèria (1-2), en el següent partit ell va anotar tres gols davant de Xile (4-1). Això sí, va tenir problemes físics durant tot el campionat i el seleccionador el va haver de reservar en la històrica semifinal contra França. Va sortir al camp, l'equip va rebre el tercer gol (3-1) i, mig coix, va iniciar la remuntada amb un gol. Es va arribar als penals i allà els alemanys van accedir a la final. Ell va anotar el seu xut. Lamentablement, ni ell, ni Alemanya no van estar a l'alçada en una final dominada per Itàlia per 3-1.

El 1984, amb 28 anys, va decidir provar una nova aventura i va fitxar per l'Inter de Milà. Aquell estiu, els alemanys van fracassar a l'Eurocopa de França, en què van ser eliminats per un gol de l'espanyol Maceda a la primera fase. Va deixar empremta al país transalpí durant les tres temporades en què hi va ser, tot i que l'equip no va guanyar cap títol. Arribava un altre mundial, quan ell ja tenia trenta anys, i tot i que el va començar a la banqueta, va ser titular des dels vuitens de final, contra Marroc. Va ser rellevat davant de Mèxic, en un partit amb penals, i França i va disputar la seva segona final, aquest cop contra l'Argentina de Maradona. Quan tot semblava perdut amb el 2-0, ell va iniciar una altra remuntada que va culminar Völler amb el 2-2. El gol de Burruchaga, però, el va deixar novament frustrat.

El 1987 va començar la seva decadència com a jugador fitxant pel Servette suís, on es va retirar jugant a futbol a un nivell més baix, però amb 34 gols en 60 partits. La mitjana es mantenia. Un cop penjades les botes, el 1989, Kalle, com és conegut, va iniciar la resta de la seva vida i va tornar al Bayern, un club que no deixa mai de banda els seus actius. Va entrar-hi com a vicepresident i ara n'és el president, cuidant perquè, passin els jugadors que hi passin, els valors de l'entitat es mantinguin, com li van ensenyar a ell els membres de generació daurada del 1974 quan s'hi va incorporar, ja fa 45 anys.