Alemanya, 1 (6)- Itàlia, 1 (5) (Euro 2016- Quarts de final)

131. Mesut Özil (1-0)

Hi ha futbolistes que, quan acabin la seva carrera, miraran enrere i veuran una gran trajectòria en grans equips, un compte corrent sanejat i un palmarès envejat per molts. Però alhora, segurament, amb el pas dels anys, poden arribar a imaginar fins on hauria pogut arribar el seu immens talent si hagués estat explotat fins a les últimes conseqüències. És possible que això passi amb el centrecampista alemany Mesut Özil.

Nascut a Gelsenkirchen, i d'ascendència turca, Özil és segurament el jugador alemany més virtuós de l'última dècada. Esquerrà tancat, adaptat al centre del camp després d'uns inicis d'explotar la banda esquerra, ha estat la referència de la selecció de Joachim Löw durant l'època gloriosa en què, entre d'altres fites, va assolir el mundial del 2014. Al mateix temps, però, Özil ha pecat gairebé sempre de ser un jugador amb fama d'indolent, de poc sacrificat, de prestar més interès al que passava a fora el camp que al joc en si i, fins i tot, ha estat polèmic per les seves idees polítiques.

Crescut en equips de segona fila de la seva ciutat natal, va anar a la veïna Essen per actuar als equips inferiors del Rot-Weiss, un dels fundadors de la Copa d'Europa, abans de ser captat definitivament pel Schalke, conjunt amb el qual va debutar a la Bundesliga. Hi va estar només una temporada i mitja i, en un mercat d'hivern, va ser contractat pel Werder Bremen per cinc milions d'euros. Al costat del riu Wesser va esclatar com a jugador. En dues temporades i mitja es va fer un nom en el panorama europeu. Va guanyar una Copa i va arribar a una final de la UEFA i, a més, va debutar amb la selecció absoluta.

Özil ja era conegut perquè havia liderat una gran selecció alemanya al títol europeu sub-21 en el torneig jugat a Suècia el 2009, amb victòria contra Anglaterra per 0-4 en una final en què va anotar un gol. A aquell equip hi havia talents com Neuer, Boateng, Hummels o Khedira, que serien campions del món cinc anys més tard. El 2010 va participar en el seu primer gran torneig, el mundial de Sud-àfrica, en què va quedar tercer i va marcar un gol. Amb 21 anys ja era considerat una estrella i el Reial Madrid el va contractar per 18 milions d'euros.

En les seves tres temporades al Bernabéu va créixer molt com a jugador sota la tutela d'algú que el marcava de prop com José Mourinho. Özil és un jugador que necessita sentir-se important i el portuguès li va donar els galons necessaris. Amb ell, després d'obtenir la Copa en el seu primer curs, va fer una gran temporada 2011-12, amb títol de lliga inclòs i participació a l'Eurocopa, torneig en què Alemanya va ser eliminada per Itàlia en les semifinals, en un partit en què va destacar Balotelli i en què ell va marcar un gol estèril. Aquell duel tindria revenja.

El 2013, després de tensions amb Mourinho, va decidir deixar el Madrid i fitxar per l'Arsenal per 47 milions d'euros. L'arribada de Modric al conjunt blanc li havia pres protagonisme i el va tornar a buscar en un conjunt de joc atractiu com els gunners, on encara hi havia Arsène Wenger. El seu estil de joc ha estat sempre controvertit a l'Emirates. Ha liderat grans moments i tres Copes i una Copa de la Lliga conquerides, amb d'altres d'apatia que han provocat que el públic se li llancés a sobre. Així és ell, algú que et pot canviar un partit sempre que vulgui, tot i que no sempre ho vol.

El 2014 va arribar el seu gran moment, el del títol mundial a Brasil, amb la titularitat assegurada i un gol important contra Algèria a vuitens de final. Tot i la seva irregularitat, i algunes lesions. Löw el mantenia de titular i amb aquesta condició va aguantar dos anys més, fins a l'Eurocopa de França del 2016.

El gol

Alemanya va tenir una primera fase relativament còmoda, amb dues victòries no gaire brillants i un empat, i es va desfer sense problemes d'Eslovàquia per 3-0 en els vuitens de final. En els quarts, a Bordeus, esperava Itàlia, el botxí del 2012 i un rival que no li sol anar bé als alemanys. Contra ells també havien caigut en una recordada semifinal del mundial del 2006 i, encara més enrere, en la final del mundial 82 i en les semifinals de la Copa del Món del 1970. Era una bèstia negra i el partit va ser molt tancat. Es va començar a obrir, per uns moments, a la segona part.

Era el minut 20 de la represa quan, situat a l'esquerra, Mario Gómez va cedir cap a la internada del lateral Héctor i aquest va superar amb la centrada l'oposició de Bonucci. La pilota va arribar al cor de l'àrea petita i Özil, entrant des de la seva situació de mitja punta, va guanyar en la cursa Giaccherini i va superar Buffon. Alemanya semblava que tenia el partit dominat, però va veure com un penal va propiciar l'empat de penal de Bonucci al minut 78. 

El xoc va ser espectacular, amb una pròrroga sense gols i es va decidir en una inacabable tanda de penals. Özil va errar el seu, el tercer dels germànics, però van pesar més els errors de Zaza, Pellè, Bonucci i Darmian, que van permetre que Alemanya es prengués la revenja. Lamentablement per al conjunt de Löw, una clara derrota per 0-2 contra França en les semifinals li va barrar el camí del partit decisiu del torneig.

Tot i que només tenia 27 anys, el torneig va marcar un punt d'inflexió per a un Özil que va assistir a la caiguda de l'Arsenal del Top-4 de la lliga anglesa i no es va lliurar de la renovació de l'equip nacional. A més, va ser protagonista de diverses polèmiques respecte de la seva nacionalitat. Va anar al mundial del 2018, en què va participar en les dues derrotes contra Mèxic i Corea del Sud que van precipitar l'eliminació alemanya abans d'hora. Des d'aquest moment, la caixa dels trons va esclatar. 

Els aficionats li retreien que se sentia més turc que alemany després d'unes fotos amb el president otomà, Recep Tayyip Erdogan, a qui va invitar a la seva boda. Les crítiques sobre la indolència damunt del camp van multiplicar-se i una situació banal com que no cantava mai l'himne nacional en la interpretació prèvia als partits, un fet en què ningú pensava quan arribaven les victòries, adquiria ara importància en els mitjans de comunicació. Özil va queixar-se de racisme a Alemanya i va abandonar la selecció després de la Copa del Món, amb 29 anys.

Dos anys i mig després, Özil va deixar de comptar per a l'entrenador de l'Arsenal, Mikel Arteta, que pretenia futbolistes més compromesos amb la reconstrucció de l'equip, i va fitxar pel Fenerbahçe, amb la qual cosa feia realitat el somni de jugar a la terra dels seus pares. Amb 33 anys, Özil sap que ja no millorarà tot el que ha fet, però haurà d'afrontar un final de carrera que no serà fàcil per algú com a ell, a qui se li va donar un talent que només va esprémer fins a un cert punt.