Txecoslovàquia, 2- Alemanya Federal, 2 (Euro 76-Final)

211. Dieter Müller (2-1)

De manera cíclica, el futbol alemany ha viscut un idili entre el cognom Müller i el gol. És conegut per tothom Gerd Müller, el màxim golejador de la història del Bayern de Munic i de la Bundesliga, un dels rematadors més voraços de la història i qui li va donar a l'equip germànic el seu segon mundial, amb un gol, el 1974. Darrerament, Thomas Müller, també campió del món, en el seu cas el 2014, jugador amb una relació especial amb la porteria contrària. Però no ho és tant un jugador que només va actuar en dotze partits amb la selecció, però que va ser capaç d'anotar nou gols en aquests enfrontaments, i que va marcar quatre gols en dos partits en una Eurocopa quadrangular que no va guanyar Alemanya Federal. Era Dieter Müller.

Tot i la seva fugacitat, apareixerà més cops en aquesta llista, motiu pel qual caldrà dividir la seva carrera en apartats. El 1976 només tenia 22 anys, en feia tres que era al Colònia i dues temporades abans havia estat a punt de quedar màxim golejador de la lliga alemanya. Només el va superar, per tres gols, Jupp Heynckes. Dieter Müller es diferenciava de Gerd en el fet que el primer era més físic, amb 1,83 metres d'alçada, però posseïa el mateix instint per marcar.

Nascut a Offenbach am Main, al costat mateix de Frankfurt, els seus orígens havien estat als Kickers, històric conjunt de la ciutat. En el seu orígen no es deia Müller, sinó Kaster, el cognom del seu pare Heinz, jugador del Sankt Pauli i de l'Eintracht en la dècada dels cinquanta. Però quan va passar a professionals va decidir adquirir el cognom Müller del seu pare adoptiu i així va ser conegut arreu.

Després de deixar el seu conjunt de formació, va estar-se vuit temporades al Colònia, equip amb el qual va anotar 159 gols en 248 partits, va guanyar una lliga i dues Copes i es va convertir en dues ocasions en màxim golejador de la competició. Tots aquests títols, però, van arribar després del torneig que el va donar a conèixer internacionalment, una Eurocopa que Alemanya li hauria de deure en cas d'haver estat guanyada.

De fet, no va ser gaire normal la seva convocatòria per al torneig final bàsicament perquè no havia debutat en la selecció abans del campionat. Va arribar-hi com a suplent i va ser utilitzat per l'entrenador, Helmut Schön, com a mesura desesperada a onze minuts per al final de la semifinal contra Iugoslàvia, que els alemanys perdien per 2-1. No només va empatar al minut següent d'entrar al camp en la primera pilota que va tocar, sinó que va marcar dos gols més a la pròrroga. Ja era heroi nacional.

El gol

Una aparició tan fulgurant el van fer ser titular en la final contra Txecoslovàquia. Els alemanys tenien problemes per trobar un substitut de Gerd Müller, que havia abandonat l'equip nacional després de guanyar la final del mundial del 1974 i ja no hi tornaria més, una decisió de la qual es va penedir després, i les xifres de l'altre Müller eren una bona arma per aspirar a retenir el títol aconseguit el 1972. Però els txecoslovacs no tenien els mateixos plans i es van avançar en el marcador, primer amb un gol de Svehlik al minut 8 i després amb un de Dobias, al 25. Però tres minuts després, Alemanya Federal va aparèixer al partit.

Va ser en una acció per la banda dreta després d'una passada de Schwarzenbeck a Vogts, que va avançar i, quan va ser obstaculitzat, la pilota va caure en Bonhof. Aquest va aixecar el cap i va veure el golejador Dieter Müller sol, al segon pal, en posició dubtosa. Va fer una bona centrada i el rematador va empalmar una volea caient a terra que va fer inútil l'estirada del porter Viktor. Quart gol en 69 minuts efectius de joc.

Alemanya Federal empataria el partit a l'últim minut del temps reglamentari, mitjançant l'extrem Holzenbein. La final va anar fins als penals. Allà, una errada d'Uli Hoeness i el penal famós de Panenka van donar la victòria als txecoslovacs. Dieter Müller no va xutar cap dels trets des dels onze metres. La seva gran actuació no havia servit per assegurar el títol.

El millor de la relació entre aquest Müller i la selecció és que va tornar a ser convocat per a la següent competició, el mundial d'Argentina, el 1978, un altre cop sense haver jugat cap dels partits de la fase de classificació. De fet, després d'un bon 1977, en què va anotar tres gols en cinc amistosos, feia un any que no anava convocat quan Helmut Schön va tornar-hi a pensar. En els quatre partits en què va actuar va tornar a marcar dos gols, però no va poder evitar l'eliminació d'una selecció ja devaluada, però que dos anys després seria campiona d'Europa, en la segona fase. Després d'allò, quan només tenia 24 anys, ja no es va tornar a vestir més la camiseta de l'equip nacional. La història de Dieter Müller és la d'un dels millors rendiments quant a xifres i menys continuïtat que es coneix.