França, 0 (5)- Països Baixos, 0 (4)

82. Laurent Blanc (5-4, a la tanda de penals)

Hi ha qui diu que a partir dels trenta anys els jugadors ja entren en la davallada, tant física, com futbolística, i que el que no han donat fins aleshores, ja no ho donaran. Sembla complicat que travessat aquest llindar es puguin obtenir els títols i el reconeixement que no han arribat fins llavors. Però alguns ho aconsegueixen. El 1996, França venia d'una sèrie de traumes importants i calia renovar tota la selecció. Però el tècnic, Aimé Jacquet, va saber allargar la carrera d'alguns dels elements que semblava que ja no havien donat tot i en va treure un gran rendiment. És el que va passar amb el central Laurent Blanc.

Nascut a Alès, entre Marsella, Montpeller i Nîmes, amb 30 anys ja havia fet un recorregut important pel futbol del seu país i, fins i tot, havia jugat un any a la lliga italiana, però fins aleshores els títols se li havien negat gairebé sempre. Central elegant, dotat d'una gran qualitat per treure la pilota jugada i fins i tot amb facilitat per actuar, en els primers temps, al centre del camp, Blanc va debutar a l'elit al Montpeller amb 18 anys, i amb l'equip del sud de França va assolir un títol de Copa, el 1990, en una final guanyada contra el Racing de París amb tres gols a la pròrroga, entre ells el seu.

De fet, les dades golejadores de Blanc al Montpeller, a còpia de marcar penals i en rematades de cap a les sortides de faltes i córners, són impressionants, amb 76 anotacions en 243 partits. El seu bon rendiment no havia passat inadvertit per la selecció, però el combinat gal va quedar sorprenentment fora del mundial del 1990, a Itàlia, a mans de Iugoslàvia i Escòcia. El 1991, Blanc va provar l'aventura al Nàpols, amb el qual no va fer un mal any, amb sis gols. Però no s'hi va sentir a gust i va tornar a França per actuar en el modest Nîmes, amb el qual no va poder evitar l'última posició.

Tot i això, Michel Platini el va convocar per a l'Eurocopa de Suècia del 1992. Hi va jugar els tres partits i va ser testimoni d'excepció del fracàs i del gol d'Elstrup per a Dinamarca que deixava la selecció fora del torneig a les primeres de canvi. Aquell estiu el va fitxar el St. Étienne i, amb la selecció, va tornar a protagonitzar un altre desastre. Ell jugava el dia en què Emil Kostadínov va marcar a l'últim minut al Parc dels Prínceps i deixava França fora del mundial del 1994, als Estats Units. La selecció va fer una neteja absoluta, però Jacquet, que era l'ajudant del destituït Houllier, va decidir seguir comptant amb ell. I el 1995 va canviar la seva sort.

Va ser als trenta anys quan va fer la temporada de la seva vida al modest Auxerre del sempitern Guy Roux. Al costat dels Silvestre, Taribo West, Lamouchi, Martins, Diomède o Laslandes va conquerir un impensable títol de lliga. Evidentment, va ser convocat per a l'Eurocopa de l'estiu següent, a Anglaterra, on França intentaria redimir-se.

El gol

La primera fase va ser bona, amb victòries sobre Romania i Bulgària, aquesta amb un gol seu inclòs, i un empat suficient contra Espanya. Amb la primera plaça del grup assegurada, arribava el duel de quarts de final davant dels Països Baixos a Liverpool. El partit va ser tancat i va acabar sense gols. Caldria anar a la tanda de penals. I aquesta la va acabar de decidir Blanc.

Tothom va anar marcat els seus llançaments, De Kock, Ronald de Boer i Kluivert per als neerlandesos i Zidane, Djorkaeff i Lizarazu per als gals. En el quart tir, Seedorf va permetre l'aturada de Lama, un xut que avui es faria repetir perquè el porter es va avançar massa, en una acció no castigada pel col·legiat malagueny López Nieto. Guérin va fer el quart per França i Blind, el cinquè dels oranje. Tota la responsabilitat queia al peu dret de Blanc qui, amb calma, va enganyar Van der Sar, tot i una relliscada porterior, i va classificar França per a les semifinals.

Tot i la derrota posterior, també per penals, malgrat l'anotació del propi Blanc, contra la República Txeca, els seus següents anys amb la selecció van ser els millors de la seva vida. Aquell estiu va fitxar pel FC Barcelona, per on va passar sense pena ni glòria des del punt de vista personal, que no de títols, durant un curs, amb Copa, Recopa i Supercopa, i el 1997 va ser contractat per l'Olympique de Marsella. De fet, una trajectòria fins aleshores poc brillant es va anar enriquint, ja que després de dos anys al Vélodrome encara jugaria a l'Inter de Milà i al Manchester United, amb qui va guanyar una lliga.

L'explosió, però, arribaria a nivell de selecció. El 1998 va ser mariscal de l'equip que va guanyar el mundial, tot i que una targeta li va fer perdre's la final. En el torneig, en els vuitens contra Paraguai, es va convertir en el primer jugador d'anotar un gol d'or en una Copa del Món. La gran trajectòria es va completar el 2000, amb 34 anys, quan va ser vital en la consecució de l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, en el seu últim partit internacional.

Quan es va retirar, el 2003, va iniciar una llarga trajectòria d'entrenador que encara dura i en la qual ha entrenat el Bordeus, el París Saint-Germain i la selecció francesa. Va ser l'encarregat de substituir l'irascible Raymond Domènech després del mundial de Sud-àfrica del 2010 i va arribar a quarts de final a l'Eurocopa del 2012 després de retornar una pau a l'equip nacional de la qual es beneficiaria Didier Deschamps en els anys posteriors. Blanc, un líder silenciós i elegant que va sobreviure a uns anys vint de la seva vida poc exitosos per celebrar el millor en una maduresa que va començar en aquella Eurocopa d'Anglaterra.