Alemanya, 3- Eslovàquia, 0 (Euro 2016-Vuitens de final)

104. Jerome Boateng (1-0)

Els defenses han hagut de canviar els seus rols habituals per interpretar bé el futbol dels últims anys. Ja no són aquells jugadors poc tècnics que en tenien prou sent durs per poder sobreviure en els seus clubs. Ara han d'acompanyar l'equip, treure la pilota ben jugada i viure, en les formacions grans, amb molts metres a l'esquena, la qual cosa els converteix en vulnerables. En ecosistemes com els que han acompanyat la selecció alemanya de l'última dècada i mitja, ha estat essencial un futbolista llest tàcticament i també fort físicament com Jerome Boateng.

Va néixer a Berlín un any i dos mesos abans de caure el mur. Fill de mare alemanya i de pare ghanès, és germanastre d'un altre famós jugador, Kevin-Prince Boateng, amb qui comparteixen pare i a qui es va enfrontar al mundial del 2010. Jerome no ha dubtat mai de defensar els colors de la selecció del seu país de naixement, tot i que explica que sent una connexió especial amb el centreafricà, on no va viatjar mai en els seus vint primers anys de vida. Kevin-Prince també va néixer a Berlín, i segurament els seus costums, com ara gustos musicals, són més europeus, però ell sí que va acceptar defensar la nació d'origen del seu pare.

Jerome Boateng va viure els seus inicis al Tennis Borussia de la capital alemanya abans de ser fitxat per l'Hertha, el conjunt principal de la ciutat, amb el qual va debutar a l'elit. Ho va fer amb divuit anys però hi va durar poc. Va rebre una oferta d'un milió d'euros de l'Hamburg i va tenir tres molt bones temporades al conjunt hanseàtic, amb el qual va estar en les posicions principals de la lliga i va arribar a una semifinals de la Copa de la UEFA. Aquest salt li va obrir les portes de la selecció de Joachim Löw, tècnic que buscava jugadors amb bon moviment de pilota i solvents físicament com ell per renovar la defensa. 

També formava part de l'equip alemany que va proclamar-se campió europeu sub-21 a Suècia i el mateix any va debutar en l'absoluta, en un partit de classificació per al mundial de Sud-àfrica. Va entrar a la convocatòria, només amb 21 anys, i va ser allà on es va enfrontar durant 72 minuts al seu germà, en un triomf alemany per 0-1, amb gol d'Özil. Alemanya va arribar a les semifinals, amb ell disputant cinc partits, sempre de titular. Ja no deixaria les convocatòries de la Mannschaft durant els nou anys posteriors.

El mateix estiu el va fitxar l'emergent Manchester City, que va pagar per ell més de deu milions d'euros. Però es va lesionar en un partit internacional i mai no es va adaptar al joc de l'equip. Per això, l'estiu següent va expressar el seu desig de marxar i va trobar el Bayern de Munic, que el va contractar per 13 milions d'euros. I allà va iniciar la millor part de la seva carrera. La primera temporada es va saldar amb tot de subcampionats, el més dolorós del qual el de la Champions, a casa, contra el Chelsea. Però va ser el preludi d'una gran temporada 2012-13 en què ell era essencial en l'equip de Jupp Heynckes que va assolir el triplet.

L'any anterior, havia arribat a les semifinals de l'Eurocopa 2012 amb Alemanya i, el posterior, va assolir la millor fita internacional de la seva carrera, quan va quedar campió del món amb la selecció a Brasil. En aquelles èpoques alternava la posició de lateral dret amb la de central, tot i que va ser en aquesta última en la qual es va consolidar. Boateng va disputar el set partits d'aquell mundial a un nivell extraordinari que va mantenir al Bayern amb l'arribada de Pep Guardiola, el 2013. De fet, des de llavors, ha guanyat set lligues consecutives i cinc de les últimes set Copes, en un domini insultant dels bavaresos.

El 2016, després d'una fase de classificació més complicada de l'esperat, amb derrotes a Polònia i Irlanda, Alemanya havia entrat a l'Eurocopa de França del 2016. La primera fase del campionat va ser efectiva, però poc brillant per als alemanys. Amb ell de titular indiscutible van vèncer Ucraïna per 2-0 i Irlanda del Nord per 1-0 i van cedir un empat a zero contra Polònia. En la ronda de vuitens de final esperava Eslovàquia.

El gol

Alemanya era clara favorita però no es volia refiar contra un rival que havia fet bones actuacions a la primera fase, amb triomf contra Rússia i empat davant d'Anglaterra inclòs. A l'hora de la veritat, el duel va ser senzill per al conjunt de Löw, que es va avançar als vuit minuts amb un gran gol.

Va ser en un córner llançat per Kroos que va rebutjar el defensa Skriniar, Curiosament, algú de l'envergadura de Boateng no havia anat a rematar el llançament i s'havia quedat en la cobertura fora de l'àrea. Per això, estava ben situat quan la pilota li va caure del cel i amb la cama dreta va engaltar una esplèndida volea, molt controlada i a baixa alçada, que va superar el porter Kozacik, tapat per molts defenses. Va ser el seu únic gol en un gran torneig de seleccions i el va celebrar besant el seu únic tatuatge, un que porta al braç dret, en què es pot llegir "Agyenim", el seu segon nom que significa "El Gran" en l'idioma ashanti-twi, el del seu pare.

Alemanya no va patir gaire per guanyar el partit per 3-0, amb gols posteriors de Mario Gómez i Julian Draxler. Ho va fer més per deixar a la cuneta Itàlia en els quarts de final, en un duel resolt per penals i en què ell va anotar el seu, just l'anterior a l'errada definitiva de Matteo Darmian. Les coses no va ser tan positives en les semifinals, amb derrota per 0-2 contra França.

Els següents anys han estat bons per a Jerome Boateng, que ha conservat el seu estatus al Bayern amb tots els tècnics i que porta força bé la veterania, ja amb 32 anys. Va viure el punt negre del mundial de Rússia 2018. Va ser present en la derrota contra Mèxic per 0-1 i va ser expulsat en el segon partit, contra Suècia, que al final els alemanys van guanyar per 2-1. Es va perdre el tercer, amb derrota i eliminació sonada contra Corea del Sud. Només va jugar dos partits més de la següent Lliga de Nacions abans que el seleccionador, Joachim Löw, anunciés que no comptaria més amb ell, ni amb Thomas Müller, ni amb Mats Hummels. Els dos primers el van deixar malament durant la temporada passada, sent peces clau en el triplet del Bayern de Hansi Flick, malgrat que ell es va lesionar en la final de la Champions guanyada al París Saint-Germain.

Boateng sembla que no anirà a l'Eurocopa 2021, tot i que els darrers resultats demostren que Löw encara no ha trobat bons substituts per a ell i els seus companys de generació. Jerome, persona amb arrels africanes però que se sent molt alemany, ha estat part fonamental de l'última dècada d'èxits del Bayern i de la selecció, amb moments per al record com aquell gol contra Eslovàquia a Lilla.

Rússia, 0- Portugal, 2 (Euro 2004-Primera fase)

Portugal, 2- Països Baixos, 1 (Euro 2004-Semifinals)

105. Maniche (0-1 i 2-0)

Ja s'ha explicat moltes vegades en aquesta llista que hi ha jugadors que destaquen més pel seu sentit tàctic que per la seva tècnica individual, ni que aquesta sigui més que acceptable, ja que, si no, no arribarien a l'elit. En la Portugal de principi de segle, la que va arribar a la final de l'Eurocopa del 2004 i a les semifinals del mundial 2006, destacava una parella de mig centres que equilibraven un conjunt virtuós. El més posicional era Costinha i el més mòbil, que solia arribar més a posicions d'atac, era Nuno Ricardo Oliveira Ribeiro, més conegut per tothom com Maniche.

I com hem vist ja també en molts casos de jugadors portuguesos, i queda reflectit amb la camiseta amb què apareix en aquesta entrada, la del Porto, Maniche va ser un jugador originari d'una zona del país que va triomfar a l'altra. De fet, és un dels pocs de la història que ha vestit les samarretes dels tres grans de Portugal. Va néixer a Lisboa, va créixer al Benfica i estava tan arrelat al club de les àligues que el seu sobrenom procedeix d'un exjugador de l'equip. Quan era petit, era ros i li van dir que s'assemblava a Michael Manniche, un jugador danès que va actuar al club benfiquista, amb notable èxit, durant la dècada dels vuitanta. Va adaptar la denominació al portuguès, li va treure una "n" i va ser conegut així durant tota la seva trajectòria.

Va créixer al club de la capital i als 19 anys, quan encara era considerat un extrem, va ser cedit a l'Alverca, una entitat que servia al Benfica per foguejar jugadors joves. S'hi va estar tres anys, entre la primera i la segona categoria, abans no va tornar a Lisboa per consolidar-se al primer equip "encarnado". A diferència de gairebé tots els seus companys de generació, ell no va formar part mai de les premiades seleccions de base portugueses. La seva explosió va arribar tard.

El salt el va fer el 2002. Amb 24 anys va acabar el seu contracte amb el Benfica i va ser reclutat per José Mourinho, que havia arribat al Porto. Va ser un indiscutible del tècnic de Setúbal des del començament. El va consolidar en una posició de mig centre però amb molta arribada a l'àrea per explotar la seva gran virtut, el xut des de llarga distància. La primera temporada va ser espectacular, amb títols de lliga, Copa i Copa de la UEFA amb els Dragoes i la segona, encara més, ja que els portuguesos van aconseguir proclamar-se campions d'Europa de clubs. En el trajecte, Maniche va anotar-hi tres gols, dos de particularment importants en els quarts de final contra l'Olympique de Lió.

El seu esclat havia provocat que el nou seleccionador portuguès, un Luiz Felipe Scolari d'una escola molt semblant a la de Mourinho, comencés a comptar amb ell per a la selecció absoluta. Va debutar en els amistosos del 2003, ja que Portugal no havia de disputar fase de classificació per a una Eurocopa que havia d'organitzar i, després del seu gran any al Porto i de ser campió d'Europa, era un fix per al torneig que va iniciar-se el juny del 2004.

El gol

Portugal no va començar bé el campionat amb una derrota contra Grècia en el duel inaugural de Porto. El segon partit, a Lisboa, era contra Rússia i calia guanyar i Maniche va posar la primera pedra ben aviat.

Va ser en una falta provocada per Simao a la banda dreta. Figo la va llançar, però el propi Maniche la va recuperar i es va dirigir cap a l'àrea després de passar-la a Deco. El jugador nacionalitzat va disparar des de lluny, com solia fer, però li va quedar un xut interceptat que va tornar a peus de Maniche qui, en posició de davanter centre, es va regirar i va superar el porter Ovtxinníkov. Un gol de Rui Costa a la segona part va segellar el 2-0 final.

Portugal va passar a quarts gràcies a un gol de Nuno Gomes contra Espanya i després a semifinals en un partit espectacular contra Anglaterra resolt per penals quan els 120 minuts de joc havien finalitzat amb empat a dos. El rival en semifinals eren els Països Baixos i el partit es va desencallar amb un cop de cap de Cristiano Ronaldo al minut 25. Als tretze de la represa, va arribar el segon.

Va ser en un contraatac lusità que va finalitzar en córner. Cristiano el va servir ràpidament, com sol ser habitual el realitzador de la retransmissió es va entretenir més del compte emetent repeticions que no porten a res i es va menjar amb patates com Maniche rebia la pilota des de fora de l'àrea i anotava el 2-0 amb un gran xut parabòlic. Per sort, hi havia repeticions, aquestes sí útils, i tothom va poder observar el golàs. Portugal va patir fins al final per culpa d'un autogol de Jorge Andrade, però va arribar a la final, que va perdre pocs dies després de manera inesperada, novament davant de Grècia. 

Maniche es va estar mig any més a un Porto que havia perdut el seu gran valedor, José Mourinho, i en el mercat d'hivern va fitxar pel Dinamo de Moscou per 16 milions d'euros, però a l'estiu següent va sortir cedit al Chelsea, novament de Mourinho. Però aquest cop va ser diferent. La gran competència que hi havia no li van deixar jugar gaire partits, només onze, i el 2006, l'any del mundial, sortiria amb destinació a l'Atlètic de Madrid.

Aquell estiu, va disputar la seva primera i única Copa del Món, la d'Alemanya, en què va arribar lluny, a la quarta posició. Hi va tornar a marcar dos gols, un de particularment important, l'1-0, novament contra els neerlandesos, en un duel que va ser una batalla campal a Núremberg. Scolari sí que mantenia la confiança en ell, tot i els problemes amb els clubs, i hi va ser titular en tots els partits.

Amb 28 anys, semblava en un gran moment per a un futbolista, però va començar a encadenar temporades amb un rendiment per sota de l'esperat. En va estar dues amb l'Atlètic, amb unes actuacions irregulars, i a la tercera va ser tallat pel tècnic Javier Aguirre i cedit a l'Inter, on tampoc no va jugar gaire però va quedar campió de lliga, amb un gol important contra la Juventus inclòs. Aleshores va rebre un gran cop, quan tot i haver participat gairebé en tots els partits de la fase de classificació, Scolari el va deixar fora de l'Eurocopa del 2008. Ja no va jugar cap altre gran campionat.

Maniche va tornar a Madrid on hi va jugar un altra temporada abans d'una aventura bastant positiva a Alemanya, al Colònia, i la retirada a la seva ciutat, però no al Benfica, que l'havia descobert, sinó a l'Sporting, amb la qual cosa feia triplet dels tres grans equips de Portugal. Tot i que tenia un acord de renovació amb els Lleons, Maniche va decidir retirar-se amb 33 anys, el 2011, i va iniciar una carrera d'entrenador que no va durar gaire, com la seva trajectòria a l'elit del futbol europeu, que va ser de pocs anys, però intensa i fructífera per a ell.

Grècia, 1- Espanya, 2 (Euro 2008-Primera fase)
i Rússia, 0- Espanya, 3 (Euro 2008-Semifinals)

106. Dani Güiza (1-2 i 0-2)

Hi ha futbolistes, sobretot davanters i golejadors, que duen a terme una carrera força anònima en equips de segona fila i en categories fins i tot que no són les primeres de cada país que, en un moment donat, exploten, enganxen una temporada extraordinària i passen al primer pla, abans de tornar a baixar en el seu rendiment. Si aquesta època d'esclat coincideix amb el millor moment de la selecció nacional del teu país i saps agafar bé l'onada, aquesta et porta cap a títols tan importants com l'Eurocopa amb tu de protagonista, ni que siguis secundari. És el que va passar el 2008 amb el davanter Daniel González Güiza.

El jugador andalús va viure la seva millor temporada en el club que primer va confiar en ell, tot i que el deixés escapar en primera instància. Havia començat a jugar a futbol a al seva ciutat, Jerez de la Frontera, i va ser quan va actuar a Segona B, amb el Dos Hermanas, quan va ser contactat pel Mallorca. Güiza, un davanter oportunista i amb bons moviments a dins i a fora de l'àrea, que tenia en Kiko com a ídol, tot i que ell era més anotador i no tan artista com el gadità, va aterrar a l'illa amb 19 anys però gairebé no hi va tenir oportunitats durant tres temporades en què els insulars vivien moments d'èxits.

El 2003 va ser cedit al Recreativo de Huelva, on tampoc no va gaudir de minuts, i al filial del FC Barcelona, on sí que es va retrobar amb la porteria contrària a Segona Divisió B. Per això va ser contractat pel Ciutat de Múrcia, a Segona, on va viure dues grans temporades, amb 16 i 20 gols. Per aquest motiu va ser fitxat pel Getafe, la temporada 2005-06.

Va ser al sud de Madrid on va tornar a sonar el seu nom després de dos anys molt bons, sobretot el segon, en què amb l'equip va arribar a la final de la Copa del Rei després d'eliminar el FC Barcelona guanyant-lo per 4-0 a casa amb dos gols seus. El partit decisiu el van perdre contra el Sevilla, però ell es va guanyar el retorn al Mallorca, l'equip que l'havia rebutjat només quatre anys enrere. I allà hi va viure la temporada de la seva vida.

Amb 27 gols a la lliga es va convertir en el màxim anotador de la competició i, a més, va ser cridat per primera vegada pel seleccionador, Luis Aragonés, per a un partit contra França. Era complicat que lluités amb Villa i Torres per ocupar un lloc de davanter titular, però el veterà entrenador hi va confiar com a atacant suplent i el va incloure a la llista per a l'Eurocopa del 2008, a Suïssa i Àustria.

Els gols

Güiza no va jugar cap dels dos primers partits, però les victòries contra Rússia i Suècia asseguraven als espanyols el primer lloc del grup. Per això, el tècnic va introduir un equip de suplents en el tercer partit, contra una Grècia ja eliminada. Els hel·lens es van avançar amb un gol de Charisteas abans del descans, però Espanya va jugar millor a la represa i va empatar amb una rematada de De la Red al quart d'hora. Semblava que el partit acabaria amb igualada, però encara faltava un gol.

Dos minuts abans del final, Iniesta, l'únic habitual titular que havia jugat el partit, va entrar per la banda dreta, però va centrar amb l'esquerra, la que en teoria no és la bona. La pilota es va anar tancant i Güiza va trencar la defensa rival, es va avançar al porter Nikopolidis i, de cap, va marcar el gol de la victòria. En els quarts de final, va rellevar Torres cinc minuts abans del final del partit contra Itàlia, que va acabar sense gols i que es va decidir per penals. Ell va fallar el seu, però les errades de De Rossi i Di Natale van classificar Espanya per a les semifinals. El rival tornava a ser Rússia, ara a Viena. Ell va tornar a entrar al camp a l'equador de la segona part, un altre cop en el lloc de Torres. Espanya ja guanyava per 0-1 i, set minuts després, va tenir un altre moment de glòria.

Va ser en una paret entre Silva i Cesc, que havia substituït Villa. La pilota tornava cap al canari, però Güiza es trobava en la mateixa trajectòria, es va avançar al porter Akinfeev i el va batre amb una rematada amb l'exterior del peu dret. El tercer gol de Silva, nou minuts més tard, confirmava una classificació per a la final que Espanya guanyaria per 1-0 contra Alemanya amb gol de Torres. Güiza hi va jugar els dotze minuts finals. Amb 28 anys, es trobava en el zenit de la seva carrera.

Però paral·lelament als èxits, Güiza també duia una vida convulsa. Durant la seva etapa de Getafe s'havia divorciat de la primera dona, amb qui tenia un fill, i hi havia conegut Nuria Bermúdez, una habitual tertuliana dels programes televisius del cor que es va convertir en la seva agent i parella. La vida de tots dos sortia a totes hores pels mitjans i ell mateix havia confessat que la vida nocturna li agradava massa. Durant l'Eurocopa, Bermúdez estava embarassada i sortia a tot arreu i va ser ella qui li va lligar el següent contracte, amb el Fenerbahçe turc, que el va fitxar per 14 milions d'euros.

A Turquia hi va jugar tres temporades i, tot i que hi va guanyar la lliga en l'última, el seu rendiment va baixar. Amb la selecció encara va participar en la Copa Confederacions del 2009, amb dos gols contra Sud-àfrica en la victòria en el partit pel tercer lloc, però després d'un amistós contra França el març del 2010, va deixar de comptar per a Vicente del Bosque. No va entrar a la llista per al mundial que els espanyols van guanyar i ja no hi va tornar més.

Després de deixar el Fenerbahçe, ja amb 31 anys, va tornar al Getafe, on només va marcar tres gols en 32 partits i va iniciar el crepuscle de la seva carrera amb dos anys al Cerro Porteño paraguaià, on va guanyar un campionat de clausura, un ascens de Segona B a Segona amb el seu Cadis i la retirada amb l'Atlético Sanluqueño, la formació de la seva ciutat, on encara juga a Segona B amb 40 anys. Al final, la carrera de Güiza ha estat molt llarga i amb moments de lluïment, com aquell 2008 en què va ser campió d'Europa i que mai no oblidarà.

França, 2- Irlanda, 1 (Euro 2016-Vuitens de final)

107. Antoine Griezmann (1-1 i 2-1)

Tot i que el principi de la seva relació amb l'estrella del FC Barcelona, Leo Messi, no va ser fluïda, comparteix alguns trets en comú en la seva trajectòria. A part de ser davanters i esquerrans, cap dels dos no ha crescut esportivament al seu país, ja que la seva trajectòria professional, i una bona part de la de formació, s'ha desenvolupat en equips de la lliga espanyola. Tot i ser estrelles dels respectius combinats nacionals, a tots dos els ha costat de ser acceptats per una afició que no els havia vist créixer i que, per tant, no els coneixia d'inici. A banda de l'argentí, la segona part d'aquest binomi és Antoine Griezmann.

Perquè tot i proclamar-se campió d'Europa sub-19 i quart classificat en el mundial sub-20 amb la selecció francesa, Griezmann no ha jugat mai de manera professional en cap equip del seu país. En aquelles convocatòries va coincidir amb estrelles futures com Lacazette o el central Koulibaly, i amb jugadors ben coneguts a casa nostra com Coquelin o Bakambu, però entre que el seu cognom és d'origen alemany, la seva mare d'ascendència portuguesa i que ell va entrar de ben jove al planter de la Reial Societat, els francesos van trigar a sentir-se'l com a seu.

El conjunt donostiarra el va captar quan ell vivia a Baiona, a l'altra banda de la frontera administrativa amb França, després de ser captat en un torneig a París quan actuava amb el Montpeller. Va debutar en el primer equip dels bascos en una època complicada, quan aquests militaven a la Segona Divisió, però va rebre la total confiança de l'entrenador, l'uruguaià Martín Lasarte, i va ascendir la temporada 2009-10, l'any del seu debut, quan tenia 19 anys.

A Anoeta va jugar quatre temporades a Primera, en què va anar passant de ser un jugador més de banda, aprofitant el fet de ser esquerrà i la seva velocitat, a centrar la seva posició i convertir-se en un segon davanter amb gran arribada a l'àrea rival. Queda clar en el seu rendiment de cara a la porteria contrària, en què va passar de 7 gols en el campionat els dos primers cursos, a 10 en el tercer i a 16 en el quart, el 2014.

Aquell va ser l'any en què va debutar en l'absoluta. Va ser el març, en un partit contra els Països Baixos, i va convèncer tant Deschamps que no va dubtar de portar-lo al mundial de Brasil, que va afrontar amb 23 anys, després d'una experiència de només quatre amistosos amb els "bleus". Va ser titular en tres partits i va entrar de relleu en dos en una davantera en què entre ell, Benzema i Giroud es disputaven dos llocs. L'equip va quedar eliminat en els quarts de final per Alemanya, però ja s'havia guanyat un lloc a les convocatòries.

L'estiu del 2014 va fer un altre salt a la seva carrera i va fitxar per l'Atlètic de Madrid, amb el qual va guanyar una Supercopa d'Espanya només aterrar. Li va costar adaptar-se a la filosofia del tècnic Simeone, però un cop ho va fer, ja no el van treure de la titularitat. En la seva segona campanya va conduir l'equip a la final de la Champions. Però en aquell partit va errar un penal decisiu durant el temps reglamentari que hauria pogut donar el títol al seu equip. En la tanda, va anotar el que li tocava, però els matalassers van caure per una errada de Juanfran. Calia refer-se, perquè pocs dies després arrencava l'Eurocopa que, a més, se celebrava a França.

L'equip amfitrió va arrencar amb dubtes, amb una victòria a última hora contra Romania gràcies a un gol de Payet. En el segon duel, als francesos els va costar vèncer Albània. Fins aleshores, Griezmann no estava fent una bona competició, però va anotar gairebé en el descompte i va obrir la llauna d'un 2-0 que va completar Payet. També va jugar el tercer partit, un empat sense gols contra Suïssa. L'equip s'havia classificat com a primer de grup i als vuitens esperava la rocosa Irlanda.

Els gols

I les coses no van començar gens bé a Lió. Els illencs es van avançar aviat amb un penal transformat per Robbie Brady després d'una falta a l'àrea de Pogba a Long. El partit s'estava complicant i va arribar al descans amb el 0-1. A la represa, França va posar setge a l'àrea rival i en tres minuts va canviar tot.

I ho va començar a fer als tretze minuts d'una manera insospitada. Els locals van dur a terme una bona transició i Griezmann va alliberar la pilota enrere cap a Payet després d'una passada interior de Pogba. Aquesta va arribar a la banda dreta, per a la incorporació de Sagna i el lateral va fer una centrada mil·limètrica cap a punt de penal o el mateix Griezmann, que havia trobat l'espai entre els centrals, tot sol, va rematar de cap, un tipus d'acció que no sovinteja però que va executar com un especialista, i va batre el porter Randolph. Sense temps per reaccionar, els irlandesos van rebre el segon.

En aquesta oportunitat, el gol no va ser tan elaborat. Va arribar en una pilota llarga de Rami cap al davanter centre Giroud. Aquest estava d'esquena a porteria, però el central Duffy va cometre l'errada d'anar a tapar una acció que ja controlava el seu company Keogh. Va deixar un espai enorme buit a l'àrea i quan Giroud va descarregar la pilota, els dos defenses eren al mateix lloc i havien deixat camí lliure per a l'arribada de Griezmann qui, totalment sol, no va perdonar. A sobre, Duffy va ser expulsat cinc minuts més tard i amb més problemes dels previstos, França entrava als quarts de final.

En aquell partit, amb els dos gols que servien per avançar ronda, el públic francès va aprendre a estimar un jugador que necessita el seu temps per adaptar-se a les noves situacions i que no té un joc fàcil de desxifrar a primera vista. Griezmann ja acumulava tres gols en el campionat, però n'arribarien més, i més importants.

Itàlia, 2- Espanya, 0 (Euro 2016-Quarts de final)

108. Giorgio Chiellini (1-0)

Itàlia ha estat sempre una terra de grans defenses. El joc que s'ha practicat durant molt temps al país transalpí afavoria les característiques dels jugadors disciplinats tàcticament, forts físicament, alguns fins i tot millor dotats tècnicament del que semblava. A més, formaven part d'entramats que afavorien les seves virtuts. En les últimes temporades, el joc a Itàlia s'ha obert i això ha provocat la necessitat de disposar de jugadors de cobertura ràpids i correctors. Alguns s'han hagut de reciclar i de vegades els ha costat, però se n'han sortit amb capacitat de sacrifici i amb voluntat de millora. És el cas de Giorgio Chiellini.

Ni la imatge que tenim d'ell, ni la seva aparença física, no són les d'un fi estilista. Chiellini és un jugador dur, contundent quan fa falta, però com sol passar amb d'altres de les seves característiques, com Pepe o Materazzi, no és gens desaprofitable tècnicament. Esquerrà, els seus orígens són de lateral, però es va anar traslladant a la posició de central on ha format grans defenses de tres, amb Barzagli i Bonucci, o de dos, amb aquest últim, sempre potencial el seu perfil.

Nascut a Pisa, va començar a jugar a la veïna Livorno, on curiosament els seus orígens són de centrecampista, primer, i d'extrem esquerre, després. Poc a poc, però, els tècnics van anar-li veient qualitats defensives i el van anar endarrerint fins a acabar de lateral. Va debutar amb el primer equip i llavors va passar una d'aquelles situacions que li haurien pogut canviar la carrera. Amb 18 anys va ser contractat per la Roma per més de tres milions d'euros. Però el club de la capital no se'l va creure mai, i el va cedir al seu equip d'origen, primer, i a la Fiorentina, després. 

Chiellini ho va aprofitar per fer dos anys sensacionals, primer a la Serie B i després a la Serie A. Habitual de les seleccions inferiors, el 2004 va guanyar la medalla de bronze als Jocs Olímpics d'Atenes, just entre les dues cessions, i va debutar amb la selecció absoluta quan ja vestia de "viola". Com a carta de presentació, va ser amonestat en el seu primer duel, contra Finlàndia. El 2005, veient la seva evolució, la Juventus va apostar per ell i en va pagar 4 milions d'euros.

La seva arrencada al club va ser bona, entrant sovint en els plans de Fabio Capello, tot i que encara era suplent i no va formar part de la llista per al mundial que els italians van guanyar el 2006. A més, aquell estiu va esclatar l'escàndol Calciopoli, que va enviar els torinesos a la Serie B. Aquella va ser una gran oportunitat per a Chiellini. Aleshores, el seu estatus encara no era alt, però amb la marxa d'alguns puntals va aprofitar els partits a Segona per convertir-se en insubstituïble, Va jugar-hi 32 partits i va marcar tres gols. L'equip va tornar a la Serie A i tots els membres d'aquella plantilla van ser considerats herois pels aficionats.

Amb l'equip de retorn a l'elit, ja ningú no el va treure de la titularitat i també es va convertir en un fix de la selecció, amb la qual va disputar el primer torneig internacional el 2008, una Eurocopa en què va jugar tres partits. En totes aquestes temporades ha guanyat nou lligues i cinc Copes amb els juventins, entre d'altres guardons. El 2011, amb l'arribada a la banqueta d'Antonio Conte i la introducció del sistema de tres centrals, Chiellini, que tampoc no tenia la rapidesa d'abans, va anar deixant la posició de lateral per convertir-se en un central ràpid i atent sempre a qualsevol situació.

Des del punt de vista internacional, va disputar els mundials de Sud-àfrica i Brasil, tots dos amb eliminacions a la primera fase i en el segon amb un episodi controvertit quan va ser mossegat per Luis Suárez, en una jugada que va fer la volta al món. També va arribar a la final de l'Eurocopa 2012 amb l'equip que aleshores dirigia Cesare Prandelli. L'equip va perdre contra Espanya per 4-0 i ell es va lesionar en el minut 21. Perquè les lesions recurrents l'han acompanyat bastant, sobretot en els últims anys.

El 2016, Chiellini es va retrobar amb Conte per afrontar una Eurocopa per a la qual Itàlia s'havia classificat amb gran solvència. Amb la cobertura de la Juventus, els azzurri van fer una bona primera fase, amb triomfs sobre Bèlgica i Suècia i una derrota intranscendent davant d'Irlanda. A vuitens de final esperava Espanya, l'equip que havia fet fora els italians dels dos últims tornejos continentals.

El gol

El partit es va disputar a Saint-Denis. Espanya ja havia executat el cant del cigne en el mundial anterior, després d'haver encadenat títols entre les Eurocopes del 2008 i el 2012 i el mundial del 2010, i semblava que l'etapa de Vicente del Bosque com a seleccionador tocava a la fi. Els italians, molt més intensos, van jugar millor i van avançar-se passada la mitja hora de joc.

Sergio Ramos va cometre una falta evitable sobre un Graziano Pellè que estava d'esquena a la porteria. El llançament el va fer el brasiler nacionalitat Éder, amb una gran potència. De Gea no va poder blocar la pilota, que va quedar morta. Giaccherini no hi va arribar amb claredat, obstaculitzat pel porter, però Chiellini va capturar el rebot avançant-se a Piqué i va marcar el primer gol del partit. Just abans del final, Pellè marcaria el segon i posaria fi al regnat europeu dels espanyols. Lamentablement, Itàlia va quedar eliminada en la següent ronda per Alemanya a la tanda de penals, en un partit en què Chiellini va ser substituït per Simone Zaza en l'últim minut de la pròrroga per evitar-li xutar un penal. Curiosament, Zaza el va fallar i els transalpins van quedar fora del campionat.

Des de llavors, Chiellini, persona de fort caràcter, que no ha dubtat en criticar fins i tot companys en públic en documentals de Netflix o en la seva autobiografia, "Io, Giorgio", ha seguit guanyat títols, tot i que va viure el gran punt negre de l'eliminació d'Itàlia en la fase de classificació del mundial del 2018 a Rússia a mans de Suècia en el play-off. Tot i això, i de tenir ja 36 anys i moltes lesions musculars, és un habitual de les convocatòries de Roberto Mancini, el nou seleccionador, i si el físic li ho permet ha de ser present a l'Eurocopa del 2021, on tornarà a posar tot el seu ofici a disposició d'una Itàlia ben diferent a aquella en què ell va començar a jugar.

Alemanya, 4- Grècia, 2 (Euro 2012-Quarts de final)

109- Sami Khedira (2-1)

La selecció alemanya que ha aconseguit grans èxits durant la segona dècada del segle, entre ells el mundial del 2014, i ha arribat a instàncies superiors d'altres competicions ha disposat de molt talent en diverses línies del camp, que han provocat que el seu joc de toc i de posició s'hagi imposat en la majoria de partits que ha disputat. Però per aguantar l'estructura també s'ha basat en elements que, a part de no estar exempts de qualitat, potser han brillat menys de manera sovint injusta. És el cas del mig centre Sami Khedira.

De pare tunisià i de mare alemanya, nascut a Stuttgart, al sud del país, Khedira, que té un germà, Rani, que també juga a futbol a un alt nivell, a l'Augsburg de la Bundesliga, ha anat teixint una gran carrera en diversos clubs importants del continent com el Reial Madrid i la Juventus. A més, ha estat peça bàsica, juntament amb Toni Kroos, per donar equilibri al combinat nacional de Joachim Löw. 

Ell forma part de la gran generació que va guanyar l'europeu sub-21 del 2009 a Suècia, al costat d'elements com Neuer, Höwedes, Hummels, Boateng o Özil, que cinc anys després serien campions del món a Brasil. El seu debut a l'elit no va poder ser més favorable. Ho va fer amb 19 anys a l'equip de la seva ciutat i va ser arribar i moldre, ja que l'Stuttgart va guanyar la lliga amb ell disputant 22 partits i marcant quatre gols.

Des de sempre ha destacat per ser un jugador molt regular i que cobreix molt camp, que té una acceptable tècnica, una gran col·locació i capacitat de recuperació de pilotes i una molt bona, tot i que de vegades massa poc explotada, arribada a l'àrea rival. Després d'un inici tan fulgurant, la campanya 2006-07, es va estabilitzar a l'elit, va debutar amb la selecció absoluta el 2009, en un rol semblant al que havia desenvolupat fins aleshores Michael Ballack, tot i que més defensiu, i l'any següent ja va ser un dels fixos en l'equip que va quedar tercer en el mundial de Sud-àfrica, l'embrió del que succeiria després. 

La seva evolució no va passar desapercebuda i el 2010, amb 23 anys, va firmar pel Reial Madrid al qual acabava d'arribar a la banqueta José Mourinho. Es va convertir en un dels habituals d'un conjunt que va guanyar la Copa del Rei el primer any i que va aconseguir la lliga, batent tots els rècords i superant el FC Barcelona de Guardiola, en el segon, amb un gol seu molt important en la victòria per 1-2 al Camp Nou. Aquell estiu hi havia Eurocopa, seria la primera de la seva carrera.

El gol

Alemanya va fer bona la condició de favorita i va guanyar els tres partits de la primera fase del torneig, disputat entre Polònia i Ucraïna. Havia recaigut en un grup força dur, amb Portugal, Dinamarca i els Països Baixos, i va guanyar els tres enfrontaments per un sol gol de diferència. En quarts de final semblava que les coses havien de ser més fàcils, ja que jugaria contra Grècia. 

El partit de Gdansk es va celebrar enmig d'una gran tensió política entre els dos països pel posicionament alemany contrari a rescatar Grècia de la seva gran crisi econòmica. Amb la cancellera Angela Merkel a la llotja, els hel·lens veien el duel com una qüestió d'honor i van posar les coses molt complicades. Lahm va trigar 39 minuts a obrir el marcador, però als deu de la segona va empatar Samaras, en una acció que va desfermar l'eufòria entre els aficionats del seu país presents a les graderies. Alemanya, però, va trigar només sis minuts a reaccionar.

Va ser en una jugada típica dels alemanys de l'època, que van tenir molta paciència per moure la pilota de banda. Khedira, al mig, va passar-la a Schweinsteiger, aquest a Özil i l'esfèrica va acabar a la dreta, a la posició d'un Boateng que llavors era lateral. Va centrar a l'àrea buscant el cap de Klose, que no hi va arribar, però entrant de darrer, Khedira novament va ocupar l'espai, va avançar-se a l'acció del lateral Maniatis i amb una rematada espectacular que segurament va fer amb la canyella, va batre el porter Sifakis.

El gol desencallava el partit, ja que en els tretze minuts següents, Klose i Reus sentenciarien el partit i ja al final, Salpingidis, de penal, maquillaria el resultat. Alemanya, però, no va arribar més lluny ja que va caure en les semifinals davant d'una Itàlia que va veure com Mario Balotelli disputava el millor partit de la seva vida amb la selecció. Per segon torneig consecutiu, Khedira i els seus es quedaven a una passa de la final.

El jugador alemany va disputar tres temporades més a Espanya, la següent amb Mourinho, en blanc. En la temporada 2013-14 va patir un doble trencament de lligaments del genoll dret en un amistós justament contra Itàlia. Semblava que es perdria el final de la temporada amb el Madrid i el mundial, però va arribar a temps per jugar la final de Lisboa, en què els blancs van vèncer per 4-1 l'Atlètic de Madrid, i la Copa del Món, en què va intervenir en cinc partits, entre ells l'increïble 1-7 contra els amfitrions. Ho va pagar amb una nova lesió que no li va deixar disputar la final, guanyada pel seu equip per 1-0 contra Argentina amb un gol de Mario Götze.

La seva última temporada al Reial Madrid va ser complicada i va deixar de comptar per als tècnics després d'una dura derrota per 4-0 contra l'Atlètic. Amb 28 anys, tocava sortir de l'equip i va recaure en una Juventus que havia estat subcampiona d'Europa aquell mateix any. Amb els torinesos el seu palmarès va augmentar amb, de moment, cinc lligues i tres Copes, tot i que se li va resistir la Champions. El 2017 ell va ser titular en la final disputada contra el seu antic equip, el Reial Madrid, que els piamontesos van perdre per 1-4.

Amb la selecció va disputar l'Eurocopa del 2016, amb semifinals novament, ara perdudes contra França, i el mundial del 2018, en què es va acomiadar de la Mannschaft amb dues doloroses derrotes, amb ell de titular, contra Mèxic i Corea del Sud que deixaven l'equip fora del torneig a les primeres de canvi. La renovació de Löw el va afectar de ple i es va centrar en el seu equip, tot i que als 33 anys la seva participació hi ha baixat molt. Amb el pas del temps, quan s'anomeni els grans jugadors alemanys de les últimes temporades possiblement el nom de Khedira no surti entre els deu més mencionats, però ell hi ha estat sempre i amb moments de lluïment, com el gol contra els grecs que va obrir el camí per arribar a les semifinals d'una Eurocopa.

Polònia, 1 (3)- Portugal, 1 (5) (Euro 2016-Quarts de final)

110. Ricardo Quaresma (3-5 en els penals)

Portugal mereixia ser campió d'alguna Eurocopa després de la seva trajectòria en les edicions que se n'havien disputat d'aquest segle. Semifinalista el 2000 i el 2012, finalista el 2004 i quartfinalista el 2008, sempre trobava alguna pedra al camí que l'impedia regnar. Segurament, el 2016 era l'any en què menys es pensava que passaria, però l'equip va anar sobrepassant barreres i, en alguns moments importants, va trobar un executor inesperat. Va ser l'extrem Ricardo Andrade Quaresma.

D'aquí a un parell de setmanes tornarà a aparèixer en aquesta llista per un gol que va aconseguir just en el partit anterior. Per això, caldrà fer un recorregut cronològic invers en la seva carrera. Més endavant sortirà com van ser els seus primers anys, i el pas de gran estrella emergent a jugador talentós, però que no va acabar d'esclatar mai. 

El 2016, Quaresma ja tenia 32 anys i havia deixat enrere el tram en què semblava que podria convertir-se en un gran jugador en qualsevol moment. Havia aterrat al Besiktas el 2015, on viuria la seva segona etapa, després d'abandonar la segona etapa amb el Porto. Va ser una bona temporada per a ell, ja que va guanyar la lliga i també va participar en la majoria de partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa i en els amistosos programats per Fernando Santos.

Quaresma no era titular en la selecció, llocs de punta reservats per a Nani i Cristiano Ronaldo, però el seu tècnic el va utilitzar sovint com a sacsejador de partits. Així, en el torneig europeu de França només va ser titular en el segon duel, contra Àustria, en què el tècnic lusità esperava, com així va ser, un xoc tancat i tenia necessitat d'extrems com ell. Quaresma ha estat tota la vida un jugador de banda, amb una excepcional acceleració i un extraordinari toc amb la cama dreta amb una acció patentada, la centrada amb l'exterior del peu, que ha desembocat en molts gols dels seus companys. El seu caràcter, però, ha estat el que li ha jugat males passades durant la seva vida esportiva, amb tendència al poc sacrifici per arribar als objectius.

En l'Eurocopa, va donar una assistència en un dels gols de Cristiano Ronaldo contra Hongria, en la fase de grups. Després, en el gol que veurem d'aquí a uns dies, va ser determinant a la pròrroga dels vuitens de final davant de Croàcia, vençuda per 0-1. El següent rival seria un altre conjunt rocós, Polònia, i el partit de quarts de final va durar molt.

El gol

Polònia es va avançar amb un gol de Lewandowski, que va ser igualat poc després per un gran xut del jove Renato Sanches. Quaresma va tornar a ser suplent i aquest cop va entrar al minut 80, en substitució del centrecampista Joao Mário en l'intent del seu equip de trobar més profunditat. Però ningú no va marcar i es va arribar a una tanda de penals resolta per una sola errada.

Els portuguesos van marcar els seus primers quatre llançaments, mitjançant Cristiano, que ara les llançava el primer i no l'últim, com en l'última Eurocopa, en què no va poder intentar el darrer tir contra Espanya perquè el seu país havia perdut abans, Renato Sanches, Moutinho i Nani. Pels polonesos van encertar Lewandowski, Milik i Glik. El quart tir el va assumir Blaszczykowski, i el seu xut va ser detingut per Rui Patrício. Actualment, amb el VAR, el penal s'hauria repetit perquè el porter es va avançar molt. Quaresma va prendre la responsabilitat de classificar el seu equip per a les semifinals i no va fallar, amb un xut alt i centrat que va vèncer la dèbil oposició de Fabianski.

El penal marcat per l'extrem va ser una passa més en el camí, completat amb la victòria per 2-0 contra Gal·les a les semifinals i en el sorprenent triomf en la final contra França per 0-1. Seguint el costum, Quaresma va entrar de suplent els dos dies, en el segon amb més protagonisme, perquè va haver de rellevar Cristiano quan es va lesionar, al minut 25. En el crepuscle de la seva carrera, obtenia el seu gran títol.

I l'Eurocopa va semblar rellançar-lo, ja que als 37 anys segueix en actiu. Santos, conscient de la seva vàlua, el va portar a la Copa Confederacions de l'any següent i al mundial de Rússia del 2018, on va tancar el seu periple amb l'equip nacional amb una eliminació en els vuitens de final després d'haver tornat a jugar tres estones amb un duel decisiu, contra Iran. En aquest va ser titular i ho va aprofitar marcant un gol que va possibilitar la classificació per a la següent fase, en què l'equip va caure contra Uruguai.

A nivell de clubs, es va estar al Besiktas va jugar tres temporades més, amb dues participacions consecutives a la Champions i una classificació per als vuitens de final, en què va ser eliminat pel Bayern. L'estiu del 2019 va baixar un nivell i va fitxar per un altre conjunt otomà, el Kasimpasa, amb el qual va passar el confinament i va finalitzar la temporada a mitja classificació. L'estiu passat, ja amb 37 anys, va tornar a casa i va signar pel Vitória Guimaraes, un conjunt encara força competitiu en què no se sap quan finalitzarà la seva trajectòria. Quaresma va aprofitar els anys en què molts ja comencen a pensar en plegar per rellançar una carrera erràtica durant molt temps i ser decisiu en el primer títol de la història de Portugal, que no és poca cosa.

Turquia, 3- República Txeca, 2 (Euro 2008-Primera fase)

111. Nihat (2-2 i 3-2)

El futbol és un esport en què els trets físics són molt menys importants que en qualsevol altre. Els jugadors de totes les alçades i condicions hi poden participar, la qual cosa el converteix en tan universal. Els que no són tan alts, ni forts, s'han de buscar la vida sent tècnics o, el més important, sent llestos i trobant els seus avantatges amb picardia. Era l'estil de joc d'un dels millors jugadors turcs dels últims anys, del davanter Nihat Kahveci.

Producte del planter del Besiktas d'Istanbul, el seu desembarcament a una de les millors lligues del món va ser fruit de la casualitat. Al conjunt blanc-i-negre va coincidir amb l'entrenador gal·lès John Toshack, que el va fer debutar al primer equip i va tutel·lar unes primeres passes en què Nihat va guanyar una Copa i una Supercopa turca amb els blanc-i-negres. El 2001, quan ell tenia 22 anys i el tècnic britànic va tornar a la Reial Societat, aquest va utilitzar el coneixement que tenia del futbol otomà i els va fitxar a ell i al seu compatriota Tayfun en un mercat d'hivern. Tots dos van ajudar a salvar una formació que no es trobava en el seu millor moment i en què Toshack no va acabar la temporada.

Nihat ja havia debutat amb la selecció i havia ajudat a la seva classificació per al mundial del 2002, el primer que jugava Turquia des del 1954. El seu rol era de suplent i només va disputar dues estones, un en el duel de vuitens de final contra Japó, amb victòria per 0-1, però va col·laborar a la tercera posició de l'equip en el campionat, una fita impensable. La temporada següent, amb la Reial Societat, seria millor. Formant una peculiar parella amb l'espigat davanter serbi Darko Kovacevic, els bascos van estar molt a prop de guanyar la lliga, en una campanya excepcional amb el francès Reynald Denoueix que es va torçar per una derrota en la penúltima jornada a Vigo per 3-2, un enfrontament en què ell va marcar els dos gols. En total, en va acumular 23, en aquell campionat, empatat amb Ronaldo i només superat pels 29 de Roy Makaay.

L'any següent va debutar a la Champions, en què la Reial va ser eliminada per l'Olympique de Lió en els vuitens de final. Amb Turquia el seu rol era cada cop més protagonista, però l'equip no va poder entrar en la fase final de l'Eurocopa de Portugal, del 2004, en perdre sorprenentment un play-off contra Letònia. Els otomans tampoc no entrarien al mundial del 2006 en deixar escapar un altre desempat, aquest cop contra Suïssa, per diferència de gols. Ell no va poder disputar el partit de tornada per lesió.

El 2006, després de cinc temporades a Anoeta i amb 26 anys, Nihat va fitxar pel Vila-real per intentar fer un pas endavant en la seva carrera. En la primera temporada es va fer una greu lesió al genoll en un entrenament i se la va passar gairebé tota en blanc, però la segona va ser molt bona, va anotar 18 gols i va ajudar l'equip a aconseguir la seva millor classificació de la història, un segon lloc a la lliga. A causa de la lesió s'havia perdut la primera part de la fase de classificació per l'Eurocopa del 2008, però un cop recuperat va entrar a la llista del veterà Fatih Terim per al torneig, al qual els turcs havien entrat gràcies a un gol seu contra Bòsnia en l'última jornada.

Els gols

Turquia va debutar contra Portugal amb mal peu. Els lusitans es van imposar amb un gol de Pepe i un altre de Raúl Meireles. Però en el segon partit va arribar una soferta victòria contra un dels amfitrions, Suïssa, de manera bastant miraculosa, amb un gol d'Arda Turan en l'últim minut. El tercer enfrontament era contra la República Txeca en un duel amb una particularitat especial. Si el partit acabava en empat, els dos equips igualaven a tot en la segona posició, amb la qual cosa s'havia de recórrer a una tanda de penals, un fet inèdit en una fase de grups, per desempatar. El partit va començar fatal per als turcs, amb un gol de Koller i un altre de Plasil , aquest ja al minut 17 de la segona part, que semblava que ho deixaven tot sentenciat. Però novament Arda Turan, al minut 75, va donar esperances als otomans. Tres abans del final va arribar un fet impensable.

Hamit Altintop va centrar per la banda dreta una pilota que no tenia aparent perill. Però el porter Petr Cech, un dels millors del món en aquell moment, va errar incomprensiblement, va deixar caure la pilota de les mans i Nihat, molt més ràpid que el defensa Ujfalusi, va posar el peu i va anotar l'empat que portava als penals. Però encara quedava temps, i els turcs el van aprofitar.

Dos minuts més tard, el mateix Ujfalusi perd una esfèrica en la sortida i la dona a Arda Turan. Aquest la passa a Nihat i corre per rebre-la de nou, però el davanter té la porteria entre cella i cella i envia un xut col·locadíssim que entra per l'escaire. En dos minuts, Turquia havia capgirat la situació i s'havia classificat per als quarts de final amb dos gols del seu davanter estrella. Nihat va participar en un altre miracle, el de l'eliminatòria contra Croàcia, decidida per penals després que Turquia empatés a l'últim minut de la pròrroga, però en aquest partit es va lesionar i no va poder ajudar el seu equip, que va perdre les semifinals contra Alemanya, també en el minut final amb un gol de Philip Lahm.

Nihat va esgotar un últim any amb el Vila-real, amb el qual va participar a la següent Champions, però el físic li començava a passar factura i es va perdre molts partits per culpa de les lesions. Per això, la campanya següent va decidir tornar al Besiktas, on només va jugar dues temporades més perquè es va barallar amb el portuguès Quaresma i va dir que no tornaria més a Turquia perquè va acabar discutit amb tota la plantilla. Es va dir que tornaria a la Reial, que jugaria al Castelló i també se'l va relacionar amb Los Angeles Galaxy, però amb només 32 anys va decidir posar punt final a la seva carrera.

Amb la selecció, només va disputar deu partits més, amb alguns partits de dues fases de classificació. Turquia no va entrar ni al mundial de Sud-àfrica, ni a l'Eurocopa del 2012, en aquest cas eliminada per Croàcia en un altre play-off. Va ser l'any en què es va retirar Nihat, el jugador que va fer de les limitacions una virtut i que va fer entrar en èxtasi els aficionats del seu país en aquells tres minuts màgics del partit contra el txecs a Ginebra.

Espanya, 0- Portugal, 1 (Euro 2004-Primera fase)

112. Nuno Gomes (0-1)

Ha aparegut dues vegades ja en aquesta llista i l'actual serà l'última. Va ser una novetat en el panorama internacional en l'Eurocopa del 2000, en què va estar a punt de situar la seva selecció en la final. Quatre anys més tard, després d'un mal mundial des del punt de vista col·lectiu i d'haver hagut de tornar als origens, no semblava el seu moment, però va tornar a aparèixer per signar una anotació vital que va estar a punt de ser decisiva per aconseguir un títol. Per tercer cop ens creuem en el camí de Nuno Gomes.

Després del torneig del 2000, el davanter va fitxar per la Fiorentina, amb la qual va fer bons números a la lliga des del punt de vista individual, amb nou gols, i va marcar un altre cop en la final de la Copa que el seu equip va guanyar al Parma. Però la segona temporada a la Toscana va acabar malament per la situació financera del club, que va perdre unes quantes categories als despatxos i es va haver de desfer dels elements que li sortien més cars. Un d'ells era Nuno Gomes, que va haver de sortir en direcció al Benfica. A més, havia tornat a perdre la titularitat de l'equip nacional en favor de Pauleta i Portugal va fracassar a la Copa del Món, en què va quedar eliminada en la primera fase.

De tornada a casa, una sèrie de lesions van condicionar el seu rendiment, tot i que es va acostar a la desena de gols en cadascuna de les campanyes. Portugal havia d'organitzar l'Eurocopa. Ell va jugar pocs partits durant el 2003, però en l'any del campionat, el 2004, el seleccionador Scolari el va convocar per a una sèrie d'amistosos en els quals va respondre amb gols en cadascun d'ells. Per això el va incloure a la llista, però no com a titular.

El gol

Pauleta li havia tornat a prendre el lloc i va iniciar els dos primers partits, tot i que el jugador de les Açores no va estar encertat en cap dels dos. Nuno Gomes va entrar en el seu relleu i tampoc no va marcar. Portugal havia perdut en el debut contra Grècia i guanyat per 0-2 davant de Rússia en el segon partit. Els altres resultats l'obligaven a vèncer Espanya per no quedar eliminada del seu campionat. Scolari va tornar a apostar per Pauleta, però a la mitja part, Nuno Gomes el va rellevar. I als dotze minuts de la represa, va demostrar que tenia una connexió especial amb les Eurocopes. 

En una transició lusitana, Maniche va descarregar la pilota cap a Figo i aquest la va cedir a Nuno Gomes, que feia de boia des de fora de l'àrea d'esquena a la porteria. Els defenses espanyols el van deixar girar. Semblava que podia tornar la passada a Figo, però va buscar posició enmig d'Helguera i de Juanito i va deixar anar un tret dur i col·locat davant del qual no va poder fer res Casillas. Seria l'únic gol del partit, l'eliminació espanyola i la classificació dels portuguesos com a primers de grup.

Nuno Gomes va ser titular en el següent partit perquè Pauleta havia de descansar per acumulació d'amonestacions. Va disputar els 120 minuts sense marcar, ni tan sols en els penals, en el triomf contra Anglaterra i va ser suplent tant en les semifinals, amb victòria contra els Països Baixos, com en la final, amb derrota contra Grècia novament. Va jugar els setze minuts finals, un altre cop en el lloc de l'atacant titular, però sense encert. Va prendre part en dos tornejos internacionals més, el mundial del 2006, en què va anotar un gol però va tenir un paper secundari en el quart lloc final del seu equip, i en l'Eurocopa del 2008, en què sí que va jugar sempre des de l'inici, ja gairebé amb 32 anys. També va aconseguir un gol en els quarts de final contra Alemanya, però va ser insuficient.

A nivell d'equips, va guanyar una lliga i tres Copes de la Lliga més amb el Benfica, amb el qual va jugar fins al 2010, a punt de fer 34 anys. En l'últim període de la seva trajectòria, va actuar un any al Braga, amb el qual va anotar sis gols, i va completar-ho tot amb una sortida a Anglaterra, al Blackburn, a la segona categoria, un tipus de futbol en el qual potser hauria hagut de recaure abans donades les seves característiques. Va plegar amb 37 anys i el Benfica li va proporcionar una feina de preparador de les categories inferiors que li va durar fins al 2017. Nuno Gomes havia completat una trajectòria espectacular en alguns tornejos europeus, però deixant la sensació que podia haver arribat més lluny.

Itàlia, 0- Irlanda, 1 (Euro 2016-Primera fase) i 
França, 2- Irlanda, 1 (Euro 2016-Vuitens de final)

113. Robbie Brady (0-1 i 0-1)

Els grans clubs de futbol del món inverteixen molts diners en els respectius planters, dels quals han de sorgir jugadors per nodrir els primers equips. Per una simple raó estadística, no tots ells poden arribar a triomfar en aquestes entitats, però sí que en reforcen d'altres on poden dur a terme carreres que els permetin disputar grans campionats internacionals. No va poder triomfar al Manchester United, però va ser molt important en l'última Eurocopa el mitja punta irlandès Robbie Brady.

Nascut al nord de Dublín, només havia jugat en equips escolars i de barri quan va ser captat pels espies del Manchester United, d'aquells que pentinen les illes buscant talent. Brady arribar als diables vermells el dia que feia setze anys i allà va començar a intentar accedir a l'elit. En els inicis, en què ja havia actuat en campionats internacionals amb la selecció irlandesa, era un jugador ràpid, amb tendència a moure's per les bandes, i amb una bona relació amb el gol que el podien convertir en un talentós mitja punta. Però va anar complint etapes sense ser convocat mai per a l'equip d'Old Trafford, estadi en què només actuaria com a local durant quatre minuts. 

Abans, el 2011, amb 19 anys, va ser cedit al Hull City, amb el qual va disputar molts partits a la segona categoria abans de tornar a casa. Era el moment de fer el gran salt, però al United, encara amb Alex Ferguson a la banqueta, només va disputar en un duel de tercera ronda de Copa de la Lliga guanyat per 2-1 contra el Newcastle. Immediatament, va tornar a sortir cap a Hull, en un altre any de cessió que es convertirien en dos de traspàs.

La temporada 2012-13, els tigers, apel·latiu del Hull, van ascendir brillantment a la Premier de la mà del tècnic Steve Bruce, amb ell disputant molts minuts i anotant quatre gols. Va ser quan va debutar amb la selecció absoluta, amb la qual va jugar dos partits de la fase de classificació per al mundial de Brasil en què Irlanda va quedar lluny d'obtenir el bitllet. El conjunt de Martin O'Neill ja havia disputat l'última Eurocopa, la del 2012, sense gaire sort, i amb l'ampliació a 24 equips tenia esperances d'arribar a la del 2016. 

Durant aquesta fase, Brady va debutar a la Premier, amb dos bons anys al Hull, més el segon que no pas el primer, tot i que aquest es va saldar amb el descens de l'equip al Championship. Aleshores el va contractar el Norwich, un altre dels habituals ascensors de les competicions angleses. De fet, acabaria la temporada amb descens. En la fase de classificació per al torneig europeu de seleccions, Brady va ser essencial, amb onze participacions i un gol, aconseguit en el play-off contra Bòsnia-Hercegovina que va suposar el bitllet per al certamen del combinat de l'Illa Maragda. 

El gol

Els irlandesos van començar la fase final amb un empat contra Suècia, amb un gol de Hoolahan, però van caure per 3-0 davant de la potent Bèlgica en el segon enfrontament. El tercer seria davant d'Itàlia, ja classificada, i només valia la victòria per arribar a vuitens. Els transalpins van ajudar, fent entrar a l'onze força suplents per reservar els titulars, però Irlanda seguia sense marcar. Fins a cinc minuts abans del final.

El porter Randolph va aturar un xut fluix d'El Shaarawy i va cedir l'esfèrica a Brady, que partia del seu camp. Aquest li va passar a McGeady, mentre va començar a córrer cap a l'àrea. L'esfèrica va recaure en Hoolahan, que va mirar cap a l'àrea i va veure la desmarcada del jugador del Norwich. El primer va enviar una centrada perfecta i tensa per damunt de Bonucci i Brady, que havia fet setanta metres de cursa, es va avançar al porter Sirigu i va anotar de cap el gol de la victòria. Irlanda ja era a vuitens de final.

El rival seria dur. França, l'amfitriona, ho tenia tot a favor abans d'iniciar el partit a Lió. Però no comptava amb un entrebanc just al minut 2.

Va ser en una pilota solta a l'àrea que va caure a peus del murri davanter Shane Long. Aquest va percebre com se li acostava Paul Pogba, li va posar les cames enmig de les seves i va forçar la caiguda amb una important dosi de teatralitat. El col·legiat italià Rizzoli va picar l'esquer i va indicar els onze metres. Brady, ple de confiança pel gol de quatre dies abans, va prendre la responsabilitat i va superar Lloris amb un xut ajustat que va picar el pal abans d'entrar. Lamentablement per a Irlanda, dos gols seguits d'Antoine Griezmann a l'inici de la segona meitat van posar fi a les seves aspiracions.

Brady va jugar la temporada següent a la segona categoria amb el Norwich. L'equip no va ascendir, però sí que ho va fer el jugador, que va ser contractat pel Burnley, conjunt per al qual juga des de llavors, tot i que sense gaire continuïtat per culpa de tot de lesions, la més important de les quals el desembre del 2017, a un genoll, que el va deixar sense jugar mig any. Amb la selecció, ha estat condemnat per dos play-offs. El primer, contra Dinamarca, no li va permetre disputar el mundial de Rússia, en el qual tampoc no hauria pogut participar per culpa de l'articulació malmesa. El segon, fa uns mesos, va suposar l'eliminació contra Eslovàquia en la tanda de penals, en què ell va transformar el seu però en què van errar els seus compatriotes Browne i Doherty. Brady no podrà repetir a l'Eurocopa del 2021 els moments de joia del 2016, però als 29 anys encara té opcions d'arribar a més tornejos internacionals, si les lesions el respecten.

Gal·les, 1- Irlanda del Nord, 0 (Euro 2016-Vuitens de final)

114. Gareth McAuley, en pròpia porta (1-0)

En el número 146 d'aquesta llista es va explicar el primer gol en l'Eurocopa del 2016 d'Irlanda del Nord, aconseguit per un veterà central que havia dut a terme una llarga i treballada trajectòria fins a tocar la glòria amb les mans. Com el seu gol havia fet aixecar el públic vestit de color verd del Parc OL de Lió i com havia estat fonamental perquè els britànics arribessin als vuitens de final del torneig. Però en poc dies la sort pot canviar de manera cruel. Ho va comprovar Gareth McAuley.

El seu gol contra Ucraïna va servir per iniciar una victòria que completaria McGinn en el temps de descompte. Irlanda del Nord, que havia caigut en el primer partit, contra Polònia, sumava, per tant, tres punts i li faltava la tercera cita, contra la potent Alemanya, en què havia de puntuar per classificar-se per primer cop per a la segona fase. No ho va aconseguir, ja que va sortir derrotada per 1-0 per culpa d'un solitari gol de Mario Gómez. De tota manera, els tres punts van ser suficients ja que la diferència de gols respecte de Turquia i Albània, tercers classificats d'altres grups que van quedar eliminats, era millor, per dos gols respecte dels segons.

A més, la sort havia provocat que Irlanda del Nord quedés situada a la banda favorable del quadre, ja que els favorits, a priori, havien anat a parar a l'altra. Els vuitens de final establirien un derbi britànic contra Gal·les, un adversari que havia mostrat el seu potencial durant el campionat, però que era més assequible que molts d'altres. Els nord-irlandesos van afrontar el duel del Parc dels Prínceps amb possibilitats fundades de victòria.

El gol

El partit va ser molt igualat. Gal·les, pel potencial d'alguns dels seus elements com Bale i Ramsey, semblava que disposava de més oportunitats per endur-se el triomf, però s'havia arribat en un tram sense moviments en el marcador en què el duel s'encaminava cap a una pròrroga. Va ser un quart d'hora abans del final quan va arribar l'acció desafortunada del dia.

Els gal·lesos ho van intentar dos cops per la banda esquerra, per on jugava Bale aquell dia. La primera centrada del madridista va ser rebutjada per la defensa, però Jonathan Williams va recuperar l'esfèrica i la va cedir a Ramsey. Aquest va intentar primer jugar amb el davanter centre Robson-Kanu, que li va tornar la bola i el centrecampista la va cedir de nou a Bale, ara en millor posició. La seva nova centrada era molt bona, entre el porter i els defenses i, abans que arribés al mencionat Robson-Kanu, McAuley va posar el peu per intentar evitar la rematada però no va fer res més que introduir-la a la porteria de McGovern. Seria l'únic gol del partit i l'eliminació dels nord-irlandesos. En nou dies, el central va passar de la glòria a la misèria, tot i que l'acció era molt complicada i si no hagués posat el peu segurament hauria estat gol igualment.

Després del torneig, McAuley va tornar al West Bromwich Albion, on va dur a terme una gran temporada, amb sis gols a la lliga i deixant els baggies en una destacadíssima desena posició. El segon any ja no va ser tan bo. Només va jugar nou partit i, a sobre, l'equip va baixar. Als 38 anys, va deixar el campionat i va decidir retirar-se a una lliga menys competitiva com l'escocesa. El cos ja estava dient prou i només va disputar set partits en uns Rangers que van ser segons. Tres anys després del seu gran moment, ja a punt de fer quaranta anys, va deixar la pràctica del futbol després d'una llarga carrera de pujades i baixades, com les que va viure durant aquells nou dies de l'Eurocopa del 2016.

Rússia, 2- Grècia, 1 (Euro 2004-Primera fase)

115. Zisis Vryzas (2-1)

Poques vegades un gol que no serveix ni tan sols per empatar en un partit de fase de grups pot ser tan rendible. Grècia va guanyar de manera sorprenent l'Eurocopa del 2004 i tothom recorda el títol de millor jugador per a Zagorakis, els gols de Charisteas, sobretot el de la final, l'anotació de plata del central Dellas en les semifinals contra els txecs, la defensa rocosa que va implementar i les dues victòries, en el primer i l'últim partit, davant de l'amfitrió, Portugal. Però res d'això no hauria arribat si no s'hagués produït un gol que només va servir per perdre per menys diferència. El va anotar el davanter Zisis Vryzas.

Vryzas ja tenia 30 anys quan va arribar l'Eurocopa del 2004 i la seva trajectòria havia recorregut tota la travessia del desert entre l'aïllada participació grega al mundial del 1994 i la classificació per al torneig europeu de deu anys més tard. Tot i haver debutat amb la selecció i haver jugat dos amistosos abans d'aquella Copa del Món, quan tenia 20 anys, no va entrar a la llista per al campionat però sí que va participar en les següents i no exitoses fases de classificació per a tots els tornejos.

El davanter, nascut a Kavala, a l'est de Salònica, havia començat la seva trajectòria a la veïna Xanthi amb l'Skoda, on va destacar ja per la seva capacitat anotadora. El 1996, quan ja era internacional, va fitxar pel PAOK, en qual va actuar durant quatre temporades. No hi va guanyar res, i justament entre el 1998 i el 2000 va caure de les convocatòries per a la selecció, però va aconseguir cert nom en una eliminatòria de Copa de la UEFA en què un gol seu va tombar l'Arsenal a Highbury. Quan el PAOK va entrar en suspensió de pagaments, amb el tombant del nou segle, Vryzas va rebre una oferta del Perusa, un conjunt italià que viuria una gran època de la mà del particular entrenador Serse Cosmi.

El primer de mèrit que va fer Vryzas a Itàlia va ser clavar-li tres gols a la Fiorentina, que posteriorment seria el seu equip, en un recordat 3-4 a l'Artemio Franchi. Va acabar la temporada amb nou gols i l'equip es va salvar sense dificultats. Va jugar al Perusa durant tres temporades i mitja en les quals van arribar a guanyar una Copa Intertoto, la competició que permetia arribar a la Copa de la UEFA. Mig any abans de l'Eurocopa, va fitxar justament per la Fiorentina, quan els viola eren a la Serie B. 

Grècia s'havia anat estavellant en totes les fases de classificació fins a la del torneig del 2004. L'equip va començar a entendre les ordres de l'alemany Otto Rehaggel, que havia dotat la selecció d'una disciplina espartana, mai millor dit. Vryzas va ser peça clau en l'equip. No era un davanter excessivament golejador, però va formar una parella amb Charisteas que va ser clau per iniciar la primera pressió i per aprofitar les poques ocasions que els grecs tenien. Va marcar un gol a Armènia que va ser vital per arribar al primer lloc del grup i entrar al torneig per la porta gran.

El gol

Grècia va debutar de la millor manera, amb una victòria contra Portugal a Porto per 1-2. En el segon partit, un gol de Charisteas va permetre empatar contra Espanya i arribar amb quatre punts a l'última jornada. Aquesta tenia obertes moltes possibilitats. Els espanyols acumulaven els mateixos punts i la mateixa diferència de gols, però amb menys anotacions, motiu pel qual els grecs havien d'igualar el resultat que aconseguissin en l'últim partit contra l'eliminada Rússia. A més, si Espanya derrotava Portugal o hi empatava, es classificaven automàticament. El partit entre Rússia i Grècia a Faro no va començar gens bé perquè Kiritxenko i Bulykin van anotar dos gols que podia deixar els grecs eliminats en cas d'un gol de Portugal en l'altre partit. Abans del descans, va arribar una acció que va semblar no tenir importància, però que va ser vital.

Va arribar en una internada de Seitaridis per la banda dreta. Va enviar una centrada altíssima a l'àrea, on Papadopoulos va baixar la pilota amb el cap. Aquesta va quedar morta a la frontal de la petita, on Vryzas va posar el cos davant del defensa Xarònov i va rematar per damunt del porter Malafeev. Era el 2-1. El partit va acabar així, amb derrota grega, però el triomf portuguès sobre Espanya en l'altre partit, amb un gol de Nuno Gomes, va determinar que, tot i que grecs i espanyols acabessin amb la mateixa diferència de gols (0) a favor i en contra, els quatre anotats pels hel·lens eren superiors als dos dels seus rivals i, per tant, es classificaven com a segons de grup. Si Vryzas no hagués marcat i Grècia hagués caigut per 2-0, hauria acabat amb una diferència de -1 i, per tant, eliminada.

Vryzas va veure una targeta en aquest partit contra Rússia i es va perdre els quarts de final, amb triomf sobre França. Rehaggel el va recuperar per a les semifinals, davant de la República Txeca, i per a la final, contra Portugal, en què va ser titular i es va proclamar campió d'Europa, tot i no marcar cap altre gol. Amb la selecció, Vryzas encara va jugar tota la fase de classificació per al següent mundial, el d'Alemanya, en què Grècia no es va classificar per dos punts, i va tenir el premi d'anar convocat en la Copa Confederacions del 2005, amb els tres partits jugats en la primera fase.

A nivell de clubs, el davanter de Kavala va ser cedit, després de l'Eurocopa, a un Celta que jugava a Segona Divisió. Hi va disputar 32 partits i hi va anotar set gols importants per a l'ascens dels viguesos. Va tornar a la Fiorentina però va tornar a sortir cedit, aquest cop al Torí, amb el qual també va pujar a la Serie A després d'un dur play-off contra el Màntua en què ell no va jugar. 

El 2006, ja amb 32 anys, va decidir tornar a casa, on havia començat tot, a Xanthi, primer, i al PAOK, després, equips amb els quals només va marcar un gol en dos anys. Els blanc-i-negres eren el club del seu cor i el comiat a l'estadi Toumba va ser emotiu. Va entrar al minut 82 en substitució de l'autor de l'únic gol del partit contra el Larissa, Christodoulopoulos, que li va dedicar l'anotació. Els últims partits, a més, els va poder compartir amb Zagorakis, el millor jugador d'aquella Eurocopa del 2004, un torneig que no s'hauria aconseguit si no hagués estat per un gol que, en principi, només havia de servir per perdre per menys diferència.

Islàndia, 2- Àustria, 1 (Euro 2016-Primera fase)

116. Arnór Ingvi Traustason (2-1)

Entre l'Eurocopa del 2016 i el mundial del 2018, Islàndia ha disputat vuit partits en fases finals de grans campionats, a les quals no havia pogut accedir fins aleshores. En total, per tant, 720 minuts, sense comptar els respectius descomptes dels partits. De tots aquests, en un d'ells es va produir l'esclat d'alegria més extraordinari de la seva afició, que va omplir els camps francesos i russos amb una presència que va traspassar fronteres. I curiosament, el va protagonitzar un jugador que, de tots aquests minuts, en va jugar només 11, a part dels descomptes. És Arnór Ingvi Traustason.

Els islandesos es van fer notar en l'Eurocopa del 2016 gràcies a una afició que, a part de popularitzar un crit de moda, va donar suport en tot moment els seus jugadors. La gesta d'un país tan petit, que llavors es va repetir al mundial del 2018, va ser lloada per tot el continent. Però els illencs no es van limitar a ser al torneig, sinó que hi van mostrar una gran solidesa, complicant la vida a gairebé tothom i només caient contra l'amfitrió en els quarts de final.

Islàndia va recaure en un grup més o menys assequible, però havia de debutar contra la favorita del grup, la Portugal de Cristiano Ronaldo. Hi va rascar un empat, amb un gol de Bjarnason a la segona meitat. El duet de seleccionadors format pel suec Lars Lagerbäck i l'islandès Heimir Hallgrímsson, tenien un onze tipus molt clar al qual afegien petites variacions, però ja en els trams finals de l'enfrontament. Un dels centrecampistes de què disposaven, a la banqueta, era Arnór Traustason.

Tenia 23 anys i havia començat a jugar de professional, o semiprofessional, tres anys enrere al Keflavík, el club de la seva població, situada a la punta sud-occidental de l'illa, molt a prop de Reykjavík. L'equip no era dels més destacats de la lliga, però ell hi va jugar 30 partits en dos anys i el 2013 va ser cedit a un conjunt noruec, el Sandnes, amb el qual va disputar una promoció de descens que va salvar. Va ser llavors quan li va arribar una oferta encara més important, la d'un conjunt suec, el Norrköping.´

Allà hi va viure dues grans temporades i mitja, sobretot la segona, el 2015, en què l'equip va guanyar la lliga amb ell en un paper cabdal, amb 29 titularitats de 30 partits i set gols. La seva capacitat d'arribada era molt apreciada en una lliga de més nivell de les que havia disputat fins aleshores. 

Traustason havia estat un habitual de les seleccions de base, però encara no havia entrat als plans dels seleccionadors. De fet, no va disputar cap enfrontament de la històrica fase de classificació per a l'Eurocopa i només va jugar-hi dos amistosos abans del 2016. Però els seu gran any li va obrir les portes. Va entrar a la llista per al torneig, tot i el centre del camp era la zona més competitiva de l'equip. Així, els rocosos Gudmunsson i Gunnarsson, el ràpid Bjarnason i l'estrella de l'equip, el tècnic Sigurdsson, no deixaven espai per a ningú més en l'innegociable 4-4-2.

A l'Eurocopa, després del partit contra Portugal, Traustason tampoc no va jugar en l'empat a un gol contra Hongria. Islàndia sumava dos punts i un empat contra Àustria podia ser suficient per passar ronda, però una derrota la deixava fora del campionat.

El gol

Els austríacs només havien sumat un punt, amb un empat a zero contra Portugal, i necessitaven guanyar com fos. Però les coses se'ls van posar d'esquena quan Bödvarsson va avançar Islàndia. L'equip centreeuropeu va llançar-se a l'atac i el centrecampista Schöpf va empatar al quart d'hora de la segona meitat. Àustria va anar a buscar el gol de la victòria com fos i Islàndia va posar la muralla davant de la porteria de Halldórsson. No va poder respirar fins al temps de descompte.

Els seleccionadors ja havien fet els tres canvis buscant cames fresques. En el segon, al minut 80, Traustason havia debutat en el lloc del davanter Sigthórsson, amb la qual cosa quedava clar que calia defensar com fos. Amb el temps reglamentari complert, Bjarnason va refusar i la pilota va caure un altre jugador que comparteix cognom amb ell, però no parentesc, Teddy Bjarnason, un dels que havia entrat de refresc. Va arrencar del seu camp i va encarar l'àrea, amb dos companys al segon pal i l'única oposició del defensa Klein i del porter Almer. Va centrar, la pilota va superar la posició del Bjarnason que havia començat la jugada, però no la de Traustason, que va rematar caient i, amb una mica d'ajut del porter, va anotar el 2-1. La part blava de les graderies de Saint-Denis van esclatar. Islàndia era a vuitens de final com a segona de grup.

La mala sort, però, va provocar que caigués a la banda complicada del quadre. Calia jugar contra Anglaterra. En una de les grans sorpreses del torneig, els islandesos van remuntar i van acabar guanyat per 1-2. Traustason va disputar l'últim minut del partit, per perdre temps. Ja no va entrar al camp en els quarts de final, en la derrota contra França per 5-2, el final del somni.

Curiosament, després de la competició Traustason va anar a jugar al país al qual havia eliminat amb el seu gol, Àustria, en concret al Rapid de Viena. Hi va fer una temporada correcta, amb 22 partits, la majoria titular, i tres gols a la lliga, però l'equip va quedar lluny del títol. L'estiu del 2017 va fitxar per l'AEK d'Atenes, però no va entrar als plans de l'entrenador, l'andalús Manolo Jiménez, i va tornar a Suècia en el mercat d'hivern del 2018.

Amb la selecció, les seves participacions tornaven a ser testimonials. L'equip havia entrat al seu primer mundial. Ara, l'únic seleccionador era Hallgrímsson i el va incloure en la llista de 23. Com a França, la seva participació va ser testimonial. De fet, encara més. Un sol minut. Va entrar al camp amb empat a un contra una Croàcia ja classificada en l'últim partit. Un gol, com el de St. Denis, podia donar el bitllet per a vuitens als islandesos, que haurien superat els argentins. Però just entrar al camp, Perisic va marcar l'1-2 i va posar punt final a la participació en el campionat.

Traustason va seguir jugant al Malmö, en el qual ha viscut dues sensacions oposades fa només tres mesos. D'una banda, va guanyar un altre cop la lliga sueca amb l'equip del sud del país. amb una intervenció intermitent per la seva banda, amb nou titularitats de 18 partits en què va actuar. De l'altra, va viure des de la banqueta com Islàndia quedava fora de l'Eurocopa 2021 en un final de partit boig a Budapest, quan els hongaresos van remuntar un 0-1 en tres minuts sense temps per reaccionar. Als 27 anys, no podria ampliar la seva magra nòmina de minuts en el torneig d'aquest estiu, ni recordar aquell gol en el descompte de l'Stade de France, quan el volcà islandès va entrar en erupció.

Hongria, 3- Portugal, 3 (Euro 2016-Primera fase)

117. Cristiano Ronaldo (2-2 i 3-3)

En la seva lluita per ser el millor jugador del món, va viure un fructífer període de quatre anys entre l'Eurocopa del 2012 i la del 2016. En aquest temps va guanyar dues Lligues de Campions amb el Reial Madrid que el van catapultar cap a sengles Pilotes d'Or. Feia poques setmanes havia guanyat el torneig més important a nivell de clubs i ara buscava, als 31 anys, el mateix en seleccions. És la tercera menció en aquesta llista de les anotacions en les Eurocopes de Cristiano Ronaldo-

Després que Portugal fos eliminada a l'Eurocopa del 2012 davant d'Espanya, Cristiano i el Reial Madrid no van viure una bona temporada. Van acabar l'any en blanc i això va precipitar la marxa de José Mourinho de l'equip. De tota manera, el jugador va aconseguir la seva segona Pilota d'Or de manera inesperada. Carlo Ancelotti va arribar al club i, no és que les prestacions de l'equip milloressin a la lliga, però sí a la Champions, que van aconseguir guanyar amb una victòria contra l'Atlètic de Madrid a Lisboa que trencava una sequera de dotze anys en el club i de sis en el jugador. Malgrat el bon moment, però, Portugal no va tenir una bona actuació al mundial de Brasil, on va ser eliminada a la primera fase, amb un sol gol del davanter de Madeira.

Tot i això, ell va guanyar la Pilota d'Or del 2014, pel títol europeu de clubs i també per la Copa del Rei. L'exercici següent no va ser tan positiu. El Madrid va veure com el seu gran rival, el FC Barcelona, assolia el triplet i Messi recuperava la Pilota d'Or, en la particular lluita de tota la dècada entre els dos futbolistes. A nivell personal, ell anava superant marques amb l'equip nacional. Es va convertir en el jugador amb més gols anotats en l'Eurocopa, comptant fases de classificació, i també superava Luis Figo com a futbolista amb més internacionalitats.

El 2016 va portar Zinédine Zidane a la banqueta blanca i el club ho va notar sumant la seva onzena Copa d'Europa, després de tornar a guanyar l'Atlètic de Madrid, aquest cop per penals, en una final disputada a Milà. Poques setmanes després arribava l'Eurocopa de França, la quarta de la carrera de Cristiano Ronaldo.

Els gols

El torneig no va començar gaire bé. El grup era, en principi, assequible, contra la debutant Islàndia, Àustria i Hongria. Davant dels nòrdics, empat a un gol i poques possibilitats per foradar la rereguarda de l'equip rival. En el segon partit, contra Àustria, empat a zero en l'únic partit en què els centreeuropeus van puntuar. El tercer duel era contra Hongria. I no es podia badar, ja que una derrota suposava l'eliminació. El xoc va ser espectacular. Els magiars es van avançar mitjançant Zoltan Gera i va empatar Nani. Els primers disset minuts de la represa van fer aixecar contínuament els aficionats dels seients. Va ser Dzsudzsák, que anotaria dos gols, qui va marcar el 2-1. Portugal va empatar tres minuts més tard.

El centrecampista de l'Sporting Joao Mário va entrar per la banda dreta de l'atac i va enviar una centrada que va quedar endarrerida per a Cristiano. Aquest va utilitzar l'únic recurs que li quedava. Marcat pel defensa Korhut, va rematar d'esperó i va introduir la pilota a la porteria de Király. L'empat podia valer, però el partit es va tornar a complicar amb el segon gol de Dzsudzsák. Aquest cop els lusitans van tardar set minuts a respondre.

L'extrem Quaresma, que havia entrat al camp només un minut abans en el lloc d'André Gomes, va centrar des de la banda esquerra després d'un córner en curt i Cristiano va utilitzar una de les seves especialitats, vista fa un parell de dies, la rematada de cap, per avançar-se aquest cop a Juhász i marcar l'empat a tres. Va ser suficient, perquè Portugal va entrar als vuitens de final com una de les quatre millors terceres del torneig, tot i que sense haver guanyat cap partit.

Amb aquestes prestacions, semblava difícil pensar que els portuguesos arribarien gaire lluny en el torneig, però l'aventura va acabar de la millor manera, una història que s'acabarà de conèixer en aquesta llista en el tram final del recorregut.