Rússia, 0- Portugal, 2 (Euro 2004-Primera fase)

Portugal, 2- Països Baixos, 1 (Euro 2004-Semifinals)

105. Maniche (0-1 i 2-0)

Ja s'ha explicat moltes vegades en aquesta llista que hi ha jugadors que destaquen més pel seu sentit tàctic que per la seva tècnica individual, ni que aquesta sigui més que acceptable, ja que, si no, no arribarien a l'elit. En la Portugal de principi de segle, la que va arribar a la final de l'Eurocopa del 2004 i a les semifinals del mundial 2006, destacava una parella de mig centres que equilibraven un conjunt virtuós. El més posicional era Costinha i el més mòbil, que solia arribar més a posicions d'atac, era Nuno Ricardo Oliveira Ribeiro, més conegut per tothom com Maniche.

I com hem vist ja també en molts casos de jugadors portuguesos, i queda reflectit amb la camiseta amb què apareix en aquesta entrada, la del Porto, Maniche va ser un jugador originari d'una zona del país que va triomfar a l'altra. De fet, és un dels pocs de la història que ha vestit les samarretes dels tres grans de Portugal. Va néixer a Lisboa, va créixer al Benfica i estava tan arrelat al club de les àligues que el seu sobrenom procedeix d'un exjugador de l'equip. Quan era petit, era ros i li van dir que s'assemblava a Michael Manniche, un jugador danès que va actuar al club benfiquista, amb notable èxit, durant la dècada dels vuitanta. Va adaptar la denominació al portuguès, li va treure una "n" i va ser conegut així durant tota la seva trajectòria.

Va créixer al club de la capital i als 19 anys, quan encara era considerat un extrem, va ser cedit a l'Alverca, una entitat que servia al Benfica per foguejar jugadors joves. S'hi va estar tres anys, entre la primera i la segona categoria, abans no va tornar a Lisboa per consolidar-se al primer equip "encarnado". A diferència de gairebé tots els seus companys de generació, ell no va formar part mai de les premiades seleccions de base portugueses. La seva explosió va arribar tard.

El salt el va fer el 2002. Amb 24 anys va acabar el seu contracte amb el Benfica i va ser reclutat per José Mourinho, que havia arribat al Porto. Va ser un indiscutible del tècnic de Setúbal des del començament. El va consolidar en una posició de mig centre però amb molta arribada a l'àrea per explotar la seva gran virtut, el xut des de llarga distància. La primera temporada va ser espectacular, amb títols de lliga, Copa i Copa de la UEFA amb els Dragoes i la segona, encara més, ja que els portuguesos van aconseguir proclamar-se campions d'Europa de clubs. En el trajecte, Maniche va anotar-hi tres gols, dos de particularment importants en els quarts de final contra l'Olympique de Lió.

El seu esclat havia provocat que el nou seleccionador portuguès, un Luiz Felipe Scolari d'una escola molt semblant a la de Mourinho, comencés a comptar amb ell per a la selecció absoluta. Va debutar en els amistosos del 2003, ja que Portugal no havia de disputar fase de classificació per a una Eurocopa que havia d'organitzar i, després del seu gran any al Porto i de ser campió d'Europa, era un fix per al torneig que va iniciar-se el juny del 2004.

El gol

Portugal no va començar bé el campionat amb una derrota contra Grècia en el duel inaugural de Porto. El segon partit, a Lisboa, era contra Rússia i calia guanyar i Maniche va posar la primera pedra ben aviat.

Va ser en una falta provocada per Simao a la banda dreta. Figo la va llançar, però el propi Maniche la va recuperar i es va dirigir cap a l'àrea després de passar-la a Deco. El jugador nacionalitzat va disparar des de lluny, com solia fer, però li va quedar un xut interceptat que va tornar a peus de Maniche qui, en posició de davanter centre, es va regirar i va superar el porter Ovtxinníkov. Un gol de Rui Costa a la segona part va segellar el 2-0 final.

Portugal va passar a quarts gràcies a un gol de Nuno Gomes contra Espanya i després a semifinals en un partit espectacular contra Anglaterra resolt per penals quan els 120 minuts de joc havien finalitzat amb empat a dos. El rival en semifinals eren els Països Baixos i el partit es va desencallar amb un cop de cap de Cristiano Ronaldo al minut 25. Als tretze de la represa, va arribar el segon.

Va ser en un contraatac lusità que va finalitzar en córner. Cristiano el va servir ràpidament, com sol ser habitual el realitzador de la retransmissió es va entretenir més del compte emetent repeticions que no porten a res i es va menjar amb patates com Maniche rebia la pilota des de fora de l'àrea i anotava el 2-0 amb un gran xut parabòlic. Per sort, hi havia repeticions, aquestes sí útils, i tothom va poder observar el golàs. Portugal va patir fins al final per culpa d'un autogol de Jorge Andrade, però va arribar a la final, que va perdre pocs dies després de manera inesperada, novament davant de Grècia. 

Maniche es va estar mig any més a un Porto que havia perdut el seu gran valedor, José Mourinho, i en el mercat d'hivern va fitxar pel Dinamo de Moscou per 16 milions d'euros, però a l'estiu següent va sortir cedit al Chelsea, novament de Mourinho. Però aquest cop va ser diferent. La gran competència que hi havia no li van deixar jugar gaire partits, només onze, i el 2006, l'any del mundial, sortiria amb destinació a l'Atlètic de Madrid.

Aquell estiu, va disputar la seva primera i única Copa del Món, la d'Alemanya, en què va arribar lluny, a la quarta posició. Hi va tornar a marcar dos gols, un de particularment important, l'1-0, novament contra els neerlandesos, en un duel que va ser una batalla campal a Núremberg. Scolari sí que mantenia la confiança en ell, tot i els problemes amb els clubs, i hi va ser titular en tots els partits.

Amb 28 anys, semblava en un gran moment per a un futbolista, però va començar a encadenar temporades amb un rendiment per sota de l'esperat. En va estar dues amb l'Atlètic, amb unes actuacions irregulars, i a la tercera va ser tallat pel tècnic Javier Aguirre i cedit a l'Inter, on tampoc no va jugar gaire però va quedar campió de lliga, amb un gol important contra la Juventus inclòs. Aleshores va rebre un gran cop, quan tot i haver participat gairebé en tots els partits de la fase de classificació, Scolari el va deixar fora de l'Eurocopa del 2008. Ja no va jugar cap altre gran campionat.

Maniche va tornar a Madrid on hi va jugar un altra temporada abans d'una aventura bastant positiva a Alemanya, al Colònia, i la retirada a la seva ciutat, però no al Benfica, que l'havia descobert, sinó a l'Sporting, amb la qual cosa feia triplet dels tres grans equips de Portugal. Tot i que tenia un acord de renovació amb els Lleons, Maniche va decidir retirar-se amb 33 anys, el 2011, i va iniciar una carrera d'entrenador que no va durar gaire, com la seva trajectòria a l'elit del futbol europeu, que va ser de pocs anys, però intensa i fructífera per a ell.