Itàlia, 2- Espanya, 0 (Euro 2016-Quarts de final)

108. Giorgio Chiellini (1-0)

Itàlia ha estat sempre una terra de grans defenses. El joc que s'ha practicat durant molt temps al país transalpí afavoria les característiques dels jugadors disciplinats tàcticament, forts físicament, alguns fins i tot millor dotats tècnicament del que semblava. A més, formaven part d'entramats que afavorien les seves virtuts. En les últimes temporades, el joc a Itàlia s'ha obert i això ha provocat la necessitat de disposar de jugadors de cobertura ràpids i correctors. Alguns s'han hagut de reciclar i de vegades els ha costat, però se n'han sortit amb capacitat de sacrifici i amb voluntat de millora. És el cas de Giorgio Chiellini.

Ni la imatge que tenim d'ell, ni la seva aparença física, no són les d'un fi estilista. Chiellini és un jugador dur, contundent quan fa falta, però com sol passar amb d'altres de les seves característiques, com Pepe o Materazzi, no és gens desaprofitable tècnicament. Esquerrà, els seus orígens són de lateral, però es va anar traslladant a la posició de central on ha format grans defenses de tres, amb Barzagli i Bonucci, o de dos, amb aquest últim, sempre potencial el seu perfil.

Nascut a Pisa, va començar a jugar a la veïna Livorno, on curiosament els seus orígens són de centrecampista, primer, i d'extrem esquerre, després. Poc a poc, però, els tècnics van anar-li veient qualitats defensives i el van anar endarrerint fins a acabar de lateral. Va debutar amb el primer equip i llavors va passar una d'aquelles situacions que li haurien pogut canviar la carrera. Amb 18 anys va ser contractat per la Roma per més de tres milions d'euros. Però el club de la capital no se'l va creure mai, i el va cedir al seu equip d'origen, primer, i a la Fiorentina, després. 

Chiellini ho va aprofitar per fer dos anys sensacionals, primer a la Serie B i després a la Serie A. Habitual de les seleccions inferiors, el 2004 va guanyar la medalla de bronze als Jocs Olímpics d'Atenes, just entre les dues cessions, i va debutar amb la selecció absoluta quan ja vestia de "viola". Com a carta de presentació, va ser amonestat en el seu primer duel, contra Finlàndia. El 2005, veient la seva evolució, la Juventus va apostar per ell i en va pagar 4 milions d'euros.

La seva arrencada al club va ser bona, entrant sovint en els plans de Fabio Capello, tot i que encara era suplent i no va formar part de la llista per al mundial que els italians van guanyar el 2006. A més, aquell estiu va esclatar l'escàndol Calciopoli, que va enviar els torinesos a la Serie B. Aquella va ser una gran oportunitat per a Chiellini. Aleshores, el seu estatus encara no era alt, però amb la marxa d'alguns puntals va aprofitar els partits a Segona per convertir-se en insubstituïble, Va jugar-hi 32 partits i va marcar tres gols. L'equip va tornar a la Serie A i tots els membres d'aquella plantilla van ser considerats herois pels aficionats.

Amb l'equip de retorn a l'elit, ja ningú no el va treure de la titularitat i també es va convertir en un fix de la selecció, amb la qual va disputar el primer torneig internacional el 2008, una Eurocopa en què va jugar tres partits. En totes aquestes temporades ha guanyat nou lligues i cinc Copes amb els juventins, entre d'altres guardons. El 2011, amb l'arribada a la banqueta d'Antonio Conte i la introducció del sistema de tres centrals, Chiellini, que tampoc no tenia la rapidesa d'abans, va anar deixant la posició de lateral per convertir-se en un central ràpid i atent sempre a qualsevol situació.

Des del punt de vista internacional, va disputar els mundials de Sud-àfrica i Brasil, tots dos amb eliminacions a la primera fase i en el segon amb un episodi controvertit quan va ser mossegat per Luis Suárez, en una jugada que va fer la volta al món. També va arribar a la final de l'Eurocopa 2012 amb l'equip que aleshores dirigia Cesare Prandelli. L'equip va perdre contra Espanya per 4-0 i ell es va lesionar en el minut 21. Perquè les lesions recurrents l'han acompanyat bastant, sobretot en els últims anys.

El 2016, Chiellini es va retrobar amb Conte per afrontar una Eurocopa per a la qual Itàlia s'havia classificat amb gran solvència. Amb la cobertura de la Juventus, els azzurri van fer una bona primera fase, amb triomfs sobre Bèlgica i Suècia i una derrota intranscendent davant d'Irlanda. A vuitens de final esperava Espanya, l'equip que havia fet fora els italians dels dos últims tornejos continentals.

El gol

El partit es va disputar a Saint-Denis. Espanya ja havia executat el cant del cigne en el mundial anterior, després d'haver encadenat títols entre les Eurocopes del 2008 i el 2012 i el mundial del 2010, i semblava que l'etapa de Vicente del Bosque com a seleccionador tocava a la fi. Els italians, molt més intensos, van jugar millor i van avançar-se passada la mitja hora de joc.

Sergio Ramos va cometre una falta evitable sobre un Graziano Pellè que estava d'esquena a la porteria. El llançament el va fer el brasiler nacionalitat Éder, amb una gran potència. De Gea no va poder blocar la pilota, que va quedar morta. Giaccherini no hi va arribar amb claredat, obstaculitzat pel porter, però Chiellini va capturar el rebot avançant-se a Piqué i va marcar el primer gol del partit. Just abans del final, Pellè marcaria el segon i posaria fi al regnat europeu dels espanyols. Lamentablement, Itàlia va quedar eliminada en la següent ronda per Alemanya a la tanda de penals, en un partit en què Chiellini va ser substituït per Simone Zaza en l'últim minut de la pròrroga per evitar-li xutar un penal. Curiosament, Zaza el va fallar i els transalpins van quedar fora del campionat.

Des de llavors, Chiellini, persona de fort caràcter, que no ha dubtat en criticar fins i tot companys en públic en documentals de Netflix o en la seva autobiografia, "Io, Giorgio", ha seguit guanyat títols, tot i que va viure el gran punt negre de l'eliminació d'Itàlia en la fase de classificació del mundial del 2018 a Rússia a mans de Suècia en el play-off. Tot i això, i de tenir ja 36 anys i moltes lesions musculars, és un habitual de les convocatòries de Roberto Mancini, el nou seleccionador, i si el físic li ho permet ha de ser present a l'Eurocopa del 2021, on tornarà a posar tot el seu ofici a disposició d'una Itàlia ben diferent a aquella en què ell va començar a jugar.