Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

130. Rui Costa (2-1)

Hi ha una sèrie de jugadors que disposen d'una qualitat que provoca que el aficionats els observin amb admiració. És l'elegància. Són futbolistes que tenen una qualitat tècnica tan gran que sembla que tot el que duen a terme no costi esforç i que ho facin sense suar, com si més que en una competició esportiva prenguessin part d'una obra de teatre o d'un ballet. Són jugadors de les característiques del portuguès Rui Costa. 

Centrecampista de camada llarga, de gran visió de joc gràcies al fet d'anar sempre amb el cap mirant cap amunt, sabent perfectament que tenia la pilota controlada, amb bona arribada a l'àrea, gran passada final i un imponent xut des de la mitjana distància. Segurament, Rui Costa era un d'aquells jugadors cridats a marcar una època als quals la carrera va quedar curta per passar-se una gran quantitat de temporades, set, en un conjunt històric però que no és dels principals ni d'Itàlia, ni del continent, com la Fiorentina. 

Abans, havia nascut a Amadora, als afores de Lisboa, i va entrar al Benfica avalat per la més gran llegenda portuguesa i del club de la història, Eusébio, que va quedar enamorat d'ell en veure'l jugar. Després d'una temporada de cessió al Fafe, de Segona Divisió, va tornar a Da Luz avalat pel campionat del món sub-20 que va aconseguir justament al seu estadi en una final guanyada per penals contra Brasil. Era un equip liderat per ell, Figo i Joao Pinto que feia pensar en un gran futur per a l'equip nacional, no gaire acostumat als èxits, ni a les classificacions per als grans tornejos internacionals.

Rui Costa va jugar tres temporades al Benfica durant les quals va sonar per anar a parar als millors equips del panorama europeu. Es deia que ja tenia signat un contracte amb el FC Barcelona, encara en l'època de Johan Cruyff, però finalment va fitxar per la Fiorentina per 5,5 milions d'euros, una xifra que sembla ridícula des del punt de vista actual. 

En set temporades a la Toscana, Rui Costa només va guanyar dues Copes i una Supercopa, una collita força magra per a un jugador de la seva categoria. És cert que a l'Artemio Franchi era més que un ídol. En el seu millor any, el 1999, va anotar deu gols i va classificar l'equip en tercer lloc, amb la qual cosa va participar en la següent Lliga de Campions, però sonava a poc per a un jugador que hauria pogut conduir un dels grans del continent.

Amb la selecció, les coses van anar bé perquè Portugal es va començar a convertir en una habitual dels grans campionats des del 1996. Va ser quartfinalista a l'Eurocopa d'Anglaterra i, tot i quedar fora del mundial de França, el 1998, a un punt d'Ucraïna, que va disputar la repesca, la formació va ser semifinalista al torneig europeu del 2000, a Bèlgica i els Països Baixos, on no va arribar a la final per culpa d'un gol d'or de Zidane de penal.

El 2001, ja amb 29 anys, l'entrenador de la Fiorentina, el turc Fatih Terim, va ser fitxat pel Milan, un dels grans del continent. L'entrenador otomà no hi va triomfar, però se'n va emportar amb ell Rui Costa previ pagament de 48,7 milions d'euros, la xifra més alta que els llombards havien abonat per un jugador fins aleshores. El primer any a Milà no va anar bé, com tampoc no hi va anar l'únic mundial que va disputar, el del 2002, a Corea i Japó, en què la selecció va ser eliminada en la primera ronda. Però en la segona temporada, va guanyar la Lliga de Campions amb el Milan, en una final disputada contra la Juventus en què, com durant tota la temporada, va ser titular en la formació d'un tècnic que parlava el seu mateix idioma futbolístic com Carlo Ancelotti.

Va jugar tres temporades més amb el Milan. En la 2003-04 va guanyar la lliga i havia obtingut també la Supercopa europea. L'estiu següent hi havia Eurocopa i no era un torneig qualsevol. Es jugava a casa, a Portugal, i amb 32 anys era la seva gran oportunitat per guanyar un títol.

El gol

Portugal, però, no va començar bé el campionat, amb una derrota contra Grècia que li va costar la titularitat a Rui Costa per part del tècnic campió del món, Luiz Felipe Scolari, entrenador d'una escola més agonística que el futbol de saló que ell representava. A més, es va dir que no podia combinar amb el centrecampista del moment, Deco, a la zona ampla i que només hi havia espai per a un dels dos. Va entrar de suplent en la victòria contra Rússia i no va jugar cap minut en el triomf davant d'Espanya que segellava el pas als quarts de final. En aquest partit, Portugal s'enfrontava a Anglaterra. Els britànics es van avançar amb un gol d'Owen. Scolari va recórrer a ell quan només faltaven onze minuts per al final del partit i, tres més tard, Hélder Postiga conduïa el duel a la pròrroga. Als cinc minuts de la segona part del temps suplementari va arribar el seu moment.

I va ser en una jugada en què demostrava exactament totes les seves virtuts. Va recollir la bola al seu camp, va avançar amb una conducció imparable amb la qual es va treure del damunt el marcatge de Phil Neville i, en arribar a la frontal de l'àrea, es va canviar la pilota de peu i va executar un xut brutal que va picar al travesser i que va superar l'estirada de David James. Havia de ser el gol que donaria el pas a Portugal, però Lampard va empatar de nou cinc minuts més tard i l'eliminatòria va anar a la tanda de penals. Allà, Rui Costa va cometre l'única errada portuguesa, però les de Beckham i Vassell van convertir-la en una anècdota.

Rui Costa va tornar a la banqueta i no va jugar gens en la semifinal guanyada per 2-1 contra els Països Baixos. En la final, davant de Grècia, Scolari va tornar-lo a relegar però hi va haver de recórrer tres minuts després que Charisteas avancés els hel·lens, al minut 12 de la represa. Va entrar per Costinha, un mig centre, la selecció va llançar-se a l'atac però no va poder batre Nikopolidis. La gran oportunitat, una final a casa com la del mundial sub-20 de catorze anys abans, s'havia escapat. A més, va ser doblement dolorosa perquè després del partit Rui Costa va anunciar que es retirava de la selecció. Tantes suplències, segurament, i la seva falta de sintonia amb Scolari ho havien provocat. 

Els dos anys finals amb el Milan no van ser gaire bons i el 2006, amb 34 anys, va tornar al Benfica, sense cap èxit esportiu més abans de la retirada. Però el seu club no el va abandonar. L'endemà del seu comiat a damunt del camp, el va presentar com a director esportiu de l'entitat. Va intentar portar grans jugadors al club i, tot i que no se'n va sortir en la primera temporada, en la segona l'equip, de la mà del tècnic Jorge Jesús i amb jugadors com Saviola, Ramires o Aimar, va guanyar la lliga després de cinc anys sense aconseguir-ho. Va ser un oasi enmig del domini del Porto, però va poder demostrar des dels despatxos, almenys durant un curs, que la qualitat que ell encarnava al camp també era la seva aposta un cop penjades les botes.