Alemanya, 4- Grècia, 2 (Euro 2012-Quarts de final)

128. Giorgos Samaras (1-1)

El prototipus de jugador grec, sobretot des de l'èxit de la selecció en l'Eurocopa del 2004, és el d'un futbolista que, més o menys dotat tècnicament, que n'hi ha de tot tipus, ha de tenir dues característiques a les quals no pot renunciar: la lluita i l'entrega. Per això xoca trobar-se un tipus de futbolista procedent d'aquell país que hagi tingut una llarga trajectòria a l'estranger amb d'altres registres, que hagi tingut segurament més talent que molts de la seva generació, però al qual li hagi faltat el pèl de sacrifici necessari per triomfar plenament. És Giorgos Samaras.

Va néixer a l'illa de Creta d'on era originari el seu avi, que es deia com ell. Aquest va ser un dels milions de grecs que van traslladar-se a Austràlia. De fet, allà va fundar el South Melbourne FC, el club dels emigrants grecs del continent oceànic i on va començar a jugar el seu pare, Ioannis. A principi dels vuitanta, aquest va ser temptat per l'OFI Creta, el club de la terra del patriarca, va tornar-hi i allà va néixer el petit Giorgos, petit d'edat, perquè quan va créixer, ho va fer molt quant a alçada.

Va ser aquest físic privilegiat el que feia pensar que podria ser un gran davanter centre, però quan va fitxar pel Heerenveen neerlandès, amb només setze anys, va començar a explotar la seva tècnica, que no era pas dolenta i li permetia certa llibertat per moure's per tot l'atac. S'hi va estar quatre bones temporades, en què l'equip es va classificar amb regularitat per a Europa, i el 2005 va ser contractat per un Manchester City que s'intentava tornar a consolidar a l'elit després d'anys a les categories inferiors. Hi va tenir un any força positiu, el segon, però de la mà del tècnic suec Sven Göran Eriksson no acabava de trobar la seva posició favorita al camp. 

El 2008 va ser un any important des de molts punts de vista. Va disputar la seva primera Eurocopa, només mitja part de la derrota contra Suècia que certificava l'eliminació del vigent campió. Aquell estiu, el xeic Mansour compraria el City i iniciaria una revolució a la plantilla. Ell va haver-ne de sortir, però la solució va ser molt millor. Perquè el va fitxar el Celtic de Glasgow, conjunt notablement inferior, però encara amb capacitat per treure el cap a Europa. En les set temporades en què hi va ser va jugar quatre vegades la fase de grups de la Champions, amb l'aparador que això suposa. El 2013, fins i tot, va arribar amb l'equip als vuitens de final, en què va caure contra la Juventus.

Durant aquest temps, va poder disputar el seu primer mundial. Va ser el 2010, a Sud-àfrica. Grècia només va guanyar un dels tres partits jugats i va quedar eliminada en la primera fase. El 2012, l'equip no va tenir problemes per entrar en l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna, en un moment extremadament dramàtic per al país. Grècia havia entrat en recessió, en una crisi econòmica terrible i la seva societat es mostrava notablement contrària a una Unió Europea, liderada per Alemanya, que intervenia cada cop més en el seu dia a dia. En aquesta situació, va arribar el torneig.

El gol

El campionat va ser un motiu de reafirmació nacional. Grècia el va iniciar amb un empat contra Polònia, una de les amfitriones i, malgrat que va perdre el segon partit davant de la República Txeca, un triomf davant de Rússia, amb un gol de Karagounis, va suposar accedir als quarts de final. Davant es trobaria el rival més odiat per la seva afició en aquells moments, Alemanya. Els grecs van plantar cara, però al minut 39 Lahm va fer aixecar del seu seient la cancellera Angela Merkel, que havia assistit a la llotja, amb el primer gol. La imatge encara va fer més mal als hel·lens, que tenien la política com la persona  que els oprimia en aquells moments. L'instant de rèplica va arribar als deu minuts de la represa.

Grècia va trobar espais en una contra per a la cursa del ràpid extrem Salpingidis. Aquest va superar la defensa alemanya i va enviar una centrada al cor de l'àrea. Allà, Samaras es va avançar a tots els seus marcadors i al porter Neuer, va llançar-se a terra i va superar amb potència Neuer. Tot un país va cridar de ràbia i d'alegria, tot i els problemes quotidians, en un moment en què va semblar que David podria tornar a vèncer Goliat. Però en la vida real això no sol passar i el corró alemany va imposar la seva llei amb tres gols en tretze minuts de Khedira, Klose i Reus. Com a mínim, l'equip de Fernando Santos va salvar l'honor al final, amb un gol de Salpingidis. S'havia caigut amb el cap alt. 

Tot i el seu joc, sovint titllat d'indolent, Samaras va triomfar en un futbol tan físic i en què l'afició exigeix sacrifici dels seus jugadors com l'escocès. Hi va guanyar quatre lligues i dues Copes i, el 2014, després de jugar el mundial de Brasil, en què Grècia va passar als vuitens de final amb un gol seu contra Costa d'Ivori, la seva última anotació amb la camiseta nacional, i va caure per penals davant de Costa Rica, va provar l'aventura de la Premier League amb el West Bromwich Albion. 

Ja tenia 29 anys, però tampoc no era cap veterà. Va ser l'inici del declivi. Va jugar poc a The Hawthorns i després de passar l'Al Hilal saudita, la NASL nord-americana, una cessió erràtica al Saragossa, amb només set partits jugats, i una última campanya al Samsunspor turc, va decidir retirar-se amb 33 anys. S'acabava el projecte més sòlid de possible gran jugador grec per a un dels equips punters del continent, un voler i no poder que va oferir, de tota manera, moments estel·lars, com aquell en què els grecs van creure que podrien derrotar una altra vegada els ogres de la vella Europa.