Anglaterra, 2- Gal·les, 1 (Euro 2016-Primera fase)

124. Daniel Sturridge (2-1)

Els secundaris sempre han estat importants en el futbol. Alguns d'ells han estat decisius sortint de la banqueta i d'altres, dels quals potser se n'esperava molt, no han acabat de triomfar com a primers espases però s'han adaptat a la poca presència de minuts i, fins i tot, han anotat gols transcendentals en equips de primera línia. Anglaterra no va fer una bona Eurocopa el 2016, però va viure un moment de glòria col·lectiva gràcies a una acció del davanter Daniel Sturridge.

D'ell se n'esperava molt, a l'inici de la seva carrera, i aquesta va quedar a mitges, tot i que va actuar en tres dels principals clubs del país de l'última dècada, va guanyar-hi títols i va arribar a fer gols en un mundial, una Eurocopa i uns Jocs Olímpics amb les seleccions anglesa i britànica. Sturridge és de Birmingham i segueix el patró d'altres davanters que han proliferat al país els últims anys, com Danny Welbeck. Són futbolistes forts, potents, amb bona capacitat golejadora però que no han trobat regularitat, malgrat que en algunes èpoques han estat importants.

Ell va viure una important etapa amb els equips inferiors d'Anglaterra i va acabar debutant a la Premier League al Manchester City, club al qual va arribar als 13 anys, després d'haver estat abans a les escoles de l'Aston Villa, a la seva ciutat natal, i la del Coventry. Ja de jove se'l rifaven, El seu pas d'aquest últim equip als cityzens va passar per un tribunal esportiu, que va determinar la quantitat de diners que s'havien de pagar. 

Es va estrenar el 2007, amb divuit anys, amb un City previ al de l'arribada del xeic Mansour, amb Stuart Pearce a la banqueta. No va ser fins la campanya 2008-09, dues més tard, que va començar a fer-se un nom amb quatre gols a la lliga en setze partits. Estava a punt de fer vint anys quan el Chelsea, que aleshores dirigia Carlo Ancelotti, es va fixar en ell com a projecte de gran davanter que, a la llarga, hauria de substituir el gran Didier Drogba. Al Bridge va guanyar la lliga en el seu primer any i hi va estar tres campanyes. La millor, tant individualment com col·lectiva, va ser l'última completa, la 2011-12, en què l'equip va guanya la Copa, ell va jugar molt en el campionat, va anotar-hi onze gols i, a més, va ser campió d'Europa, tot i que no va disposar de minuts a partir de quarts de final.

Ja el final de temporada, amb Roberto di Matteo a la banqueta, va mostrar el que passaria a l'inici de la següent. Va jugar cada cop menys després de tornar dels Jocs Olímpics de Londres, en què el combinat britànic va perdre contra Corea del Sud en els quarts de final per culpa d'un penal fallat per ell a la tanda. En el posterior mercat d'hivern se'n va anar al Liverpool, que va pagar per ell 15 milions d'euros.

En aquell equip, comandat per Brendan Rogers, és en el qual va jugar més. Va enganxar dues bones temporades, sobretot la 2013-14, amb 22 gols a la lliga que el van catapultar al mundial. En el torneig de Brasil, va anotar un gol, estèril contra Itàlia, i l'equip se'n va tornar cap a casa al final de la primera fase. La temporada 2014-15 havia de ser la seva, però tot un seguit de lesions, algunes més curtes i d'altres de fins i tot sis setmanes li van fer perdre cinc mesos de competició. Va recuperar el seu lloc a l'equip a final de temporada, però el Liverpool no funcionava i va ser a la tardor del 2015 quan Rogers va ser rellevat per Jürgen Klopp.

Amb l'alemany va arribar el brasiler Roberto Firmino com a davanter. Aquest fet, i que Sturridge se seguís lesionant, li va fer perdre molts partits, tot i que va ser titular i va marcar en la final de l'Europa League perduda contra el Sevilla per 1-3 a Basilea. La seva capacitat realitzadora, i l'adaptabilitat al sistema 4-4-2 de Roy Hodgson, el van fer ser convocat per a l'Eurocopa de França.

El gol

Sturridge va ser suplent en el primer partit, contra Rússia, que va acabar amb empat a un gol. En el segon, les coses no anaven gaire bé amb la parella Sterling-Kane. En un derbi de veïns, els anglesos perdien a Lens contra Gal·les al descans amb un gol de Gareth Bale. Hodgson va canviar-ho tot. Va fer entrar Vardy i Sturridge pels dos atacants titulars buscant un joc més directe. I a fe que el va trobar. Una acció de Sturridge va acabar amb el gol de Vardy a l'inici de la represa. El partit va ser molt emocionant i podia caure de qualsevol banda. Anglaterra, després de l'empat del primer dia, el necessitava guanyar i els seus aficionats van esclatar de joia a l'últim minut.

L'acció no passarà als anals de la història per la seva bellesa, però va ser efectiva. Dele Alli va entrar a l'àrea i va caure a terra en el seu intent de penetració. La pilota va quedar morta i Sturridge, com va poder, es va desfer de Joe Allen, va xutar de puntera, va fer rebotar la pilota en el porter Hennessey i va donar els tres punts al seu equip, davant de l'eufòria de l'afició. 

El seu premi va ser la titularitat en el tercer partit, contra Eslovàquia, però ni ell, ni l'equip no van estar encertats, el partit va acabar amb empat a zero i va ser rellevat al minut 76 per Kane. En els vuitens de final, Hodgson va apostar per aquests dos jugadors, amb Rooney al mig del camp, contra una Islàndia que, en principi, s'havia de tancar. Sturridge va jugar els noranta minuts, però no va poder foradar la porteria nòrdica i va veure com els islandesos deixaven fora la potent Anglaterra per 1-2.

Sturridge va tornar al Liverpool, però Klopp va apostar per Firmino i per Origi abans que ell, motiu pel qual va jugar poc i molt de suplent. Al mercat d'hivern de la temporada següent va ser cedit al West Bromwich Albion per intentar salvar el conjunt dels afores de Birmingham, la seva ciutat, i trobar minuts de cara al mundial de Rússia. No va aconseguir ni una cosa, ni l'altra. La seva última campanya a Anfield no va ser positiva des del punt de vista individual. El triplet Salah-Firmino-Mané van convertir en campió d'Europa el Liverpool i Klopp apostava abans per Origi o per Shaqiri que per ell. Per això, va decidir sortir de la zona de confort, d'Anglaterra, i va fitxar, ja amb trenta anys, pel Trabzonspor turc. No només no hi va triomfar, sinó que va ser sancionat per quatre mesos a tot el món per infringir les regles de les apostes il·legals. Amb 31 anys, la seva carrera encara no s'ha acabat i la seva capacitat golejadora l'ha de seguir acompanyant fins al final. No ha tingut la trajectòria esperada, però ha guanyat diners i títols, i en aquella tarda de Lens va fer vibrar tot un país.