Irlanda, 1- Suècia, 1 (Euro 2016-Primera fase)

232. Wes Hoolahan (1-0)

Una de les millors coses dels grans tornejos de seleccions és que donen oportunitat de lluir a jugadors de tot tipus. Al costat de les grans estrelles dels transatlàntics mundials, hi ha formacions més modestes amb futbolistes que han hagut de lluitar molt i picar molta pedra per arribar a obtenir una participació que ja veuen com un premi. Aquesta sensació de rei per un dia, o per un instant, la va tenir el juny del 2016 el centrecampista irlandès Wes Hoolahan.

Els jugadors de l'Illa Maragda, tant els del sud, com els d'Irlanda del Nord, saben que s'han de moure a la del costat per destacar. Els no tan virtuosos ho fan cap a Escòcia i els millors, a Anglaterra. Hoolahan, que va començar a destacar en un esport que no s'associa gaire a Irlanda com el futbol sala, va anar a parar al Shelbourne, conjunt dominant de la lliga del país amb el qual va conquerir tres lligues. Amb 19 anys, i després de ser triat jugador jove irlandès de l'any, va fer el salt cap a Escòcia, però a cap dels equips grans sinó al Livingston. Setze partits li van valer per pujar el següent graó i anar a Anglaterra, però en una categoria baixa, la League One (tercera) amb el Blackpool.

Hoolahan, centrecampista de petita estatura, però dinàmic i força bo a l'hora de donar un cert sentit al de vegades desbocat joc dels conjunts britànics, va gaudir d'un ascens amb els Seasiders i va ser contractat, ja a segona categoria, per l'equip ascensor per excel·lència del futbol anglès, el Norwich City. I s'hi va convertir en una referència, amb deu temporades que van ser una muntanya russa, amb descens a Tercera, ascens seguit en dos anys fins a la Premier, dues permanències i dos ascensos i dos descensos més de l'elit i cap a Segona. El 2016, per exemple, els canaries acabaven de baixar quan Hoolahan va ser convocat per al seu primer gran torneig internacional.

El gol

Tot i que ja jugava amb el Norwich a la Premier, no havia anat al torneig de quatre anys abans a Polònia i Ucraïna, que trencava una ratxa de dues dècades sense veure els irlandesos en un gran campionat, des de les grans actuacions de la selecció del plorat Jackie Charlton a final dels vuitanta i principi dels noranta. Hoolahan sí que va intervenir en deu partits, amb un gol contra Gibraltar, en la fase de classificació per a França, en què va caldre derrotar Bòsnia i Hercegovina en el play-off. El debut era al camp més gran, a Saint-Denis, contra una altra selecció rocosa, la Suècia d'Ibrahimovic. La primera part va acabar sense gols, i als tres minuts de la represa va arribar el gran moment.

Va ser en una acció que ell mateix va iniciar amb una centrada passada a l'àrea. La defensa sueca va rebutjar i Whelan va cedir la pilota a la banda, cap al sempre poc valorat lateral Seamus Coleman. Aquest va desfer-se de Forsberg i va protagonitzar una gran internada després de la qual va tenir temps d'aixecar el cap. Va posar l'esfèrica al segon pal i Hoolahan, que venia de l'altra banda, va empalar una esplèndida volea a sobre bot que va superar Isaksson.

La llàstima per a Hoolahan va ser que un autogol del seu company Ciaran Clark, 23 minuts més tard, determinés l'empat final. Però ell ja havia aconseguit una gran fita, després de tants anys de treball de vegades poc reconegut, el de marcar en una gran cita. En la resta del campionat, Irlanda va passar a vuitens gràcies a un triomf sobre Itàlia amb un gol d'un Robbie Brady que també va anotar en l'eliminatòria contra França. Però dos gols de Griezmann van posar final a l'aventura.

Dues temporades més tard, Hoolahan va deixar el seu Norwich per un altre conjunt dels que pugen i baixen tota la vida, el West Bromwich Albion, en una temporada rara ja que hi va arribar amb un contracte temporal que va ser allargat posteriorment. Però no hi va jugar gaire i va decidir provar una altra illa, aquest cop molt llunyana: Austràlia. El van fitxar els Newcastle Jets, amb els quals va jugar fins que tot es va aturar per la pandèmia. Tota la situació va fer que interrompés la seva trajectòria als antípodes i va signar un contracte d'un any, ja amb 34, amb el Cambridge United, de quarta categoria. Coneixent-lo, és probable que encara lluiti per l'enèsim ascens d'una carrera plena d'alts i baixos i amb l'estrella d'aquell gol a Saint-Denis que va alegrar durant una estona el seu país.