Espanya, 2- Hongria, 1 (Euro 64-Semifinal)

132. Ferenc Bene (1-1)

Quan es parla d'Hongria relacionada amb la història del futbol tothom recorda l'equip de la primera meitat dels anys cinquanta, l'Aranycsápat (equip daurat), la formació dels magiars màgics, del fals nou Hidegkuti o de figures com Puskás, Kocsis i Czibor, entre d'altres. Va ser l'equip que va dominar el món fins que va perdre la final del mundial del 1954 contra Alemanya Federal. Però després d'aquell moment, la selecció magiar encara va estar durant uns quants lustres sovintejant els grans tornejos abans d'entrar en una llarguíssima travessa del desert. Un dels elements importants del país, sobretot durant les dècades dels seixanta i setanta, va ser el davanter Ferenc Bene.

Golejador d'instint, fidel durant disset anys a l'Ujpest Dosza, el millor curs de la carrera de Bene va arribar-li molt aviat. Encara no n'havia fet vint, però ja havia disputat tres temporades a Primera, amb 23 gols en una d'elles, i havia debutat amb la selecció, amb la qual havia intervingut en sis ocasions. No va poder anar al mundial de Xile, el 1962, però sí que va intervenir en tres partits, i hi va anotar tres gols, un d'ells important contra França, en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1964, que celebraria la fase final a Espanya.

Nascut a l'oest del país, al costat del llac Balaton, prop de la frontera amb les actuals Eslovènia i Croàcia, va ser captat per l'Ujpest el 1961 i s'hi estaria fins al 1978, període en què guanyaria vuit lligues i tres Copes, tot i que trigarien a arribar, fins que l'equip morat no va posar fi al domini del Vasas i del Ferencváros. El 1964 per a ell hi havia dues cites importants. Va ser seleccionat per disputar, a la tardor, els Jocs Olímpics de Tòquio. Abans, però, faltava el torneig europeu. Hongria hi assistia per segona edició seguida, després de caure contra la URSS en les semifinals de la primera. Ara li tocava jugar contra l'equip amfitrió, Espanya, a l'estadi Santiago Bernabéu. I els magiars van vendre cara la seva pell. Els hongaresos havien arribat a quarts de final al darrer mundial, campionat en què havien vençut Anglaterra, i no serien un adversari fàcil.

El gol

Els espanyols, empesos pel públic, tot i que no omplia l'estadi, es van avançar als 35 minuts gràcies a una rematada de cap de Pereda. Però no van poder sentenciar perquè Hongria jugava bé, comandada pel gran Florian Albert, millor jugador europeu posteriorment, el 1967, i pel davanter del Ferencváros Fenyvesi, el mateix que va anotar un gol el 1971 que donaria l'únic torneig europeu, la Copa de Fires, a un conjunt del seu país. El partit s'acostava al final i, cinc minuts abans que l'àrbitre l'indiqués, tot va canviar.

Malgrat els comentaris del vídeo, que expliquen la jugada al revés, va ser Albert qui va disparar des de la dreta de l'atac. Iribar no va poder blocar l'esfèrica i Bene va mostrar tot el seu instint avançant-se als defenses espanyols i portant el partit a la pròrroga. Hongria no va poder arribar a la final perquè Amancio va anotar el 2-1 definitiu en el tercer minut de la segona meitat del temps suplementari. Els magiars van jugar el partit pel tercer lloc contra Dinamarca i el van guanyar per 3-1, amb un altre gol del davanter del Ujpest.

Però el motiu pel qual Bene va entrar a la història aquell 1964 va ser pels Jocs Olímpics. Va aconseguir una marca difícilment igualable de 12 gols en el torneig olímpic, aconseguits en cinc partits. De fet, va marcar en quatre. Va fer els sis gols que el seu equip va marcar contra Marroc, només un en el 6-5 davant de Iugoslàvia, va descansar en els quarts de final davant de Romania, va anotar-ne quatre en el 6-0 de les semifinals davant d'Egipte i va aconseguir el segon del seu equip en el 2-1 de la final vençuda contra Txecoslovàquia. Es convertia, així, sense haver arribat als 20 anys, en campió olímpic.

La carrera de Bene va ser llarga. Dos anys més tard va jugar el seu primer mundial i va assolir una altra marca. Va anotar en els quatre partits que va jugar, un gol cadascun d'ells. A la primera fase va marcar en tres partits que van acabar 3-1, una derrota contra Portugal i les victòries davant la Brasil de Pelé, tot i que el crac no va jugar aquell partit per lesió, i Bulgària. Hongria va caure en els quarts de final, novament, contra la URSS per 2-1 i ell va ser l'autor del gol del seu equip.

Va ser dos cops futbolista hongarès de l'any, el 1964, ja relatat, i el 1969. En algunes temporades, com la 70-71, va arribar a aconseguir 34 gols. L'any següent, ja amb 27 anys, va jugar la seva segona Eurocopa després d'una eliminatòria prèvia de tres partits contra Romania. Va tornar a perdre una semifinal contra la URSS, aquest cop per 1-0. Va ser rellevat a l'hora de joc i el seu company Zámbó va errar un penal que hauria conduït a la pròrroga. El 1978, quan ja en feia tres que no jugava amb la selecció, va deixar l'Ujpest amb 33 anys. Hi havia marcat 303 gols en 417 partits. El règim comunista el va deixar sortir a l'estranger després d'un any amb un equip de segona fila i va jugar una temporada amb el Sepsi finlandès, abans de tornar a casa.

El seu gran estat físic li van permetre jugar fins als 41 anys i això va contrastar amb el seu final. El 2006, quan només en tenia 61, va patir una caiguda que es va complicar de tal manera que els tractaments que li van fer no van resultar exitosos i li va causar la mort. Precoç en triomfar i precoç en anar-se'n, així va ser la vida de Bene, un davanter dels altres magiars, de la generació posterior a la que ha passat a la història.

Portugal, 2- Països Baixos, 1 (Euro 2012-Primera fase)

133. Cristiano Ronaldo (1-1 i 2-1)

Juntament amb Michel Platini és el màxim golejador de la història de les Eurocopes, tot i que el francès ho va aconseguir en cinc partits i ell ha necessitat quatre tornejos per arribar a la xifra de nou anotacions. Vigent campió del torneig, és també el jugador que apareixerà més vegades, un total de cinc, en aquesta llista, motiu pel qual l'explicació de la seva carrera anirà per trams i no necessàriament ordenats. Es tracta d'un dels millors jugadors i golejadors de la història, el portuguès Cristiano Ronaldo.

Quan el jugador de Madeira va afrontar l'Eurocopa del 2012, es trobava en el millor moment de la seva carrera. Als 27 anys, acabava de guanyar la lliga amb el Reial Madrid, superant la tirania del FC Barcelona de Guardiola de les últimes campanyes, havia anotat 46 gols a la competició domèstica i, tot i una dolorosa eliminació contra el Bayern a les semifinals de la Champions, es trobava ple de confiança a punt per afrontar les seves millors temporades. 

Ja havien passat vuit anys des dels seus primers gols en l'Eurocopa de Portugal i tenia el torneig entre cella i cella després d'haver perdut la final d'aquell torneig davant de Grècia. El 2008, l'equip havia caigut en els quarts de final contra Alemanya i el 2012, a Polònia i a Ucraïna, s'obria una nova oportunitat. D'ençà del torneig de casa, havia canviat el Manchester United pel Reial Madrid el 2009, havia jugat dos mundials, amb una quarta posició el 2006 i l'eliminació en els vuitens de final, davant d'Espanya, el 2010, i havia augmentat els seus registres realitzadors. Ja no era aquell extrem rapidíssim i prou, sinó que s'havia convertit en un jugador més complet, amb un gran xut amb les dues cames, una excel·lent rematada de cap i fent més acusat, al costat de José Mourinho, el caràcter de jugador a qui veneres o odies.

Va marcar set gols en una fase de classificació per a l'Eurocopa en què Portugal va quedar segon, darrere de Dinamarca, i va haver de jugar un play-off contra Bòsnia i Hercegovina resolt per 6-2 a Lisboa amb dos gols seus. En el torneig, la selecció va debutar amb una mínima derrota contra Alemanya per 1-0, amb un gol de Mario Gómez i un triomf agónic contra els danesos amb una anotació a l'últim minut de Silvestre Varela. En la tercera cita, contra els Països Baixos, seria necessari com a mínim no perdre per arribar als quarts de final.

Els gols

Però les coses van començar malament, amb un gol del neerlandès Van der Vaart que deixava els lusitans fora del torneig. Calia reaccionar de seguida, i el conjunt entrenat per Paulo Bento ho va fer abans del descans.

Va ser en una gran passada cap a l'interior de l'àrea del lateral Joao Pereira. Cristiano Ronaldo va agafar l'esquena al central Ron Vlaar, es va plantar davant de Stekelenburg i el va superar amb un xut fort al primer pal. Amb la igualada podia haver-n'hi prou sempre que Dinamarca no vencés Alemanya en l'altre partit, però feia falta un segon gol per acabar d'assegurar el triomf. Aquest va arribar un quart d'hora abans del final del partit.

Amb els oranje, que necessitaven la victòria, bolcats damunt de la porteria de Rui Patrício, Portugal va enganxar un bon contraatac amb una sortida a l'espai de Nani per la banda dreta. Aquest va veure el seu excompany al United Cristiano Ronaldo desmarcant-se al segon pal. Li va centrar la bola i aquest, amb sang freda, va retallar el lateral Van der Wiel i va rematar el segon i definitiu gol.

La quarta i cinquena anotacions de Cristiano Ronaldo en les seves participacions en les Eurocopes classificaven Portugal per als quarts de final, on esperava un duel que semblava assequible, però que al final va ser molt complicat, contra la República Txeca, que havia superat una primera fase complexa, en què havia perdut el partit inicial davant de Rússia per 4-1, i havia entrat a la segona com a líder del grup A.

Països Baixos, 6- Iugoslàvia, 1 (Euro 2000-Primera fase)

134. Patrick Kluivert (1-0, 2-0 i 4-0)

L'explosió de talent que va sorgir de l'Ajax en la primera part de la dècada dels noranta va recordar la dels anys setanta, quan l'equip d'Amsterdam va quedar tres vegades campió d'Europa. Aquest cop, de la mà del tècnic Louis van Gaal, tot de joves jugadors van formar un conjunt que, tot i que podria jugar poc temps junt, ja que molts d'ells van ser temptats pels diners d'altres lligues, va passar a la història. La selecció neerlandesa se'n va beneficiar durant força temps. Un dels futbolistes amb més dots naturals per jugar de davanter en aquell equip, tot i que no era un ariet clàssic, era Patrick Kluivert.

Jugava de nou, però segurament no tenia l'instint dels grans golejadors. El seu joc era més associatiu, més de mitja punta i de combinar amb d'altres futbolistes amb més instint rematador. Tot i això, la seva qualitat provocava que les seves xifres d'anotació fossin bones, malgrat que també errava moltes ocasions, curiosament les que semblaven més fàcils.

Nascut a Amsterdam, però de pare surinamès i de mare de Curaçao, Kluivert va aprendre a jugar a futbol al carrer i en un equip de barri abans de ser captat per l'escola de l'Ajax. Va debutar amb el primer equip amb divuit anys i la seva arribada es va deixar notar. Ho va fer en una Supercopa contra l'etern rival, el Feyenoord, davant del qual va ser titular i va anotar l'últim gol del 3-0 final. En els cinc primers partits de lliga ja va anotar sis gols, la va acabar amb divuit i l'equip va ser campió. A sobre, la temporada finalitzaria de la millor manera. L'Ajax era una màquina de jugar a futbol a Europa. Ell va debutar a la Champions i hi va actuar en deu partits, molts dels quals entrant des de la banqueta. En la final, contra el Milan, vigent campió, va ser així. Va rellevar Litmanen al minut 69 i al 85 va aprofitar una pilota solta per donar la quarta Copa d'Europa al seu club. El món ja el coneixia.

Kluivert havia debutat aquella mateixa campanya amb la selecció i, en la següent, dos gols seus contra Irlanda en una repesca va permetre que els Països Baixos arribessin a l'Eurocopa d'Anglaterra del 1996. En el campionat va anotar un gol estèril en la derrota per 4-1 contra els anglesos i l'equip va quedar eliminat en els quarts de final per penals contra França. Ell va anotar el seu de la tanda, però una errada de Seedorf va condemnar l'equip. El 1997, va deixar l'Ajax i va anar al Milan. Hi va jugar força, però no s'hi va acabar d'adaptar. Tot i això, va arribar en forma al mundial de França 98.

Va jugar el primer partit contra Bèlgica, però hi va ser expulsat amb vermella directa. Va ser sancionat amb tres partits i no va tornar fins als quarts de final, en què va marcar el primer gol contra Argentina en el 2-1 final. També ho va fer en les semifinals, davant de Brasil. Però novament els penals deixaven els oranje fora del torneig. Aquell estiu va fitxar pel FC Barcelona. Amb els blaugrana, novament al costat de Van Gaal i amb molts companys de la selecció a l'equip, va conquerir una lliga. L'Eurocopa del 2000 era coorganitzada entre Bèlgica i els Països Baixos i ho volia aprofitar. 

Els gols

La selecció va arrencar amb tres victòries, contra la República Txeca per 0-1, davant de Dinamarca per 0-3, amb un gol seu, i contra França per 2-3 i també una anotació. Tocaven les eliminatòries i la primera seria contra Iugoslàvia a Rotterdam. Seria el seu gran dia, amb tres gols i mig en el seu compte.

Els dos primers van ser semblants. En el primer, va rebre una passada del lateral Numan d'esquena al central. Va descarregar cap a Bergkamp i va començar a córrer cap a l'àrea. El gran jugador llavors de l'Arsenal li va fer una passada a l'espai prodigiosa i ell va parar-la amb el peu dret i amb aquest mateix va superar la lenta sortida del porter Kralj. Era el minut 24. Catorze després, repetició de la jugada.

Aquest cop va ser Zenden qui va robar una pilota i la va passar a Davids. En ple contraatac, aquest va aixecar el cap i va veure la desmarcada de Kluivert. L'hi va passar i el davanter es va tornar a avançar a Kralj, novament dubitatiu, i el va superar al primer toc. Es diu que van ser tres gols i mig, en aquest partit, perquè el tercer dels Països Baixos, en primera instància, se li va donar a ell.

Ja a la segona part, una falta lateral refusada per Kralj va ser recollida per Bosvelt. Aquest va iniciar una gran jugada per la dreta, amb trepitjada a la pilota inclosa, se'n va anar del feble marcatge de Stojkovic i va centrar. Va semblar que era Kluivert qui tocava la pilota, però va ser el centrecampista iugoslau Govedarica, en tasques ofensives, qui es va anotar l'autogol en intentar el refús. Però en la següent jugada, el davanter neerlandès lligaria el seu hat-trick,

Amb els balcànics totalment fora del partit, Zenden va tornar a recuperar una pilota molt amunt, va entrar a l'area i va centrar enrere perquè Kluivert posés el peu i anotés el 4-0. El partit només havia arribat al minut 55. Fins al final, dos gols més d'Overmars i un de maquillatge de Milosevic van deixar el 6-1 final. Però tot l'encert que Kluivert va tenir en els quarts li va faltar en les semifinals contra Itàlia. Va errar un penal durant un partit que els locals van jugar amb un home més des de la primera part per expulsió de Zambrotta. Frank de Boer erraria una altra pena màxima, el porter Toldo seria l'heroi i, en la tanda, per tercer campionat seguit, els neerlandesos haurien de deixar la competició. 

Kluivert seria el màxim golejador del torneig i escollit a l'equip ideal, però aquell any 2000 marcaria un punt d'inflexió negatiu en la seva carrera. No va guanyar cap més títol fins al 2007, quan va assolir una lliga amb el gran rival de l'Ajax, el PSV Eindhoven. Enmig, quatre males temporades a nivell de victòries amb el Barcelona. A més, no va poder anar al mundial del 2002 perquè els Països Baixos, amb Van Gaal de tècnic, no s'hi van classificar. Fins al final de la seva carrera, des del 2004, va jugar en el Newcastle, el València, el mencionat pas pel PSV i el Lilla, però sense ser més un davanter de referència com a final del segle anterior. Moltes lesions i, segons sembla, una vida no gaire ordenada van provocar que el talent no es pogués manifestar com abans.

Amb la selecció no va jugar cap altre gran campionat, ja que va quedar fora de la llista per a l'Eurocopa del 2004 i per al mundial del 2006. Amb 32 anys es va retirar i va voler ser entrenador. Va començar amb equips inferiors, del PSV i de l'Ajax i va ser assistent de Van Gaal de la selecció neerlandesa que va ser tercera en el mundial de Brasil del 2014 i també seleccionador de Curaçao, la terra de la seva mare. Després va passar als despatxos i ara ha tornat al Barça, com a director de futbol formatiu de l'entitat. Va tenir tres fills amb la seva segona esposa i un d'ells, Justin, ara mateix juga al Leipzig cedit per la Roma. De cara són iguals, però el fill és més baix i ràpid, i sense la sensacional elegància i classe que el seu pare va demostrar en tot el seu esplendor en aquella tarda de diumenge de Rotterdam, quan va clavar tres gols i mig al que quedava de Iugoslàvia.

Alemanya Federal, 1. Països Baixos, 2 (Euro 88-Semifinal)

135. Lothar Matthäus (1-0)

Alemanya Federal va tenir sempre seleccions potentíssimes, des de la seva entrada en el concert internacional, amb la cèlebre final de Berna al mundial 1954, fins a la seva reunificació amb la part excomunista del país i més enllà. Cada època ha estat vinculada a un jugador emblemàtic. El primer mundial, el mencionat de Suïssa, va ser el de Fritz Walter; el del 1974, el de Franz Beckenbauer; i l'aconseguit el 1990 portava el nom d'un mig que, abans d'aixecar la copa, havia perdut dues finals. Era l'extraordinari Lothar Matthäus.

El centrecampista va marcar una època en el futbol del seu país. Dotat d'una intel·ligència superior a la de la mitjana de jugadors, va explotar la seva gran potència física en la part inicial de la seva llarga carrera i va endarrerir la seva posició per acabar de lliure en una defensa de tres en el tram final, i en tots els casos va ser útil als seus equips i a la selecció, que va deixar a punt de fer quaranta anys. Dues dècades abans, va aparèixer al panorama internacional debutant amb la selecció en l'Eurocopa del 1980. Va participar durant quinze minuts de la victòria contra els Països Baixos per 3-2, amb tres gols d'Allofs. Havia debutat aquell mateix any a la Bundesliga amb el Borussia Mönchengladbach, amb el qual va ser subcampió de la UEFA, després de perdre la final a doble partit contra l'Eintracht de Frankfurt, amb un gol seu a l'anada.

Es va estar a la formació "borusser" fins al 1984. Dos anys abans, va ser subcampió del món, el 1982 a Espanya, en el seu primer mundial. Va disputar-hi dos partits de la primera fase. Dos anys més tard, va intervenir en el fracàs alemany a l'Eurocopa de França, amb eliminació a la primera fase, i va fitxar pel Bayern, en què va cobrir una primera etapa de quatre anys. Hi va guanyar tres lligues seguides, però va perdre la final de la Copa d'Europa del 1987 contra el Porto. El seu gran forat negre ha estat no haver guanyat mai el torneig, tot i que hi va estar a punt diverses vegades. 

L'any anterior, el 1986, ja era titular en l'equip que va perdre una altra final del mundial, el de Mèxic, contra l'Argentina de Maradona. Ell hi va anotar un gran gol contra Marroc, essencial en els vuitens de final. En aquell moment, Matthäus era un centrecampista que ocupava tot el camp amb llargues conduccions, bona visió i un imparable xut des de fora de l'àrea. A més, destacava per un fort caràcter que empenyia els seus equips. Dos anys després del mundial, hi havia Eurocopa a casa, i Alemanya Federal volia recuperar el títol perdut a França,

El gol

Els alemanys van tenir una primera fase plàcida, amb un empat inicial contra Itàlia però amb dues solvents victòries davant de Dinamarca i Espanya que els van donar la primera posició del seu grup. En les semifinals, esperaven els enemics íntims, els neerlandesos. La rivalitat entre els dos països va més enllà de l'esport, és fins i tot social. La semifinal es va jugar a Hamburg, al mateix Volksparkstadion on catorze anys abans els alemanys federals havien perdut contra els seus germans de l'altra banda del teló d'acer. El xoc va ser molt emocionant i semblava que es començava a resoldre en una acció protestada.

El davanter Klinsmann va entrar a l'àrea i va ser clarament obstaculitzat per Rijkaard, tot i que ell també hi va poser una mica d'arts escèniques en la caiguda. El col·legiat, el romanès Ioan Igna, va indicar el punt fatídic mentre era increpat pels neerlandesos, que fins i tot van xutar-li la pilota al damunt. Matthäus va prendre la responsabilitat davant de Van Breukelen, el porter del moment, vital en la consecució de la Copa d'Europa del PSV Eindhoven poques setmanes abans. Va xutar molt col·locat i, tot i que el porter va tocar la pilota, aquesta va entrar. Alemanya Federal anava directa cap a la final.

Però tot es va torçar dinou minuts més tard, amb un penal rigorós de Köhler a Van Basten que va transformar Koeman i en l'últim minut, quan el propi Van Basten va anotar un gol històric que va situar els Països Baixos a la final a casa del gran rival. Amb el disgust, Matthäus va fitxar per l'Inter de Milà, a qui va convertir en campió de lliga el primer any, i després del segon arribava el mundial d'Itàlia. Va ser el gran moment de la seva carrera, just en l'equador, quan va conduir la Mannschaft al títol amb una gran exhibició de poder.

Va jugar a l'Inter fins al 1992, amb una UEFA a la vitrina l'any anterior. Aquell estiu no va poder participar per lesió a l'Eurocopa de Suècia, en què la selecció va ser subcampiona, i amb 32 anys va tornar al Bayern, al qual jugaria gairebé fins al final de la seva carrera. Enmig, participació al mundial del 94, amb eliminació als quarts de final, i a França 98, amb el mateix resultat. Lamentablement, no va ser cridat per a l'Eurocopa del 1996, en què Alemanya va ser campiona, però va tornar a ser-ho quan es va estabilitzar en la posició de lliure. Amb el Bayern va arribar a la final de la Champions del 1999. Va ser rellevat al minut 80 de la final contra el Manchester United amb 0-1 favorable. Va ser el partit de la remuntada dels anglesos en el descompte. Se li escapava la seva última possibilitat de guanyar el títol. Es va retirar de la selecció el 2000, amb tres estones en una Eurocopa, la de Bèlgica i els Països Baixos, d'infaust record per al seu país, amb eliminació a la primera fase i ensorrament final a Rotterdam, a casa dels enemics de l'oest.

Abans de retirar-se encara va gaudir del futbol durant un any al Metrostars de Nova York i al Herzogenaurach, un conjunt amateur. Després va iniciar una carrera d'entrenador que no va ser gaire profitosa i sí molt eclèctica, amb pas per la selecció hongaresa i per conjunts que van anar des del Rapid de Viena o el Salzburg a l'Atlético Paranaense, passant pel Partizan de Belgrad i el Maccabi Netanya. Ara, bàsicament, intervé als mitjans i opina del futbol, amb un fort caràcter que ha portat del camp al micròfon, el que s'ha de tenir per ser una gran estrella com ha estat ell i per assumir la responsabilitat d'anotar un penal, el del seu únic gol en una Eurocopa, en un partit de la màxima, tot i que al final no servís per res.

Portugal, 1- Romania, 0 (Euro 84-Primera fase)

136. Nené (1-0)

Fins a l'última dècada del segle XX, Portugal no va ser un país que sovintegés gaire les grans competicions internacionals. Contrastaven els seus èxits amb les seleccions de base amb les dificultats que tenia per arribar als millors torneigs absoluts, mundials o Eurocopes. Va jugar la primera Copa del Món el 1966, amb un tercer lloc a Anglaterra de la mà d'Eusebio, però no va ser fins al 1984 quan va tornar a participar en un campionat, l'Eurocopa de França. Durant aquesta travessa del desert de divuit anys, un futbolista va ser referència al país. Era el davanter Tamagnini Manuel Gomes Batista, més conegut com Nené.

Forma part de la llista exclusiva de "One club men", de jugadors que només han vestit una camiseta en la seva trajectòria, la del Benfica. A més, com que comparteixen color amb la selecció, es pot dir que va disputar tota la seva carrera vestit de vermell. Nené. Com sol passar amb molts jugadors portuguesos que hem repassat en aquesta llista, tot i ser d'una part del país, va triomfar a l'altra. Va néixer a Leça de Palmeira, al costat de Porto, però va ser captat per les àguiles de Lisboa i no se'n va moure. 

El dia del seu debut a la Copa d'Europa, el 16 de setembre del 1970, al camp de l'Olimpija de Ljubljana, va jugar dos minuts que va compartir damunt del camp amb el mític Eusébio. De fet, jugaria sis anys al costat de l'estrella moçambiquesa, temporades plenes d'èxits en què el Benfica va guanyar cinc títols de llig gairebé seguits, tot i que no podia corroborar el seu potencial a Europa. El màxim que van aconseguir va ser arribar a les semifinals de l'any 1972, en què el gran Ajax els va eliminar en les semifinals amb un solitari gol de Swart.

Nené era un davanter centre rematador i oportunista. Va acabar la seva trajectòria al club de Da Luz amb 262 gols en 421 partits oficials. Va guanyar onze lligues i set Copes, va ser triat un cop, el 1971, futbolista portuguès de l'any i va ser màxim golejador de la lliga en dues ocasions, ja en la part final de la seva trajectòria, el 1981 i el 1984, justament l'any del seu gol a l'Eurocopa.

Tots els èxits a nivell local, però, es difuminaven amb la selecció. Nené hi va debutar amb 21 anys, el 1971, en la fase de classificació per a l'Eurocopa de l'any següent. L'equip va ser eliminat per Bèlgica. Entre llavors i la seva retirada va disputar vuit rondes prèvies de grans campionats, i només va obtenir l'èxit en una d'elles. No va poder jugar cap mundial. Per al del 1974, Bulgària els va eliminar per tres punts; per al del 1978, van quedar a dos de Polònia, i per al del 1982 va quedar quart, però només a dos punts d'Irlanda del Nord, que es va classificar segona d'un grup liderat per Escòcia.

Quan ja semblava que no hi havia res a fer, va arribar la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984. Només set equips s'hi classificaven, a part de l'amfitrió, França. Portugal va caure en un grup complicat, amb la URSS i Polònia, tercera en el recent mundial d'Espanya. Però aquest cop se'n va sortir. Un gol de penal de Jordao contra els soviètics en el darrer partit a Lisboa va classificar la selecció per al torneig de França. Nené, que ja tenia 34 anys, no va disputar aquell partit, però va participar en la fase amb un important gol contra els polonesos. Va ser inclòs en la llista definitiva del nou seleccionador, Fernando Cabrita, en un any en què havia estat màxim golejador del campionat local, tot i que hi arribaria com a suplent.

El gol

Portugal va iniciar el torneig amb un meritori empat sense gols contra Alemanya al qual va seguir una altra igualada, aquest cop contra Espanya (1-1). L'equilibri del grup provocava que per als portuguesos un empat contra Romania en l'últim partit pogués no ser suficient. A la mateixa hora jugaven els alemanys i els espanyols i, de fet, durant 81 minuts els dos empats a zero deixaven els lusitans fora del torneig per diferència de gols respecte dels seus veïns ibèrics. Nené no havia actuat ni un minut en els dos partits anteriors, ja que Cabrita apostava per Frasco, nascut al mateix poble que el jugador del Benfica, i Jordao en atac. Però davant de l'empat a zero, el tècnic va fer un canvi i li va anar bé.

Al minut 18 de la represa va retirar el centrecampista Carlos Manuel i va recórrer a Nené. Va ser nou minuts abans del final del partit quan en va recollir els fruits. Va ser en un córner llançat per Sousa i rebutjat per la defensa. La pilota li va tornar al centrecampista, que va centrar. Nené es va separar dels defenses cap al punt de penal i va obtenir l'espai suficient per poder enganxar una volea que, tot i que no va sortir gaire forta, va ser suficient per superar el porter Moraru. El gol provocava que Portugal ja no depengués de ningú per classificar-se.

L'únic problema és que va quedar segona de grup, per la victòria espanyola contra els alemanys, i es va haver de creuar amb França a les semifinals. En un dels millors partits de la història de l'Eurocopa, Nené va tornar a entrar al camp amb necessitat de gol, al minut 62 i amb 1-0 en contra. Jordao va empatar i es va anar a una pròrroga embogida en què, tot i que el mateix jugador va anotar l'1-2, dos gols al final de Domergue i Platini van donar la classificació als gals. Va ser l'últim partit de Nené amb la selecció, que en el campionat portava un número tan poc usual per a un ariet com el dos.

Encara va jugar dos anys més amb el Benfica, amb un paper més secundari i hi va guanyar dues Copes. El 1996, ja amb 36 anys, es va retirar. Va ser el mateix any en què Portugal accedia al seu segon mundial, el primer en trenta anys. Enmig, tota una carrera d'un davanter que li va tocar viure els temps més durs de la seva selecció però que encara va poder rascar un gol important en un gran campionat.

Dinamarca, 3- Bèlgica, 2 (Euro 84-Primera frase)

137. Kenneth Brylle (2-2)

El futbol dona tantes voltes que, de vegades, porta jugadors d'àmplia trajectòria internacional als destins més inversemblants. Així, podem trobar exemples com el d'un davanter danès, campió de la Copa de la UEFA amb l'Anderlecht, internacional amb el seu país i autor d'un important gol en l'Eurocopa del 1984 que va actuar durant vuit partits en una lliga amb play-off amb el Centre d'Esports Sabadell, on encara és força recordat. Era l'atacant Kenneth Brylle.

Del seu peculiar èxit al conjunt arlequinat en parlem més endavant, però abans cal posar en context la trajectòria de Brylle. Nascut a Copenhaguen i format al Hvidovre, al costat de la capital, i posteriorment al Vejle, a la part peninsular del país, va tenir èxit, sobretot, en equips belgues i neerlandesos, que a principi de la dècada dels vuitanta van fixar-se en països nòrdics per trobar davanters que no eren excessivament tècnics, però sí ràpids i bons rematadors. 

Brylle va jugar quatre cursos amb l'Anderlecht a partir del 1980 i hi va assolir la gens menyspreable quantitat de 50 gols en 122 partits. Hi va guanyar la lliga en el seu primer any i va ser peça fonamental en l'equip que va guanyar la Copa de la UEFA el 1983. Va anotar-hi cinc gols, dos contra el València en quarts de final i, sobretot, el de la victòria per 1-0 en l'anada de la final davant del Benfica. Aquesta anotació i la de l'andalús Lozano en la tornada a Da Luz, van donar el trofeu als belgues.

L'any següent, l'Anderlecht va tornar a arribar a la final de la competició. Ell hi va marcar sis gols, tres dels quals també en els quarts contra l'Spartak de Moscou. Un d'ells, de penal al minut 85, va donar la classificació al seu equip, que va guanyar en la tornada per 4-2 després d'haver perdut per 1-0 en el primer partit. En la final, davant del Tottenham, va ser titular en el primer partit i va jugar els últims setze minuts en el segon. Tots dos van acabar amb empat a un i els anglesos van vèncer per penals.

Brylle havia començat a jugar amb una selecció danesa que no s'esperava el seu creixement dels anys posteriors l'any en què va fitxar per l'Anderlecht, però les seves participacions hi van ser molt ocasionals. En la fase de classificació només havia actuat quinze minuts d'un triomf contra Hongria, però el 1984, abans de l'Eurocopa, va igualar el nombre de partits disputats en quatre anys, un total de quatre, en pocs mesos. El seu bon estat de forma va provocar que el seleccionador, Sepp Piontek, l'introduís en la convocatòria de la Dinamita Vermella per viatjar a França.

El gol

Brylle no va jugar en el primer partit, una derrota contra França per culpa d'un gol de Michel Platini, ni en el segon, un triomf per 5-0 davant de Iugoslàvia. Calia vèncer Bèlgica en el tercer xoc, però els vigents subcampions es van avançar amb gols de Ceulemans i Vercauteren. Arnesen, de penal, va reduir la distància abans del descans, però la derrota deixava els danesos fora de la competició. L'entrenador va recórrer a Brylle en el minut 58 i, dos després, es va deixar notar.

Va ser en una gran acció del mateix Arnesen per la banda esquerra. El centrecampista va centrar al mig de l'àrea i allà, el davanter de l'Anderlecht, conegut també com a Brylle Larsen, els seus dos cognoms, es va situar entre els defensors belgues, a qui coneixia bé ja que actuava en la seva lliga, i va rematar de cap al fons de la porteria de Pfaff. Va ser un gol vital, ja que unit al d'Elkjaer-Larsen quatre minuts abans del final, va donar als danesos l'accés a les semifinals. Allà, davant d'Espanya, Brylle va entrar de suplent per disputar els últims set minuts de la pròrroga i transformar el primer tir a la tanda de penals, però Dinamarca quedaria eliminada. Seria la seva única participació en un gran campionat de seleccions. Només jugaria sis partits més amb la selecció, els dos últims, quatre anys després.

Aquell estiu, Brylle va deixar l'Anderlecht. Va actuar un any al PSV Eindhoven i un altre a l'Olympique de Marsella i l'estiu del 1987 va tornar a Bèlgica, aquest cop a les files del Bruges. Ja tenia 28 anys i, cap a final de temporada, un cop enllestida la competició amb el seu equip, va acceptar una cessió a un modest de la lliga espanyola. El Centre d'Esports Sabadell havia ascendit l'estiu anterior, però es trobava en la penúltima posició de la classificació a falta de disputar-se el play-off que aquell any es van inventar des de la federació per equiparar-se al boom del bàsquet. Brylle i el polonès Wolfgang April van fitxar pels vallesans per rellevar els paraguaians Ramón Ángel Hicks i Buenaventura Ferreira, que havien mostrat un rendiment irregular. I les actuacions de Brylle encara són recordades a la Nova Creu Alta.

És cert que els dos nouvinguts van protagonitzar una anècdota, ja que van disputar el primer partit contra l'Osasuna i aquest es va haver de repetir perquè els navarresos el van impugnar per alineació indeguda, ja que adduïen que no tenien els permisos de feina a punt. Un cop solucionat el tema, Brylle va jugar vuit partits amb el Sabadell entre el maig i el juny amb una sensacional marca: quatre victòries, tres empats i una sola derrota. L'equip es va salvar.

La temporada següent, va tornar al Bruges, amb qui va guanyar la lliga i va estar a un pas d'arribar a la final de la UEFA un altre cop. Li ho va impedir l'Espanyol, en la mítica semifinal de la remuntada en què el danès va actuar de titular en els dos partits. En aquell torneig va anotar sis gols, tres d'ells novament a l'Spartak de Moscou. Va deixar la formació de l'estadi Jan Breydel el 1990 i va acabar la seva trajectòria en equips de segona línia del país, com el Beerschot i el Lierse abans de retirar-se al modestíssim Knokke danès. Després de fer-ho, va entrenar una sèrie d'equips petits i es va arrelar tant a Bèlgica que en va adquirir la nacionalitat. I és que el món és ple de paradoxes, un danès que va anotar un gol decisiu perquè els belgues quedessin fora d'una Eurocopa es convertia, al final, en un d'ells.

Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

138. Fernando Torres (3-0)

Ser l'únic jugador de la història del futbol d'haver aconseguit un fet rellevant ja és prou important i justifica la trajectòria de qualsevol. En les quinze finals d'Eurocopa que s'han disputat fins ara, només hi ha hagut un futbolista que hagi marcat en dues d'elles i que, a més, les hagi guanyat. En una, la del 2008, va ser determinant, i el gol sortirà més endavant en aquesta llista. L'altre va ser per ajudar a fer més gran una golejada i va arribar més tard cronològicament parlant. Estem parlant del davanter madrileny Fernando Torres.

Es va convertir en un veritable especialista en marcar gols definitius amb la selecció espanyola. Una anotació seva ja va fer que Espanya es proclamés campió d'Europa de dues categories diferents. Així, el 2001 va marcar, de penal, en l'1-0 contra França de l'europeu sub-16 d'Anglaterra i l'any posterior també va aconseguir, aquest cop de jugada, l'únic gol de la final contra Alemanya del mateix torneig en la categoria sub-19, disputada a Noruega. El 2008, Torres va tancar el cercle marcant en l'1-0 de la final de l'Eurocopa absoluta, novament contra Alemanya. Entre el 2008 i el 2012, l'any del seu segon gol en una final, li van passar força coses.

Així, el 2008 era tota una estrella a Liverpool, equip que l'acabava de fitxar l'estiu anterior procedent de l'Atlètic de Madrid. Però tot i que les seves millors actuacions a Anglaterra van arribar amb l'equip d'Anfield, el cert és que no hi va guanyar cap títol en les tres temporades i mitja que hi va jugar i la seva trajectòria va anar decreixent. Així, un cop superat l'impacte inicial, amb 33 gols en un sol curs, en la segona li van començar a arribar lesions. Va ser la temporada en què el Chelsea va deixar l'equip a les portes de la final de la Champions. L'any següent hi havia mundial, i era important per a ell, però no el va afrontar en les millors condicions.

Després d'un 2009 en què l'equip estatal havia estat eliminat per Estats Units en les semifinals de la Copa Confederacions, el seleccionador, Vicente del Bosque, va deixar d'alinear tant la parella formada per Torres i Villa, que havia triomfat en l'Eurocopa anterior. Durant el mundial sud-africà, la seva participació no va ser lineal i, a sobre, arrossegava una lesió de la qual no havia fet net. Va ser suplent en el primer partit, derrota contra Suïssa, i tot i que va sortir des de l'inici en els quatre posteriors, sempre va ser substituït. Va tornar a exercir de revulsiu en les semifinals davant d'Alemanya i en la final contra els Països Baixos, en què va intervenir en l'acció del gol d'Iniesta abans de tornar-se a lesionar muscularment. Havia estat campió del món, però sense anotar, ni demostrar la seva qualitat.

En el següent mercat d'hivern, la bomba. Va deixar el Liverpool i va fitxar pel Chelsea, davant de la indignació dels aficionats reds. A Londres no va jugar mai tan bé com en el seu equip anterior, però hi van arribar els títols. Va ser en un gran any, en l'apartat col·lectiu, 2012, amb triomf en la Copa i sobretot en la Champions, en què va anotar un icònic gol per acabar de rematar el FC Barcelona al Camp Nou a les semifinals. Es va proclamar campió després d'actuar en 36 minuts de la final contra el Bayern, resolta per penals. Ell no en va xutar cap. De fet, només havia marcat dotze gols en un any i mig a Stamford Bridge i tampoc no afrontava l'Eurocopa del 2012 amb garanties de titularitat.

El gol

Torres va ser suplent en el debut contra Itàlia (1-1), però va entrar des de l'inici i va marcar dos gols en el 4-0 contra Irlanda. Va ser un miratge. Va defraudar contra Croàcia, partit en què va ser rellevat, i només va actuar 23 minuts en els quarts de final contra França. En les semifinals, davant de Portugal, no va disposar de cap dels 120 minuts de partit. Del Bosque, que no tenia Villa a la convocatòria per lesió, ho havia apostat tot a jugar amb Cesc de fals nou, emulant l'èxit de Messi al FC Barcelona en aquells anys. 

Només Negredo va ser titular com a davanter centre en les semifinals, però en la final, el tècnic de Salamanca va tornar a optar per jugar sense un punta pur. Quatre anys després del seu gol al Prater, Torres iniciava la final com a suplent. No li va anar malament a Espanya, que va resoldre el partit a la primera part amb gols de Silva i Jordi Alba. A més, Itàlia va haver de jugar mitja hora amb deu jugadors, ja que l'home que havia entrat com a tercer canvi, Motta, es va lesionar tot just després de ser al camp. El partit ja era un passeig per als vigents campions i Del Bosque va moure la banqueta. Va entrar primer Pedro i, un quart d'hora abans del final, ho va fer Torres, que va tenir temps d'entrar a la història.

Gairebé sense voler-ho, Xavi Hernández va robar una pilota en una mala sortida dels italians. Immediatament, va veure la desmarcada del davanter madrileny. Aquest va encarar Buffon i, tot i que el porter de la Juventus va arribar a tocar la pilota, no va poder impedir el tercer gol. Torres es convertia així en l'únic jugador de la història que ha marcat en dues finals de l'Eurocopa. A més, va ser màxim golejador el torneig, amb tres encerts, empatat amb Balotelli, Cristiano, Dzagoev, Mario Gómez i Mandzukic, i hauria pogut ser-ho en solitari quatre minuts després, quan va tornar a quedar sol davant del porter, però va decidir ser magnànim i regalar-lo a Mata per anotar el 4-0 definitiu.

Només tenia 28 anys, però la resta de la carrera de Torres va ser decreixent, malgrat que encara va guanyar l'Europa League l'any següent amb el Chelsea. El 2013 sí que va ser titular en la Copa Confederacions en què va marcar cinc gols en quatre partits, tot i que quatre van ser contra la debilíssima Tahití. Espanya va ser subcampiona en perdre la final contra Brasil. Va tenir un pas efímer pel Milan just després del seu últim mundial i dels últims partits amb la selecció. Va ser també a Brasil, el 2014, on va ser suplent en les derrotes contra els Països Baixos i Xile i titular en el triomf estèril per 0-3 contra Austràlia. Hi va marcar el seu últim gol.

El 2015 va tornar al seu Atlètic de Madrid, d'on havia sortit i on va aconseguir una altra Europa League, el 2018, malgrat que mai es va consolidar com a titular. Hi va jugar quatre campanyes, i amb 34 anys va decidir buscar una última aventura al Sagan Tosu japonès, on el 2019 va posar punt final a la seva carrera l'home que no solia fallar quan arribava una final de seleccions.

Espanya, 4- Itàlia, 0 (Euro 2012-Final)

139. Juan Mata (4-0)

Hi ha futbolistes que transcendeixen més enllà del que significa la seva participació en un partit de futbol. Tot i tenir un palmarès excepcional, n'hi ha que miren més enllà, en què succeirà quan es retirin, i engeguen programes o projectes destinats a fer millor la societat. És el que ha fet els últims anys l'atacant asturià Juan Mata.

Tot i que és nascut a Burgos, on jugava el seu pare, des dels tres anys es va criar a Oviedo i, després de començar amb equips petits, el club de la capital del principat el va captar amb només dotze anys. Mata ha estat sempre un jugador baix, però ràpid, tant d'accions, com de cap. Segurament per això la seva evolució natural ha estat de passar de l'extrem que era al principi a ser un jugador que dominava els diferents perfils atacants fins acabar com a, gairebé, organitzador del joc.

L'estiu del 2003, amb quinze anys, va ser captat pel Reial Madrid i va arribar a jugar-hi fins al filial, a Segona Divisió, composant una prolífica dupla amb Negredo. Però llavors li va arribar una oferta del València i amb dinou anys la va acceptar. El club de Mestalla va pagar 1,1 milions d'euros per ell i, tot i que a l'inici no va comptar per a l'entrenador, Quique Sánchez Flores, la destitució d'aquest i l'arribada de Ronald Koeman li va obrir les portes de la titularitat, que ja no deixaria. Aquell any va ser campió de Copa, una competició que el va catapultar amb dos gols al FC Barcelona en les semifinals i un al Getafe en la final. Koeman va deixar el seu lloc a Unai Emery i ell ja estava establert al primer equip.

La seva trajectòria amb les seleccions de base ja havia estat més que notable. Campió d'Europa sub-19, també va ser convocat per al mundial juvenil de Canadà del 2007 i el 2008, després que Espanya guanyés l'Eurocopa, ja va començar a comptar per a Vicente del Bosque en la classificació per al mundial de Sud-àfrica. En els quatre primers partits oficials va anotar tres gols i es va fer un lloc en l'equip. Així, va disputar la Copa del Món del 2010 que els espanyols van guanyar. Ell només hi va intervenir vint minuts en un partit contra Hondures, però el títol és al seu palmarès igualment.

El 2011 li van succeir moltes coses. Va ser campió d'Europa sub-21 i, a més, el València el va traspassar al Chelsea per 26 milions d'euros. Semblava complicat pensar que el seu joc, cada cop més cerebral, podria lligar a Anglaterra però es va convertir aviat en l'ídol d'una afició que va passar una mala temporada tancada sorprenentment amb la Lliga de Campions, guanyada a Munic contra el Bayern. Ell va assistir Drogba en el gol de l'empat a un i, tot i que va errar el seu llançament en la tanda, va sumar el títol a un palmarès cada cop més llustrós.

L'estiu va ser mogut per a ell. Primer de tot, convocatòria per anar a l'Eurocopa. I allà va jugar-hi un paper semblant al del mundial.

El gol

Perquè tampoc no va sortir al camp en cap dels cinc primers partits. Va assistir des de la banqueta a l'avanç de l'equip espanyol fins a la final i també als 85 primers minuts de la final, en què Espanya guanyava 3-0 una Itàlia que s'havia quedat amb un jugador menys sobre el camp. Cinc minuts abans del final va rebre el premi del seleccionador. Li va tocar substituir Andrés Iniesta, el millor jugador del campionat, i des que va entrar al camp va passar tot això que es veu en aquest vídeo.

Amb un equip espanyol ja de festa damunt de l'Estadi Olímpic de Kíev, Cesc Fàbregas va buscar en profunditat un Fernando Torres que acabava de marcar el tercer gol quatre minuts abans. Aquest es va quedar sol davant de Buffon, però no va rematar. Amb el retrovisor va veure la posició de Mata que, en gairebé el seu primer toc, va anotar el 4-0 definitiu. L'Eurocopa també queia al sarró en un 2012 per al record en què també havia guanyat la Copa amb el Chelsea. I només tenia 24 anys.

Unes setmanes després jugaria els Jocs Olímpics de Londres, amb un resultat no tan positiu. La tornada al Chelsea va ser bona, amb una gran temporada a nivell personal que finalitzaria amb l'Europa League. Però l'inici de la 13-14 va representar un xoc. José Mourinho, el nou entrenador dels blues, no va comptar gairebé gens amb ell, això que venia de fer una bona Copa Confederacions amb Espanya, amb quatre partits jugats, un gol i el subcampionat. A l'hivern va deixar el club i el va fitxar un altre gran d'Anglaterra, tot i que en decadència, com el Manchester United per 38 milions d'euros. Va poder ser protagonista i va salvar la participació al mundial de Brasil, tot i que seguint el patró dels campionats anteriors la presència hi va tornar a ser escassa. Van ser 34 minuts en l'intranscendent triomf contra Austràlia. Com a Ucraïna, els va aprofitar per marcar un gol. Només jugaria set partits més amb la selecció i ja no va anar convocat per a la següent Eurocopa, tot i que hi va jugar un amistós posteriorment.

Al United, en el qual ja hi compleix la vuitena temporada, hi ha guanyat una lliga, una Copa, una Copa de la Lliga i una altra Europa League, tot i que li falta la lliga anglesa per completar el seu gran palmarès. El que ha diferenciat Mata en els últims anys, però, han estat les seves activitats fora del camp. Va crear Common Goal, una plataforma a la qual va convidar a sumar-se la major quantitat de futbolistes i entrenadors possibles. L'objectiu és que dediquessin l'1% dels seus contractes, ja fossin suculents o més magres, a finalitats socials. Últimament també hi ha una línia destinada a combatre la covid, però n'hi ha d'altres tipus, per beneficiar els més desfavorits. Amb inquietuds culturals i socials, i molt reconegut i apreciat pels companys de professió Mata ha acumulat grans títols en la seva trajectòria, però segurament aconseguir captar l'atenció del seu món cap a aquest projecte és la seva millor victòria.

 

Alemanya Federal, 3- URSS, 0 (Euro 1972-Final)

140. Gerd Müller (3-0)

La selecció alemanya de futbol té una llarga història i grans equips en la seva trajectòria. Seran recordats aquells que van guanyar Copes del Món, com ara el que va derrotar la Taronja Mecànica neerlandesa el 1974. Però dos anys abans, el conjunt de Helmut Schön encara va jugar millor a futbol que en la cita universal. Va ser en tota la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1972 i en la ronda final, disputada a Bèlgica. Eren els millors moments d'un depredador de l'àrea anomenat Gerd Müller.

"El golejador de la nació", era el seu sobrenom a Alemanya perquè els seus registres de cara a la porteria rival encara es mantenen vigents. És l'únic jugador que ha marcat en una final de la Copa d'Europa de clubs, de l'Eurocopa i d'un mundial i ha guanyat els tres títols. El torneig del 1972 el va encarar amb 26 anys i ja havia donat mostres de la seva capacitat en la fase de classificació, en què havia anotat set gols en set partits.

Müller tenia la biometria contrària a la d'un jugador de futbol d'elit que pretenia destacar en la seva posició al camp. No era alt, 1,76 metres, ni ràpid, ni disposava d'un cos atlètic, però tenia un instint per saber-se situar a l'àrea que poques vegades s'ha vist a la història. Nascut a Baviera, va formar part de la fornada de jugadors del Bayern que es va donar a conèixer després de guanyar la Recopa del 1967 al Glasgow Rangers. Ell va destacar amb quatre gols a les semifinals contra l'Standard de Lieja i, a partir de llavors, les seves xifres ja van ser escandaloses. En cap de les catorze lligues que va disputar, totes amb el Bayern, no va baixar dels quinze gols excepte en l'última, en què en va anotar nou. Va ser precisament en la de l'any 1972 quan va aconseguir el seu rècord, amb 40, tot i que dos anys abans, ja n'havia fet 38. Va ser quan va quedar màxim golejador del mundial de Mêxic, del 1970.

En territori asteca, Müller va disputar el seu primer gran campionat. No havia entrat a la llista d'Anglaterra 66 i els alemanys van ser tercers al país centreamericà. Hi va aconseguir deu gols en sis partits. En els vuit anys en què va vestir-se la camiseta de la Mannschaft va acabar amb un rècord obscè de 68 anotacions en 62 enfrontaments. Dos anys després del mundial mexicà, va poder disputar la fase final d'una Eurocopa.

Aleshores, el torneig només el jugaven quatre equips, que havien anat superant rondes d'anada i tornada. Alemanya Federal havia arribat a la fase final de Bèlgica després de vèncer Anglaterra en un doble partit històric, sobretot per l'1-3 a Wembley, considerat una de les exhibicions més grans d'un equip nacional de la història d'una formació que aleshores liderava el díscol Günter Netzer. Els alemanys van ser aparellats amb els amfitrions en les semifinals, i dos gols de Müller, de qui si no, a Anvers van significar l'1-2 que els va donar el passaport per a la final.

El gol

Aquesta es va disputar quatre dies després a l'estadi de Heysel, que tindria un significat molt important per a Müller i el Bayern dos anys més tard. Aquella tarda de Brussel·les, el golejador bavarès va obrir el marcador i els alemanys van deixar mig decidit el partit amb un segon gol, de Herbert Wimmer, a l'inici de la segona part. Cinc minuts després, el tercer gol del partit va demostrar la gana i l'instint d'un assassí de l'àrea.

Els soviètics ja estaven en aquella fase en què veien el partit perdut, però un gol els podia tornar a deixar dins de la lluita. Fins que Breitner va treure una pilota jugada des de darrere cap al central Schwarzenbeck, el mateix que el 1974 anotaria al mateix estadi, però a l'altra porteria, el gol que va permetre al Bayern no perdre la Copa d'Europa contra l'Atlètic de Madrid. Aquest va anar avançant i va combinar amb Müller. La pilota va pivotar en Heynckes i el davanter del Gladbach la va tornar a Schwarzenbeck, però un defensa soviètic, en concret el georgià Khurtsilava, va molestar-lo. Segurament l'alemany hauria pogut arribar-hi igualment i xutar amb l'esquerra, però la gana de Müller, que seguia l'acció, era més gran i, en veure la pilota solta, va disparar, prenent la glòria al seu company i anotant el 3-0 que ja seria definitiu.

Aquella va ser l'única Eurocopa que va disputar un Gerd Müller que deixaria la selecció alemanya massa aviat i que va perdre l'oportunitat d'assolir més títols. Apareixerà més endavant en aquesta llista per seguir gaudint d'un talent poques vegades vist, segurament l'únic que tenia, futbolísticament parlant, però el més important; deixar la pilota a dins de la porteria rival.

Iugoslàvia, 3- Espanya, 4 (Euro 2000-Primera fase) 

i Espanya, 1- França, 2 (Quarts de final) 

141. Gaizka Mendieta (3-3 i 1-1))

Llançar bé els penals és un art. Sovint es parla de la loteria de les tandes, després de les pròrrogues, però no és ben bé així. Cada vegada més, els entrenadors de porters analitzen com els xuten els rivals per tal que els porters els puguin aturar les rematades quan arribi el moment. Però aquests tècnics devien tenir molts mals de cap per intentar discernir quin era el patró d'un superespecialista de la matèria com va ser el centrecampista Gaizka Mendieta.

De tota manera, Mendieta era molt més que un especialista en tirs directes. Durant uns anys, a final de segle i començament de l'actual, va ser el timó d'un València que va arribar dues vegades a la final de la Lliga de Campions. Havia arribat al club procedent del Castelló, ciutat a la qual va créixer perquè el seu pare, originari d'Euskadi, hi jugava. De fet, Gaizka va néixer a Lekeitio, a Biscaia, però des de petit va traslladar-se al Mediterrani i, després de jugar a les categories inferiors del conjunt albinegre, va ser contractat pel filial valencianista per 30 milions de pessetes (180.000 euros), una quantitat apreciable el 1992 per un jugador jove.

Va debutar en el primer equip l'any següent i, poc a poc, es va anar fent un lloc al centre del camp, tot i que la seva progressió va ser lenta. La primera explosió li va arribar la temporada 95-96, amb Luis Aragonés a la banqueta, en què l'equip va quedar segon a la lliga. Hi va actuar en 34 partits. El mateix any va disputar la final de l'Eurocopa sub-21 que Espanya va perdre contra Itàlia en els penals. Curiosament, ell no en va xutar cap, en la tanda, però poc després, a part de disputar també aquell any els Jocs Olímpics, va començar a prendre la responsabilitat de disparar-los amb el seu equip.

La tècnica de Mendieta des dels onze metres era depurada. Cursa lenta, aixecar el cap, esperar que el porter es mogués i xut fluix cap a l'altra banda o al mig. La tranquil·litat que demostrava al camp es traslladava en aquesta especialitat. De fet, Mendieta era un prodigi tècnic i físic. Abarcava molt camp i tenia una capacitat de passada i d'arribada a porteria enorme, que es van reflectir amb Claudio Ranieri a la banqueta valencianista i va debutar amb l'equip nacional de la mà de José Antonio Camacho en un recordat 9-0 contra Àustria. 

En el mateix curs, el València va guanyar la Copa, amb un extraordinari gol seu a la final. En el següent, canvi d'entrenador però encara més protagonisme al costat d'Héctor Cúper. El València va eliminar la Lazio i el FC Barcelona abans de caure per 3-0 contra el Reial Madrid a la final de la Champions del 2000. Poques setmanes després, arribava l'Eurocopa, el primer gran torneig internacional de Mendieta.

Els gols

Les coses no van començar gens bé. Ell va ser suplent i va entrar els últims disset minuts de la derrota contra Noruega. En el segon partit, sí que va arrencar de sortida, i va donar l'assistència del gol a Etxeberria per a l'1-2 favorable davant d'Eslovènia. El tercer partit era contra Iugoslàvia i s'havia de guanyar per ser a quarts de final. L'enfrontament va ser una bogeria. Cada cop que els balcànics marcaven, mitjançant Milosevic i Govedarica, responien els espanyols, a través d'Alfonso i Munitis. A un quart d'hora per al final, Komljenovic anotava el 3-2 i el partit s'endinsava en el temps de descompte. Espanya necessitava dos gols i un va arribar aviat.

Va ser en una centrada cap al segon pal en què Govedarica va agafar Abelardo, que hi va posar molt de la seva part per caure. El col·legiat francès Gilles Vessière va indicar penal. Mendieta va assumir la responsabilitat del xut i no va fallar. Seria un gol vital perquè, poc després, Alfonso anotés el quart i donés la classificació als espanyols de manera agònica. El següent partit, ja d'eliminatòria, va ser contra França. I tampoc no va començar bé, ja que Zidane va avançar el seu equip amb un gran llançament de falta. Cinc minuts més tard, una nova oportunitat per a Mendieta.

Munitis va entrar per l'esquerra de l'atac i va ser objecte d'una clara i imprudent escombrada per part de Thuram. Mendieta va tornar a agafar la pilota, va mirar els ulls del porter Barthez i va esperar que es llancés cap a la seva dreta per fer entrar la pilota pel centre de la porteria. Abans del descans, Djorkaeff va avançar França. Al minut 57, Camacho va retirar del camp Mendieta per fer entrar Urzaiz. Va ser un error, perquè Espanya es va tornar a trobar un penal a favor a l'últim minut de partit.

Sense Mendieta al camp, Raúl va assumir la responsabilitat després d'una falta força absurda de Barthez a Abelardo. El davanter del Reial Madrid va enganyar el porter, però el seu xut es va escapar per un dit a fora. Espanya quedava fora del campionat. Amb Mendieta al camp, és probable que el final hagués estat un altre i potser França no hauria estat campiona d'Europa.

La temporada següent de Mendieta va tornar a ser bona, tot i que el València es va tornar a quedar a les portes de la Champions per culpa dels penals davant del Bayern. Ell havia transformat els seus en el partit i en la tanda definitiva. Aquell estiu, amb 27 anys, va acceptar la superoferta de la Lazio, que va pagar 8.000 milions de pessetes (48 milions d'euros) pel jugador. Però a Itàlia no va triomfar. Hi va ser una sola temporada, en què no s'hi va adaptar. Com a mínim, va ser convocat per al mundial de Corea i Japó, en què va marcar un gol de falta contra Sud-àfrica. Va xutar en la tanda de penals guanyada a Irlanda a vuitens de final, però no en la perduda contra els coreans a quarts. Segurament hauria hagut de fer el cinquè llançament, que no va arribar mai.

Aquell estiu, Mendieta va fitxar pel FC Barcelona buscant el retorn a la lliga espanyola, on havia triomfat, però en plena època de vaques magres de l'equip blaugrana. Hi va ser una temporada i va fitxar pel Middlesbrough anglès, on sí que va tornar a trobar el seu lloc al món. Ja no era convocat per la selecció des de l'octubre del 2002, però a Riverside hi va estar quatre temporades en què van apreciar el seu joc i s'hi va convertir en un ídol. A més, va poder explotar la seva passió per la música. Es va convertir en DJ i, un cop acabada la seva carrera, amb 33 anys, el 2007, va passar a col·laborar amb mitjans de comunicació i ara és ambaixador de la lliga espanyola. L'estrella de Mendieta va durar pocs anys, però són temporades molt recordades, i per més habilitats que la seva gran capacitat per no errar cap penal.

Anglaterra, 2- Gal·les, 1 (Euro 2016-Primera fase)

142. Jamie Vardy (1-1)

Hi ha jugadors de floració més lenta que els altres, que assoleixen l'èxit no quan són joves sinó que necessiten un procés de maduració. Però és difícil trobar el cas d'un futbolista que faci el salt a l'estrellat amb 29 anys i que no sigui flor d'un dia, sinó que continuï sent un dels millors davanters d'un país com Anglaterra un cop superada la novetat. És el que ha succeït les últimes temporades amb Jamie Vardy.

El davanter va passar del gairebé més complet anonimat a l'èxit absolut, confirmat per un títol de lliga amb un club modest i una participació en una Eurocopa, en pocs mesos. De fet, quan va prendre part en l'Eurocopa de França del seu gran any, el 2016, Vardy tenia una experiència de només dues temporades a Primera Divisió. El seu camí va ser llarg i tortuós i això es veu en la gana que demostra amb la seva manera de jugar.

Vardy, que deu dies enrere va fer 34 anys, és una tortura per a qualsevol defensa. Corre totes les pilotes, les llargues, les curtes, aquelles a les quals pot arribar i les que no. A més, és un sensacional rematador i també va molt bé de cap, superant defenses molt més poderosos físicament. El seu èxit tardà té una explicació clara: deixar enrere una vida llicenciosa i de poca disciplina.

I és que no se n'amaga. Fins i tot en els primers anys al Leicester, equip de la segona categoria pel qual va fitxar el 2012 després d'una tortuosa trajectòria en conjunts de cinquena categoria com el Fleetwood Town o el Halifax, apareixia begut als entrenaments i això es traslladava al seu rendiment. En les primeres temporades a l'equip no destacava. Només ho va fer el 2014, l'any de l'ascens a la Premier League, però sense ser res d'exagerat, només amb 16 gols. En el seu debut a l'elit, només en va fer cinc. I aleshores, quan ja havia complert 29 anys, el conte de fades.

El Leicester s'havia salvat de miracle el 2015 i afrontava la temporada següent, amb Claudio Ranieri a la banqueta, amb la intenció de no patir. Però l'equip, format per jugadors de segona fila i alguns de prometedors, com Kanté o Mahrez, es va trobar aviat a les primeres posicions i va gaudir del moment. Pel que fa a Vardy, era una altra persona. El vicepresident del club, el tailandès Aiyawatt Srivaddhanaprabha, li havia fet veure que no podia continuar castigant-se. A més, havia estabilitzat la seva vida privada i el naixement de la seva filla, Ella, va ser l'empenta que necessitava per convertir-se en un professional. La temporada de Vardy, com la de tot l'equip, va ser brutal. Va anotar 24 gols en 36 partits i el Leicester va guanyar la Premier, en una de les sorpreses més impactants dels temps moderns.

Aquest fet es va reflectir a nivell internacional. Vardy va debutar amb la selecció el setembre del 2015, va participar en tres partits de classificació per a l'Eurocopa i hi va ser convocat pel tècnic, Roy Hodgson. El seu gran estat de forma no podia ser deixat de banda. En un any havia passat de tenir un peu a segona a jugar en un gran campionat.

El gol

De fet, va trigar a fer-ho perquè no va disputar cap minut del primer partit, en què Anglaterra va veure com Rússia li empatava a l'últim minut. En el segon, tampoc no va sortir des de l'inici i a la banqueta va veure com Gareth Bale avançava Gal·les tres minuts abans del descans. Hodgson va reaccionar fent entrar al camp Vardy i Sturridge en els llocs de Sterling i Harry Kane. En onze minuts va donar resultat.

Va ser en una centrada per la banda esquerra d'un dels que acabaven d'entrar, Sturridge. La nodrida defensa gal·lesa va intentar rebutjar en la persona del central Ashley Williams, però ho va fer enrere, just a la posició en què es trobava Vardy. El davanter era en fora de joc, però la pilota venia d'un contrari i, per tant, s'anul·lava. Va enganxar l'esfèrica a l'aire, en una acció de caçagols, i va superar Hennessey. El partit tornava a començar i va ser justament l'altre substitut, Sturridge, qui va anotar el segon gol a l'últim minut que donava mitja classificació als anglesos.

Vardy va ser titular en el tercer xoc, contra Eslovàquia, però no va estar afortunat i va tornar a la banqueta en els quarts de final, davant d'Islàndia. Els nòrdics es van avançar per 1-2 i, tot i que ell va entrar al camp en l'última mitja hora, no va estar encertat i Anglaterra quedava fora de la competició abans d'hora.

Però el gran rendiment de Vardy no va durar un sol any. Evidentment, el Leicester, que va vendre alguns jugadors, no va poder repetir el títol el 2017, però va arribar a la segona fase de la Champions i ell, tot i tenir ofertes, va romandre fidel a l'equip que l'havia tret del fang i on encara continua. Quatre anys i mig després d'allò, Vardy continua jugant com si no hi hagués cap altre partit a la seva vida. Va ser present al mundial de Rússia, on va desenvolupar un rol de suplent, amb un sol partit complet. Des de llavors no s'ha tornat a vestir la camiseta dels tres lleons, però d'un guerrer com ell, que sap quant li ha costat tot, no es pot descartar un altre renaixement de cara a l'Eurocopa del 2021.

Anglaterra, 2- Romania, 3 (Euro 2000-Primera fase)

143. Dorinel Munteanu (2-2)

Si es pensa en la gran selecció romanesa de l'última dècada i mitja del segle passat, la millor etapa en la història del país a nivell d'equip nacional, apareixen noms de futbolistes brillants. Des dels Lacatus o Belodedici, que van conduir l'Steaua al títol europeu contra el FC Barcelona al 1986, a d'altres com Raducioiu, Popescu, Dumitrescu, Contra o Mutu, sense oblidar-nos el gran Gica Hagi. Però entre tots aquests futbolistes n'hi ha un que va ser peça fonamental per a tots els entrenadors, tant que va ser el futbolista amb més internacionalitats de la història, tot i que sovint passa desapercebut. Era el centrecampista Dorinel Munteanu. 

Va jugar 134 partits amb la camiseta groga i va ser titular en dues Eurocopes i dos mundials. No va disputar més tornejos internacionals perquè Romania va entrar en una travessa del desert en l'última part de la seva carrera, però la seva presència, sovint actuant de mig centre, i de vegades tirat cap a la banda esquerra, va ser constant durant una dècada. Perquè Munteanu era un esquerrà amb un cos no gaire atlètic, però amb una gran capacitat de sacrifici, una notable visió de joc i un demolidor xut amb la seva cama bona.

Nascut a Gradinari, al sud de Timisoara i molt a prop de la frontera amb Sèrbia, la seva carrera va ser totalment nòmada, amb molts equips, del seu país i de l'estranger, sobretot d'Alemanya, on va passar els seus millors moments. El gran salt el va fer quan el Dinamo de Bucarest el va contractar amb 23 anys, just el 1991, quan el comunisme queia al país, procedent del modest Inter Sibiu, amb el qual havia guanyat una Copa dels Balcans. Amb l'equip històric del ministeri de l'Interior romanès va conquerir una lliga, va jugar la Copa d'Europa, amb eliminació contra el posterior campió, l'Olympique de Marsella, i el va contractar el Cercle de Bruges belga.

Abans ja havia debutat amb la selecció, amb la qual no havia arribat a l'Eurocopa del 1992, però sí al mundial dels Estats Units del 1994. Aquella va ser la millor actuació de l'equip nacional, en què ell va jugar al cinc partits i va quedar a una tanda de penals de les semifinals. El 1995, Munteanu va fitxar pel Colònia, al qual va estar quatre anys, un d'ells a la segona categoria. Enmig, va disputar els tres partits de l'Eurocopa del 1996, amb eliminació a la primera ronda. Dos anys més tard, Romania anava camí de fer un bon mundial a França 98, després d'haver vençut Anglaterra a la primera fase. Però un excés de confiança contra Croàcia, posterior tercera classificada, va significar la seva eliminació. Munteanu, inamovible, hi va actuar en els quatre partits.

L'any següent, va canviar el Colònia pel Wolfsburg, amb el qual va poder tornar a la primera categoria del futbol germànic ja amb 31 anys. I seria convocat per a l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, on tindria protagonisme en un altre duel contra els anglesos.

El gol

Romania va debutar amb un bon empat contra Alemanya i va perdre a l'últim minut davant de Portugal en el segon partit per culpa d'un gol de Costinha. Davant d'Anglaterra, que acumulava tres punts, només valia la victòria i, de passada, calia esperar que Alemanya no vencés Portugal per gaires gols, tot i que per això no va fer falta patir perquè els lusitans es van imposar per 0-3. A Charleroi, Chivu va avançar els romanesos, però Shearer i Owen van capgirar el resultat abans del descans. Als tres minuts de la represa, una jugada va fer tornar a tenir esperança a l'equip de Munteanu.

Va ser en una acció entre Mutu i Petrescu per la banda dreta. La centrada del lateral va ser molt mal rebutjada pel porter Nigel Martyn, un dels mil invents a la porteria que han perpetrat les seleccions angleses al llarg de la història. La pilota va quedar al centre per a Munteanu, que la va aturar amb el pit i va xutar amb l'esquerra. El tir no anava gens col·locat, però com que Martyn no havia pogut tornar al seu lloc va entrar pel mig de la porteria. Amb el 2-2 només faltava un gol, que Romania va obtenir dos minuts abans del final amb un penal transformat per Ganea.

Munteanu va tornar a ser titular en els quarts de final, però un gol de Totti i un altre de Pippo Inzaghi van posar fi al somni de la selecció. Tot i que hi continuaria jugant fins als 39 anys, el 2007, Munteanu no tindria l'oportunitat de disputar cap altre gran torneig de seleccions perquè l'equip nacional va caure en un gran sot i no es va tornar a classificar per a cap fase final fins al 2016.

El centrecampista es va estar al Wolfsburg fins al 2004 abans de tornar a Romania, al gran rival del Dinamo, l'Steaua, amb el qual encara va tenir temps de guanyar una lliga. Va acabar la seva trajectòria encara canviant quatre cops més d'equips, als emergents Cluj i Arges Pitesti i al final amb el Vaslui i la Universitatea Cluj. Però tant o més prolífica que la seva carrera de jugador està sent la d'entrenador. Va preparar set equips del seu país, amb títol de lliga inclòs amb l'Otelul Galati el 2011, abans d'una aventura a Rússia, al Mordòvia i al Kuban Krasnodar, una altra a l'Azerbaidjan, al Qabala, i retorn a casa. Munteanu ha estat d'aquelles persones que sempre hi són, ni que no es notin, tot i que amb el seu gol a l'Eurocopa del 2000 es va fer visible per uns instants, almenys per als anglesos.

França, 2- Anglaterra, 1 (Euro 2004-Primera fase)

144. Zinédine Zidane (1-1 i 2-1)

Va ser un dels jugadors més elegants del darrer canvi de segle i decisiu per als seus equips i la selecció. En arribar l'Eurocopa de Portugal del 2004 estava arribant a l'ocàs de la seva carrera futbolística, que finalitzaria dos anys més tard. Campió del món el 1998 i de l'Eurocopa el 2000, el seu nom apareixerà més vegades en aquesta llista per dues anotacions en aquest darrer torneig. Però ara toca parlar del tram final de la carrera de Zinédine Zidane.

Després de guanyar l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos, Zidane, amb 28 anys, es trobava en el zènit de la seva vida esportiva, però la temporada posterior no va anar del tot bé amb la Juventus. Va quedar segon a la lliga, que no guanyava des de feia tres anys, a dos punts de la Roma i la seva formació va quedar sorprenentment eliminada en la primera fase de la Champions a mans del Deportivo i del Panathinaikos. A més, en aquest torneig va ser expulsat dos cops, contra els corunyesos i l'Hamburg, a casa, amb vermella directa, la qual cosa demostrava que no estava centrat. Volia fer un tomb a la seva carrera i va arribar l'estiu del 2001.

En la cursa per omplir de galàctics el seu equip, Florentino Pérez el va fitxar pel Reial Madrid per prop del que avui serien 77,5 milions d'euros. Amb 29 anys era una aposta de risc, però va començar a donar resultat des del primer any. Tot i un inici dubitatiu, i que el Madrid va ser segon a la lliga i va perdre a casa la final de la Copa contra el Deportivo, en el Centenariazo, va acabar l'any guanyant la Lliga de Campions a Glasgow, un torneig que se li resistia després de dues finals perdudes amb la Juventus. A més, ho va fer amb un dels gols més recordats i estètics de la història de la competició. A l'estiu, però, les coses no van anar igual.

França defensava el títol de campiona mundial a Corea del Sud i el Japó i la seva participació va ser un sonat fracàs. Les derrotes contra Senegal i Dinamarca i l'empat contra Uruguai, i sense anotar cap gol, van representar una eliminació dolorosa i inesperada per la forma. Zidane va tornar a Madrid, on la temporada següent va guanyar la lliga i la Supercopa, els últims trofeus que va aconseguir en el futbol de clubs. L'estiu del 2004 era l'hora de defensar un altre ceptre, el de l'Eurocopa, per a la qual els francesos s'havien classificat amb claredat i mantenien el cartell de favorits per fer oblidar el mal regust del mundial.

Els gols

El debut era complicat. Jugaven contra una Anglaterra amb molt talent al mig del camp i a la davantera en un duel a Lisboa que havia de decidir el primer d'un grup que completaven Croàcia i Suïssa. Els anglesos es van avançar als 38 minuts amb un cop de cap de Frank Lampard i haurien pogut sentenciar a la represa si Barthez no hagués aturat un penal a David Beckham. El xoc era a punt d'acabar i s'arribava al temps de descompte enmig de l'alegria de l'afició insular. Aleshores van arribar segons de bogeria.

Que van començar al minut 91, quan el davanter Heskey va cometre una falta totalment evitable a la frontal de l'àrea sobre Makélélé. Era una gran oportunitat per empatar, tot i que el llançament era millor per a un esquerrà. Va ser precisament amb aquest fet amb el qual va jugar Zidane, que va amagar de xutar per damunt de la barrera però que va buscar el pal del porter. Aquest, David James, amb un llarg historial de desastres amb l'equip anglès, va fer la passa que no havia de fer cap a la seva esquerra i es va empassar el gol.

Però encara faltava el millor. Tot just després de servir de centre, Steven Gerrard va cometre una greu errada en passar la pilota enrere cap a James sense veure que hi havia Thierry Henry. El davanter es va avançar al porter i aquest li va cometre un clar penal per evitar el gol. Va aconseguir-ho només durant uns segons, ja que Zidane va fer el llançament i va capgirar el resultat. Cinc anys després del triomf del United contra el Bayern a la final de la Champions del Camp Nou, es repetia la gesta, però ara amb els anglesos com a víctimes.

La victòria va ser important, ja que a la llarga va deixar França com a primera de grup i Anglaterra com a segona. Els britànics es van haver d'enfrontar als amfitrions, Portugal, i van caure per penals. Els francesos semblava que ho tindrien molt més fàcil davant de Grècia, però en una altra gran sorpresa del torneig van caure per 0-1 amb un gol de Charisteas a l'altre estadi lisboeta, el José Alvalade. Va ser l'últim partit de Zidane en una Eurocopa.

Les seves dues últimes temporades al Madrid se les va passar en blanc quant a títols però tenia entre cella i cella el mundial d'Alemanya, que aprofitaria per acomiadar-se del futbol, amb 34 anys i després d'alguns problemes físics durant l'última part de la seva trajectòria. Malgrat tot, hi va poder arribar en forma i va conduir la seva selecció de manera sorprenent fins a la final, derrotant Brasil a quarts i Portugal a les semifinals. Es va convertir en el quart jugador de la història, després de Vavá, Pelé i Breitner, en marcar en dues finals d'una Copa del Món, en anotar a l'estil Panenka un penal contra Itàlia. Però el partit va tenir un altre protagonista, el defensa transalpí Materazzi, que va empatar i que va provocar l'expulsió del francès en un cop de cap icònic. Una mala manera de penjar les botes perquè, a més, un error de Trézéguet, el mateix jugador que havia donat una Eurocopa a França sis anys enrere, donava aquest cop el títol als italians, derrotats el 2000.

La trajectòria posterior de Zidane com a entrenador és prou coneguda. Després de preparar el filial del Madrid va rellevar Rafa Benítez el 2016 i va encadenar tres Lligues de Campions consecutives i una lliga espanyola. Va abandonar la banqueta blanca el 2018, després de guanyar la final de Kíev contra el Liverpool, però hi va tornar l'any següent per celebrar-hi una altra lliga la segona temporada. Com a tècnic mostra la flegma que tenia jugant, però amaga el seu caràcter fort, el que va treure amb Materazzi i el que va demostrar celebrant aquells dos gols en un minut contra Anglaterra en la seva última Eurocopa.

Portugal, 1 (2)- Espanya, 1 (4) (Euro 2012-Semifinals)

145. Sergio Ramos (1-1, 2-3)

Els defenses, sobretot els centrals, han exercit en moltes ocasions dels líders dels equips. La seva situació privilegiada al camp, amb tot el joc de cara, i el caràcter fort que cal tenir per actuar en aquesta demarcació els converteixen en apropiats per a aquesta funció. Un dels més exitosos dels últims anys, tant en el seu equip, el Reial Madrid, com en la seva selecció ha estat un futbolista que, més enllà de fílies i fòbies, se li ha de reconèixer una capacitat d'aprenentatge i de superació personal difícilment comparables. Es tracta de Sergio Ramos.

Nascut a Camas, a prop de Sevilla, Ramos va debutar a l'equip del Sánchez Pizjúan amb divuit anys de lateral dret, però de seguida se li va veure la seva fusta de líder. Molt fort físicament, corria la banda amunt i avall sense parar i, a més, assumir la responsabilitat de llançar les faltes. De fet, el seu segon gol a Primera, en la seva segona temporada a l'equip, va ser un tir lliure contra l'equip que el fitxaria poc després, el Reial Madrid. El 2005, només amb 19 anys, va debutar amb la selecció i el mateix estiu fitxaria pel club blanc. La seva carrera estava llançada.

Aquell primer Ramos era un jugador de banda, sovint massa impulsiu, una qualitat que no ha abandonat. De fet, és el jugador més expulsat de la història de la Primera Divisió. Però seria injust centrar el seu futbol en la duresa. Ramos és l'exemple clar d'algú que s'ha pres les seves flaqueses com una qüestió personal i les ha intentat pal·liar amb el pas dels anys, fins arribar a ser el líder del Reial Madrid i de la selecció. El seleccionador, Luis Aragonés, que el va portar al mundial del 2006 amb vint anys, li va frenar els impulsos excessius per abandonar la seva posició i poc a poc van arribar els èxits, tant amb el club, com amb la selecció.

Ramos té un palmarès difícilment millorable amb cinc lligues, dues Copes, quatre Champions, quatre mundials de clubs i tres Supercopes europees com a màxims guardons amb el Madrid. A més, el 2008 va formar part de la selecció espanyola que va guanyar l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa i va repetir dos anys després amb la Copa del Món de Sud-àfrica. En aquell moment encara era lateral, però va marcar el seu canvi de rol.

En el segon any de José Mourinho com a entrenador del Madrid, la temporada 2011-12, va afiançar la posició de central, en la qual s'havia mogut ocasionalment. La seva més gran comprensió del joc li permetia fer-ho i cada vegada anava guanyant més jerarquia. Va ser una gran temporada amb els blancs, amb el títol de lliga, tot i que li va quedar una espina. Va caure eliminat en les semifinals de la Lliga de Campions contra el Bayern de Munic en la tanda de penals i la seva errada va donar la volta al món.

Del seu xut tan alt se'n va fer burla. Però com li ha passat sempre, a Ramos li va servir per intentar superar-se i no amagar-se. Poques setmanes després, amb la selecció, i ja de central al costat del blaugrana Piqué, va afrontar l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna. Espanya va passar la primera fase amb certs patiments, amb un empat contra Itàlia i un triomf a última hora davant de Croàcia. Ho va tenir més fàcil en els quarts de final contra França (2-0). Les semifinals aparellarien la selecció amb la Portugal del seu company d'equip Cristiano Ronaldo, un gran xoc a Donetsk.

El gol

El partit va ser molt tàctic, amb poques ocasions, i es va arribar a la tanda de penals. Aquesta no va poder començar de la pitjor manera per als dos equips, amb errades de Xabi Alonso i Moutinho. A continuació van anotar Iniesta, Pepe, Piqué i Nani. Arribava el quart penal espanyol i Sergio Ramos s'enfrontava als seus fantasmes davant del Bayern, el del penal als núvols. Però com ha fet sempre, no va evitar la responsabilitat.

En una gran demostració de responsabilitat, no només va transformar el xut, sinó que ho va fer a l'estil Panenka. Ho va celebrar amb ràbia, recordant les burles passades. Potser la situació va desestabilitzar el següent llançador portuguès, Bruno Alves, que va enviar el seu xut al travesser. Com havia passat quatre anys abans en els quarts de final de Viena, Cesc Fàbregas tenia la responsabilitat de classificar Espanya i ho va fer amb suspens, ja que la pilota va tocar el pal abans d'entrar. Cristiano Ronaldo es va quedar sense llançar l'últim tir i clamant pel que ell considerava una injustícia. Espanya guanyaria la final per 4-0 davant d'Itàlia només quatre dies més tard.

Ramos va començar a viure els seus millors anys i, des del 2014, a encadenar Lligues de Campions amb el Reial Madrid. En la primera, va anotar en l'últim minut el gol que evitava la derrota contra l'Atlètic de Madrid a Lisboa i conduïa a una pròrroga guanyadora. En la del 2016, ell també va marcar a la final conquerida en la tanda de penals davant del mateix rival i en què també va xutar-ne un, el quart, com el número de la seva samarreta. Poques setmanes després, una altra Eurocopa, la de França.

Espanya va debutar amb dues victòries, contra la República Txeca i davant de Turquia. El tercer partit, contra Croàcia, era per ser primera de grup i anar per la banda benevolent del quadre. Amb empat a un gol al marcador, penal a favor d'Espanya per traveta a Silva. En aquell moment, Ramos no era el llançador oficial ni del Madrid, ni de la selecció, però va voler tornar a assumir la responsabilitat.

I aquest cop va sortir creu, tot i que amb la complicitat del col·legiat neerlandes Bjorn Kuipers, que va permetre que el porter Subasic s'avancés de manera il·legal. A més, Perisic va marcar en el tram final i Espanya va quedar segona, va haver de jugar vuitens contra Itàlia i va ser eliminada. 

Els dos anys següents, Ramos tornaria a guanyar la Champions amb el Madrid. El 2018 va arribar després de provocar una polèmica lesió a Mohamed Salah, del Liverpool, en la final de Kíev. Perquè és un jugador que no admet grisos, o se l'adora, o se l'odia, per la seva manera de ser, sempre directa, i per les seves actuacions al camp. Està casat amb una famosa presentadora, Pilar Rubio, i fins i tot se li ha dedicat una sèrie a Amazon Prime Video. Des del 2018, quan Cristiano Ronaldo va marxar a la Juventus, llança tots els penals del Reial Madrid i és gairebé impossible que en falli cap. I molts són a l'estil Panenka, com aquell de l'Eurocopa del 2012, tan important per donar la tercera Eurocopa a la selecció.

Ucraïna, 0- Irlanda del Nord, 2 (Euro 2016-Primera fase)

146. Gareth McAuley (0-1)

La majoria de futbolistes té trajectòries esforçades i lluny del focus mediàtic. No són tants els que arriben a les primeres divisions dels respectius països i encara menys els que poden jugar partits internacionals. Als 36 anys, la carrera d'un jugador arriba al final, si no s'ha acabat ja. Per això, que tinguis l'oportunitat de debutar en un gran campionat amb el teu país a aquesta edat és una alegria, i que hi marquis un gol decisiu, encara més. Tot i que el destí sol ser cruel i t'ho pot prendre gairebé tot amb només nou dies de diferència. És el que li va passar, en una història que veurem en dos capítols, al central nord-irlandès Gareth McAuley.

McAuley tenia només dos anys i mig quan Irlanda del Nord va arribar a la segona fase del mundial d'Espanya 82 i sis i mig quan va disputar el seu últim gran campionat, el mundial de Mèxic. Allà, Colin Clarke va anotar l'últim gol de la formació verda en un torneig important, en una derrota contra els espanyols per 2-1. Trenta anys després, els nord-irlandesos havien aconseguit classificar-se per a un gran torneig, l'Eurocopa del 2016 a França, i aquell havia de ser el brillant punt final a la carrera internacional de McAuley.

El central jugava al West Bromwich Albion des de feia quatre anys i hi estava vivint els seus millors moments, amb continuïtat a una Premier League que no havia tastat fins als 32. Nascut a Larne, al nord de Belfast, es va traslladar a la capital per jugar a futbol al Linfield i després de passar pel Crusaders i el Coleraine, els principals clubs del país, i ja amb 24 anys, va poder sortir-ne i va fitxar pel Lincoln City, un conjunt del quart nivell del futbol anglès. En aquells anys va debutar amb la selecció d'Irlanda del Nord, un conjunt que quedava sempre lluny de classificar-se per a les grans cites. La seva motivació era defensar la camiseta del país i fer-ho el millor possible, però la reduïda quota d'equips que podien entrar en un mundial o una Eurocopa feia inviable la classificació. De fet, el seu equip no va estar mai a menys de cinc punts d'aconseguir-ho.

Dues temporades després d'arribar al Lincoln va anar escalant. Va encadenar cinc exercicis seguits al Championship, la segona divisió del futbol anglès, entre el Leicester i l'Ipswich Town. Destacava també per la seva potència a l'hora de rematar de cap les accions de pilota aturada. Amb aquest últim equip hi va arribar a marcar cinc gols en una lliga. Va ser el 2011, ja amb 31 anys, quan el va fitxar el West Brom i, aleshores, tot el que havia anat lent fins aleshores es va precipitar. Va encadenar cinc temporades seguides a la màxima categoria anglesa jugant-hi regularment i sent clau per a les salvacions, i fins i tot alguna bona posició, del seu equip. A més, la UEFA havia decidit ampliar l'Eurocopa a 24 equips i això donava més opcions a Irlanda del Nord.

La selecció va aconseguir aplegar un bon grup de jugadors. No n'hi havia cap que destaqués, però a les ordres del tècnic, Michael O'Neill, formaven una bona pinya i feien valer l'ambient de Windsor Park en els partits a casa. A sobre, els va tocar un grup assequible de classificació per a l'Eurocopa del 2016 i no ho van desaprofitar. Irlanda del Nord va entrar per la porta gran al torneig com a campiona de grup, davant de Romania, també classificada, Hongria, que ho va fer en la repesca, i les eliminades Finlàndia, Illes Fèroe, a les quals McAuley va marcar tres gols, i Grècia, totalment enfonsada. Als 36 anys, el central de l'esforçada carrera jugaria un gran torneig.

Els gols

El debut es va saldar amb una derrota mínima contra Polònia (1-0), amb un gol de Milik, en un partit en què van demostrar que seria complicat superar la seva entrega i força defensiva. El segon duel era contra Ucraïna, que havia caigut en l'estrena contra Alemanya. Era el partit vital per aspirar a alguna cosa. I als quatre minuts de la represa, va arribar el gran moment de la carrera de McAuley.

Va ser en una falta lateral que, com passa sempre amb els equips britànics, és sinònim de perill. L'acció va ser simple. Oliver Norwood va penjar la pilota i McAuley (1,95 metres) va guanyar l'acció al gegantí Khacheridi (1,98) i va batre un estàtic Pyatov. El gol, el primer dels nord-irlandesos en una fase final des del de Colin Clarke a Mèxic, va ser decisiu perquè Irlanda del Nord controlés el duel fins que, en temps de descompte, va arribar la segona anotació, de Niall McGinn en una contra, que va deixar el duel liquidat. 

Aquesta va ser la primera part de la intervenció de McAuley en l'Eurocopa. Irlanda del Nord va entrar a la segona fase, tot i perdre el tercer partit del grup contra Alemanya per 1-0, per culpa d'un gol de Mario Gómez. Però d'aquí a uns dies s'explicarà en aquesta llista com va ser l'eliminació dels britànics del torneig, en què el central hi va tenir molt a veure.