Turquia, 2- Bèlgica, 0 (Euro 2000-Primera fase)

155. Hakan Şükür (1-0 i 2-0)

Turquia no ha estat una selecció habitual en els grans campionats. Fins a l'any 2000 només hi havia pres part en un mundial, el de 1954, i en una Eurocopa, la del 1996. Però en la primera dècada de segle XXI va totalitzar més participacions que en tota la història i, a més, amb molt bons resultats. Un dels elements clau per explicar-los va ser el millor jugador de la seva història, el davanter centre Hakan Süuür.

Ell va ser la punta de llança d'una generació que va treure a el futbol otomà de les catacumbes del continent i que va arribar a cotes tan destacades com convertir a un dels seus equips, el Galatasaray, en campió d'un competició europea o dur l'equip nacional a les semifinals d'una Copa del Món. Conegut com "El Brau de l'Bòsfor", per la seva planta física i la força per rematar les jugades, Hakan Şükür va néixer a Sapanca, pocs quilòmetres a l'est d'Istanbul, ja a la part asiàtica de país. Va començar a demostrar les seves capacitats en el Sakaryaspor i el Bursaspor abans de ser fitxat per un dels grans de país, el Galatasaray, que va ser el club de la seva vida. Va arribar a guanyar vuit lligues i cinc Copes, entre d'altres trofeus, i el 1993, amb 22 anys, va debutar a la Champions.

L'any anterior ja s'havia estrenat amb una selecció que va quedar lluny del mundial d'Estats Units, però que va sorprendre amb la classificació per a l'Eurocopa de 1996, el seu primer gran torneig en 42 anys. Hakan va marcar set gols en set partits i va deixar enrere a Suècia, tercera de l'últim mundial, per arribar a la fase final del torneig. A Anglaterra, els turcs van pagar la inexperiència i van caure en els tres partits i sense marcar cap gol, però la participació els va servir de molt per al futur.

La selecció no va entrar en el mundial de França 98, eliminada pels Països Baixos i Bèlgica, encara que Hakan seguia destacant, amb vuit gols, quatre d'ells en una gran actuació davant Gal·les. Però el 2000 seria el seu gran any. Amb el Galatasaray va guanyar la Copa de la UEFA per penals, contra l'Arsenal, a Copenhaguen, després d'una gran trajectòria un cop eliminats de la Champions. A més, Turquia s'havia classificat per a l'Eurocopa precisament de Bèlgica i els Països Baixos després d'una agònica repesca contra Irlanda. Era el moment en què l'equip, més madur, demostrés que havia après la lliçó de quatre anys abans.

Els gols

Turquia va perdre contra Itàlia en el debut per 1-2 i va empatar a zero contra Suècia en el segon partit. Només valia la victòria davant Bèlgica, a Brussel·les, en el tercer per passar als quarts de final. Els belgues els havien deixat fora de l'última Copa d'el Món, però el moment era diferent. Milers de turcs van omplir les grades de l'estadi del Rei Balduí, l'antic Heysel, i van assistir a un moment històric de la mà del seu gran davanter centre. I tot va començar amb una demostració d'astúcia i un error molt greu del porter local.

Just abans de la mitja part, amb empat a zero, tothom ja esperava que l'àrbitre xiulés el final del primer període quan el turc Alpay Özalan va rebutjar amb contundència una pilota que va descriure una trajectòria altíssima i que semblava que no aniria enlloc. Tot afavoria el solvent porter de l'Anderlecht Filip de Wilde, però Hakan Şükür va percebre una oportunitat i no la va desaprofitar. L'esfèrica va botar a l'àrea i el davanter va fer valer els seus 191 centímetres d'altura per superar als 180 del porter belga, encara que aquest va saltar amb els braços amunt, va tocar la pilota amb el cap i va inaugurar el marcador.

El conjunt local va intentar empatar, conscient que una simple igualada li podia donar la classificació, però Turquia es va defensar bé i, a més, va trobar una oportunitat en el minut 25 que li va acabar d'assegurar la victòria.

Va ser en un robatori al davanter belga Strupar que va acabar als peus de Tayfur, que havia entrat a la primera part en el lloc del lesionat Tugay. Aquest va aixecar el cap, va veure la defensa contrària avançada i va enviar una esfèrica a l'espai per a l'entrada de Suat Kaya. El migcampista va entrar a l'àrea, però no va voler ser egoista. Va donar la passada de la mort i Hakan Şükür es va avançar per segona vegada a De Wilde, que acabaria el partit expulsat per un altre error sortint de l'àrea cap al final de l'enfrontament. El 2-0 classificava els turcs i deixava els belgues fora de la competició. Turquia no va avançar més en el torneig, ja que va ser eliminada per dos gols de el portuguès Nuno Gomes en els quarts de final, però l'experiència va ser molt positiva per al futur.

Aquell estiu, Hakan Şükür va fitxar per l'Inter de Milà, en un moment en què els futbolistes turcs no sortien gaire del seu país. No hi va triomfar, només va estar-hi una temporada i mitja i va fitxar en el mercat d'hivern de 2002 pel Parma. Turquia havia entrat en el mundial del següent estiu de manera còmoda. Ell ja tenia 30 anys i era la seva última oportunitat de fer un gran paper en una Copa del Món. I així va ser. Només Brasil, a les semifinals, va trencar la possibilitat que l'equip arribés a la final, però va aconseguir la tercera posició en derrotar Corea del Sud, un dels amfitrions, per 2-3 amb un gol seu que és considerat el més ràpid de la història del torneig. Encara que jugaria 32 partits més amb la selecció i marcaria 14 gols, aquell va ser el seu últim gran campionat.

En el tram final de la seva carrera va disputar nou partits amb el Blackburn Rovers, amb el qual va provar, per poc temps, el gust de la Premier, i va tornar a casa, al Galatasaray, on va seguir guanyant títols nacionals fins que es va retirar el 2008, amb 36 anys, marcant en el seu últim partit, a casa contra el Gençlerbirliği, i emportant-se seva última lliga.

Un cop abandonat el futbol, ​​Hakan Şükür s'ha seguit significant al seu país, però des d'una altra vessant. Va entrar en política, va ser triat parlamentari pel Partit de la Justícia i del Desenvolupament. Va dimitir dos anys després, el 2013, i des de 2016 viu exiliat als Estats Units per la seva suposada participació en el cop d'estat contra el president Erdogan. Aquest va oblidar que era un heroi esportiu de país i va exigir la seva detenció, però ell ja havia abandonat Turquia, a qui va posar al mapa futbolístic pocs anys abans i on ara no pot viure si ho vol fer en llibertat.