Països Baixos, 6- Iugoslàvia, 1 (Euro 2000-Quarts de final)

255. Marc Overmars (5-0 i 6-0)

De vegades a alguns jugadors se'ls recorda injustament per trams de la seva carrera esportiva. És possible que si han tingut unes darreres temporades complicades, amb un joc no gaire bo i en alguns casos marcades per les lesions, en la ment de moltes persones s'esborri que havien estat grans futbolistes i que si algun dia es va pagar el que es va pagar per ells, devia ser perquè el seu rendiment havia estat altíssim. Al seu país i a Anglaterra va deixar un gran llegat, però a la lliga espanyola, per a molts, és més recordat per haver estat el recanvi de Figo al Barça que no pas per una categoria que només va demostrar en comptagotes. És el rapidíssim extrem Marc Overmars.

Perquè ell va tancar durant molts anys les alineacions de l'Ajax campió d'Europa, de l'Arsenal campió de lliga del 1998 i de la selecció neerlandesa en dos mundials i dues Eurocopes. Va esclatar a principi dels noranta i va ser titular en la final de la Champions guanyada pel conjunt d'Amsterdam contra el Milan a Viena. Tot i que era dretà, jugava d'extrem esquerre, amb l'11 a l'esquena. En una primera fase de la seva carrera va destacar per una increïble velocitat, però una greu lesió de genoll el 1995, a part de no deixar-lo jugar la final de la Champions d'aquell any, ni anar a l'Eurocopa d'Anglaterra del 1996, li va tallar la progressió.

Amb la selecció, havia debutat després que els Països Baixos haguessin tancat el cicle que els va portar al triomf en l'Eurocopa del 1988 amb la derrota en les semifinals de la del 1992. Va ser convocat per al mundial dels Estats Units, el 1994, on va ser peça clau.

Recuperat de la seva lesió, el 1997 va fitxar per l'Arsenal i allà es va entendre aviat amb el seu compatriota Bergkamp, el francès Anelka i el jugador local Ian Wright. Van portar els gunners al títol en la seva primera temporada. El 1998 va jugar el mundial de França, en què els Països Baixos van ser quarts després de caure contra Brasil, per segon campionat seguit, en els penals de les semifinals.

L'any 2000 la gran competició va ser l'Eurocopa. Es jugava entre Bèlgica i els Països Baixos i els oranje eren clars favorits. Van superar la primera fase amb tres victòries i van afrontar els quarts de final a Rotterdam, contra Iugoslàvia. Els balcànics havien perdut el primer lloc del seu grup contra Espanya en l'últim minut per culpa d'un gol d'Alfonso i van haver de jugar contra un dels amfitrions i no fer-ho davant de França.

Els gols

I no hi va haver color al duel que es va jugar a De Kuyp. Els neerlandesos, empesos per la seva afició, van golejar sense dificultat en un gran dia de Patrick Kluivert, que va anotar tres dels quatre primers gols. L'altre se'l va fer Govedarica en pròpia porta. Amb tot resolt, van arribar els dos gols d'Overmars. En el primer. Cocu va enviar una pilota llarga cap a Bergkamp, que va quedar aparellat amb Djukic. No el va superar, però va aixecar el cap i va veure com Overmars, que ja no només jugava d'extrem, arribava a la frontal de l'àrea. Li va passar la pilota, aquest la va elevar i va deixar anar un xut que va tocar el porter Kralj abans de convertir-se en el 5-0.

Deu minuts més tard, va arribar el sisè. Va ser en una fàcil transició local, amb un equip rival ja entregat. Cocu va tornar a rebre la pilota i va xutar fort. La pilota es va estavellar al pal esquerre i el rebot va caure a Overmars qui, agafant a contrapeu Kralj, el va superar una altra vegada.

El gol final de Savo Milosevic no va servir ni per maquillar el resultat. Semblava que els Països Baixos anaven drets cap a la final, però Itàlia els va eliminar a Amsterdam en una semifinal en què va jugar amb un home menys des del minut 34, per expulsió de Zambrotta, i en què Toldo va parar dos penals, a Frank de Boer i a Kluivert. En la tanda de llançaments finals, els locals van errar tres penals més, mitjançant novament De Boer, Stam i Bosvelt, i van perdre la gran oportunitat de disputar el partit decisiu contra França.

Setmanes després, Overmars va canviar d'equip. La fugida de Luis Figo al Reial Madrid van deixar diners al FC Barcelona, que els va fitxar a ell i a Emmanuel Petit. Va estar-se quatre temporades al Camp Nou en què l'equip no va guanyar res i ell, tot i que no ho va fer malament quan va estar sa, va pagar les comparacions amb Figo i el fet que es lesionés massa sovint. Va marcar 19 gols en 131 partits de blaugrana. 

Enmig, es va perdre el mundial del 2002, perquè la seva selecció, amb Louis van Gaal a la banqueta, no s'hi va classificar, i el 2004, veient que no es recuperava, va decidir retirar-se del futbol amb només 31 anys. Ho va voler fer disputant l'Eurocopa de Portugal, en què va jugar dues estones abans que el seleccionador, Dick Advocaat, l'alineés com a factor sorpresa en la semifinal contra els amfitrions. Va ser rellevat al descans. Quatre anys després va protagonitzar una tornada efímera al futbol. Mentre era director esportiu del Go Ahead Eagles, es va enfundar la camiseta per empényer el seu equip a la màxima divisió. No ho va aconseguir, però l'experiència adquirida el van tornar a dur a l'Ajax, on és l'encarregat de formar plantilles com la que va estar a punt d'arribar a la final de la Champions del 2019 i de fitxar i vendre jugadors.