Itàlia, 2- Suècia, 1 (Euro 2000-Primera fase)

157. Alessandro del Piero (2-1)

La nòmina de números 10 que ha tingut Itàlia en el decurs de la història és inacabable. Des de Gianni Rivera a Roberto Baggio, passant per Francesco Totti, tots ells han sublimat una posició, la de trequartista, que ara mateix, amb els nous rigors tàctics, es troba en extinció. Un dels millors representants del que ha significat aquest rol en l'equip de la seva vida, la Juventus, i en la selecció transalpina ha estat l'excepcional Alessandro del Piero.

Nascut a la regió del Véneto, prop de Venècia i de la frontera amb Eslovènia, aleshores encara Iugoslàvia, Del Piero combinava a la perfecció la capacitat per golejar, gràcies a un gran xut amb la cama dreta, sobretot en tirs de falta directes, amb la visió de joc per combinar-se amb un davanter centre i amb la qualitat per fer llargues conduccions gràcies a la capacitat innata per dur la pilota enganxada al peu. En la llista de màxims golejadors italians de la història ocupa el segon lloc, amb 346 anotacions, només superat pel llegendari Silvio Piola (390). I és un fet sorprenent tenint en compte que els seus inicis, a Conegliano, la seva ciutat natal, van ser de porter.

Però a la seva mare, mestressa de casa, no li agradava que actués en una posició en què queia tant a terra i es pelava els genolls i, assessorat pel seu germà Stefano, que va veure en ell virtuts com a jugador de camp, va avançar la seva posició. Així, dels seus primers partits a San Vendemiano, al costat mateix de casa, va ser captat pel Pàdua, que el va fer debutar a la Serie B amb 17 anys. Se n'hi va estar dos abans que no el veiés Gianpiero Boniperti, un antic gran jugador de la Juventus que treballava pel club. El 1993, amb 19 anys, ja era a Torí.

I allà va començar una història d'amor que va durar 19 anys. Del Piero va debutar a la Serie A a Foggia, substituint el davanter Ravanelli, i en el segon partit, un 4-0 davant de la Reggiana, amb deu minuts, i rellevant el mateix jugador, en va tenir prou per marcar el seu primer gol. Aquella mateixa temporada ja va acabar de titular i va anotar el seu primer hat-trick, contra el Parma, tot i que la Juventus va quedar a tres punts del Milan en la lluita per guanyar la lliga. L'any següent ja va guanyar la Copa i es va convertir en un habitual de les seleccions inferiors fins que va debutar amb l'absoluta el 1995, de la mà d'Arrigo Sacchi, en un 4-1 contra Estònia. Del Piero acabaria la seva carrera amb 91 internacionalitats i 27 gols.

En els anys posteriors va guanyar una Champions, la seva única fita en una competició en què després va perdre tres finals més, dues d'elles consecutives el 1997 i el 1998 i una altra el 2003. Va ser convocat per l'Eurocopa del 1996, però hi va pagar els plats trencats de la derrota contra Rússia en el segon partit. Va ser rellevat per Sacchi i ja no va jugar-hi més. Itàlia va caure en la primera fase. El 1998 també va ser convocat per Cesare Maldini per al seu primer mundial, el de França, però la seva participació també hi va ser irregular. Roberto Baggio li va prendre el lloc de manera estranya, ja que ell es trobava en el seu millor moment i el veterà mitja punta, en l'ocàs. Aquestes lluites per una posició amb Baggio i després amb Totti, com les de Mazzola i Rivera en els anys 60, feien anar de corcoll tot el país.

El 1998, a l'inici de la temporada, va patir una greu lesió de genoll que el va deixar tot el curs sense jugar. L'estiu següent es va recuperar i es va posar en forma per afrontar la següent cita, l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos del 2000, en què va tornar a viure una muntanya russa.

El gol

Amb Dino Zoff a la banqueta, una altra llegenda de la Juventus, va tornar a perdre la partida, ara amb Totti, que era el titular. Ell va jugar dues estones en els triomfs contra Turquia i Bèlgica i, amb l'equip ja classificat, va ser titular davant de Suècia. Els italians es van avançar amb un gol de Di Biagio, igualat per un de Henrik Larsson ja a la segona part. Els suecs van anar com a bojos a buscar un gol que els donés la classificació, però van cometre una errada dos minuts abans del final.

Va ser el jove Daniel Andersson, qui havia entrat com a suplent, qui es va fer un embolic víctima d'una emboscada entre Iuliano i Montella. Aquest va tocar la pilota, que va arribar a Del Piero, que va iniciar una conducció de les seves. Amb un subtil toc, es va guanyar l'espai davant de l'entrada del central Mellberg i, de sobte, va deixar anar un tret fortíssim amb la cama no tan hàbil, l'esquerra, que va superar el porter Hedman. Itàlia feia ple de punts en la primera fase. 

Del Piero va tornar a la suplència en els quarts de final, contra Romania, però va ser sorprenentment titular en l'èpica victòria per penals, i un jugador menys, davant dels amfitrions, els Països Baixos, en les semifinals. Hi va jugar els 120 minuts i anava a xutar l'últim llançament des dels onze metres, però no va fer falta. Semblava que havia guanyat la partida a Totti, però va tornar a començar la final des de la banqueta, malgrat que el jugador de la Roma tampoc no va jugar, pel dispositiu tàctic de Zoff. Va entrar a la represa i, als dos minuts de ser al camp, Delvecchio va marcar un gol que semblava que donaria el títol als italians. Però Del Piero recordarà aquella final per un contraatac que hauria donat mitja Eurocopa al seu país.

Va rebre una passada d'Ambrosini i es va quedar sol davant de Barthez. El porter francès li va endevinar la intenció i li va aturar el xut. Wiltord empataria a l'últim minut i el seu company d'equip a la Juventus, David Trézéguet, segons ell amb qui s'ha entès millor damunt d'un camp de futbol, li va clavar un punyal amb un gol d'or a la pròrroga que donava l'Eurocopa a França.

Del Piero va viure dos fracassos més amb la selecció el 2002 a Corea i Japó, amb l'increïble arbitratge de l'equatorià Byron Moreno en l'eliminació a vuitens de final contra Corea del Sud, i amb la caiguda a la primera fase de l'Eurocopa del 2004, a Portugal. Aquí ja era titular. Trobaria consol a tots els seus mals amb l'azzurra amb el títol mundial del 2006 a Alemanya, amb un gol a semifinals contra els amfitrions que, també segons ell, és el més especial que ha marcat mai. 

Però el 2006 seria un any de llums i ombres. Campió del món, però descens amb la Juventus per l'escàndol del Moggigate. Podria haver fitxat per un altre equip, ja amb 31 anys, però aleshores va pronunciar una d'aquelles frases que passen a la història: "un cavaller no abandona mai una dama", en referència a l'apel·latiu de "Vecchia Signora" del conjunt torinès. Del Piero va jugar a la Serie B, com en els seus inicis a Pàdua, i va aconseguir l'ascens, amb la qual cosa encara var ser més venerat per l'afició. Va tancar el seu periple amb la selecció en un gran torneig en l'Eurocopa del 2008, amb l'eliminació a quarts de final, per penals, contra Espanya. Ell anava a tirar el cinquè, però ja no va poder per les errades anteriors de De Rossi i Di Natale. Encara hi va jugar un partit més, 34 minuts en la classificació per al mundial del 2010 de Sud-àfrica, contra Geòrgia a Udine, molt a prop de casa, a Conegliano.

Del Piero es va retirar de la Juventus el 2012, quan l'equip va guanyar la primera de les nou lligues seguides que ha encadenat. Va iniciar una aventura de dues temporades al Sydney FC, on va marcar 24 gols en 48 partits, ja amb 37 anys, i es va retirar a punt de fer-ne 40 al Delhi de la nova lliga índia. S'acabava així una llarga i exitosa carrera d'un dels millors jugadors italians de la història, anomenat Pinturicchio des dels 19 anys pel magnat de la Juventus i de la Fiat, Giovanni Agnelli, que va voler comparar el seu art jugant amb el del pintor renaixentista Bernardino di Betto. La pregunta és: què hauria passat si a la seva mare no li hagués fet res que s'hagués seguit estripant els pantalons i hagués continuat fent de porter?