Suïssa, 1- Turquia, 2 (Euro 2008-Primera fase)

163. Arda Turan (1-2)

Hi ha jugadors dotats d'un gran talent per jugar a futbol, ja sigui per defensar, per fer gols o per moure l'equip. Alguns, fins i tot, son capaços d'entusiasmar els aficionats amb accions de fantasia que es troben a l'abast de molt pocs. Però d'aquests, els que tenen una facilitat innata per practicar aquest esport, hi ha un grup que necessita disposar d'un marcatge ferri per part dels entrenadors per evitar que els venci la tendència natural de deixar-se anar i no cuidar-se suficientment. Quan això no passa, els dies de glòria s'acaben. És el que va succeir amb el turc Arda Turan.

Format al planter del Galatasaray, és un mitja punta amb capacitat associativa, amb possibilitats de desfer-se dels contraris amb un bon regat, veure l'espai per fer l'última passada i també amb una bona relació amb el gol. Després d'un any cedit, es va establir al primer equip del conjunt d'Istanbul i va debutar aviat en una selecció que en l'últim mig segle només havia disputat dues Eurocopes i un mundial, curiosament amb bon resultat en dos d'aquests tres tornejos. El 2008, amb 21 anys, va guanyar la lliga amb el seu club i ja estava consolidat a la selecció de Fatih Terim, a la qual havia debutat dos anys abans. Turquia es va classificar per a l'Eurocopa de Suïssa i Àustria amb un punt d'avantatge sobre Noruega gràcies a un triomf final contra Bòsnia i Arda Turan ja era una de les seves estrelles emergents.

Tot i això, el veterà seleccionador no va comptar amb ell per al debut, que va veure a la banqueta en tota la seva integritat. La derrota davant de Portugal (2-0) va provocar canvis i un va ser la seva entrada en el segon duel, davant de Suïssa, un dels amfitrions. El partit, disputat sota una intensa pluja a Basilea, no va començar gaire bé, amb un gol de Hakan Yakin per als helvètics a la primera part. A la represa, va empatar Semih Sentürk. Els suïssos ho van fallar tot i més i, a l'últim minut, el gran cop.

Els turcs van iniciar un contraatac, ja en temps de descompte, que va acabar amb un canvi d'orientació cap a la banda esquerra. Arda va recollir la pilota, va anar cap al centre, marxant de dos rivals, i quan va estar ben posicionat va xutar fort. La pilota va tocar en el central Müller i va vèncer la posició del porter Benaglio. Suïssa quedava eliminada, ja que també havia perdut el primer partit, i Turquia entrava en la lluita. Una lluita que va seguir en el següent partit, en què els otomans van remuntar un 0-2 contra la República Txeca, amb un altre gol d'Arda Turan, el primer, i dos de Nihat en els minuts finals que deixaven els txecs fora de combat. En els quarts de final, sempre amb Arda de titular, una altra batalla agònica, amb empat contra Croàcia en l'últim minut de la pròrroga i triomf en els penals. en què ell va transformar el seu. Però el jugador del Galatasaray no va poder jugar les semifinals contra Alemanya per acumulació de targetes i Turquia les va perdre per 3-2. Tot i això, havien fet un gran torneig.

Arda va jugar tres anys més al Galatasaray, sense cap títol, quan el 2011 va fitxar per un Atlètic de Madrid que anava a la deriva. Però a mitja temporada hi va arribar Diego Pablo Simeone a la banqueta i tot va canviar. L'argentí va donar al turc la responsabilitat de conduir el seu atac i van arribar els millors anys de la seva carrera, amb una disciplina fins ara desconeguda per a ell. Impressionant va ser la seva temporada 2013-14, en què va guanyar la lliga i va estar a punt de fer-ho amb la Champions. Durant aquest període no va poder disputar cap gran torneig amb la selecció, eliminada en totes les prèvies, però ell es va convertir en un jugador cotitzat i l'any següent, amb 27, va fitxar pel FC Barcelona per 34 milions d'euros.

Va haver d'estar-se mig any sense jugar, per la sanció de la UEFA contra el club, i quan va tornar va deixar anar espurnes de la seva qualitat, però en comptagotes. Al Camp Nou, l'exigència, sobretot física, no va ser la mateixa que al Calderón i el seu rendiment va anar baixant a les ordres de Luis Enrique. Quan aquest va marxar i va deixar el seu lloc a Valverde, el 2017, Arda ja no comptava per als blaugrana, que el van cedir a l'Istabunl Basaksehir. Abans, el 2016, havia disputat una Eurocopa de França d'agre record per a ell, ja que va ser el centre de les ires de l'afició turca per les derrotes contra Croàcia i Espanya en els dos primers partits. 

Ja a Barcelona i, sobretot quan en va marxar, havia començat el declivi. Problemes amb els àrbitres, primer, mala vida, després, i un incident amb una estrella del pop, Berkay Sahin, amb qui es va barallar. Li va trencar el nas i, quan va anar a l'hospital a demanar disculpes, va aparèixer amb una pistola i la va disparar a terra. Va ser condemnat a dos anys i vuit mesos de presó, que no complirà si no reincideix en els propers anys. L'ajut del president del país, Recep Tayyip Erdogan, testimoni del seu segon casament, el 2018, devia anar-li bé. Però ell, amb 33 anys ja és un exjugador, ni que no hagi oficialitzat la seva retirada.

Ucraïna, 0- Irlanda del Nord, 2 (Euro 2016-Primera fase)

164. Niall McGinn (0-2)

L'Eurocopa del 2016 a França, la primera amb 24 seleccions, va permetre arribar a la fase final un bon grapat de conjunts que no estan acostumats a accedir-hi. Les seves aficions van aportar molt color a les graderies, conscients que es trobaven davant d'una oportunitat que no es repetia gaire. Tots ells estaven de festa, i encara més si la seva selecció feia un bon paper. Un exemple d'aquest èxtasi es va observar a Lió amb l'afició d'Irlanda del Nord, després del gol contra Ucraïna del seu davanter Niall McGinn.

Els jugadors nord-irlandesos saben que han d'abandonar l'illa i traslladar-se a la del costat tan aviat com sigui possible per progressar en la seva carrera. McGinn, un davanter bellugadís i amb bon instint golejador va nèixer a Donaghmore, a l'oest de Belfast, a l'altra banda del llac Neagh i va començar a jugar pocs quilòmetres al sud, al Dungannon Swifts, una denominació que vol dir "ràpids", justament com és ell. Amb 21 anys va fitxar pel Derry City, un dels equips més forts d'Irlanda del Nord, i una temporada més tard va poder fer realitat el seu somni i saltar a Escòcia, ni més ni menys que al Celtic de Glasgow.

Paral·lelament, havia debutat amb la selecció, tot i que no s'hi acabava d'establir i fins i tot va trigar-hi cinc anys a marcar el seu primer gol, en un meritori empat a Portugal en la fase de classificació per al mundial de Brasil 2014. Abans, en els seus dos anys al Celtic només va guanyar una Copa i, en no acabar-s'hi de consolidar, va acceptar una oferta d'Anglaterra, ni que fos de la tercera categoria, de l'emergent Brentford. Allà hi va fer una bona temporada, la 2011-12, amb cinc gols i l'equip còmodament situat a mitja classificació. Aleshores li va arribar una nova proposta per tornar a Escòcia, en aquesta oportunitat de l'Aberdeen.

Ja se sap que els equips que no són el Celtic o el Rangers tenen poques possibilitats d'aconseguir títols a Escòcia, i els protestants tampoc no gaires els últims anys, per això va ser destacable la Copa de la Lliga que el nou conjunt de McGinn va guanyar el 2014, en una final decidida per penals contra l'Inverness. Aquell mateix estiu va començar la fase de classificació per a l'Eurocopa del 2016. Els nord-irlandesos sabien que hi tenien una bona oportunitat, en un grup assequible, per arribar a la seva primera gran cita des del mundial de Mèxic 86. La classificació va ser més còmoda de l'esperat. McGinn hi va actuar en vuit partits, amb un important gol en la remuntada del primer dia a Hongria, i va entrar a la llista de Michael O'Neill per al torneig.

El gol

No va jugar en el primer partit, una derrota mínima contra Polònia. També va ser suplent en el segon, davant d'Ucraïna. Els britànics es van avançar amb un gol de McAuley a l'inici de la segona part i van defensar l'avantatge durant tot el segon període. McGinn va entrar a 21 minuts per al final, per intentar enganxar una contra, i ho va aconseguir en el sisè i últim minut de descompte.

Va ser quan el també suplent Magennis va internar-se per la banda dreta després que els seus companys haguessin guanyat el servei de porteria de McGovern. Va mirar i va veure McGinn, però la centrada va anar més endarrerida per a l'arribada de Stuart Dallas. Aquest va disparar, el porter Pyatov va deixar la pilota morta i McGinn la va empényer al fons de la porteria. Immediatament, la marea verda es va estendre a la graderia de l'estadi, celebrant una victòria segura que Irlanda del Nord no aconseguia en un gran torneig des del triomf contra Espanya al mundial 82.

McGinn no va jugar gaire en la resta del torneig, sis minuts en la derrota mínima contra Alemanya i onze en l'eliminació davant de Gal·les a vuitens de final, però el seu gol havia ajudat a disposar d'una bona diferència de gols i fer de l'equip un dels millors tercers, amb la qual cosa va poder superar la primera fase. Actualment, amb 33 anys, encara juga a l'Aberdeen, al qual es manté després d'un període curt, el 2017, en què va provar una exòtica aventura al Gwangju coreà. També actua amb la selecció tot i que, seguint fidel al seu costum, no hi és titular. Però sigui llarga o curta la seva trajectòria, al final de tot sempre li quedarà el record d'aquell moment de glòria de Lió en què va fer aixecar-se tota una afició.

França, 1- Dinamarca, 0 (Euro 84-Primera fase)

165. Michel Platini (1-0)

Fa un parell de mesos, en aquesta llista apareixia per primer cop el nom del jugador que ha tingut una actuació individual més impactant en la història de les Eurocopes. Com va quedar dit aleshores, les quatre vegades que apareixerà a la llista serviran per anar desglossant la seva trajectòria en el mon del futbol, tant al damunt del terreny de joc, com a fora d'ell. Aleshores, es va parlar dels seus inicis i del hat-trick contra Iugoslàvia en el campionat del 1984. Ara toca fer-ho dels anys fins a la disputa del torneig i del primer gol al certàmen, l'autor del qual va ser Michel Platini.

Després de la seva primera etapa a l'elit al Nancy, el 1979, Platini va fitxar pel St.-Étienne, el gran dominador del futbol gal de la dècada anterior, en la qual fins i tot havia arribat a una final de la Copa d'Europa, perduda contra el Bayern, el 1976. Tenia 24 anys i va jugar tres temporades amb "Les Verts", amb els quals va guanyar la lliga del 1981, l'última que ha aconseguit l'entitat fins ara, i va ser dos cops subcampió de Copa. A més, va arribar als quarts de final de la Copa de la UEFA dues temporades seguides. 

Amb la selecció havia viscut un mal període. Els aficionats el van fer en part responsable de l'eliminació a la primera fase del mundial d'Argentina i, en començar la temporada següent, la 1978-79, quan encara era al Nancy, van començar a esbroncar-lo a tots els camps. Ell va voler jugar més fort del compte i es va fer una greu lesió que el va tenir gairebé tota la temporada fora de competició. Per això només va poder disputar dos partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa 80, en què Txecoslovàquia va deixar França fora del torneig. La seva sortida cap al St.-Étienne va ser traumàtica, però quan es va recuperar dels problemes físics, va rebre la confiança del seleccionador, Michel Hidalgo, i els anys següents serien totalment diferents.

França es va classificar per al mundial d'Espanya 82, amb un gol seu al Parc dels Prínceps en el 2-0 contra els Països Baixos que deixava els neerlandesos fora del campionat, en un grup espectacular en què entre el primer, Bèlgica, i el quart, els taronja, hi va haver dos punts. França es va classificar en detriment d'Irlanda per la diferència de gols. A la Copa del Món, el paper de França i de Platini va ser diametralment diferent al d'Argentina. Ell hi va anotar dos gols i va conduir la selecció a unes semifinals que va perdre contra Alemanya Federal, a qui guanyava per 3-1 a la pròrroga, a la tanda de penals. La formació gal·la va acabar quarta.

Després del torneig, Platini va fitxar per la Juventus, amb 27 anys. Es trobava en el seu millor moment i durant les dues temporades següents va disputar una final de la Copa d'Europa, perduda contra l'Hamburg, i va guanyar una Recopa, davant del Porto, a part d'aconseguir una lliga i una Copa, triomfar a la lliga italiana, la més dura del món, i anotar-hi 54 gols en dos exercicis. En aquest context arribava l'Eurocopa de casa.

El gol

El torneig va ser un èxtasi per al jugador i la selecció francesa, però tret de la pallissa a Bèlgica en la segona jornada, per 5-0, no va ser un camí de roses. En el partit inaugural, França havia de veure's les cares contra la nova Dinamarca, que havia presentat les seves credencials en la fase de classificació deixant Anglaterra a la cuneta. El partit va ser molt igualat, amb lesió gravíssima del danès Simonsen inclosa, fins que va arribar l'únic gol de partit, amb un pèl de fortuna. 

Va ser després d'un robatori de Tigana al mig del camp. El centrecampista del Girondins va cedir l'esfèrica al seu company d'equip Alain Giresse, qui va anar avançant i va intentar troba a l'àrea el davanter Bernard Lacombe. Però la pilota no li va arribar perquè va ser tallada pel central Ivan Nielsen. En aquesta acció va tombar el seu company Soren Busk mentre l'esfèrica arribava a Platini, que va disparar des de la frontal de l'àrea. Va rebotar en el cap de Busk, just quan estava caient, i el canvi de trajectòria va impossibilitar l'aturada d'Ole Qvist. Faltaven dotze minuts i seria l'únic gol del partit.

Platini va marcar en tots els partits d'aquell torneig, un total de nou gols, i va conduir França cap al seu primer gran títol. Aquella temporada va guanyar la segona de les tres Pilotes d'Or consecutives que s'enduria i quedava proclamant com el gran jugador europeu del moment i un dels millors del món. Però encara li faltaven uns quants anys de jugar a futbol i alguns grans títols i fites per aconseguir.

 República Txeca, 2- Itàlia, 1 (Euro 96-Primera fase)

166. Radek Bejbl (2-1)

Els equips de futbol tenen les estrelles, els especialistes en certes posicions i una tercera categoria de jugadors, els que duen a terme el joc no tan vistós. No tenen perquè ser jugadors durs, que facin moltes faltes, però sí que sàpiguen situar-se quan la resta estan descol·locats per donar equilibri al grup, que robin moltes pilotes i que puguin cobrir deficiències. Normalment, són futbolistes forts físicament i actuen davant de la defensa. Alguns, fins i tot, disposen de bona arribada a l'àrea contrària. Aquestes eren les característiques del centrecampista txec Radek Bejbl.

Tenia 23 anys quan va afrontar l'Eurocopa del 1996 i era un més dels desconeguts i joves talents de la selecció que va ser finalista del torneig. Nascut a Nymburk, pocs quilòmetres a l'est de Praga, Bejbl es va formar al planter de l'Slavia i va arribar a ser internacional absolut per l'extinta Txecoslovàquia en dues ocasions abans que el país es partís en dos, el 1993. Però no comptava gaire per al seleccionador, Dusan Uhrin, en la fase de classificació, de la qual no va disputar cap partit. De tota manera, una bona temporada al seu equip, amb vuit gols anotats en una lliga guanyada pel conjunt blanc-i-vermell, i la seva participació en l'extraordinari paper a la Copa de la UEFA, en què l'Slavia va arribar a les semifinals, el van fer entrar a la llista definitiva per al torneig de seleccions.

Bejbl ja va ser titular en el partit contra Alemanya, el del debut en el torneig. No va anar gaire bé, amb derrota per 2-0, però la seva feina devia agradar a Uhrin, que el va mantenir per al segon enfrontament, contra Itàlia. Una derrota deixava la República Txeca fora del seu primer gran torneig com a nou país.

El gol

El partit va començar molt bé, amb un gol de Nedved als quatre minuts de joc. Però Enrico Chiesa empatava als divuit i tot tornava a començar. Va ser just després de la mitja hora d'enfrontament quan Radek Bejbl es va presentar als que encara no el coneixien.

Els txecs jugaven en aquell campionat amb un sol punta, Pavel Kuka, però no era estàtic. Queia molt a les bandes i això provocava que els centrals rivals no sabessin a qui agafar, ja que a l'àrea no hi quedava ningú. Era territori propici perquè hi arribessin els jugadors de segona línia. Havia passat en el primer gol, i va passar en el segon. Kuka va moure's cap a la dreta, va enviar una centrada al punt de penal i Bejbl, arribant des de molt lluny, va posar l'interior del peu tal com venia la pilota i va superar el porter Peruzzi. Itàlia ja no es refaria del cop i els txecs guanyarien el partit per 2-1.

El centrecampista de l'Slavia va disputar tots els minuts del campionat menys a les semifinals, en què estava sancionat per dues targetes grogues. En el següent partit, empat a tres agònic contra Rússia i accés a quarts; en aquesta ronda, triomf contra Portugal amb un gol de Poborsky; a semifinals, sense ell, victòria per penals; i a la final, els txecs es van avançar amb un penal transformat per Berger, però van haver de cedir amb els dos gols de Bierhoff, el segon, d'or.

L'Eurocopa va servir a Bejbl per ser conegut arreu i per ser fitxat per un altre equip blanc-i-vermell, un Atlètic de Madrid que havia aconseguit el doblet de lliga-Copa la temporada anterior. Amb els matalassers va poder disputar la Champions aquella mateixa temporada. S'hi va estar quatre cursos de rendiment constant però en què només va marcar dos gols, tots dos el primer any. L'aventura va acabar molt malament, amb el descens de l'any 2000. Ell, a més, es va perdre per lesió la final de Copa que el seu equip perdria contra l'Espanyol a Mestalla. 

Durant aquells anys havia seguit assistint als partits de la selecció, amb la qual va ser tercera a la Copa Confederacions del 1997. No es va classificar per al mundial de França. De fet, va acabar la seva carrera sense disputar cap Copa del Món, però en aquell nefast any 2000 com a mínim va entrar a la llista per a l'Eurocopa. Allà hi va disputar els tres partits de la primera fase, el primer entrant des de la banqueta i els altres dos de titular, però substituït a la segona part, amb dues derrotes, un triomf contra Dinamarca i l'eliminació a les primeres de canvi. Només seria vuit vegades internacional més, fins al final de la fase de classificació per a la Copa del Món del 2002, en què Txèquia va perdre el play-off classificatori contra Bèlgica. Bejbl ja no va jugar aquella eliminatòria.

Havia decidit canviar d'aires l'any 2000, vist que l'Atlètic era a Segona, i va fitxar pel Lens francès. S'hi va estar dos anys. En el primer va jugar força i l'equip va salvar-se per poc del descens. En el segon, no va comptar per al tècnic, Joel Müller, i només va actuar quatre minuts en tot l'any en un equip que va quedar segon a la lliga i va entrar a la Champions. Va tornar a l'Slavia amb 30 anys, buscant recuperar el temps perdut i possiblement el seu lloc a la selecció, però ja no era als plans del seleccionador, Karel Brückner, i no va ser dels escollits en la llista per al torneig del 2004 a Portugal, en què els txecs van mostrar el millor futbol. El 2005 va iniciar una última etapa a l'estranger, a la veïna Viena, amb el Rapid, i va tancar la seva trajectòria a l'Slovan Liberec, el 2008, dotze anys després d'aquella Eurocopa que li va fer guanyar-se un nom en el continent.

 Dinamarca, 2- Portugal, 3 (Euro 2012-Primera fase)

167. Silvestre Varela (2-3)

La selecció portuguesa de futbol ha arribat molt lluny en les últimes Eurocopes, sobretot en l'última, en què va aconseguir, per fi, el títol. Els diferents seleccionadors han envoltat la seva gran estrella, Cristiano Ronaldo, d'acompanyants que s'adaptessin a les seves condicions i que beneficiessin el seu joc. Alguns eren estrelles en els seus equips, però d'altres eren secundaris que encaixaven bé en les necessitats del bloc i actuaven amb bon rendiment quan se'ls demanava. Un d'ells, segurament poc conegut pel gran públic, era Silvestre Varela.

La seva és una trajectòria nòmada, en equips grans i petits, amb molts títols amb el Porto però també lluites amb d'altres equips per evitar el descens o per objectius més modestos, una llarga carrera en les categories inferiors lusitanes i la participació en 27 partits de l'absoluta, un fet que no està gens malament. Nascut a Almada, separada de Lisboa pel Ponte 25 de Abril, que travessa l'estuari del Tajo, Varela va ser coetani de grans talents com Nani o Moutinho en les seleccions de base i és un producte genuí del planter de l'Sporting, tot i que només hi va jugar dos partits de lliga amb el primer equip.

Va iniciar llavors un període de cessions al Vitoria Setúbal, al Recreativo de Huelva i a l'Estrela Amadora fins que el 2009, amb 24 anys, el va fitxar el Porto, on va viure els millors anys de la seva carrera. En la primera temporada va debutar com a internacional absolut, en un amistós contra la Xina, el 2010, va guanyar la Copa i la Copa de la Lliga, però no va entrar a la llista per al mundial. Després del torneig, la federació va prescindir de Carlos Queirós i el va substituir Paulo Bento, que va comptar més amb ell, tot i que tampoc exageradament.

Paral·lelament, Silvestre Varela anava acumulant trofeus amb el Porto. S'hi va estar en una primera etapa fins al 2014 i hi va sumar tres lligues, tres Copes i una Europa League, entre d'altres guardons. Només va participar en un parell de partits de la fase de classificació per a l'Eurocopa del 2012 i en alguns amistosos, però Paulo Bento no va dubtar a incloure'l a la llista. Un jugador com ell, treballador, amb instint rematador i fàcilment adaptable a qualsevol posició de l'atac, sempre va bé en una llista de 23 homes.

El gol

Varela va jugar només 23 minuts en tot el campionat, repartits en tres partits. Va entrar-ne deu en el debut contra Alemanya, però no va ser capaç de remuntar el gol de Mario Gómez. En el segon partit, contra Dinamarca, Portugal guanyava per 0-2, però dos gols de Nicklas Bendtner semblava que ho deixarien tot en un empat que complicava molt la vida als lusitans. Paulo Bento s'ho va jugar tot i va fer entrar el davanter del Porto per Meireles tres minuts abans del final. Trigaria tres minuts més a deixar empremta.

Era ja el minut 87 quan Nani va centrar per l'esquerra però Agger va refusar amb força. La pilota va caure al lateral Coentrao, que va tornar a provar-ho per la mateixa banda amb una centrada molt bona al segon pal que va superar la posició de Cristiano Ronaldo. A darrere hi havia Varela, que va provar una volea amb l'esquerra i gairebé no va tocar la pilota. Va ser millor una errada tan clamorosa que un xut desviat, ja que l'esfèrica va quedar solta als mateixos peus del davanter, que es va girar i amb l'altra cama, la dreta, va etzibar un fort tret que va superar el defensa Poulsen i l'estirada del porter Sorensen i va donar el tres punts, vitals, al seu equip.

Silvestre Varela va tornar a la banqueta i no va tenir cap minut en el tercer partit, un triomf contra els Països Baixos per 2-1, ni en els quarts de final, una victòria per 0-1 davant de la República Txeca. En les semifinals, contra Espanya, va haver de tornar a exercir de revulsiu. Bento el va fer entrar al minut 113 i no va tenir temps de res, ni tan sols a llançar un penal en la tanda que va suposar l'eliminació.

Tot i això, es va guanyar la participació en la fase classificatòria per al mundial de Brasil, en què hi va jugar set partits, amb dos gols, i va entrar a la llista final. Novament va ser un recurs de banqueta, però hi va aconseguir marcar un altre gol agònic. Després de la derrota contra Alemanya per 4-0, els portuguesos perdien per 2-1 davant dels Estats Units, però una anotació seva en l'últim minut va significar l'empat. De tota manera, el conjunt de Paulo Bento va ser eliminat en el següent partit, tot i vèncer Ghana per 2-1. Li van faltar tres gols per atrapar els Estats Units en la segona posició. Ell va jugar l'última mitja hora, però no va poder foradar la porteria rival. Als 30 anys, només jugaria un amistós més la temporada següent amb l'equip nacional, contra Itàlia, abans de no tornar-hi més.

A nivell de clubs, va intentar dues aventures internacionals aquell mateix 2014, primer en el West Bromwich Albion i després en el Parma, però no van ser positives. Va tornar al Porto, on va jugar-hi dos anys més, aquest cop sense títols. Varela va acceptar una oferta del Kayserispor turc, on només va marcar quatre gols en dos anys, i el 2019 va tancar el cercle fitxat pel Belenenses, l'equip lisboeta del barri de Belem, amb el camp a sobre del Monestir dels Jerònims, des d'on es pot veure Almada, casa seva, a l'altra banda del riu, allà on va començar la vida del davanter anònim dels gols salvadors.

Rússia, 4- República Txeca, 1 (Euro 2012-Primera fase) i 

Grècia, 1- República Txeca, 2 (Euro 2012-Primera fase)

168. Vaclav Pilar (2-1 i 0-2)

La República Txeca està intentant en els últims anys recuperar el gran nivell de joc que la seva selecció va tenir en l'última dècada del segle XX i la primera del XXI. Aquelles seleccions van arribar a una final de l'Eurocopa i unes semifinals amb una sèrie de jugadors de primer ordre europeu que s'han anat retirant. Ho està fent basant-se en equips que han sovintejat la Lliga de Campions, com el Viktoria Plzen i ara l'Slavia de Praga. Un dels elements d'aquesta recuperació, tot i que amb una carrera interrompuda massa cops per culpa de les lesions que l'han llastat excessivament, ha estat el centrecampista Vaclav Pilar.

Pilar va començar a sonar en l'àmbit europeu quan el conjunt de Plzen va disputar la Lliga de Campions de la temporada 2011-12 i es va enfrontar a rivals com el FC Barcelona o el Milan. Es tracta d'un dinàmic jugador de banda, sobretot esquerra, amb facilitat per anar cap al mig i associar-se amb els companys. Aquella era la seva primera temporada a l'equip procedent del Hradec Kralové, amb el qual havia disputat una bona lliga anterior. Però no era propietat del Viktoria, sinó que hi havia arribat a préstec perquè ja tenia un preacord amb el Wolfsburg de la Bundesliga per disputar-hi la temporada següent. Aquell mateix curs, la seva actuació havia estat decisiva perquè la República Txeca arribés a l'Eurocopa, en marcar un gol en el play-off contra Montenegro. Per tant, el seleccionador, Michal Bilek, no va dubtar a convocar-lo per al torneig.

Els gols

Els txecs van debutar contra Rússia a Wroclaw i no ho van poder fer de la pitjor manera, amb una derrota per 4-1 que no els feia ser gaire optimistes. L'únic gol el va anotar Pilar en una bona desmarcada a l'espai.

Va ser en una acció iniciada pel central Hubnik i seguida per Plasil, que va projectar una assistència a l'esquena dels defenses. Pilar va fer la diagonal des de la seva banda, va driblar el porter Akinfeev i va marcar el 2-1 quan encara faltaven 38 minuts de partit. Però els russos van reaccionar i Dzagoev i Pavliutxenko van completar la golejada. El segon partit era contra Grècia al mateix estadi, però la història va ser totalment diferent. Els txecs van marcar dos gols en sis minuts. El primer, aconseguit per Jiracek, i el segon, amb Pilar de protagonista.

Va ser en una obertura de Rosicky cap a la banda dreta, on el lateral Gebre Selassie es va escapar del lateral Holebas, que badava bastant. Va centrar enrere i semblava que la situació estava controlada pel central Torosidis i el centrecampista Katsouranis. Però el porter Chalkias va tocar la pilota i va permetre a Pilar, que havia tornat a fer la diagonal des de l'esquerra, avançar-se a tots dos i anotar el 0-2. Després del gol, el tècnic dels grecs, Fernando Santos, va rellevar Chalkias, que no va tornar a jugar més amb la selecció, i hi va introduir el porter suplent Sifakis. Els grecs van reduir la distància mitjançant Gekas a la represa, però no va ser suficient.

L'Eurocopa que havia començat tan malament es va arreglar definitivament per a Txèquia amb una victòria contra l'amfitriona Polònia amb un gol de Jirácek en el tercer partit i amb Pilar jugant gairebé tot el partit. Els quarts de final van ser contra Portugal. El centrecampista va disputar els noranta minuts i va haver de veure com Cristiano Ronaldo, de cap, el deixava fora del campionat. De fet, és l'únic gran torneig que ha disputat fins ara i ja que no torna a l'equip nacional des del 2015, sembla complicat que ho torni a fer.

Perquè poques setmanes després de l'Eurocopa del 2012, Pilar es va lesionar greument al genoll dret i va estar catorze mesos a tornar a jugar. Això va llastar el seu debut amb el Wolfsburg, que no es va arribar a produir. Va ser cedit al Friburg i després va tornar a Plzen, però el rendiment en els últims anys ha estat molt irregular pels continuats contratemps físics. Va haver de tornar a ser operat d'un trencament de lligaments creuats del genoll dos anys després. A continuació, se li van trobar problemes amb el cartílag. Tot i això, no va deixar el futbol i ho va seguir provant. Va passar sense pena, ni glòria per l'Slovan Liberec i el Sigma Olomouc i aquesta temporada ha fitxat pel Jablonec, amb el qual va quedar eliminat de l'Europa League. La carrera de Pilar després dels dos gols de l'Eurocopa ha estat una llàstima, ja que als 31 anys, i amb el currículum mèdic que arrossega, no sembla que pugui créixer gaire més. Però cal valorar la seva aportació en una època en què les vaques grasses ja havien passat de llarg per als txecs.

 Itàlia, 1- Espanya, 0 (Euro 88-Primera fase)

169. Gianluca Vialli (1-0)

Moltes vegades es diu que l'extracte social dels futbolistes determina la seva manera de jugar. S'utilitza l'estereotip quan s'afirma que els jugadors que apliquen més força i determinació en el seu joc són els que han hagut de lluitar des de petits per vèncer les dificultats econòmiques de la seva família. Però cada cop hi ha més casos que diuen el contrari. I abans també passava. Ho demostra un davanter italià, que tenia en la potència i la força les seves millors armes tot i haver crescut en una família de milionaris. És l'italià Gianluca Vialli.

Va créixer en un entorn molt acomodat de Cremona, al sud-est de Milà, ja que es va criar al Castello de Belgioioso, una edificació de seixanta habitacions, amb els seus quatre germans. Per tant, no li faltava de res. Va entrar a les categories inferiors de la Cremonese amb 14 anys i dos després ja va debutar amb el primer equip, amb el qual va jugar a la Serie C i a la B abans de captar l'atenció de la Sampdoria, que el va contractar el 1984, amb 20 anys. Allà va coincidir amb Roberto Mancini, un altre davanter de la mateixa edat, però de característiques diferents, amb el qual havia teixit una gran amistat en les seleccions inferiors italianes.

Vialli i Mancini, els bessons del gol, van estar a punt de guanyar l'Eurocopa sub-21 el 1986, però van perdre la final contra Espanya. Paral·lelament, anaven creixent amb la Sampdoria, tot i que només Vialli va ser convocat per al mundial de Mèxic del mateix any, en què va jugar quatre estones entrant de suplent. Era el final de l'etapa d'Enzo Bearzot, el tècnic campió del món del 1982, previ a l'arribada d'Azeglio Vicini, un tècnic que va atorgar tot el protagonisme a la parella de davanters de l'equip genovès.

La Sampdoria va començar a treure el cap entre els grans d'Itàlia guanyant dues Copes. La selecció es va classificar per a l'Eurocopa amb facilitat, després d'haver-hi faltat el 1984, i el debut seria a Düsseldorf contra Alemanya Federal, l'amfitrió. El resultat no va ser dolent, un empat a un gol, però calia vèncer Espanya en el segon partit per fer un pas cap a les semifinals.

El gol

El duel seria una revenja de la final sub-21 de dos anys abans. De fet, en els italians hi havia molts protagonistes d'aquella eliminatòria. A part dels dos davanters, destacaven el porter Zenga, Donadoni o Di Napoli. Per la banda espanyola només hi eren els dos centrals, Sanchis i Andrinua. El partit, disputat a Frankfurt, va tenir poques ocasions, va ser molt tancat i no es va decidir fins un quart d'hora abans del final.

I va ser amb un gran gol. Ancelotti va enviar la pilota a Mancini i aquest, en un moviment de gran intel·ligència, va amagar que se l'enduia però la va deixar passar despistant el defensa Andrinua. Ho va fer perquè sabia que darrere seu hi havia Vialli, en una acció mil vegades repetida per tots dos. Aquest es va desfer de la marca del lateral Tomás i amb la cama esquerra va creuar la pilota lluny de l'abast de Zubizarreta. Als 23 anys, seria l'únic gol que Vialli marcaria en un gran torneig absolut de seleccions.

I és una dada que xoca perquè la seva trajectòria posterior va ser llarga i exitosa. En aquella Eurocopa, va ser titular en tots els partits fins que Itàlia va ser eliminada en semifinals per la URSS. Amb la Sampdoria va guanyar una Recopa abans d'afrontar, dos anys després, el mundial de casa, el d'Itàlia'90. Ho va fer com a titular i va jugar els dos primers partits, però va ser la víctima de la irrupció del desconegut Toto Schillaci, que partia des de la banqueta però que va ser el màxim golejador del torneig. Vialli va caure de l'alineació en el tercer partit i, fins al final, només va jugar vint minuts i la pròrroga de la semifinal perduda contra Argentina.

La seva relació amb la selecció es va acabar dos anys i mig més tard. Després de jugar la fase de classificació per a l'Eurocopa 92, en què Itàlia va ser eliminada per la URSS, va comptar per al nou tècnic, Arrigo Sacchi. Però es rumoreja que una broma mal entesa entre tots dos va provocar que el seleccionador deixés de convocar-lo. De fet, Vialli va marcar en el seu últim partit amb l'azzurra, una victòria per 1-2 a Malta en partit de classificació per al mundial dels Estats Units del 1994.

Si la seva carrera amb l'equip nacional va ser curta, en els clubs va passar tot el contrari i fins i tot va exercir de pioner per als futbolistes del seu país a Anglaterra. Abans, havia entrat a la història en guanyar la primera i única lliga de la Sampdoria, el 1991. Va deixar l'equip l'any següent per fitxar per la Juventus. S'hi va estar fins al 1996 i el seu últim partit no podia ser millor, la final de la Lliga de Campions guanyada a Roma per penals contra l'Ajax, en una competició en què havia aconseguit dos gols molt importants en les semifinals contra el Nantes. A Torí també hi va guanyar una lliga, una Copa, una Supercopa i una UEFA.

Amb 32 anys va decidir emprendre l'aventura anglesa i va fitxar pel Chelsea. Semblava que la seva carrera era al crepuscle, però res més lluny de la realitat. En un futbol que s'ajustava tant a les seves característiques va triomfar i es va convertir en un ídol de l'afició per la seva entrega

De fet, un any i mig després d'arribar-hi, va ser nomenat entrenador-jugador. El febrer, el club havia destituït Ruud Gullit i ell no va dubtar a prendre la responsabilitat. Durant un any i mig va combinar les tasques de tècnic amb les de futbolista. En la final de la Recopa del 1998, va ser titular en un equip que ell manava i en què també hi eren els italians Roberto di Matteo i Gianfranco Zola, a qui havia captat. Aquest darrer, precisament, va marcar el gol de la victòria. Vialli encara va guanyar la Copa de la Lliga el mateix any. Va penjar les botes el 1999 i va aguantar la banqueta de Stamford Bridge fins al 2001, quan va ser destituït després d'haver aportat cinc títols a l'entitat, entre ells una Supercopa d'Europa i una Copa.

Vialli va ser contractat després pel Watford, però hi va durar poc. Es va centrar en les seves intervencions en els mitjans de comunicació i en tasques de difusió. Per exemple, va coescriure el llibre "The Italian Job: A Journey to the Heart of Two Great Footballing Cultures", en el qual comparava els estils de joc anglès i italià que ell coneix tan bé. Aquest any ha tornat a ser notícia en aparèixer als mitjans per explicar que ha aconseguit superar un càncer de pàncrees que patia des de feia un any i mig. Casat, amb dues filles i establert a Londres, Vialli és un gran aficionat al golf, una passió que, seguint un altre estereotip, s'associa a la gent de família rica com ha estat sempre ell, tot i que per la manera com jugava pocs ho haguessin dit.

Suècia, 1- Espanya, 2 (Euro 2008-Primera fase)

170. David Villa (1-2)

La selecció espanyola va ser la total dominadora del futbol mundial entre els anys 2008 i 2012. Va guanyar dues Eurocopes i una Copa del Món en aquest període de temps gràcies a un joc combinatiu i de domini total de l'adversari, que disposava de molt poca possessió de pilota i, per tant, de poques possibilitats de fer-li mal. De vegades, el joc de l'equip era massa barroc i li costava de reflectir en gols tot el cabal de futbol. De fet, va guanyar la Copa del Món imposant-se per 1-0 en totes les eliminatòries. És curiós disposant de qui va ser el màxim golejador de dos dels tres tornejos, els que va poder jugar. Era l'asturià David Villa.

El Guaje, denominació asturiana per parlar dels nois joves, va ser descartat pel planter del Reial Oviedo i, després d'unes temporades jugant al Langreo, va ser captat per les categories inferiors de l'etern rival, l'Sporting de Gijón. Jugador de baixa estatura, però ràpid, intuïtiu i letal en les desmarcades i la resolució davant dels porters, el talent de Villa el va fer debutar amb l'equip costaner en l'última jornada de la temporada 2000-01, mitja hora contra el Còrdova, a Segona Divisió. En les dues temporades següents va anotar 38 gols en la categoria de plata i va ser fitxat pel Saragossa. Per tant, no va poder actuar mai amb l'equip sportinguista a Primera.

A la Romareda, Villa va fer un salt de qualitat important. Durant dues temporades va anotar 32 gols a la lliga i en la segona va ser convocat per primera vegada amb la selecció absoluta. Va ser mitja part en una golejada per 5-0 contra San Marino. Seria la primera de les seves 98 internacionalitats absolutes, amb 59 gols aconseguits, millor marca de la història de l'equip espanyol. Amb el Saragossa va guanyar una Copa, amb gol seu a la final contra el Reial Madrid, guanyada per 2-3, i una Supercopa i el 2005 va fitxar pel València.

Tot i que a Mestalla només hi va guanyar una Copa del Rei en cinc anys, hi va marcar 130 gols i es va convertir en un ídol de l'afició. Paral·lelament, el seu paper a la selecció havia anat creixent. Va jugar el mundial del 2006 a Alemanya, en què va anotar tres gols i, el 2008, havia guanyat el pols amb el madridista Raúl per ser el 7 titular de l'equip. Just després del seu triomf a la Copa, que dissimulava una mala temporada a nivell de grup a València, va arribar l'Eurocopa del 2008, a Àustria i Suïssa.

I no la va poder començar de millor manera. Espanya va guanyar per 4-1 a Innsbruck amb tres gols seus i un altre de Cesc Fàbregas. El segon enfrontament era contra Suècia al mateix estadi i una victòria donava la classificació virtual per als quarts de final.

El gol

El partit va ser molt tancat. Espanya es va avançar amb un gol de Torres a la primera part, però els nòrdics van igualar amb una rematada de Zlatan Ibrahimovic. A punt d'entrar en el temps de descompte, va arribar, del no-res, la jugada decisiva.

Va ser en una recuperació espanyola en defensa. El lateral Capdevila va salvar que l'esfèrica sortís del camp per la línia de banda i, sense esperar-ho, li va sortir una genial passada en profunditat per damunt del Nilsson, que va xocar amb Torres, i de Mellberg. Villa es va avançar a l'altre central, Hansson, va tocar la pilota en una autopassada i va aconseguir quedar-se sol davant del porter Isaksson, a qui va superar d'un xut creuat. Era el gol de la victòria, i la seva última anotació en una Eurocopa.

Això va ser així perquè Villa va descansar en el tercer partit, contra Grècia, i va lesionar-se en la primera part de la semifinal contra Rússia, amb la qual cosa no va poder disputar la final que Espanya guanyaria davant d'Alemanya per 1-0. En la següent Eurocopa, la del 2012, no hi podria participar per una fractura de tíbia que el va deixar fora del torneig.

Després de l'èxit de l'Eurocopa, Villa va jugar dos bons anys amb el València i, el 2010, es va proclamar campió del món a Sud-àfrica, amb cinc gols seus en el campionat. Aquest cop sí que va jugar la final, tot i que la glòria del gol decisiu se la va endur Iniesta. Aquell mateix estiu, amb 28 anys, va fitxar pel FC Barcelona, on a les ordres de Guardiola va haver de partir des de la banda esquerra per deixar espai a Messi. En el seu primer any va guanyar la lliga i la Champions, amb gol seu a la final de Wembley contra el Manchester United (3-1).

Els dos següents anys a Barcelona van acabar amb una lliga, una Copa, un mundial de clubs i una Supercopa europea, com a títols més importants, però entre l'un i l'altre va patir la lesió que el va llastar i que no el va deixar anar a l'Eurocopa. L'estiu del 2013, va deixar el FC Barcelona, després d'haver disputat la Copa Confederacions amb Espanya, amb subcampionat i tres gols anotats, i va fitxar per l'Atlètic de Madrid, amb el qual va guanyar la lliga en el seu únic any a la capital espanyola. Aquell estiu tornava a tocar mundial, aquest cop a Brasil. I ja res no va ser igual. Villa ja era suplent i només va jugar el partit intranscendent contra Austràlia, en què va marcar el seu últim gol en una Copa del Món. És l'únic espanyol d'haver-ho aconseguit en tres tornejos consecutius.

Va ser aleshores, amb 32 anys, quan va decidir provar d'altres lligues. Va fer-ho bé als Estats Units, amb el New York City. Tant, que es va guanyar una última internacionalitat, en un duel contra Itàlia el 2017, a les ordres de Julen Lopetegui. Després de tres anys, va jugar una última temporada amb el Vissel Kobe japonès, al costat d'Andrés Iniesta, on va aconseguir un últim títol, la Copa de l'Emperador. Ja retirat, es dedica a fer créixer la seva escola de futbol i també s'ha embarcat en la creació d'una nova franquícia de futbol als Estats Units. 

Suècia, 1- Dinamarca, 0 (Euro 92-Primera fase)

171. Tomas Brolin (1-0)

Durant quatre anys de l'inici de la dècada dels noranta la selecció sueca, que no era present a un gran torneig des del 1978, va aprofitar una gran fornada de jugadors per obtenir esplèndids resultats. És cert que al mundial del 1990 va quedar eliminada en la primera ronda sense aconseguir cap punt, però en els dos campionats posteriors, l'Eurocopa del 1992, que va jugar a casa, i el mundial dels Estats Units del 1994, va arribar fins a les semifinals. L'estrella d'aquell equip era un jugador que va viure aquells dies de glòria i, al cap de poc, l'oblit i el descens a l'infern. Era el davanter Tomas Brolin.

L'Eurocopa del 92 va ser l'equador del seus grans anys amb la selecció. Com que apareixerà en un altre gol d'aquell torneig, en aquest només es parlarà dels seus millors dies fins al 1992 i la resta la deixarem per a més endavant. Brolin va néixer a la gèlida Hudiksvall, molt al nord d'Estocolm i a prop de la ciutat de Sundsvall, que és on va començar a jugar a futbol de manera seriosa. Abans, havia actuat en equips més petits, però va ser aquí quan va començar a pensar que podria tenir una bona carrera i on va jugar durant tres temporades. El 1990 va ser un any transcendental en la seva vida. Va canviar d'equip i va anar al Norrköping, amb el qual es va convertir en la sensació del moment amb set gols en nou partits a l'inici d'una lliga que al pais nòrdic comença el febrer. A partir d'aquí, va anar tot rodat.

Brolin no era un ariet sinó un jugador de bona tècnica i astúcia, que trobava bé els espais a l'àrea i que actuava millor amb un punta que li obrís forats. Va ser convocat per la selecció sub-21, amb la qual va arribar a les semifinals de l'europeu abans de ser eliminada per la URSS a doble partit. Però la sorpresa arribaria quan va formar part de la llista del tècnic Olle Nordin per disputar el mundial d'Itàlia.

I va ser arribar i moldre. En el debut va marcar, a Torí, i ni més ni menys que contra Brasil. Havia començat de titular i havia aprofitat la seva oportunitat, tot i la derrota de la selecció per culpa de dos gols anteriors de Careca. La Copa del Món va ser un fracàs per als suecs, que van perdre els tres partits per 2-1, els altres dos contra Escòcia i Costa Rica, però un gran trampolí per al davanter, que havia actuat en tots els minuts excepte en l'últim partit, per una lesió a la mitja hora. La seva actuació va ser tan bona que va cridar l'atenció d'un equip que estava creixent com el Parma, que el va contractar per convertir-lo en un dels seus tres estrangers.

I les coses van anar molt bé. Tot i no ser molt golejador, només onze anotacions en dues temporades, va actuar durant molts minuts en un club que va aconseguir el seu primer títol, una Copa italiana el 1992. Als 22 anys, arribava en un gran moment a l'Eurocopa que, precisament, es disputaria a Suècia, primer torneig que acollia el país des del 1958. El campionat va començar per als nòrdics, ara entrenats per Tommy Svensson, amb un empat contra França. El resultat no era un triomf, però es podia percebre un conjunt molt millor que el de dos anys abans i amb molts jugadors prometedors. El segon duel era contra els veïns danesos.

El gol

Dinamarca havia entrat al campionat per la baixa de Iugoslàvia, desqualificada pel conflicte bèl·lic dels Balcans. Els danesos havien empatat contra Anglaterra en el debut i el partit de Solna contra els amfitrions els era vital. Tot es va resoldre al minut 14 de la segona meitat.

L'entrenador suec era fidel a un 4-4-2 que li estava donant bons resultats i molt típic del país escandinau, on es practicava un futbol molt britànic per la influència d'alguns entrenadors que hi havien arribat. Però Svensson va canviar la parella de Brolin. Va retirar Kennet Andersson, més estàtic, i hi va introduir el versàtil Martin Dahlin, un any més gran que el seu nou company d'atac i aleshores integrant del Borussia Mönchengladbach. Entre aquest i Thern van robar una pilota a Jensen al centre del camp i van iniciar un fulgurant contraatac que va acabar amb centrada del davanter. Semblava que Schwarz, que arribava des de segona línia, podria rematar. Torben Frank, en tasques defensives, li va prendre la pilota, però va tenir tanta mala sort que aquesta va acabar entre les cames de Brolin qui, gairebé per no entrebancar-s'hi, va posar la cama dreta com va poder i va superar Schmeichel.

Aquest seria l'únic gol del partit, que deixava els suecs a prop de la classificació i els danesos, amb un peu a fora del torneig. En el següent partit, Brolin va tornar a marcar el gol de la victòria, aquest cop contra Anglaterra. Paral·lelament, Dinamarca batia inesperadament França i també es classificava per a les semifinals. Brolin aconseguiria el seu tercer i últim gol del campionat, del qual acabaria màxim golejador empatat amb Bergkamp, Riedle i Henrik Larsen, contra els alemanys, però una derrota per 2-3 deixava el conjunt de casa fora de combat. Curiosament, els danesos, que havien perdut amb un gol de Brolin dies enrere es proclamarien campions. L'Eurocopa del 92 precediria grans dies per a Brolin, i també el dur descens que li arribaria uns quants anys més tard.

França, 2- Romania, 1 (Euro 2016-Primera fase)

172. Dimitri Payet (2-1)

Les antigues colònies franceses i els actuals territoris d'ultramar del país han donat una gran quantitat de jugadors a la selecció de futbol. Els dos títols mundials aconseguits i les dues Eurocopes no s'explicarien sense la presència d'aquests futbolistes, que atorguen al combinat més riquesa, tant des del punt de vista físic, com tècnic. Un d'aquests territoris és l'illa de la Reunió, a l'oceà Índic, a l'est de Madagascar. D'una de les seves ciutats, Saint-Pierre, és el controvertit davanter Dimitri Payet.

Payet va viure fins als dotze anys a la seva localitat natal fins que es va traslladar amb la seva família a Europa, captat pel molt prolífic planter del Le Havre, d'on han sorgit estrelles com Pogba, el porter Mandanda, Lass Diarra o l'algerià Riyad Mahrez. S'hi va estar quatre anys, però va tornar a Reunió durant dues temporades abans d'establir-se definitivament al Vell Continent. Ho va fer al Nantes, amb el qual va debutar a la Ligue 1 als divuit anys. 

Com a jugador de gran talent individual que és, sempre ha estat sota sospita per part d'alguns entrenadors, que potser no han entès el seu joc creatiu i anàrquic. Es tracta d'un mitja punta amb una gran relació amb el gol, però ja sigui perquè ha tingut una gran competència al seu país, o potser perquè ha estat massa irregular, la seva relació amb la selecció nacional no ha mostrat gaire continuïtat.

Dins del campionat francès tampoc no ha tingut un equip fix. Va jugar dues temporades al Nantes abans de fitxar pel Saint-Etiènne, època en la qual va debutar amb l'equip nacional. Va ser el 2010, després de la destitució de Raymond Domènech pel desastre del mundial de Sud-àfrica, i l'alternativa li va donar Laurent Blanc. Però tot i això, ell mateix no el va portar a l'Eurocopa del 2012, ni posteriorment, Didier Deschamps al mundial de Brasil, del 2014.

Payet va fer un últim dels tres anys al Saint-Etiènne molt bo i el va fitxar un equip que sol revaloritzar talents com el Lilla. El posterior salt seria dues temporades més tard a l'Olympique de Marsella, on l'ambient dels aficionats semblava que casava bastant amb el seu caràcter, però va ser el 2015 quan va fer el salt definitiu. Va sortir de la zona de confort i va ser contractat pel West Ham United, on va entrar amb el peu dret. Aquest fet li va obrir de nou les portes de la selecció. Deschamps li va donar la titularitat en els amistosos previs a l'Eurocopa de casa, la del 2016, i va iniciar el campionat entre els onze escollits, ja amb 29 anys.

El gol

França va debutar contra Romania a Saint-Denis i es va haver d'esperar molt per avançar-se gràcies a un gol polèmic de Giroud, amb falta al porter Tatarusanu inclosa. Els visitants van empatar, amb un penal transformat per Stancu, i quan semblava que tot acabaria així, va arribar un instant d'explosió per als aficionats francesos.

Va ser ell mateix qui va recuperar una pilota al mig del camp i la va cedir a Coman, que havia rellevat un intranscendent Griezmann. Aquest va transportar la pilota a la dreta i va combinar amb el lateral Sagna per acabar-la descarregant a Kanté. El centrecampista, que acabava de guanyar la Premier amb el Leicester, va introduir l'esfèrica entre línies cap a Payet i aquest, amb la cama esquerra, la no natural, va deixar anar un obús que va entrar per l'escaire de la porteria dels romanesos. Eren els tres primeres punts per a França.

En el campionat, Payet semblava tocat per una vareta, ja que també va marcar el segon gol contra Albània, en un duel que es va decidir en el descompte, i un dels cinc que els francesos van anotar en el 5-2 contra Islàndia en quarts de final, en què també va repartir una assistència. Tota la irregularitat de la seva carrera semblava haver-se acabat. L'equip va arribar a la final, amb ell de titular, derrotant Alemanya, però en el duel pel títol la pilota no entrava. Va ser substituït en el minut 58 per Coman i, des de la banqueta, va veure el golàs d'Eder a la pròrroga que donava el títol a Portugal.

Tot i que la següent temporada amb el West Ham va seguir sent bona i ell va intervenir en vuit partits de la fase de classificació per al mundial de Rússia, la truita va tornar a girar. El 2017 va signar de nou pel Marsella en el mercat d'hivern. Els cants de sirena del nou propietari del club el van empènyer a deixar Londres, en un final abrupte que els aficionats "hammers" no van entendre. Fins i tot la policia va haver de custodiar un mural del jugador, com a millor de la temporada anterior, que hi havia als afores de l'estadi d'Upton Park per evitar que fos destrossat. Amb el seu nou equip va arribar a la final de l'Europa League, perduda per 3-0 contra l'Atlètic de Madrid. A més, es va lesionar a la primera part.

De fet, totes les polèmiques ja havien apartat Payet, de 31 anys, de la selecció en benefici de noves figures com Kylian Mbappé. Només hi jugaria un amistós més, l'octubre davant d'Islàndia, però ja no hi va tornar. Segueix passejant el seu talent, als 33 anys, pel Velodrom marsellès, amb algunes controvèrsies com el setembre, en el partit contra el París Saint-Germain, en què va comparar via xarxes socials Neymar amb un gos. Segurament la seva capacitat futbolística mereixia una carrera més rica, però ja se sap què succeeix amb alguns genis incompresos. Això sí, sempre li quedarà el seu gran moment, aquell gol a Saint-Denis del 2016 en el seu millor any com a futbolista.

Dinamarca, 0- URSS, 3 (Euro 64-Semifinals)

173. Valeri Voronin (0-1)

El futbol ofereix sovint històries pròpies d'una pel·lícula, amb protagonistes que han viscut odissees que, en alguns casos, han tingut finals tràgics. Les trajectòries de molts jugadors del països de l'Europa de l'altra banda del teló d'acer, durant la Guerra Freda i l'època comunista, conserven aquesta pàtina i mereixen ser explicades. Una d'elles és la d'un dels millors centrecampistes soviètics de la història, Valeri Voronin.

Nascut a Moscou, el pare de Voronin tenia una botiga de queviures a Peredélkino, un poble situat a pocs quilòmetres al sud-oest de la gran urbs. En l'època stalinista, aquesta era una professió de poder, ja que permetia trobar i consumir béns rars per a la població normal. A més, la població era coneguda per la gran quantitat d'escriptors que hi habitava. Així, el jove Valeri va conèixer premis Nobel com Boris Pasternak.

Ell va començar a jugar a futbol i va ser captat per un dels equips més prestigiosos del moment, el Torpede. Lligat a la indústria automobilística soviètica, el club era a punt de viure els seus millors anys, durant els seixanta. Voronin hi va debutar el 1958 i ja no el va deixar fins deu anys més tard. Es tractava d'un centrecampista defensiu de grans condicions físiques i tècniques que el van convertir en una peça fonamental en la gran selecció de la URSS dels anys posteriors. 

Hi va debutar el 1960, amb 21 anys, just després del títol de l'Eurocopa guanyat per l'equip nacional. Amb ell, la selecció es va classificar sense problemes per al mundial de Xile, en què hi va actuar en els quatre partits, llavors no hi havia canvis, abans de ser eliminat pels amfitrions en els quarts de final. Amb el Torpede ja havia guanyat una lliga i una Copa, justament l'any de l'estrena amb la selecció, però el seu millor any seria el 1964. Tot i no assolir el campionat, va ser triat el millor futbolista del país de l'any i va entrar en la convocatòria per a la fase final de la segona edició de l'Eurocopa, que es jugaria a Espanya.

El gol

La URSS debutaria al Camp Nou de Barcelona contra la sorprenent Dinamarca. El format era de quatre equips, amb semifinals i final, i en l'horitzó hi havia un possible partit pel títol contra els amfitrions, un duel de connotacions polítiques entre l'ogre comunista i l'Espanya feixista del general Franco. Quatre anys abans, els espanyols s'havien negat a viatjar a Moscou a disputar-hi el duel de quarts de final, per desig del dictador, i ara es podia jugar el mateix partit, però a Madrid. Faltaven les semifinals. En aquestes, per la banda soviètica, no hi va haver gaire color i tot es va començar a decidir al minut 22.

Va ser en una jugada per la banda esquerra després d'un córner en curt. L'extrem Khussàinov va centrar dues vegades. En la primera hi va haver un rebot, però la segona va anar fins a la frontal de l'àrea. Allà hi havia Voronin, qui va rematar en una mena de tisora. Per les imatges, sembla que la pilota va rebotar en algú, no queda clar si en un defensa o en un altre davanter, i va despistar el porter Leif Nielsen. La UEFA sempre ha donat el gol al centrecampista del Torpede.

La URSS va guanyar el partit per 0-3, amb dos gols més de Ponedelnik i Ivanov i es va classificar per a la final. Allà, tot i que va igualar momentàniament el partit, amb un gol de Khussàinov, va haver d'abdicar del títol per culpa del famós cop de cap de Marcelino. Espanya guanyava per 2-1.

Voronin va tornar a guanyar la lliga amb el Torpede el 1965, en què va ser escollit de nou jugador de l'any a la URSS, i el 1966 va disputar el seu segon mundial, el d'Anglaterra, després de deixar fora Gal·les, Grècia i la pròpia Dinamarca en la ronda prèvia. La URSS va superar el grup amb Corea del Nord, Itàlia i Xile, de qui es va revenjar de la derrota de quatre anys abans, va superar els quarts de final contra Hongria, amb Voronin actuant en tots els enfrontaments excepte davant dels asiàtics, i va arribar la semifinal contra Alemanya Federal. La URSS la va perdre per 3-1 i també la final de consolació contra Portugal pel mateix resultat. Però Voronin va rebre un trofeu inconcebible avui en dia, el del jugador més atractiu del torneig, entregat per la mateixa reina Elisabet II.

Més enllà del futbol, Voronin va ser una figura adoptada pel règim post-stalinista per encarnar el somni soviètic, oposat a l'americà. Al país calien herois, com el cosmonauta Iuri Gagàrin, l'atleta Valeri Brumel, i ell mateix. Però les seves idees eren diferents. Llegia molta literatura occidental i parlava diversos idiomes. Per això, la KGB el seguia de prop. Però ell no s'amagava i conreava amistats amb estrelles com George Best, Bobby Charlton i Pelé. Les normatives del seu país no el van deixar provar sort a la banda capitalista i ell sentia un profund desafecte pel seu país.

La seva carrera es va acabar el 1968, amb només 29 anys, de manera traumàtica. Va tenir un duríssim accident de cotxe i no va poder tornar a jugar més a futbol. Per aquest motiu va començar a beure i es va convertir en un alcohòlic. Ja no quedava res de l'ídol que tothom seguia. Va evitar la vida pública i només es relacionava amb el cantant dissident Vladímir Visotski. 

El 19 de maig del 1984, quatre anys després de la mort de l'artista per una sobredosi de sedants, les autoritats van informar que havien trobat també el cos de Voronin en un bosc als afores de Moscou amb un cop al cap. Els rumors sobre els motius del fatal desenllaç es van multiplicar, però mai no han estat aclarits. Voronin va ser enterrat en un funeral seguit per una gentada a la capital soviètica. Moltes de les persones assistents no oblidaven un dels referents d'aquell somni soviètic que mai no arribaria.

 Croàcia, 2- Espanya, 1 (Euro 2016-Primera fase)

174. Nikola Kalinic (1-1)

El caràcter fort dels jugadors és una arma de doble tall. Als entrenadors els agrada, si està ben dirigit, ja que pot empènyer els companys a donar més d'ells mateixos i també condiciona el joc dels rivals, als quals desestabilitza haver de centrar-se en algun element que els tregui de les seves caselles. Però quan aquest caràcter no es canalitza en la bona direcció, produeix interferències. Aquestes han arribat massa sovint, sobretot cap en la selecció, en la carrera esportiva del croat Nikola Kalinic.

Les seves condicions tècniques i físiques el convertien en un futbolista capaç de marcar una època en el futbol europeu. Ràpid i fort, amb instint golejador, es podia convertir en un maldecap per a qualsevol defensa. Però les seves decisions no han estat sempre les correctes i, amb el pas dels anys, ha anat caient de les agendes dels grans clubs, deixant sempre la sensació que havia desaprofitat el seu millor moment o que havia decebut quan li tocava donar la cara.

Kalinic va néixer als afores de Split, el 1988, i per això va viure la guerra quan era molt petit i gairebé no se'n recorda. Quan va créixer va entrar als equips inferiors del Hajduk, al qual es va establir com a titular als 20 anys després de cessions al Pula i al Sibenik. A l'equip dàlmata no va aconseguir mai vèncer la supremacia del Dinamo de Zagreb a la lliga, però va rebre una bona oferta de la Premier League, del Blackburn Rovers, i allà va començar un llarg peregrinatge el 2009.

Abans, havia debutat amb la selecció del seu país i, a més, havia actuat en una Eurocopa, la del 2008, on havia disposat de setze minuts en un duel intranscendent de la primera fase. Però la seva presència a l'equip nacional seria intermitent en els següents anys. La competència amb bons davanters del país, sobretot Klasnic i Olic, primer, i Mandzukic, més tard, li barraven el pas. A més, el seu rendiment en els diferents equips, no era constant.

El 2011, va decidir acceptar l'oferta d'un aspirant a nou ric, el Dnipro ucraïnès. Era un campionat menor, en què podria explotar les seves qualitats sense tanta pressió. Va ser el moment més estable de la seva carrera, amb 37 gols en poc més de vuitanta partits, però va tenir dues decepcions amb la selecció que segurament marcarien decisions posteriors seves. El 2012 va ser convocat per a l'Eurocopa, però no va ser utilitzat ni un minut. Dos anys més tard, el 2014, cauria de la llista per al mundial de Brasil en benefici del nacionalitzat Eduardo.

El 2016, les coses semblaven diferents. Amb el Dnipro havia arribat a la final de l'Europa League de l'any anterior, el 2015, que perdria per 3-2 contra el Sevilla però en què marcaria un gol a la final. Després va tornar a una gran lliga, la italiana, en fitxar per la Fiortentina. Va disputar diversos partits amistosos previs i el seleccionador, Ante Cacic, el va tornar a convocar per a un gran torneig, l'Eurocopa de França.

El gol

Les coses no van tornar a començar gaire bé, ja que el tècnic balcànic jugava amb un plantejament que deixava un sol davanter a dalt, i aquest era Mandzukic. Kalinic va esperar el seu torn durant els dos primers partits fins que Cacic hi va confiar en el tercer, contra Espanya, per la baixa del titular. Calia guanyar per ser primera de grup, però els espanyols es van avançar mitjançant Morata. Just abans del descans, Croàcia va aconseguir un gol psicològic.

El jove Marko Rog va obrir la pilota a l'esquerra, on Perisic va encarar Juanfran. L'extrem va amagar amb l'esquerra, però va centrar amb la dreta al primer pal i allà, Kalinic, es va avançar a Sergio Ramos i al porter De Gea i amb un subtil cop de taló, de gran qualitat, va introduir la pilota a la porteria. El partit canviava amb aquesta anotació. Perquè Espanya va errar un penal a la segona part, mitjançant el mateix Ramos, i tres minuts abans del final, Perisic marcaria el 2-1 definitiu que deixava Croàcia com a primera de grup i a la part més fàcil del quadre. Kalinic va tornar a la banqueta i va entrar per jugar la pròrroga dels vuitens de final contra Portugal. No va poder marcar i va veure com un gol de Quaresma deixava el seu equip fora del torneig.

Amb la Fiorentina, Kalinic va dur a terme dues temporades molt destacables i això li va valer el fitxatge pel Milan, molt desitjat per la seva família, ja que com ell mateix havia declarat, a casa eren de l'equip italià des de l'època d'Arrigo Sacchi com a entrenador, quan ell era molt petit. La seva temporada a San Siro va ser molt irregular, però tot i això Cacic el va portar al mundial del 2018, on es va cavar la seva tomba a l'equip arlequinat. 

Havia estat important a la fase de classificació, amb un gol en el play-off classificatori contra Grècia, però en el debut, davant de Nigèria, tornava a escalfar banqueta. Quan el seleccionador el va voler fer entrar, va dir que li feia mal a l'esquena i s'hi va negar. Al seu cap hi devia haver els desencisos del 2012 i del 2014, i també la suplència, tot i el gol, del 2016, i devia pensar que no volia tornar a passar pel mateix. Cacic el va expulsar de la concentració i es va perdre el camí fins a la final. Després, va renunciar a la medalla de plata de subcampió que li tocava per ser a la convocatòria.

Tot seguit, va fitxar per l'Atlètic de Madrid, on semblava que lligaria amb un tècnic de caràcter com Simeone. Però tal com va passar amb Mandzukic, Kalinic tampoc no va triomfar al Wanda en el seu primer any i en el segon va ser cedit per la Roma. A la selecció, no hi va tornar més. No va acceptar el seu rol i ara és complicat que l'hi tornin a seleccionar, ja amb 33 anys, per a l'Eurocopa de 2021. Una llàstima que un gran talent, com passa molts cops, no s'hagi pogut exprémer al màxim.

República Txeca, 2- Letònia, 1 (Euro 2004-Primera fase) i
Alemanya, 1- República Txeca, 2 (Euro 2004-Primera fase)

175. Marek Heinz (2-1 i 1-1)

Hi ha jugadors que, malgrat no ser grans estrelles, gaudeixen del favor d'alguns entrenadors per diversos motius. Un d'ells és que sempre compleixen quan surten al camp, desenvolupen la seva missió i no creen problemes si han d'esperar torn a la banqueta. En la gran selecció txeca de l'Eurocopa del 2004, el centre del camp estava ple de talent. Però el tècnic, el veterà Karel Brückner, tenia una gran confiança com a revulsiu, almenys a l'inici, en un esquerrà de vida nòmada que, a l'ombra d'altres, va aconseguir dos gols en el campionat. Era el centrecampista Marek Heinz.

Un exemple que no era dels més coneguts el mostra el fet que en la fotografia d'aquest gol no se li ha pogut trobar cap cromo de l'Eurocopa 2004, ja que no figurava en els jugadors tinguts en compte per anar a Portugal. De fet, en la fase de classificació només havia disputat un partit, a Àustria. Però en els amistosos previs va anar adquirint pes en part gràcies a una gran temporada amb el Banik Ostrava.

Començant des de l'inici, Heinz ja estava a punt de fer 27 anys el 2004 i acumulava cinc equips en la seva trajectòria. Nascut a Olomouc, va jugar amb el Sigma, l'equip de la ciutat, amb el qual va debutar a primera, en una etapa interrompuda momentàniament per una cessió de mig any. De fet, en les categories inferiors havia destacat i havia arribat a disputar una final de l'Eurocopa sub-21 que els txecs van perdre a Bratislava, a la veïna i ex-annexionada Eslovàquia, contra Itàlia, per culpa de dos gols de Pirlo. L'any 2000 el va fitxar l'Hamburg, equip en el qual va jugar dues temporades i mitja amb una trajectòria que va anar de més a menys, L'ultim mig any va ser cedit a l'Arminia Bielefeld i el 2003, l'any previ a l'Eurocopa, va decidir tornar a Txèquia.

Ho va fer al Banik Ostrava, i la seva decisió no va poder ser més encertada. Heinz, un esquerrà de bona planta i gran arribada a l'àrea, va mostrar la seva faceta més golejadora amb 18 anotacions a la lliga que van conduir el Banik al títol, el quart de la seva història i últim fins ara. Amb aquest final de campanya, i després de convocar-lo per a alguns amistosos, Brückner el va portar a l'Eurocopa.

Els gols

I el seu impacte es va notar des del primer dia. Heinz havia de ser per força suplent en un mig del camp format per Galasek, Rosicky, Poborsky i Nedved. Però l'estrena dels txecs contra la debutant Letònia s'estava encallant. Faltaven cinc minuts per al final i el resultat era d'empat a un gol i gràcies, ja que els bàltics s'havien avançat amb un gol de Verpakovskis. Aleshores va sorgir l'arribada a l'àrea de Heinz.

Va ser en una pilota llarga de Jankulovski cap a Baros. Aquest va arribar a tocar la pilota amunt davant de la sortida del porter Kolinko, però el defensa Zemlinskis semblava que havia allunyat el perill. No va ser així. El refús va sortir centrat i Heinz, que havia entrat al camp a l'inici de la segona part en el lloc del lateral Grygera, va parar la pilota amb el peu dret i amb l'esquerre la va allotjar a la desprotegida porteria letona. Era el 2-1 definitiu.

Heinz coneixia el seu paper i va tornar a la banqueta en el segon partit, contra els Països Baixos. Va tornar a exercir de dinamitzador i, tot i no marcar, va entrar al camp perdent per 2-1 i en va sortir amb una victòria per 2-3 que classificava l'equip per als quarts de final. El tercer duel era contra Alemanya i Brückner va decidir donar oportunitats als menys habituals. Els alemanys, que s'ho jugaven tot, van avançar-se amb un gol de Ballack, Però a la mitja hora, Heinz, aquest cop titular, va mostrar una altra de les virtuts del seu catàleg, els llançaments directes de falta.

La posició era idònia per a un esquerrà, però a davant hi havia un porter de la categoria d'Oliver Kahn, Tant era. Heinz tenia molta confiança i va projectar un llançament perfecte que va entrar enganxat al pal esquerre de la porteria. Era l'empat. Va jugar tot aquell partit i també vint minuts de la victòria contra Dinamarca en els quarts. Però el seleccionador Brückner no el va utilitzar per foradar la nodrida defensa grega en la semifinal. Els txecs van perdre per 1-0, amb un gol de plata de Dellas, en un partit dominat de principi a final però sense encert. No s'entén que el tècnic només introduís un canvi i no fes entrar algú que es trobava en un estat de gràcia tan evident.

Heinz va tornar a sortir de Txèquia i va fitxar pel Borussia Mönchengladbach. La selecció es va classificar per al mundial d'Alemanya, amb una gran participació seva i dos gols en la ronda prèvia, tot i que aquesta va anar a menys. En la segona temporada a la Bundesliga el seu rol ja era molt secundari i en la Copa del Món del 2006 només va jugar dotze minuts en la derrota definitiva contra Itàlia. Serien els seus últims amb l'equip nacional, amb 29 anys. A nivell de clubs, la seva vida era amb una maleta feta constantment. Va actuar a Turquia (Galatasaray), a França (St. Etiènne i Nantes), va tornar a casa, al Brno, a Àustria (Superfund), a Hongria (Ferencvaros) i va acabar al seu país, a l'equip que el va formar, el Sigma, i una ultima etapa al semidesconegut Znojmo. En cap d'aquests llocs no va tornar a trobar el punt de forma del 2004, en què un secundari com ell va ser protagonista amb dos gols en una Eurocopa i amb el dubte de pensar què hauria passat si s'hagués s'hi hagués comptat per rendiment, i no tant amb d'altres per nom, en el moment decisiu.

 Països Baixos, 0- URSS, 1 (Euro 88-Primera fase)

176. Vassilii Rats (0-1)

Els campionats, tant sigui els de lliga, o els de selecció, no són com comencen, sinó com s'acaben. Hi ha molts exemples d'equips que han iniciat malament el camí en molts tornejos i l'han acabat guanyant. Va succeir amb els Països Baixos en el seu únic títol, l'Eurocopa del 1988. El més curiós d'aquest cas és que els neerlandesos van acabar enduent-se el campionat després de vèncer a la final la URSS, l'equip que l'havia guanyat en la seva estrena a Alemanya. Havia estat amb un gol de l'ucraïnès Vassilii Rats.

A mitjans i a final de les dècada dels vuitanta, el Dinamo de Kíev era el dominador de la competició soviètica, a la qual quedaven pocs anys de vida. Els ucraïnesos, de la mà de qui també era el seleccionador de la URSS, Valeri Lobanovski, havien guanyat la Recopa del 1986 fent una exhibició. L'equip nacional també havia entusiasmat al mundial del 1986, tot i que un polèmic partit de vuitens de final contra Bèlgica l'havia deixat fora del torneig. La base d'aquell conjunt era jugadors del Dinamo. En concret, hi havia dotze ucraïnesos dels quals onze eren de l'equip de la capital i un, Vishnievsky, que no va actuar en cap partit, era del Dniepr, actual Dnipro.

Un d'aquells jugadors del Dinamo era Vassili Rats, un centrecampista de baixa estatura però amb un físic privilegiat que li permetia córrer la banda amunt i avall durant els noranta minuts. Era esquerrà i originari de Transcarpàcia, una regió a l'oest del tot d'Ucraïna, fronterera amb l'actual Eslovàquia i Hongria. Segurament per això va començar la seva carrera a Lviv, al Karpati, uns quilòmetres al nord. En el seu camí cap a l'est va actuar un any amb el Lokomotiv Vinnitsia, de categories baixes, fins que el Dinamo el va reclutar amb vint anys.

Rats va guanyar tres lligues soviètiques a Kíev, dues d'elles abans de l'Eurocopa del 1988. També hi havia estat titular en la final de la Recopa del 1986 i havia perdut contra l'Steaua la de la Supercopa. Al mundial de Mèxic, també el 1986, havia aconseguit un important gol contra França, en l'empat de la URSS contra els gals de la primera fase. Curiosament, va tornar a marcar contra els francesos en la fase de classificació per a l'Eurocopa posterior, en què la URSS va ser l'única classificada del grup. En 47 partits, Rats va marcar quatre gols amb l'equip nacional, dels quals dos en grans tornejos i dos contra França. Ja a l'Eurocopa, la seva posició de titular, amb 27 anys, no era qüestionada.

El gol

La URSS va debutar contra els nous Països Baixos del vell Michels a Colònia, en un duel que podia ser vital. El grup el completaven Anglaterra i Irlanda, que havien debutat hores abans amb victòria dels segons. Els neerlandesos eren favorits, però els soviètics van imposar la seva defensa i sortien en ràpids contraatacs, llançats per l'hàbil Belanov, Pilota d'Or del 1986. En un d'aquests, a l'inici de la segona part, va arribar el gol.

Va ser en una pilota robada per la URSS que va acabar als peus de Rats. Aquest va enviar una passada llarga a la posició de Belanov i va començar a córrer pel seu carril. Belanov va ser controlat en primera instància per Van Tiggelen, que va permetre situar-se a tota la defensa. Però va aixecar el cap i va veure com per l'altra banda arribava Rats. Va fer un canvi de joc i aquest, sense parar la pilota, va deixar anar un fort tret amb la cama esquerra que va superar l'estirada de Van Breukelen. Seria l'únic gol del partit.

Rats va jugar tots els minuts d'aquell campionat, que va acabar amb el mateix partit que a l'inici, una final entre els Països Baixos i la URSS, aquest cop a l'Estadi Olímpic de Munic. Havien passat només tretze dies des del triomf de Colònia, però tot va ser diferent. Els neerlandesos havien trobat el seu ritme de joc i van guanyar la final per 2-0. Rats es quedava sense títol amb la selecció.

De fet, encara hi jugaria catorze partits més, entre ells els de la fase de classificació per al mundial d'Itàlia. Però aquella ja era una URSS crepuscular, esportivament i política. A Itàlia 90, l'equip va quedar fora de competició a la primera fase i ell, amb 29 anys, hi va jugar en el debut, una derrota contra Romania per 0-2, i cap més minut.

El 1989, Rats havia provat una aventura a l'estranger. Va ser a l'Espanyol, L'equip lluitava per no baixar a Segona Divisió i el jugador ucraïnès va participar en els onze partits finals de lliga. Els blanc-i-blaus no van poder evitar disputar la promoció contra el Mallorca. Rats va jugar els dos partits, amb 1-0 a Sarrià i 2-0 en contra al Lluís Sitjar, resultats que significaven el descens del club. Acabada la lliga, va tornar al Dinamo. Allà encara hi va guanyar un campionat soviètic més i s'hi va estar fins al 1991, quan el final de la URSS li va permetre tornar a sortir a l'estranger. Va ser el Ferencvaros hongarès, molt prop de la seva ciutat natal, on va acabar la carrera amb només 32 anys. S'havia tancat el cercle.

 Polònia, 0- Croàcia, 1 (Euro 2008-Primera fase)

177. Ivan Klasnic (0-1)

L'esport ens ofereix moltes vegades casos de superació personal, d'homes i dones que vencen moltes adversitats, tant físiques, com familiars, com referents a l'entorn on viuen per arribar a l'elit o, almenys, per tirar endavant amb la seva pràctica. De les primeres en sap molt un davanter croat, tot i que nascut a Alemanya, país on va desenvolupar els millors anys de la seva carrera. Es tracta d'Ivan Klasnic.

L'atacant va marcar un altre gol en el torneig del 2008 que serà destacat més endavant en aquesta llista, juntament amb una brillant carrera esportiva, sobretot al Werder Bremen. Però el que va fer diferent a Klasnic en aquesta part de la seva trajectòria va ser que va haver de jugar des dels 25 anys amb problemes derivats d'una insuficiència renal que, a dia d'avui, li han comportat ja tres trasplantaments de ronyó.

Tot va començar el 2005, quan a l'hora de ser intervingut d'una apendicitis se li van trobar valors de funció renal anormals. Aleshores, el jugador ja havia arribat a Bremen procedent de la veïna Hamburg, però no de l'equip campió d'Europa el 1983, sinó del St. Pauli, l'entitat més contestatària i revolucionària de la ciutat. En la primera intervenció, Klasnic va rebre el ronyó donat per la seva mare, Sima. Però aquest no va funcionar i pocs dies després va haver de ser sotmès a una altra operació, en aquest cas per implantar-li el ronyó que li va donar el seu pare. Era el gener del 2007. Ell ja era un atacant reconegut a Europa, després d'haver participat al mundial d'Alemanya de l'any anterior i d'haver fet el doble de lliga-Copa amb el Werder Bremen el 2004, formant una davantera letal amb Miroslav Klose.

El segon trasplantament va anar millor i Klasnic va poder tornar a jugar després de sis mesos de rehabilitació. A més, va ser cridat novament per la selecció, que s'havia classificat brillantment per al torneig en un difícil grup amb Rússia i Anglaterra. El davanter va completar un bon any a Bremen, en què va ser segon a la lliga i en què va marcar set gols en setze partits, i va ser convocat per al torneig.

El gol

Klasnic no va jugar cap minut en els dos primers partits, amb victòries sobre Àustria i Alemanya que donaven a Croàcia l'accés als quarts de final. El seleccionador, Slaven Bilic, li va donar la titularitat en el tercer, intranscendent, contra Polònia. I ell va aprofitar l'ocasió als vuit minuts de la represa.

Va ser en una jugada certament estranya del seu equip. Va rebre una passada interior però va ser objecte de falta per part del defensa Wasilewski. El col·legiat, el grec Kyros Vassaras, va donar llei de l'avantatge perquè l'esfèrica va caure a peus del lateral Pranjic. Wasilewski es va aixecar i va anar a tapar-lo, però va deixar sol Klasnic, que també es va tornar a posar dret. Pranjic el va veure, va centrar enrere i el davanter del Bremen va rematar amb l'esquerra creuat i va batre Boruc. Croàcia tancava la primera fase amb ple de punts.

Klasnic va ser rellevat en aquest partit i va tornar a la banqueta en el duel de quarts contra Turquia. Va entrar a la segona part de la pròrroga i, a l'últim minut, va marcar un gol que semblava que classificava Croàcia per a les semifinals. Però els otomans van empatar miraculosament amb una anotació de Semih Sentürk, ja en el descompte, i els balcànics van caure eliminats en els penals. Va ser el seu últim gran torneig de seleccions.

El jugador va fitxar aquell mateix estiu pel Nantes, però les coses no van anar bé. L'equip va baixar i ell va jugar poc el segon any. Se li va obrir l'oportunitat de la Premier amb el Bolton, i s'hi va estar tres anys a bon nivell fins que va tornar a Alemanya per acabar els seus dies de futbolista al Mainz. Però encara faltava el pitjor. El 2016, el ronyó de Klasnic, el del seu pare, va tornar a fallar i va haver de tornar a fer diàlisi a Hamburg fins que n'hi trobessin un. La seva situació va arribar a ser crítica, però el 2017, finalment, va poder tornar a ser intervingut i, de moment, les coses funcionen. Ivan Klasnic encara és una persona jove, té 43 anys, però amb tants maldecaps de salut el que li toca ara és disputar el campionat més important, el de la seva vida.

 Portugal, 1- Grècia, 2 (Euro 2004-Primera fase)

178. Giorgios Karagounis (0-1)

Per entendre la magnitud de la sorpresa que va significar el triomf de Grècia en l'Eurocopa del 2004 cal retrocedir a les fases de classificació de campionats anteriors disputats per la selecció hel·lènica. Justament en la d'abans del torneig de Portugal, la del mundial de Corea i Japó del 2002, Grècia havia quedat penúltima, cinc punts darrere d'un país com Finlàndia, que encara trigaria quinze anys a classificar-se per a una gran cita. Tot va començar a canviar en la fase prèvia del torneig següent i encara més després del partit inaugural del campionat, amb el gol de Giogios Karagounis.

Grècia només havia pres part a dues fases finals de grans campionats. En l'Eurocopa del 1980 va aconseguir un punt, en un duel intranscendent contra Alemanya Federal i en el mundial del 1994 se'n va anar a casa sense haver marcat cap gol i amb deu en contra. El 2001, la federació va donar el comandament de l'equip al tècnic alemany Otto Rehhagel, però els inicis no van ser fàcils. En la mencionada fase de classificació per a la Copa del Món del 2002, es va tocar fons amb una derrota a Hèlsinki contra Finlàndia per 5-1. El mig del camp d'aquell dia estava format per Basinas, Karagounis i Zagorakis, el mateix que sorprendria a l'Eurocopa menys de tres anys després.

Karagounis tenia llavors 24 anys i l'equip tampoc no va iniciar gaire bé la fase de classificació següent, amb una derrota a casa contra Espanya per 0-2 i amb una altra a Ucraïna per 2-0. Però del no-res va començar a créixer basant-se en una defensa aferrissada i a fer la vida impossible a l'adversari. El 0-1 de Saragossa, amb gol de Giannakopoulos, i l'1-0 posterior contra Ucraïna, amb anotació de Charisteas, establirien el camí a seguir. Una altra victòria per 1-0, com no podia ser d'una altra manera, contra Irlanda del Nord, gràcies a un penal transformat per Tsartas, suposava la classificació.

Però tot i l'èxit, Grècia era una de les ventafocs del torneig, segurament al costat de Letònia, que també havia arribat a la cita sense que ningú no s'ho esperés. El grup inicial, amb l'amfitriona, Portugal, novament Espanya i Rússia, no semblava que deixés opcions als grecs. Però tot va canviar en el partit inaugural a Porto.

El gol

Grècia jugava per primer cop un duel inicial d'un gran campionat i les grades de l'estadi Dragao, habitualment blaves i blanques pels colors del FC Porto, eren ocupades pel vermell de la selecció portuguesa, però en un racó conservaven el seu color original. Eren uns altres blaus i blancs, els grecs, que es farien sentir per tot arreu durant les següents setmanes. Portugal era favorita en el debut, però als sis minuts tot va canviar.

La pressió grega va donar resultat quan Paulo Ferreira va fer una mala passada i va perdre la pilota en un zona perillosa. La va donar a Karagounis, qui va avançar sense oposició i, des de lluny, va etzibar un xut ras i fort que va sorprendre el porter Ricardo. Era el sorprenent primer gol del torneig. En les Eurocopes amb fases de grups, només tres vegades l'equip que ha aconseguit la primera anotació del torneig l'ha acabat guanyant. Va passar amb Rummenigge, el 1980, amb Platini, el 1984 i aquest cop succeiria amb Karagounis. Grècia va anotar el segon gol després, amb un penal transformat per Basinas, i mantindria el triomf perquè el gol final de Cristiano Ronaldo ja no va servir per res.

Karagounis faria ple de targetes en el torneig. En va veure dues en els dos primers partits i es va perdre el tercer contra Rússia, en què Grècia es va classificar de miracle, tot i perdre. Llavors en va veure dues més en els quarts de final contra França i en les semifinals, davant de la República Txeca. Això no li va deixar disputar el partit més important de la història del seu país, la final guanyada contra Portugal a Lisboa. Però si una cosa tenien clara els grecs en aquell campionat era que l'equip estava per damunt de les seves individualitats, ni que aquestes fossin tan poderoses com la de l'home amb més talent del centre del camp del sorprenent grup de Rehaggel.