Itàlia, 1- Espanya, 0 (Euro 88-Primera fase)

169. Gianluca Vialli (1-0)

Moltes vegades es diu que l'extracte social dels futbolistes determina la seva manera de jugar. S'utilitza l'estereotip quan s'afirma que els jugadors que apliquen més força i determinació en el seu joc són els que han hagut de lluitar des de petits per vèncer les dificultats econòmiques de la seva família. Però cada cop hi ha més casos que diuen el contrari. I abans també passava. Ho demostra un davanter italià, que tenia en la potència i la força les seves millors armes tot i haver crescut en una família de milionaris. És l'italià Gianluca Vialli.

Va créixer en un entorn molt acomodat de Cremona, al sud-est de Milà, ja que es va criar al Castello de Belgioioso, una edificació de seixanta habitacions, amb els seus quatre germans. Per tant, no li faltava de res. Va entrar a les categories inferiors de la Cremonese amb 14 anys i dos després ja va debutar amb el primer equip, amb el qual va jugar a la Serie C i a la B abans de captar l'atenció de la Sampdoria, que el va contractar el 1984, amb 20 anys. Allà va coincidir amb Roberto Mancini, un altre davanter de la mateixa edat, però de característiques diferents, amb el qual havia teixit una gran amistat en les seleccions inferiors italianes.

Vialli i Mancini, els bessons del gol, van estar a punt de guanyar l'Eurocopa sub-21 el 1986, però van perdre la final contra Espanya. Paral·lelament, anaven creixent amb la Sampdoria, tot i que només Vialli va ser convocat per al mundial de Mèxic del mateix any, en què va jugar quatre estones entrant de suplent. Era el final de l'etapa d'Enzo Bearzot, el tècnic campió del món del 1982, previ a l'arribada d'Azeglio Vicini, un tècnic que va atorgar tot el protagonisme a la parella de davanters de l'equip genovès.

La Sampdoria va començar a treure el cap entre els grans d'Itàlia guanyant dues Copes. La selecció es va classificar per a l'Eurocopa amb facilitat, després d'haver-hi faltat el 1984, i el debut seria a Düsseldorf contra Alemanya Federal, l'amfitrió. El resultat no va ser dolent, un empat a un gol, però calia vèncer Espanya en el segon partit per fer un pas cap a les semifinals.

El gol

El duel seria una revenja de la final sub-21 de dos anys abans. De fet, en els italians hi havia molts protagonistes d'aquella eliminatòria. A part dels dos davanters, destacaven el porter Zenga, Donadoni o Di Napoli. Per la banda espanyola només hi eren els dos centrals, Sanchis i Andrinua. El partit, disputat a Frankfurt, va tenir poques ocasions, va ser molt tancat i no es va decidir fins un quart d'hora abans del final.

I va ser amb un gran gol. Ancelotti va enviar la pilota a Mancini i aquest, en un moviment de gran intel·ligència, va amagar que se l'enduia però la va deixar passar despistant el defensa Andrinua. Ho va fer perquè sabia que darrere seu hi havia Vialli, en una acció mil vegades repetida per tots dos. Aquest es va desfer de la marca del lateral Tomás i amb la cama esquerra va creuar la pilota lluny de l'abast de Zubizarreta. Als 23 anys, seria l'únic gol que Vialli marcaria en un gran torneig absolut de seleccions.

I és una dada que xoca perquè la seva trajectòria posterior va ser llarga i exitosa. En aquella Eurocopa, va ser titular en tots els partits fins que Itàlia va ser eliminada en semifinals per la URSS. Amb la Sampdoria va guanyar una Recopa abans d'afrontar, dos anys després, el mundial de casa, el d'Itàlia'90. Ho va fer com a titular i va jugar els dos primers partits, però va ser la víctima de la irrupció del desconegut Toto Schillaci, que partia des de la banqueta però que va ser el màxim golejador del torneig. Vialli va caure de l'alineació en el tercer partit i, fins al final, només va jugar vint minuts i la pròrroga de la semifinal perduda contra Argentina.

La seva relació amb la selecció es va acabar dos anys i mig més tard. Després de jugar la fase de classificació per a l'Eurocopa 92, en què Itàlia va ser eliminada per la URSS, va comptar per al nou tècnic, Arrigo Sacchi. Però es rumoreja que una broma mal entesa entre tots dos va provocar que el seleccionador deixés de convocar-lo. De fet, Vialli va marcar en el seu últim partit amb l'azzurra, una victòria per 1-2 a Malta en partit de classificació per al mundial dels Estats Units del 1994.

Si la seva carrera amb l'equip nacional va ser curta, en els clubs va passar tot el contrari i fins i tot va exercir de pioner per als futbolistes del seu país a Anglaterra. Abans, havia entrat a la història en guanyar la primera i única lliga de la Sampdoria, el 1991. Va deixar l'equip l'any següent per fitxar per la Juventus. S'hi va estar fins al 1996 i el seu últim partit no podia ser millor, la final de la Lliga de Campions guanyada a Roma per penals contra l'Ajax, en una competició en què havia aconseguit dos gols molt importants en les semifinals contra el Nantes. A Torí també hi va guanyar una lliga, una Copa, una Supercopa i una UEFA.

Amb 32 anys va decidir emprendre l'aventura anglesa i va fitxar pel Chelsea. Semblava que la seva carrera era al crepuscle, però res més lluny de la realitat. En un futbol que s'ajustava tant a les seves característiques va triomfar i es va convertir en un ídol de l'afició per la seva entrega

De fet, un any i mig després d'arribar-hi, va ser nomenat entrenador-jugador. El febrer, el club havia destituït Ruud Gullit i ell no va dubtar a prendre la responsabilitat. Durant un any i mig va combinar les tasques de tècnic amb les de futbolista. En la final de la Recopa del 1998, va ser titular en un equip que ell manava i en què també hi eren els italians Roberto di Matteo i Gianfranco Zola, a qui havia captat. Aquest darrer, precisament, va marcar el gol de la victòria. Vialli encara va guanyar la Copa de la Lliga el mateix any. Va penjar les botes el 1999 i va aguantar la banqueta de Stamford Bridge fins al 2001, quan va ser destituït després d'haver aportat cinc títols a l'entitat, entre ells una Supercopa d'Europa i una Copa.

Vialli va ser contractat després pel Watford, però hi va durar poc. Es va centrar en les seves intervencions en els mitjans de comunicació i en tasques de difusió. Per exemple, va coescriure el llibre "The Italian Job: A Journey to the Heart of Two Great Footballing Cultures", en el qual comparava els estils de joc anglès i italià que ell coneix tan bé. Aquest any ha tornat a ser notícia en aparèixer als mitjans per explicar que ha aconseguit superar un càncer de pàncrees que patia des de feia un any i mig. Casat, amb dues filles i establert a Londres, Vialli és un gran aficionat al golf, una passió que, seguint un altre estereotip, s'associa a la gent de família rica com ha estat sempre ell, tot i que per la manera com jugava pocs ho haguessin dit.