Croàcia, 2- Espanya, 1 (Euro 2016-Primera fase)

174. Nikola Kalinic (1-1)

El caràcter fort dels jugadors és una arma de doble tall. Als entrenadors els agrada, si està ben dirigit, ja que pot empènyer els companys a donar més d'ells mateixos i també condiciona el joc dels rivals, als quals desestabilitza haver de centrar-se en algun element que els tregui de les seves caselles. Però quan aquest caràcter no es canalitza en la bona direcció, produeix interferències. Aquestes han arribat massa sovint, sobretot cap en la selecció, en la carrera esportiva del croat Nikola Kalinic.

Les seves condicions tècniques i físiques el convertien en un futbolista capaç de marcar una època en el futbol europeu. Ràpid i fort, amb instint golejador, es podia convertir en un maldecap per a qualsevol defensa. Però les seves decisions no han estat sempre les correctes i, amb el pas dels anys, ha anat caient de les agendes dels grans clubs, deixant sempre la sensació que havia desaprofitat el seu millor moment o que havia decebut quan li tocava donar la cara.

Kalinic va néixer als afores de Split, el 1988, i per això va viure la guerra quan era molt petit i gairebé no se'n recorda. Quan va créixer va entrar als equips inferiors del Hajduk, al qual es va establir com a titular als 20 anys després de cessions al Pula i al Sibenik. A l'equip dàlmata no va aconseguir mai vèncer la supremacia del Dinamo de Zagreb a la lliga, però va rebre una bona oferta de la Premier League, del Blackburn Rovers, i allà va començar un llarg peregrinatge el 2009.

Abans, havia debutat amb la selecció del seu país i, a més, havia actuat en una Eurocopa, la del 2008, on havia disposat de setze minuts en un duel intranscendent de la primera fase. Però la seva presència a l'equip nacional seria intermitent en els següents anys. La competència amb bons davanters del país, sobretot Klasnic i Olic, primer, i Mandzukic, més tard, li barraven el pas. A més, el seu rendiment en els diferents equips, no era constant.

El 2011, va decidir acceptar l'oferta d'un aspirant a nou ric, el Dnipro ucraïnès. Era un campionat menor, en què podria explotar les seves qualitats sense tanta pressió. Va ser el moment més estable de la seva carrera, amb 37 gols en poc més de vuitanta partits, però va tenir dues decepcions amb la selecció que segurament marcarien decisions posteriors seves. El 2012 va ser convocat per a l'Eurocopa, però no va ser utilitzat ni un minut. Dos anys més tard, el 2014, cauria de la llista per al mundial de Brasil en benefici del nacionalitzat Eduardo.

El 2016, les coses semblaven diferents. Amb el Dnipro havia arribat a la final de l'Europa League de l'any anterior, el 2015, que perdria per 3-2 contra el Sevilla però en què marcaria un gol a la final. Després va tornar a una gran lliga, la italiana, en fitxar per la Fiortentina. Va disputar diversos partits amistosos previs i el seleccionador, Ante Cacic, el va tornar a convocar per a un gran torneig, l'Eurocopa de França.

El gol

Les coses no van tornar a començar gaire bé, ja que el tècnic balcànic jugava amb un plantejament que deixava un sol davanter a dalt, i aquest era Mandzukic. Kalinic va esperar el seu torn durant els dos primers partits fins que Cacic hi va confiar en el tercer, contra Espanya, per la baixa del titular. Calia guanyar per ser primera de grup, però els espanyols es van avançar mitjançant Morata. Just abans del descans, Croàcia va aconseguir un gol psicològic.

El jove Marko Rog va obrir la pilota a l'esquerra, on Perisic va encarar Juanfran. L'extrem va amagar amb l'esquerra, però va centrar amb la dreta al primer pal i allà, Kalinic, es va avançar a Sergio Ramos i al porter De Gea i amb un subtil cop de taló, de gran qualitat, va introduir la pilota a la porteria. El partit canviava amb aquesta anotació. Perquè Espanya va errar un penal a la segona part, mitjançant el mateix Ramos, i tres minuts abans del final, Perisic marcaria el 2-1 definitiu que deixava Croàcia com a primera de grup i a la part més fàcil del quadre. Kalinic va tornar a la banqueta i va entrar per jugar la pròrroga dels vuitens de final contra Portugal. No va poder marcar i va veure com un gol de Quaresma deixava el seu equip fora del torneig.

Amb la Fiorentina, Kalinic va dur a terme dues temporades molt destacables i això li va valer el fitxatge pel Milan, molt desitjat per la seva família, ja que com ell mateix havia declarat, a casa eren de l'equip italià des de l'època d'Arrigo Sacchi com a entrenador, quan ell era molt petit. La seva temporada a San Siro va ser molt irregular, però tot i això Cacic el va portar al mundial del 2018, on es va cavar la seva tomba a l'equip arlequinat. 

Havia estat important a la fase de classificació, amb un gol en el play-off classificatori contra Grècia, però en el debut, davant de Nigèria, tornava a escalfar banqueta. Quan el seleccionador el va voler fer entrar, va dir que li feia mal a l'esquena i s'hi va negar. Al seu cap hi devia haver els desencisos del 2012 i del 2014, i també la suplència, tot i el gol, del 2016, i devia pensar que no volia tornar a passar pel mateix. Cacic el va expulsar de la concentració i es va perdre el camí fins a la final. Després, va renunciar a la medalla de plata de subcampió que li tocava per ser a la convocatòria.

Tot seguit, va fitxar per l'Atlètic de Madrid, on semblava que lligaria amb un tècnic de caràcter com Simeone. Però tal com va passar amb Mandzukic, Kalinic tampoc no va triomfar al Wanda en el seu primer any i en el segon va ser cedit per la Roma. A la selecció, no hi va tornar més. No va acceptar el seu rol i ara és complicat que l'hi tornin a seleccionar, ja amb 33 anys, per a l'Eurocopa de 2021. Una llàstima que un gran talent, com passa molts cops, no s'hagi pogut exprémer al màxim.