Itàlia, 2- Dinamarca, 0 (Euro 88-Primera fase)

184. Alessandro Altobelli (2-0)

Els analistes de futbol passen hores disseccionant els partits, discernint de quina manera hauria hagut de jugar aquell equip o aquell altre i buscant claus que expliquin els resultats. Al final de tot, malgrat la complexitat de les tàctiques, el que compta són els gols. I si un club, o una selecció, disposa de jugadors amb facilitat per allotjar la pilota a la porteria contrària té molt de guanyat. A més, hi ha futbolistes amb tendència a anotar en moments decisius. Era el cas del davanter Alessandro Altobelli.

El sisè màxim anotador de la història d'un combina tan gran com la Squadra Azzurra, amb 25 gols en 61 internacionalitats, tant era capaç de marcar en la final d'un mundial en un partit en què havia entrat de suplent i en què, posteriorment, seria substituït, com aconseguir un gol determinant en la primera pilota que tocava. Era un atacant alt i molt elegant, amb un gran joc aeri i unes cames llargues que el feien arribar a pilotes impossibles. Segurament, el fet d'actuar la major part de la seva carrera a un Inter de Milà que no guanyava campionats li va impedir tenir un palmarès més imponent, però cada cop que jugava amb la selecció era sinònim de perill.

Altobelli va néixer entre Roma i Nàpols, a Sonnino, i va començar a jugar a futbol al Latina, l'equip de la seva zona. Es va haver de traslladar a la Llombardia, al nord del país, perquè el va fitxar el Brescia de Serie B i, després de tres anys a l'equip, va fer el salt, amb 21, a l'Inter. La seva trajectòria a l'equip neroazzurro, quant a títols, va anar de més a menys. Curiosament, les victòries arribaven sempre abans de grans campionats de seleccions. Va ser campió de Copa el 1978, tot i que ell no va anar al mundial d'Argentina, ja que no havia debutat amb la selecció; la seva única lliga, la va aconseguir el 1980, abans de l'Eurocopa en què sí que va jugar; finalment, la segona i única Copa va caure en la prèvia del mundial d'Espanya, que Itàlia va endur-se.

Va debutar a la selecció a l'Eurocopa del 1980, sense haver-hi jugat abans ni un amistós. Va ser mitja part en l'intent infructuós de marcar un gol a Bèlgica, la selecció que va desplaçar els transalpins de la final. Després, va jugar tota la final de consolació perduda contra Txecoslovàquia i ell va anotar a la tanda de penals. Però el seu moment més exitós vestit de blau va ser a la Copa del Món del 1982. I no és pas perquè hi disputés un gran campionat. Dels set partits d'Itàlia, se'n va perdre quatre de sencers, els de la primera fase i la històrica victòria contra Brasil a Sarrià. Dels altres, deu minuts davant d'Argentina, vint en les semifinals contra Polònia i la loteria li va tocar a la final. Perquè va haver de substituir Francesco Graziani, lesionat als set minuts, i va entrar a la història en anotar el tercer gol italià del 3-1 definitiu. Encara va tenir temps de ser rellevat per Causio, per perdre temps.

Itàlia no es va classificar per a l'Eurocopa del 1984 i la gran actuació d'Altobelli com a internacional, tot i no guanyar el campionat, va arribar a Mêxic 1986, amb trenta anys. Llavors ja era el davanter titular i va marcar en els quatre primers partits, davant de Bulgària, en el gol inaugural de tot el torneig, contra l'Argentina de Maradona i dues vegades davant de Corea del Sud. El camí es va veure tallat per la derrota contra França per 0-2 a vuitens de final. Era la fi de l'era d'Enzo Bearzot a la banqueta.

Amb 32 anys, l'estiu del 1988 va ser mogut per a Altobelli. Va decidir deixar l'Inter després d'onze anys i fitxar per la Juventus, en un traspàs entre equips grans força comú a la Serie A. El seu registre a la lliga no havia estat res de l'altre món, amb nou anotacions, lluny de les disset que té com a rècord, però havia estat important per al nou seleccionador, Azeglio Vicini, en la classificació per a l'Eurocopa 88. Per això va recórrer a ell com a davanter de relleu en una llista molt renovada.

El gol

Altobelli no tenia lloc en la davantera formada pels atacants de la Sampdoria Mancini i Vialli. Havia d'esperar a la banqueta. En els dos primers partits, només va jugar un minut en l'empat contra Alemanya i 21 en la victòria davant d'Espanya, en què els seus dos rivals per un lloc de titular havien marcat el gol aconseguit en cadascun dels enfrontaments. En el tercer duel, contra Dinamarca, Itàlia tenia la classificació pràcticament assolida i encara podia ser primera de grup si s'enduia el triomf. Però el partit es va encallar i no hi havia manera de marcar. Llavors va passar una cosa de les que passen molt poc.

Tal com havia passat contra Espanya, Mancini va ser el jugador escollit pel tècnic per ser substituït per Altobelli. No se'n va anar del camp amb gaire bona cara mentre el veterà davanter hi entrava. Va ser arribar a moldre, perquè just en la primera acció, Vialli va aprofundir per la banda esquerra en una gran escapada, va centrar a l'àrea i allà, Altobelli va guanyar la posició a Ivan Nielsen, va tocar la pilota un cop amb l'esquerra i, amb la mateixa cama, va superar un jove Schmeichel. Feia només 29 segons que era damunt del terreny de joc. 

Itàlia va guanyar el partit per 2-0, amb un gol al final de De Agostini, però va perdre la semifinal contra la URSS. Altobelli va tornar a substituir Mancini, aquest cop al descans, però no va poder marcar i, en canvi, va veure com els soviètics anotaven dos gols i deixaven l'equip transalpí fora del torneig. Aquells van ser els seus últims minuts com a internacional. La temporada posterior amb la Juventus no va ser gaire positiva. Només va anotar quatre gols en una lliga en què l'equip va ser quart, un torneig en què el campió va ser l'Inter, al qual havia abandonat mesos enrere. La Juventus també va patir una eliminació traumàtica a la Copa de la UEFA davant del Nàpols de Maradona, que va remuntar un 2-0 a Torí amb un 3-0 a San Paolo, pròrroga inclosa. L'equip del sud d'Itàlia acabaria proclamant-se campió. Amb 33 anys va decidir deixar l'elit i tornar a Brescia, a la Serie B, on va marcar els seus últims set gols abans de penjar les botes. 

Després ha fet de comentarista esportiu i, cinc anys després, va fer-se passar les ganes de jugar disputant dos mundials de futbol-platja dels quals va ser màxim golejador. En un d'ells, Itàlia va ser tercera i, en l'altre, va compartir trofeu de millor anotador amb Zico, un coetani seu dels mundials d'Espanya i de Mèxic, en els millors anys de la seva carrera de gran golejador internacional.