Països Baixos, 1- Escòcia, 0 (Euro 92-Primera fase)

182. Dennis Bergkamp (1-0)

Els Països Baixos han estat una de les seleccions amb més mala sort o desencert a l'hora de rematar les seves actuacions en les grans cites. És l'únic equip que ha perdut tres finals de Copa del Món sense guanyar-ne cap, a part de caure derrotat en diverses semifinals de grans competicions. L'única en què van vèncer va ser l'Eurocopa del 1988. Quatre anys més tarda, el gruix de la formació campiona viatjava a Suècia per intentar revalidar el campionat reforçat amb la gran sensació europea del moment, un elegant davanter de 23 anys, Dennis Bergkamp.

Nascut a Amsterdam, i des dels onze anys al planter de l'Ajax, era un genuí producte de la fàbrica de talent de la capital. No era un ariet, sinó un mitja punta amb gran capacitat associativa i d'arribada a l'àrea. Alt i esvelt, es movia amb gran sigil pel camp i rematava els rivals quan menys s'ho esperaven. Bergkamp ja va jugar 23 minuts de la final de la Recopa del 1987, en què un gol de Van Basten va donar el títol a l'Ajax contra el Lokomotiv de Leipzig. Va ser tres dies després de fer divuit anys. La marxa de l'estrella al futbol italià li va deixar espai per anar creixent. Es va estar a l'equip fins al 1993 i hi va guanyar una lliga, dues Copes, la mencionada Recopa i una Copa de la UEFA, el 1992, en què ell va ser decisiu per vèncer el Torí.

La seva trajectòria a l'equip nacional va començar just després del mundial d'Itàlia 90. El seleccionador, el veterà Rinus Michels, li va donar l'alternativa en un duel amistós a Palerm, on els Països Baixos havien estat allotjats durant la Copa del Món del mateix any, davant d'Itàlia. Va ser peça clau en la classificació de l'equip oranje per a la següent Eurocopa, en un grup en què va superar Portugal, amb quatre gols en set partits. En el debut en el seu primer gran torneig, a Göteborg contra Escòcia, Michels va pensar que seria el complement ideal de Van Basten, aleshores estrella del Milan.

El gol

Com era d'esperar, els escocesos van posar l'autobús davant de la porteria de Goram durant tot el partit intentant treure aigua i aguantar com poguessin els atacs neerlandesos. El partit era d'una sola direcció i no es va resoldre fins al minut 77, en una combinació aèria, no habitual en els Països Baixos.

Perquè semblava que per dalt els britànics serien més infranquejables. Però els taronja tenien especialistes en el joc aeri i van anotar en una centrada a l'area de Ruud Gullit i en una acció entre els tres neerlandesos del Milan. La pilota va ser perllongada per Van Basten cap enrere, Rijkaard la va tornar a posar cap a dins en guanyar l'acció a McPherson i Bergkamp, llançant-se a terra, va allargar el peu i va introduir la pilota a la porteria. Serviria per guanyar el partit per la mínima.

Va ser una gran Eurocopa per a Bergkamp, que no va marcar contra la CEI en un trist empat a zero, però sí contra Alemanya en el triomf per 3-1 i davant de Dinamarca en la igualada a dos de les semifinals. Lamentablement, la tanda de penals, en què també va anotar el seu llançament, el deixaria fora del torneig per l'errada del seu ídol, Van Basten.

Bergkamp fitxaria l'any següent per l'Inter de Milà en una operació rendible econòmicament, però no des del punt de vista esportiu. En els dos anys a San Siro no es va adaptar mai a l'estil de joc italià, massa físic, tot i guanyar-hi una altra UEFA en el primer curs. Després d'aquest, va anar al mundial d'Estats Units, on va tornar a destacar amb tres gols en cinc partits i l'eliminació a quarts de final contra Brasil. Va ser allà on es va dir que havia desenvolupat una fòbia a volar en avió que el va acompanyar durant la resta de la seva carrera, per culpa d'un incident en un vol quan un periodista va fer una broma sobre una possible bomba. Després, ell mateix ho va desmentir i va argumentar que la seva por venia de l'etapa a l'Inter, en què els desplaçaments se solien fer en avions petits i amb aparença de poc segurs. Bergkamp es va perdre molts partits de la seva carrera per aquest problema i, en molts d'altres, va haver de fer llargs desplaçaments per carretera.

El 1995, ja amb 26 anys, va trobar el seu lloc al món a nivell de clubs. Va ser a Highbury, amb la camiseta de l'Arsenal. Hi va jugar fins al final de la seva carrera, el 2006, i es va convertir en un ídol per als aficionats gunners. I no només pels seus 87 gols en més de 300 partits, sinó pels grans moments de fantasia amb els quals va delectar els aficionats al costat de grans companys. Recordada és la seva societat amb Thierry Henry, ja en el tram final, i l'any 2004, en què l'equip dels invencibles va guanyar la lliga sense perdre cap partit. Només se li va negar la Champions. El seu últim partit podia haver estat la final de Saint-Denis contra el FC Barcelona, però l'expulsió del porter Lehmann a l'inici i la necessitat de defensar un 0-1 durant molts minuts va provocar que Arsène Wenger no el fes entrar. Tot i això, va guarnir la seva carrera amb tres lligues, tres Copes i tres Supercopes.

A nivell de seleccions, va arribar fins al 2000. En l'Eurocopa del 1996 va marcar un gol, però l'equip va caure a quarts contra França, novament per penals; en el mundial d'aquest país, el 1998, va delectar el món amb un golàs espectacular i ple de tècnica contra Argentina en els quarts de final a l'últim minut, però en les semifinals, els penals van tornar a apartar els Països Baixos del duel pel campionat, novament contra Brasil. Ell va tornar a marcar a la tanda, però van fallar Ronald de Boer i Cocu. Es va acomiadar de l'equip neerlandès en l'Eurocopa del 2000, la de casa, amb un altre trauma i uns altres penals perduts en semifinals, aquest cop davant d'Itàlia. En els seus cinc grans campionats amb la selecció, en quatre va haver de tornar a casa pel desencert des del punt fatídic. Bergkamp va ser un jugador que semblava que actués amb frac en cada partit, una personalitat particular i, fins a cert punt, controvertida, però un luxe per als ulls que segurament no va ser prou ben valorada en el seu moment.