Dinamarca, 0- URSS, 3 (Euro 64-Semifinals)

173. Valeri Voronin (0-1)

El futbol ofereix sovint històries pròpies d'una pel·lícula, amb protagonistes que han viscut odissees que, en alguns casos, han tingut finals tràgics. Les trajectòries de molts jugadors del països de l'Europa de l'altra banda del teló d'acer, durant la Guerra Freda i l'època comunista, conserven aquesta pàtina i mereixen ser explicades. Una d'elles és la d'un dels millors centrecampistes soviètics de la història, Valeri Voronin.

Nascut a Moscou, el pare de Voronin tenia una botiga de queviures a Peredélkino, un poble situat a pocs quilòmetres al sud-oest de la gran urbs. En l'època stalinista, aquesta era una professió de poder, ja que permetia trobar i consumir béns rars per a la població normal. A més, la població era coneguda per la gran quantitat d'escriptors que hi habitava. Així, el jove Valeri va conèixer premis Nobel com Boris Pasternak.

Ell va començar a jugar a futbol i va ser captat per un dels equips més prestigiosos del moment, el Torpede. Lligat a la indústria automobilística soviètica, el club era a punt de viure els seus millors anys, durant els seixanta. Voronin hi va debutar el 1958 i ja no el va deixar fins deu anys més tard. Es tractava d'un centrecampista defensiu de grans condicions físiques i tècniques que el van convertir en una peça fonamental en la gran selecció de la URSS dels anys posteriors. 

Hi va debutar el 1960, amb 21 anys, just després del títol de l'Eurocopa guanyat per l'equip nacional. Amb ell, la selecció es va classificar sense problemes per al mundial de Xile, en què hi va actuar en els quatre partits, llavors no hi havia canvis, abans de ser eliminat pels amfitrions en els quarts de final. Amb el Torpede ja havia guanyat una lliga i una Copa, justament l'any de l'estrena amb la selecció, però el seu millor any seria el 1964. Tot i no assolir el campionat, va ser triat el millor futbolista del país de l'any i va entrar en la convocatòria per a la fase final de la segona edició de l'Eurocopa, que es jugaria a Espanya.

El gol

La URSS debutaria al Camp Nou de Barcelona contra la sorprenent Dinamarca. El format era de quatre equips, amb semifinals i final, i en l'horitzó hi havia un possible partit pel títol contra els amfitrions, un duel de connotacions polítiques entre l'ogre comunista i l'Espanya feixista del general Franco. Quatre anys abans, els espanyols s'havien negat a viatjar a Moscou a disputar-hi el duel de quarts de final, per desig del dictador, i ara es podia jugar el mateix partit, però a Madrid. Faltaven les semifinals. En aquestes, per la banda soviètica, no hi va haver gaire color i tot es va començar a decidir al minut 22.

Va ser en una jugada per la banda esquerra després d'un córner en curt. L'extrem Khussàinov va centrar dues vegades. En la primera hi va haver un rebot, però la segona va anar fins a la frontal de l'àrea. Allà hi havia Voronin, qui va rematar en una mena de tisora. Per les imatges, sembla que la pilota va rebotar en algú, no queda clar si en un defensa o en un altre davanter, i va despistar el porter Leif Nielsen. La UEFA sempre ha donat el gol al centrecampista del Torpede.

La URSS va guanyar el partit per 0-3, amb dos gols més de Ponedelnik i Ivanov i es va classificar per a la final. Allà, tot i que va igualar momentàniament el partit, amb un gol de Khussàinov, va haver d'abdicar del títol per culpa del famós cop de cap de Marcelino. Espanya guanyava per 2-1.

Voronin va tornar a guanyar la lliga amb el Torpede el 1965, en què va ser escollit de nou jugador de l'any a la URSS, i el 1966 va disputar el seu segon mundial, el d'Anglaterra, després de deixar fora Gal·les, Grècia i la pròpia Dinamarca en la ronda prèvia. La URSS va superar el grup amb Corea del Nord, Itàlia i Xile, de qui es va revenjar de la derrota de quatre anys abans, va superar els quarts de final contra Hongria, amb Voronin actuant en tots els enfrontaments excepte davant dels asiàtics, i va arribar la semifinal contra Alemanya Federal. La URSS la va perdre per 3-1 i també la final de consolació contra Portugal pel mateix resultat. Però Voronin va rebre un trofeu inconcebible avui en dia, el del jugador més atractiu del torneig, entregat per la mateixa reina Elisabet II.

Més enllà del futbol, Voronin va ser una figura adoptada pel règim post-stalinista per encarnar el somni soviètic, oposat a l'americà. Al país calien herois, com el cosmonauta Iuri Gagàrin, l'atleta Valeri Brumel, i ell mateix. Però les seves idees eren diferents. Llegia molta literatura occidental i parlava diversos idiomes. Per això, la KGB el seguia de prop. Però ell no s'amagava i conreava amistats amb estrelles com George Best, Bobby Charlton i Pelé. Les normatives del seu país no el van deixar provar sort a la banda capitalista i ell sentia un profund desafecte pel seu país.

La seva carrera es va acabar el 1968, amb només 29 anys, de manera traumàtica. Va tenir un duríssim accident de cotxe i no va poder tornar a jugar més a futbol. Per aquest motiu va començar a beure i es va convertir en un alcohòlic. Ja no quedava res de l'ídol que tothom seguia. Va evitar la vida pública i només es relacionava amb el cantant dissident Vladímir Visotski. 

El 19 de maig del 1984, quatre anys després de la mort de l'artista per una sobredosi de sedants, les autoritats van informar que havien trobat també el cos de Voronin en un bosc als afores de Moscou amb un cop al cap. Els rumors sobre els motius del fatal desenllaç es van multiplicar, però mai no han estat aclarits. Voronin va ser enterrat en un funeral seguit per una gentada a la capital soviètica. Moltes de les persones assistents no oblidaven un dels referents d'aquell somni soviètic que mai no arribaria.