Turquia, 1- Itàlia, 2 (Euro 2000-Primera fase)
i Itàlia, 2- Romania, 0 (Euro 2000-Quarts de final)

191. Filippo Inzaghi (1-2 i 2-0)

Per jugar a futbol i arribar a ser un esportista d'elit es dona molta importància a dues condicions, la tècnica i la física. Si es domina la primera, o s'és un privilegiat en la segona, es pot fer una bona carrera. El problema arriba quan no se'n té cap de les dues. És possible triomfar, aleshores? Sí, en cas que es tingui una fe sense límit en les pròpies possibilitats i un instint depredador insaciable. Aquestes dues qualitats eren pròpies del golejador Filippo Inzaghi.

El gran dels dos germans Inzaghi no era baix, però sí molt prim i semblava que podia caure després de qualsevol xoc amb el rival. Tampoc no posseïa una tècnica individual gaire depurada. Però s'ha de tenir d'altres coses per jugar quatre anys a la Juventus i onze al Milan, disputar-hi cinc finals de Lliga de Campions entre tots dos, amb dos títols, marcar-hi més de 120 gols i reblar-ho amb un títol mundial en un torneig en què hi jugues només mitja hora i hi obtens una anotació. El que li sobrava a Pippo era un instint inusual a l'hora de situar-se a l'àrea i caçar tot el que li queia per introduir-ho a la porteria i unes extraordinàries ganes de ser útil als seus equips.

La carrera d'Inzaghi no podia esclatar aviat. No destacava a ulls dels espies. Va fer-se conegut a còpia de marcar gols, primer al club de la seva ciutat, el Piacenza, després a l'Albino Leffe, més tard en el debut a la Serie A amb el Parma i, sobretot, a l'Atalanta. Al club de Bèrgam es va convertir en el màxim golejador de la lliga amb 24 gols en 33 partits i aquest fet li van valer el fitxatge per la Juventus quan ja tenia 24 anys. Allà s'hi va estar quatre temporades, en què va guanyar la lliga el primer any, a part d'una Supercopa. El seu punt negre, però, va ser la Lliga de Campions. Va perdre-hi les finals del 1997, contra el Dortmund, i del 1998, contra el Reial Madrid, i unes semifinals contra el Manchester United que semblaven guanyades el 1999, amb dos gols seus en una tornada en què es va passar d'un 2-0 a un 2-3. L'any següent no va ser tan bo però Inzaghi, que ja havia jugat dues estones al mundial del 1998, va ser convocat per a l'Eurocopa del 2000. I aquest cop era titular.

Els gols

El nou seleccionador, Dino Zoff, va ser qui va confiar més en ell de tots els tècnics de l'azzurra. Itàlia va debutar a Arnhem contra Turquia. Conte va avançar l'equip i Okan Bürük va empatar. A vint minuts per al final, Inzaghi es va inventar un gol amb intel·ligència del no-res.

Va ser en una mena de contraatac que no anava enlloc. Sortia cada cop més de l'àrea i va aprofitar un petit toc del defensa turc Ogün per llançar-se a terra. El col·legiat escocès Hugh Dallas va caure de quatre grapes en la trampa, va indicar penal i el mateix Inzaghi el va transformar en l'1-2 definitiu, que va celebrar amb força, com sempre. De fet, tant si era en un partit important com en un de menys transcedent, Inzaghi sempre celebrava els gols com si fos el més decisiu de la seva vida. Itàlia va derrotar per 2-0 Bèlgica en el segon partit. El davanter va descansar en el tercer, contra Suècia, i va estar a punt per als quarts de final, contra Romania. Fiore va anotar el primer gol i, ja a la segona part, part, Inzaghi va rebre una pilota a l'espai d'Albertini, va encarar el porter Stelea i el va superar amb facilitat. Tota la força del seu caràcter la convertia en fredor davant dels porters rivals.

El 2-0 va conduir Itàlia a les semifinals. Inzaghi va ser titular contra els Països Baixos, però l'expulsió de Zambrotta a la primera part va obligar l'equip de Zoff jugar de manera defensiva i va ser rellevat al minut 67 per Delvecchio. Seria un canvi premonitori, ja que el tècnic situaria el davanter de la Roma en el seu lloc en la final, perduda contra França a la pròrroga. Ell no hi disputaria cap minut. Seria las seva última Eurocopa, ja que en la del 2004 estava lesionat i en la del 2008 no va ser cridat pel tècnic, Roberto Donadoni.

A nivell de clubs, el 2001, ja a punt de fer 28 anys, va canviar de gran d'Itàlia i va firmar pel Milan. Res no feia pensar que els seus millors anys estaven per venir i que s'estaria a San Siro onze temporades, fins que es va retirar, als 39 anys. Enmig, a part de dues participacions en els mundials, el del 2002 i el del 2006, amb poca presència i només un gol, Inzaghi va ajudar a conduir el Milan a les més altes cotes europees. Hi va guanyar dues lligues i una Copa però, sobretot, dues Lligues de Campions, a part de ser finalista en una altra. En la del 2003 va vèncer la Juventus, el seu antic equip, per penals a Manchester. Va acabar el torneig amb deu gols marcats. En la del 2005, que el Milan va perdre contra el Liverpool a Istanbul, les lesions no li van permetre arribar a final de temporada, però va ser decisiu del tot en la del 2007. A Atenes, contra el mateix rival, va marcar els dos gols del 2-1 final, el primer en desviar una falta llançada per Pirlo i el segon, molt semblant a l'obtingut contra Romania set anys abans a l'Eurocopa, en superar en un cara a cara el porter Reina.

Inzaghi, que aquell setembre es va acomiadar de la selecció, va aguantar dos anys més en actiu abans d'iniciar la carrera d'entrenador. La va començar al Milan, primer a l'equip primavera i després a la primera plantilla, enmig de les ingents crisis del conjunt vermell-i-negre de l'última dècada. Només hi va durar un any. Va aguantar dues temporades al Venècia i un al Bolonya i la temporada passada va assolir un històric i molt folgat ascens amb el Benevento, al qual intenta transmetre tota la seva intensitat i al qual provarà de salvar en el retorn a la Serie A del conjunt del sud d'Itàlia.