Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

214. Michael Owen (0-1)

Hi ha hagut una bona quantitat de davanters en el decurs de la història que han destacat tot i no tenir un físic privilegiat. Habitualment, els entrenadors els han acostumat a arraconar a una banda i a fer-los actuar d'extrems, perquè són ràpids, però quan tenen instint golejador, habilitat i intel·ligència, cal situar-los el més centrats possible per fer més mal a l'equip rival. Quan les lesions el van deixar, aquestes van ser les principals virtuts de l'anglès Michael Owen.

Pilota d'Or de l'any 2001, en una temporada en la qual el seu equip, el Liverpool, va guanyar totes les competicions petites que va disputar, però no la lliga, ni la Champions, Owen es va formar a la ciutat costanera, on va arribar procedent de molts pocs quilòmetres al sud, de Chester, on va néixer. Va ser un talent precoç. Va debutar amb els reds amb disset anys i va marcar en el seu primer partit, una derrota al camp del Wimbledon, el 1997. El mateix any va anotar dos gols al mundial sub-20 i el següent ja va ser convocat per Glenn Hoddle per disputar el mundial de França, on va aconseguir dos gols, un d'ells extraordinari en la derrota per penals en vuitens de final contra Argentina. Va ser el jugador més jove de debutar amb la camiseta dels tres lleons i també el de menys edat de foradar la porteria rival.

La mateixa temporada i la següent va ser màxim golejador de la Premier, amb 18 gols en cadascuna d'elles. En les poc més de set temporades que va jugar a Anfield va anotar 118 gols en 216 partits, tot i que els títols van costar d'arribar. De fet, els primers van ser els cinc del 2001 (Copa, Copa de la Lliga, Supercopa anglesa i europea i Copa de la UEFA), als quals es va unir una altra Copa de la Lliga el 2003.

Amb la selecció, era un fix. Va participar en l'eliminació a la primera ronda en l'Eurocopa 2000, en què va anotar un gol, i també en va fer dos en la bona posada en escena del conjunt que aleshores entrenava Sven Göran Eriksson en el mundial de Corea i Japó del 2002. Van arribar a quarts de final i ell hi va anotar dues vegades, una de les quals en la derrota definitiva contra Brasil per 2-1. El 2004 seria un any important per a Owen. Als 24, canviaria d'equip i de país i també afrontava la seva segona Eurocopa.

El gol

Anglaterra presentava una molt bona selecció a Portugal, amb un gran centre del camp, amb homes com Beckham, Scholes, Gerrard i Lampard en bona forma i una davantera que era la sensació del moment, amb el joveníssim Rooney i el mateix Owen. La seva participació, però, va venir condicionada per la derrota en l'afegit del primer partit contra França. Aquesta la va empènyer a ser segona de grup i haver-se de creuar amb l'amfitriona, Portugal, en quarts de final. Owen no va poder marcar en cap dels partits de la primera fase, però es va redimir als tres minuts del que va tenir lloc a l'Estadi Da Luz.

Va ser en una acció molt directa, resolta amb una gran qualitat. El porter, David James, va fer un xut avall buscant l'àrea rival. Semblava que Costinha podria refusar amb claredat, però va arribar just a la pilota i només la va tocar enrere. L'acció va agafar a contrapeu el central Andrade i va afavorir Owen, tot i que aquest estava d'esquena a la porteria. Aleshores, amb una reacció de geni, es va girar en un moviment totalment antinatural i amb un toc amb l'exterior, sense veure el porter Ricardo, el va batre de manera sorprenent. Tot un golàs.

Hauria pogut servir per donar el triomf a Anglaterra, però Hélder Postiga va empatar vuit minuts abans del final del partit i va dur el duel a una pròrroga en què també van encertar Rui Costa i Lampard. Els penals eren un fet. Owen va anotar el seu, el segon de la tanda, però les errades de David Beckham i de Darius Vassell van deixar els anglesos a la cuneta.

Aquell estiu Owen va fitxar pel Reial Madrid i es va unir a la nòmina de galàctics de Florentino Pérez, però mai no es va fer amb la titularitat, tot i que va anotar-hi tretze gols amb algunes bones actuacions, com un gol contra el FC Barcelona en el clàssic. Mai no va desbancar Raúl, ni Ronaldo en els esquemes de Camacho, García Remón, ni Luxemburgo i va tornar a la Premier, en aquest cas al Newcastle. Encara era jove, tenia 25 anys, però la segona part de la seva carrera no va ser tan brillant com la primera.

En les dues primeres temporades al nord del país va tenir molta mala sort amb les lesions. En la primera es va trencar un os del peu es va recuperar per anar al mundial d'Alemanya, el 2006, però al minut 4 del tercer partit, contra Suècia, es va trencar els lligaments d'un genoll i es va passar gairebé tota la temporada següent en blanc. Aquesta seria la seva última aparició en un gran campionat, amb només 26 anys.Anglaterra no entraria a l'Eurocopa del 2008 i, el 2010, els seus millors dies ja havien passat . Tot i això, es va refer i dos bons anys als magpies el van portar a fitxar pel Manchester United, el gran rival tradicional del Liverpool, en una contractació que no va agradar a Anfield.

Però ja no era el mateix. A Old Trafford només va anotar disset gols en tres temporades, en què va ser un jugador molt suplent en els esquemes d'Alex Ferguson. Hi va estar a punt de guanyar una Lliga de Campions, la del 2011, en què no va jugar la final en què el FC Barcelona va derrotar per 3-1 el United a Wembley. El 2012, amb 32 anys, va sortir en direcció a l'Stoke City, on només va disputar nou partits abans de retirar-se. La lluïssor de l'estrella d'Owen va ser fugaç, però sempre quedaran per al record grans accions com aquell gol de Lisboa, només a l'abast de grans jugadors.