Portugal, 1- Islàndia, 1 (Euro 2016-Primera fase)

194. Birkir Bjarnason (1-1)

La participació de la selecció islandesa en l'Eurocopa del 2016 va ser tot un fenomen de masses. Que un país de només 364.000 habitants fos present a una cita tan important demostra la seva evolució en els últims anys. Si hi unim la passió dels aficionats, el caliu que van aportar als estadis francesos durant unes quantes setmanes, tot el que generava la formació adquiria categoria de notícia. I també es van fer famosos els jugadors. Un d'ells va ser històric, ja que va marcar el primer gol del país en un gran torneig i, a més, es va convertir en model. Era el centrecampista Birkir Bjarnason.

Conegut com a "Thor" pels seus companys i per l'afició, en referència al déu nòrdic, Bjarnason va néixer a Akureyri, al nord de l'illa, però va jugar poc al seu país. Quan tenia onze anys, la seva família es va traslladar a viure a Noruega i ell va fer les primeres passes professionals al país escandinau. El Viking Stavanger, en dues ocasions, i el Bodo Glimt van ser les formacions que el van catapultar per tal de sortir a una altra lliga més potent el 2012. Va fitxar per l'Standard de Lieja i va iniciar una trajectòria errant.

Centrecampista o extrem esquerrà, jugador de qualitats físiques per recórrer tota la banda, entre l'Eurocopa del 2012 i la del 2016 va estar a quatre equips. Només va jugar setze partits a Bèlgica, on havia arribat al mercat d'hivern. Va rebre una oferta del Pescara, recent pujat a la Serie A, i va iniciar una trajectòria italiana força particular. Després d'un descens amb l'equip de la costa adriàtica, el va fitxar la Sampdoria, però l'any següent va tornar al Pescara, ara a Serie B, amb el qual va assolir l'ascens i va completar una bona temporada, amb deu gols.

El 2015, Bjarnason va ser fitxat pel Basilea, amb el qual va guanyar la lliga i es preparava per a un gran any. Amb la selecció ja havia estat internacional sub-21 i havia jugat una fase final de l'europeu el 2011 amb companys que llavors serien importants en l'Eurocopa del 2016, com Gudmunsson, Sigurdsson, Sigthórsson, Smárason o Gunnarsson. A l'equip absolut havia debutat el 2010, amb 22 anys, i la selecció va anar vivint un creixement que l'havia portat a disputar un play-off, perdut contra Croàcia, per anar al mundial del Brasil, el 2014. Per a l'Eurocopa ampliada a 24 equips, Islàndia tenia una bona oportunitat però un grup complicat. Tot i això, va ser segona de grup, darrere de la República Txeca i davant de Turquia i dels eliminats Països Baixos, i va assolir una classificació històrica, amb dos gols de Bjarnason en la victòria a Kazakhstan.

El gol

El desembarcament islandès a França va ser total. Es calcula que el 8% de la població va viatjar per assistir als partits i el primer era de categoria, davant de la Portugal de Cristiano Ronaldo a St-Étienne. Islàndia va plantejar un xoc totalment defensiu i disciplinat però només va aguantar la porteria a zero 31 minuts, el temps que va trigar Nani a anotar el primer gol. La cosa estava difícil, però als cinc minuts de la segona meitat va arribar un moment per recordar.

Va ser en una acció simple, com és el joc islandès, ple de canvis d'orientació. Bodvarsson va recuperar una pilota a la dreta de l'atac nòrdic i la va descarregar enrere a Gudmunsson. Aquest va centrar amb l'esquerra, a cama canviada, la pilota va sobrevolar la defensa, va superar un Vierinha que, tot i jugar de lateral, va demostrar que no és defensa, i Bjarnason, amb la cama no tan hàbil, va empalar una volea no gaire forta, però efectiva, que va superar Rui Patrício.

Era l'inici de la bogeria islandesa durant el torneig i de la seva afició, que va seguir amb un empat contra Hongria, una victòria contra Àustria, l'eliminació impressionant d'un gran del futbol europeu com Anglaterra i va acabar amb una derrota previsible contra França per 5-2. En aquest partit, Bjarnason va tornar a marcar amb el cap. Havia anotat el primer i l'últim dels vuit gols islandesos en la posada de llarg davant del món,

El jugador del Basilea va treure partit de la seva presència al torneig. Als 28 anys va fer-se famós quan la marca de roba ASOS li va proposar per Twitter convertir-se en model dels seus productes. Bjarnason, comparat pel seu físic amb Brad Pitt i també amb Chris Heimsworth, protagonista de la pel·lícula Thor, el seu àlies, va traspassar a les publicacions d'altres temàtiques que no fossin l'esportiva.

Des del punt de vista futbolístic, va seguir al Basilea un any i després el va contractar l'Aston Villa, amb el qual va actuar tres temporades i va assolir l'ascens a la Premier el 2019. Un any abans, havia debutat en un mundial. Va jugar de titular els tres partits d'Islàndia a Rússia, en què l'equip ja no va tenir tan encert i va quedar eliminat a les primeres de canvi. L'any passat, amb 31 anys, semblava que iniciava la seva davallada en fitxar per l'Al Arabi qatarià, però la seva trajectòria a Itàlia li va suposar rebre una oferta del Brescia per jugar a la Serie A, on ha completat un altre descens.

Islàndia no es va classificar directament per a l'Eurocopa 2021. Ha de disputar dues eliminatòries prèvies, davant de Romania, a casa, primer, i després al camp del guanyador de l'Hongria-Bulgària. Si supera els dos partits, i veient la seva fase prèvia, amb tres gols anotats, pocs dubten que el Thor islandès serà de nou al torneig que el va fer famós.

França, 1- Espanya, 1 (Euro 96-Primera fase)

195. José Luis Pérez Caminero (1-1)

El planter del Reial Madrid fa moltes dècades que és prolífic i que genera una gran quantitat de jugadors que arriben a actuar a primer nivell. El problema és que el primer equip blanc no té prou capacitat per absorbir-los tots i la immensa majoria han de marxar abans de fer realitat el seu somni. En alguns casos, alguns dels seus productes serveixen per convertir-se en ídols dels eterns rivals. És el que va passar amb José Luis Pérez Caminero.

Perquè el jugador, nascut a la capital però crescut a Leganés, es va formar en les categories inferiors del Reial Madrid. Va arribar fins al filial, on va actuar dues temporades a Segona Divisió de la mà del posterior seleccionador Vicente del Bosque. Caminero podia alternar les posicions de centrecampista, en què jugava al filial, i central, on es va establir en alguns partits de la temporada 90-91 amb el Valladolid, a les ordres del colombià Pacho Maturana. La voluntat d'aquest de treure la pilota jugada des de darrere el van fer provar aquesta demarcació. Caminero va jugar quatre anys a Pucela, entre el 1989 i el 1993. La darrera temporada ho va fer a Segona Divisió, després del descens de l'any anterior. Els blanc-i-violetes van ascendir a Palamós i ell va rebre aquell estiu l'oferta de l'Atlètic de Madrid.

La seva progressió va ser meteòrica. Aquell mateix setembre el va cridar Javier Clemente per anar a la selecció i ell va respondre amb dos gols en els seus dos primers partits oficials, dues victòries davant d'Albània per 1-5, en un duel en què el tècnic basc va actuar amb quatre centrals, preludi del que vindria, i Irlanda. A nivell de club, les dues primeres temporades amb l'Atlètic van ser dolentes, amb l'equip més a prop del descens que de les posicions europees. Ell, en canvi, va fer-se un nom en l'apartat internacional en disputar el mundial dels Estats Units, marcar-hi tres gols i convertir-se en el millor jugador de la selecció en el torneig.

La temporada 1995-96, tot va canviar al Calderón. En la primera temporada de lliga de tres punts i amb un campionat de 22 equips, l'arribada de Radomir Antic a la banqueta va obrar un miracle a un Atlètic que va guanyar la lliga i la Copa del Rei. Caminero hi va jugar la seva millor temporada, sent titular indiscutible com a migcampista de força i arribada a l'àrea i accions espectaculars. Després d'aquest èxit, era evident que seria convocat per Clemente per a l'Eurocopa del 1996, quan ell ja tenia 28 anys.

El gol

Espanya va debutar amb un empat poc esperançador contra Bulgària, en un mal partit en què va salvar un punt gràcies a Alfonso. El segon duel havia de ser el més important del grup, a Leeds, contra França. Va passar a la història perquè el seleccionador va tornar a alinear quatre centrals nats (Abelardo, López, Alkorta i Hierro), a part de dos laterals (Otero i Sergi). El partit semblava controlat però Djorkaeff va avançar els gals als tres minuts d'iniciada la segona part. Clemente va haver d'introduir al camp davanters com Manjarín i Kiko, primer, i Julio Salinas, després, i cinc minuts abans del final va arribar el gol.

Va ser en una jugada de Kiko, company de Caminero a l'Atlètic, per la banda esquerra. Va centrar i Deschamps va refusar la pilota de manera gens contundent cap a la banda. La va recollir Manjarín, obert cap a la dreta i va centrar enrere. Caminero, explotant la seva arribada a l'àrea, va rematar en semierrada, però va ser justament el bot el que va evitar l'oposició del central Alain Roche i el que va fer que la pilota superés Bernard Lama. Segon partit i segon empat per a Espanya.

Però Caminero va pagar els plats trencats del mal joc i no va disputar ni un sol minut en el triomf agònic contra Romania, amb un gol d'Amor, que va classificar Espanya per als quarts de final. A Wembley, en l'eliminatòria, tampoc no va ser titular contra Anglaterra. Va entrar al descans i, tot i que l'equip va disposar de moltes ocasions, va fer falta anar als penals que, per una vegada a la història, van somriure als anglesos. Caminero no sabia que aquell seria el seu últim partit com a internacional.

Perquè a la tornada, a l'inici de la fase de classificació per al mundial 98, Clemente el va convocar per jugar contra Txèquia després de no estar recuperat d'una lesió i el fet va crear una polèmica amb Antic a l'Atlètic de Madrid. No va entrar en la següent llista, contra Eslovàquia, i de sobte va desaparèixer de les convocatòries del tècnic basc. Tot i no poder repetir l'èxit de la campanya anterior, Caminero va jugar un bon any a Europa, on els matalassers van arribar a quarts de final. Va aguantar un any més al club i va tornar a Valladolid a punt de fer 31 anys.

Al club castellà encara va jugar cinc temporades més abans de retirar-se amb el mal regust de boca de fer-ho amb un altre descens a Segona. Després de penjar les botes, s'ha significat per la seva tasca de director esportiu dels dos equips de la seva vida, el Valladolid i l'Atlètic. També va estar implicat en una trama de blanqueig de capitals per la qual va ser inculpat, tot i que va evitar la presó a canvi d'un acord. Després va fitxar com a director esportiu del Màlaga, d'on va ser destituït pel polèmic xeic Al-Thani. Caminero va ser un exemple de com els planters dels grans clubs, en aquest cas el del Madrid, serveixen de font de recursos per a molts altres equips i, fins i tot, de la selecció en compromisos de primer ordre.

Alemanya, 1- Països Baixos, 1 (Euro 2004-Primera fase)

196. Ruud van Nistelrooy (1-1)

Disposar d'un gran golejador representa un factor diferencial. Els equips poden jugar molt bé, però si no es tenen jugadors que fiquin la pilota a la porteria rival amb una certa regularitat, les fites són més lluny d'aconseguir-se. La selecció neerlandesa va disposar de grans atacants durant els últims anys del segle passat i els primers d'aquest i un dels més destacats va ser el potent esquerrà Ruud van Nistelrooy.

Nascut a Oss, relativament a prop de la frontera alemanya, Van Nistelrooy es va haver de traslladar uns quilòmetres a l'oest, a s'Hertogenbosch, per començar a jugar a futbol al Den Bosch. Curiosament, va fer-ho de mig centre defensiu i allà el van reconvertir en davanter centre després d'observar les seves qualitats golejadores. Va anotar 12 gols a la segona categoria neerlandesa ja amb 21 anys i el va fitxar el Heerenveen, ja de l'Eredivisie. En només un any, aquest equip va passar de pagar-ne 360.000 euros a vendre'l per 6,3 milions al PSV Eindhoven. La culpa la van tenir els 13 gols que va aconseguir a la lliga.

I a l'equip de la Philips va esclatar amb 32 gols en 34 partits en la seva primera temporada, la posterior al mundial del 1998. La seva progressió era constant i va ser cridat per a la selecció. En la segona temporada va marcar 29 cops en 23 enfrontaments. Les seves característiques eren clares: el seu cos li permetia lluitar de tu a tu amb els defenses i la capacitat de rematada en totes les posicions, sobretot amb la cama esquerra, el feien molt difícil de parar. El 2000 semblava que aniria bé i jugaria l'Eurocopa, però un trencaments de lligaments del genoll no li va permetre disputar el torneig a casa. Seria una de les moltes lesions que va tenir en el llarg de la seva carrera, la majoria musculars.

Alex Ferguson, el tècnic del Manchester United, va adonar-se que era el davanter que necessitava, però dubtava de les seves condicions físiques. Per això, un cop recuperat de la lesió, els anglesos el van deixar cedit al PSV perquè es posés en forma. L'any següent ja va jugar a Old Trafford, on el seu rendiment va ser espectacular, amb 95 gols en 150 partits durant cinc temporades. Hi va guanyar una lliga, una Copa, una Copa de la lliga i una Supercopa i era estimat per la seva afició.

Enmig d'aquesta etapa va arribar el seu primer gran torneig. El 2002 no va poder ser al mundial de Japó i Corea, perquè els Països Baixos no s'hi van classificar, però el 2004, amb gairebé 28 anys, arribava l'Eurocopa de Portugal i la seva selecció tenia prou qualitat per aspirar al títol. En el partit de l'estrena ja va deixar mostres de la capacitat rematadora amb un gol espectacular.

El gol

El duel no podia ser de més rivalitat, contra l'odiada Alemanya a Porto. Ell va ser titular i els neerlandesos van haver de remar a contracorrent per culpa d'un gol de Thorsten Frings a la primera meitat en una acció de falta directa. El rellotge anava avançant i s'acabava el temps per remuntar, quan va arribar una acció més pròpia de lluita greco-romana que de futbol.

Els alemanys es van complicar la vida a l'esquerra de la seva defensa quan el centrecampista Fabian Ernst va perdre la pilota davant del díscol Andy van der Meyde. El jugador aleshores de l'Inter de Milà va enviar una centrada extraordinària cap a l'àrea petita i allà Van Nistelrooy, agafat per tot arreu pel defensa Christian Wörns, va rematar caient a terra, sent objecte de penal, en una mena de cullera que va sorprendre el porter Oliver Kahn. Els Països Baixos salvaven un punt.

Van Nistelrooy marcaria un gol en la derrota per 2-3 contra la República Txeca i dos en el triomf per 3-0 contra Letònia que va permetre als neerlandesos entrar a quarts de final. Allà van derrotar Suècia en els penals, després d'un empat a zero. El jugador del United va anotar el primer llançament de la primera tanda guanyada per la selecció en tota la història, després de moltes decepcions anteriors amb aquest sistema de resolució. Els taronja, però, serien eliminats per Portugal en les semifinals per 2-1.

Dos anys més tard, després d'una bona temporada, Van Nistelrooy va ser fitxat pel Reial Madrid de l'època post-galàctica amb la intenció de prendre el regnat de la lliga al Barça de Ronaldinho. I ho va aconseguir en guanyar dos títols seguits, el primer després d'un gol decisiu del neerlandès a Saragossa que va acompanyar, gairebé simultàniament, el Tamudazo del Camp Nou. El davanter havia actuat al mundial d'Alemanya i el 2008 també seria important en l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa, en què va anotar dos gols, ja gairebé amb 32 anys, però va veure com era Rússia qui el deixava fora de les semifinals. Seria la seva última cita amb la selecció.

Perquè les lesions van marcar les dues últimes temporades al Madrid, en què només va poder disputar setze partits. Als 33 anys va fitxar per l'Hamburg, amb el qual va completar dos bons exercicis deixant l'equip hanseàtic a mitja classificació. Però faltava un any inesperat i de somni per acabar. Va arribar a Màlaga, a un equip que disposava de diners frescos per la compra d'un xeic, i va ajudar a l'equip a classificar-se per a la Champions per primera vegada. Els andalusos, la temporada següent, van jugar els quarts de final de la màxima competició, però ell ja no hi era. Els genolls havien dit prou i s'havia hagut de retirar.

Van Nistelrooy va trobar lloc com a tècnic assistent de la selecció neerlandesa un cop penjades les botes. Va combinar la seva ocupació amb una de diària com a entrenador dels juvenils del PSV Eindhoven. Si ensenya als joves davanters totes les seves tècniques per aconseguir gols del no-res, ens trobarem davant d'una gran lleva d'anotadors.

Espanya, 1- República Txeca, 0 (Euro 2016-Primera fase)

197. Gerard Piqué (1-0)

Hi ha futbolistes que han passat a la història per tot el que han fet damunt del camp, que ha estat molt i molt bo, però que només tenien una dimensió, l'esportiva. D'altres, s'han significat per excel·lir no només al terreny de joc, sinó per ser actius en d'altres camps, buscar noves inquietuds, ser controvertits en les seves declaracions i extraordinàriament polièdrics. Aquest és el cas de Gerard Piqué.

La genètica blaugrana de Piqué és indiscutible. El seu avi, Amador Bernabéu, ha estat directiu del club i ell és soci del FC Barcelona des del naixement. S'hi va formar en les categories inferiors, amb un físic imponent des de jove, apuntava a ser un defensa central amb molt futur. Però el 2004, amb 17 anys, va decidir acceptar l'oferta del Manchester United i traslladar-se a Anglaterra. Allà va viure una formació completa en un dels millors clubs de l'època i va arribar a debutar en el primer equip, dirigit aleshores per Alex Ferguson. Va debutar en un partit de Copa de la Lliga, aquell mateix any, contra el Crewe Alexandra i també ho va fer a la Champions, amb una derrota intranscendent al camp del Fenerbahçe.

Les seves intervencions a Old Trafford, de tota manera, van ser molt esporàdiques durant dues temporades i va acceptar una cessió al Saragossa, amb el qual es va moure, sobretot, en la posició de mig centre de la mà de Víctor Fernández. Segurament aquesta experiència li va anar molt bé per saber que podia jugar a l'elit i, tot i que a l'any següent tampoc no va tenir gaires minuts a un United que va guanyar lliga i Champions, a l'estiu li va arribar una oferta per fitxar per un Barça que estrenava Pep Guardiola a la banqueta.

Va tornar a casa per cinc milions d'euros i va ser una aposta rodona per les dues bandes. El primer any, tot i la competència de jugadors com Puyol, Márquez o Cáceres, va ser peça clau en la consecució del primer triplet de la història del club i ja ningú no el va treure de la titularitat durant la dècada següent, en què el centre de la cobertura del Barça sempre ha estat format per Piqué i un altre.

Va debutar amb la selecció el 2009, en un amistós contra Anglaterra. Piqué ja havia estat un habitual de les formacions de base d'Espanya i en el seu segon partit, al Santiago Bernabéu, un escenari que sempre l'ha motivat, va aconseguir el primer gol amb l'equip de Vicente del Bosque, davant de Turquia, en el camí cap al mundial de Sud-àfrica. La seva trajectòria futbolística posterior la coneix tothom. Vuit lligues, sis Copes, tres Champions, tres mundials de clubs, tres Supercopes europees i sis d'espanyoles adornen un palmarès riquíssim en el millor FC Barcelona de la història. Paral·lelament, els títols de campió del món amb Espanya el 2010 i de l'Eurocopa del 2012 amb la formació hispana. Però Piqué no només desperta passions al camp.

Amb una vida pública notòria per la seva relació amb la famosa cantant Shakira, amb qui té dos fills, Piqué s'ha destacat sempre per la seva personalitat directa, per dir el que pensa sense importar-li crear-se enemics i per una iniciativa empresarial molt gran. Ha fundat negocis de tot tipus, des de videojocs a productores, i fins i tot ha aconseguit per al seu consorci, Kosmos, l'organització d'esdeveniments com la Copa Davis de tennis, Piqué tampoc no ha evitat mai parlar de temes polítics com la independència de Catalunya. Tot i que no s'ha posat mai de la banda secessionista, sí que s'ha pronunciat a favor del dret a decidir dels catalans. Això va provocar que fos escridassat per molts aficionats espanyols durant els entrenaments i els partits amb La Roja. En un ambient d'aquest tipus contra el jugador, Espanya va afrontar l'Eurocopa del 2016.

El gol

La selecció de Del Bosque es volia refer a França del desastre de dos anys abans al mundial de Brasil amb un conjunt parcialment renovat, però encara amb supervivents dels grans títols anteriors. El debut va ser molt a prop de la frontera, a Tolosa, contra la República Txeca en una calorosa tarda de juny. I el partit es va decidir en una jugada.

Els txecs van plantejar un partit defensiu, tot i que la represa van llançar contres perilloses que els podien haver avançat en el marcador. El partit caminava cap al 0-0 fins que, a tres minuts per al final, va arribar el gol. Va ser després d'un córner en què la pilota va sortir a fora de l'àrea. Juanfran va centrar per la dreta i Rosicky va rebutjar de manera no gaire encertada. L'esfèrica va caure a peus de Pedro, aquest la va cedir a Iniesta i el manxec va enviar una centrada precisa que van anar a buscar els dos centrals incorporats a l'atac. Piqué es va avançar a Ramos i, de cap, va superar Cech. Després va anar-ho a celebrar amb un gest desafiant a l'afició espanyola que hi havia darrere de la porteria, que aquest cop no el va poder escridassar.

L'Eurocopa no va acabar bé per a Espanya ja que, tot i que hi va guanyar el següent partit, contra Turquia, va caure davant de Croàcia i va quedar aparellada per la banda difícil del quadre. Itàlia es va revenjar de la final del 2012 i va segellar la defunció del projecte Del Bosque. Piqué hi va actuar en tots els partits. Però la seva presència a l'equip estatal tenia data de caducitat. Ell mateix la va posar després d'un partit de classificació per al següent mundial, a Albània. Alguns mitjans van dir que havia menyspreat l'himne nacional abans de l'inici del duel i ell, enutjat, va informar que després de la Copa del Món deixaria l'equip. I així ho va fer, un cop consumada l'eliminació a vuitens contra Rússia.

Piqué ha seguit al Barça, on el seu bon rendiment individual ha coincidit amb la descomposició del gran equip blaugrana. Amb 33 anys, continua posant la seva qualitat, presència en el joc aeri i bona lectura del joc al servei de l'equip, tot i que ha admès que quan no gaudeixi, ho deixarà. Qui més, qui menys, ja pensa en ell com a futur president del club i ell no nega que estigui entre els seus mil i un plans.

Anglaterra, 1- Ucraïna, 0 (Euro 2012-Primera fase)

198. Wayne Rooney (1-0)

No es pot dir que Anglaterra no hagi disposat de grans davanters i amb molt talent durant el tram final del segle XX i l'inici del XXI, però mai no han estat suficients per portar l'equip dels tres lleons a la consecució d'un títol que acompanyi el mundial del 1966. En força casos, alguns d'aquests futbolistes han estat talents precoços que han esclatat molt aviat en els seus clubs. Alguns han allargat més la seva trajectòria i d'altres, menys. Entre els primers hi ha Wayne Rooney.

Perquè el seu posat de client habitual de pub anglès i alguns fets que han enterbolit la seva vida privada no amaguen un gran, i també longeu, talent. A més, ha estat un futbolista capaç de reciclar-se en la seva trajectòria esportiva, tant en la selecció, com en els clubs, bàsicament el Manchester United, on ha actuat de davanter de referència, de mitja punta, segurament la seva millor posició, desplaçat a una banda per deixar espai a d'altres atacants i, fins i tot, quan el físic l'ha acompanyat menys, d'organitzador de joc.

Rooney va arribar a actuar amb els equips de les escoles del Liverpool, però no hi va seguir. Més endavant, va començar a marcar gols en lligues locals quan Bob Pendleton, un dels espies de l'Everton, el va reclutar cap a la banda blava de la seva ciutat de naixement. Es va avançar per un parell de dies als reds i això va poder marcar la història ja que aquell petit, que poc després va ser fotografiat com a un dels nens que intervenen en la sortida al camp dels jugadors en un derbi entre els dos equips, seria el màxim golejador de la història de la selecció.

Va debutar amb 17 anys a Goodison Park i el seu impacte va ser immediat, amb sis gols a la lliga en la seva primera temporada. Rooney és anglès, però podria haver triat la selecció irlandesa, d'on provenen els avantpassats. Per això, l'equip nacional el va fer debutar aviat, primer en un amistós contra Austràlia i després en un duel de classificació per a l'Eurocopa del 2004 a Liechtenstein. Rooney va formar amb Michael Owen a la davantera d'aquell torneig, que li arribava amb divuit anys, i hi va marcar quatre gols, dos contra Suïssa, que el van convertir de manera efímera en l'anotador més jove de les Eurocopes, i dos contra Croàcia. Pocs dies després del seu primer gol, el superaria en precocitat l'helvètic Vonlanthen.

Aquell mateix estiu el va fitxar el Manchester United, club al qual jugaria les dotze temporades posteriors i amb el qual ho guanyaria tot. De seguida va ser important per a Alex Ferguson, que li feia espai on fos ni que lluités per la titularitat amb homes com Van Nistelrooy o Cristiano Ronaldo. A Old Trafford té el rècord de ser el màxim golejador de la història del club, amb 253 gols. A part, hi va guanyar cinc lligues, una Copa, tres Copes de la Lliga, quatre Supercopes, una Europa League, un mundial de clubs i, sobretot, la Lliga de Campions del 2008. També va perdre dues finals de la màxima competició.

A nivell de seleccions, va ser present al mundial del 2006 a Anglaterra, on l'equip va quedar eliminat per Portugal, i també al de Sud-àfrica del 2010, amb una derrota per 4-1 contra Alemanya a vuitens marcada per un gol fantasma no concedit a Lampard. Enmig, alguns problemes amb l'alcohol i aventures extramatrimonials que han continuat després. Les dificultats per cuidar el pes han estat importants en algun moment de la seva carrera, com també una obsessió pels implants capil·lars a causa de la seva incipient alopècia.

El 2012, amb 26 anys, Rooney afrontava la seva segona Eurocopa, a Polònia i Ucraïna, després de no haver estat present a la de quatre anys abans perquè Anglaterra no s'hi havia classificat. L'equip de Roy Hodgson no va comptar amb ell en els dos primers partits, ja que l'havien sancionat per una targeta vermella en l'últim partit de la fase de classificació, a Montenegro. Anglaterra havia empatat el primer contra França i havia vençut Suècia per 2-3 en el segon. El tercer era contra Ucraïna, a Donetsk.

El gol

I feia falta com a mínim un empat per no patir per la classificació. Els locals no van posar les coses fàcils i hi va haver polèmica. Abans, però, Rooney es deixaria notar amb un dels gols més fàcils de la seva carrera en què va demostrar el seu oportunisme.

Va ser després d'un córner, quan la pilota va tornar a Steven Gerrard, que l'havia llançat primer, a la banda dreta. L'ànima del Liverpool va fer una centrada molt tancada. La defensa ucraïnesa va estar molt desafortunada, entre dos jugadors que no van tocar la pilota i el porter, Pyatov, que la va deixar passar per sota la mà. Al segon pal, Rooney, tot sol, només la va haver d'empènyer amb el cap al fons de la porteria, el mateix cap on ja no hi havia la calvície d'unes temporades abans gràcies als implants.

Ucraïna va estar a punt d'empatar un quart d'hora després, però ni el col·legiat, l'hongarès Viktor Kassei, ni el seu ajudant, Gabor Erös, no van veure que la pilota impulsada per Devic era salvada per Terry quan ja havia superat la línia. Anglaterra va accedir a quarts com a primera de grup i es va creuar amb Itàlia. El partit va acabar sense gols i es va arribar a una tanda de penals en què Rooney va anotar el seu, però en què el seu equip va perdre. Era el sisè cop que els penals deixaven els anglesos fora d'un gran torneig.

Rooney aguantaria cinc anys a un United ja decadent, al qual Ferguson va deixar el 2013, Enmig, la seva participació en l'Eurocopa del 2016, en què va anotar un gol en uns vuitens de final d'infaust record a França per l'eliminació contra Islàndia. L'any següent tornaria a casa, a l'Everton. Hi va jugar dues temporades, en què va retrobar la llibertat tàctica, i amb 32 anys va emprendre una aventura als Estats Units, on va jugar dos anys al DC United. Rooney va tornar a Anglaterra l'any passat, a les files del Derby County, de Championship. Abans, el 2018 havia disputat el seu últim partit amb la selecció, precisament contra els Estats Units. Va superar Bobby Charlton com a màxim golejador amb l'equip nacional, amb 53 gols. Fa disset anys que va debutar a la Premier però encara no n'ha fet 35. Mitja vida justa sent famós i deixant empremta.

Croàcia, 2- França, 2 (Euro 2004-Primera fase)

199. David Trézéguet (2-2)

Hi ha jugadors que apareixen diverses vegades en aquesta llista ja que han marcat més d'un gol digne de ser destacat. En alguns casos han estat anotacions molt transcendents per a la resolució del torneig i sortiran en un lloc capdavanter, en la recta final d'aquest projecte. El problema és explicar la seva trajectòria si el millor gol ja havia arribat quan en va anotar un altre com el que expliquem avui. Aleshores, cal mencionar el primer de passada però no entrar-hi en profunditat a l'hora de recordar la carrera del davanter franco-argentí David Trézéguet.

Perquè Trézéguet és un dels tres únics jugadors de la història, juntament amb Panenka i Bierhoff, que va completar una acció definitiva per al campionat. Això vol dir que després de la seva anotació a l'Eurocopa del 2000, ja no va passar res més, ni hi va poder haver capacitat de reacció per part de l'altre equip, en aquell cas Itàlia. Va ser un gol d'or en la final, com va aconseguir l'alemany el 1996. El txec, per la seva banda, va transformar el darrer penal del 1976. Però no va ser l'únic gol que Trézéguet va aconseguir en una Eurocopa, en va anotar dos més, un d'ells, quatre anys després.

Trézéguet era un rematador, un golejador nat no exempt de tècnica, però que tenia l'àrea petita com a hàbitat vital. Fill d'un futbolista argentí, Jorge Trézéguet, va néixer a Rouen, a França, perquè el seu pare hi jugava en aquell moment. Després, la família va tornar a Argentina, on es va formar al Platense fins que als 17 anys el va fitxar el Mònaco, aprofitant la seva doble nacionalitat. De fet, hauria pogut jugar amb qualsevol de les dues potents seleccions, però va triar la francesa tres anys després de tornar-hi. A Mònaco havia format un gran tàndem amb Thierry Henry i tots dos van anar seleccionats al mundial sub-20 de Malàisia, en què van quedar eliminats a quarts de final però en què Trézéguet havia anotat cinc gols.

L'any següent hi havia mundial absolut a França i tots dos amics van entrar a la llista d'Aimé Jacquet. Amb 20 anys, Trézéguet hi va anotar un gol, contra Aràbia Saudita, però va marxar amb l'espina de no actuar a la final, compensada pel fet d'haver-s'hi proclamat campió. Des de llavors ja va ser un fix de l'equip nacional. Amb el Mònaco va guanyar dues lligues i havia arribat a semifinals de la Champions del 1998 contra qui seria el seu nou equip, la Juventus.

Els italians el van fitxar l'any 2000, un dels més importants de la seva vida, ja que va guanyar l'Eurocopa amb França amb el seu gol d'or a la pròrroga. Va viure deu anys a Torí, sent jugador de la Vecchia Signora, amb la qual va guanyar dues lligues i a la qual va romandre fidel en el descens del 2006 per tornar-la a l'elit. Mentrestant, es consolidava com un dels canoners europeus més regulars i el normal és que passés dels 20 gols per temporada. Era ràpid, es desmarcava bé i el seu físic, 1,86 metres d'alçada, l'ajudava en el joc aeri. A més, la seva formació a Argentina el convertia en un incordi per a les defenses.

Amb la selecció va actuar al calamitós mundial del 2002, en què França, vigent campiona, va ser eliminada a la primera fase. Dos anys després, amb 26 anys i en el millor moment de la seva vida, era el davanter de referència per a l'Eurocopa del 2004 a Portugal.

El gol

Va debutar actuant els noranta minuts en la victòria agònica contra Anglaterra per 2-1 a Lisboa. El segon partit era contra Croàcia a Leiria i es va complicar molt, ja que tot i que els francesos es van avançar amb un gol a mitges entre Silvestre i el defensa Tudor, els gols de Rapaic i de Prso van capgirar el resultat. Onze minuts més tard, Trézéguet va demostrar la murrieria apresa durant els seus anys d'infància i de joventut a Argentina.

Perquè va ser prou llest com per endevinar una mala passada enrere novament de Tudor, que en aquell moment era company seu d'equip a la Juventus, cap al porter Butina. Aquest va arribar forçat per la pressió del davanter, però es va avançar i va refusar. En aquell moment, però, Trézéguet va aixecar el braç esquerre i la pilota l'hi va rebotar. Les evidents mans no van ser indicades per l'àrbitre danès Kim Milton Nielsen, un habitual de les polèmiques en aquella època, i França va empatar el partit. El resultat li serviria, al final, per ser primera de grup i evitar Portugal en els quarts de final.

Els francesos van derrotar Suïssa en el tercer partit, però van ser sorprenentment vençuts per Grècia en la primera eliminatòria directa. Trézéguet també va jugar el mundial d'Alemanya del 2006 i allà va viure la cara contrària de l'Eurocopa del 2000. Marginat pel tècnic, l'inefable Raymond Domenech, només va actuar en un partit contra Togo, en el descompte d'un altre contra Corea del Sud, de la primera fase, i va entrar a la segona part de la pròrroga de la final. El destí que l'havia fet ser heroi a Rotterdam sis anys abans li guardava la creu de la moneda, ja que la seva errada en la tanda de penals, en enviar la pilota al travesser, va donar el mundial a Itàlia, precisament el mateix rival d'aleshores. Només jugaria cinc partits més amb l'equip francès i no entraria la llista per a l'Eurocopa 2008.

A nivell de clubs, Trézéguet va sorprendre quan, després de deu anys a la Juventus, va fitxar per l'Hèrcules, equip que acabava de pujar de Segona Divisió a Espanya. Els seus dotze gols no van evitar el descens dels alacantins. Era el moment de tornar a Argentina i, com havia succeït amb la Juventus, ho va fer per executar un rescat. River Plate havia baixat a Primera B de manera traumàtica i a ell, amb 35 anys, no li va fer res arremangar-se per ajudar a tornar els milionaris a la màxima divisió. Hi va jugar dos torneigs més i, en acabat, dos més amb Newell's Old Boys abans de retirar-se amb una exòtica aventura de nou partits al Pune City indi. El guerrer golejador ja podia descansar.

França, 1- Anglaterra, 1 (Euro 2012-Primera fase)

200. Samir Nasri (1-1)

La història del futbol està plena de bales perdudes, jugadors als quals es va atorgar el do de jugar meravellosament  però que s'han entestat a no explotar al màxim les seves condicions. Mentalitats infantils i poc madures que els han fet aparèixer més als mitjans per polèmiques i escàndols que no pas per les seves fites esportives, que podien haver estat moltes i molt grans. Un cas paradigmàtic d'aquest tipus de jugador és el francès Samir Nasri.

Nasri va créixer en una família d'origen algerià establerta a Marsella, una ciutat que endureix qualsevol. Els seus pares ja eren nascuts a França, país al qual s'havien traslladat els seus avis, i Nasri va començar aviat a jugar a futbol en diversos clubs de base fins que va enlluernar tothom en un torneig contra equips del Milan i la Juventus i el va reclutar l'acadèmia de l'Olympique de Marsella. El seu joc era de talent, de carrer, d'intuició i de molta vista. Entusiasmava tothom amb la seva qualitat i als disset anys va debutar amb el primer equip del conjunt marsellès, el mateix any en què va quedar campió europeu de la categoria amb la selecció francesa.

En la tercera temporada de ser a l'equip va debutar amb la selecció absoluta, a la qual va ajudar a classificar-se per a l'Eurocopa del 2008. El torneig no va ser gaire positiu per als gals, ell va debutar als 21 anys en un gran torneig però en el partit decisiu contra Itàlia va ser víctima de l'histrionisme del seleccionador, Raymond Domenech. L'havia fet entrar al camp als deu minuts, per lesió de Ribéry, i el va substituir als 26, enutjat per la seva defensa en l'acció del gol de penal de Pirlo. Tot i aquest primer xoc amb un seleccionador, va ser un gran any, ja que el va fitxar l'Arsenal per 16 milions d'euros.

Segurament va ser al club on va rendir millor durant tres temporades, amb deu gols a la lliga en l'última, la 2010-11, tot i que la vida dels futbolistes a Anglaterra, amb molt glamur i també alcohol, el va començar a seduir. A més, no va anar al mundial del 2010 després que, en un ambient de plena guerra civil a la selecció, alguns veterans com William Gallas acusessin els joves de ser massa desvergonyits. França va fracassar a Sud-àfrica i es va acabar l'era Domenech

El 2011 el va fitxar el Manchester City, club en el qual va fer un altre salt de qualitat en un conjunt de Roberto Mancini que va guanyar la lliga de la primavera següent de manera agònica amb dos gols d'Agüero contra el Queen's Park Rangers. En plena eufòria, el nou seleccionador, el sempre diplomàtic Laurent Blanc, el va convocar per a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna.

El gol

França va quedar enquadrada amb un grup en què semblava que el seu màxim rival era Anglaterra, tot i que també havia de jugar contra un dels amfitrions, Ucraïna. Nasri havia estat important en una classificació complicada, en què es va superar Bòsnia i Hercegovina per un sol punt. Només el campió de grup entrava al torneig. Els francesos van debutar a la fase final contra els anglesos, amb molts coneguts de la Premier per a Nasri, a Donetsk. I el petit marsellès hi va ser important.

Anglaterra es va avançar amb un gol del central Lescott a la mitja hora de joc. Nou més tard, va arribar l'empat de Nasri, Va ser en una acció per l'esquerra entre Évra i Malouda. Aquest va voler fer una paret amb Ribéry, però no li va tornar la pilota, sinó que la va cedir enrere, cap a Nasri. El jugador del City no s'ho va pensar i va deixar anar un fort tret que va superar Joe Hart. El partit acabaria en empat.

Nasri va disputar els noranta minuts en la victòria contra Ucraïna, però va ser substituït en la derrota contra Suècia, que no va fer perillar la classificació per als quarts de final, però sí que va suposar que pagués els plats trencats per al partit contra Espanya. Hi va ser suplent i, tot i que Blanc el va fer entrar perdent per 1-0 faltant 25 minuts, no va poder contribuir a empatar i l'equip va rebre un altre gol i va haver de tornar a casa.

Al City, Nasri encara hi va guanyar una Copa de la Lliga, una Supercopa i una altra lliga, dos anys més tard, però ja havia tingut problemes de lesions derivats de les seves dificultats per mantenir-se en forma i el pes a ratlla. Amb la selecció, a més, tenia problemes. Didier Deschamps, el nou seleccionador, no sol tenir gaire estima pels jugadors poc sacrificats com Nasri. Va utilitzar-lo poc en el camí cap al mundial de Brasil i, al final, el va deixar fora de la llista. El tècnic va ser increpat per la parella de Nasri, Anara Atanes, a través de Twitter i allà es va acabar la carrera internacional del jugador. Però no van finalitzar l'intercanvi d'encàrrecs entre tots dos. El 2016, quan Nasri va dir que no volia anar a la selecció perquè hi havia mal ambient, Deschamps li va suggerir que provés sort a la formació femenina. Anys després, el jugador va censurar-lo per apartar Benzema de l'equip i va dir que qualsevol hauria quedat campió del món, el 2018, amb una plantilla com la que hi havia.

Nasri va aguantar al City fins al 2016, moment en què va ser fitxat pel Sevilla. Segons va reconèixer ell temps després, el tècnic de l'equip, Jorge Sampaoli, li va dir en arribar que no calia que es cuidés gaire fora del camp si a dins decidia. I Nasri li va fer cas, sobretot en la primera part de l'equació. Durant l'any, va protagonitzar un altre escàndol. Per Nadal va viatjar als Estats Units, segons ell per sotmetre's a una teràpia física que més tard va resultar ser més aviat sexual, a jutjar per l'aspecte de les infermeres del centre que va fer aparèixer a les xarxes socials. I tot, havent viatjat amb la seva parella, de qui es va separar i tornar a ajuntar diversos cops. Sembla que ara no van plegats, però qui ho sap. Nasri va ser sancionat amb mig any sense jugar.

Esportivament, Nasri va impulsar al Sevilla a quedar eliminat de la Champions en deixar-se expulsar en una eliminatòria contra el Leicester. Com a mínim, va contribuir a la classificació de l'equip per a la prèvia de la següent edició de la màxima competició. La seva aventura al club andalús va durar un sol any i després va jugar vuit partits a l'Antalyaspor, sis amb el West Ham United, amb un rendiment ja força inferior al de la seva anterior etapa a la Premier, i l'any passat va arribar a l'Anderlecht. Al club belga, després d'haver-hi actuat durant vuit estones, li van perdre el contacte durant el temps de confinament i ja no hi va tornar. Als 33 anys, ha declarat que se sent satisfet perquè "volia viure la vida, i ho he fet". Però és una pena que un talent futbolístic com el seu hagi deixat molt per mostrar a causa del seu caràcter.

Dinamarca, 1- Portugal, 1 (Euro 96-Primera fase)

201. Ricardo Sá Pinto (1-1)

El fort temperament, si es controla bé, és una bona qualitat dels futbolistes. "Millor passar-se que quedar-se curt", diuen moltes vegades els entrenadors, que prefereixen elements que assumeixin responsabilitats demostrant que estan implicats en el projecte que d'altres que passin de tot. Però el temperament descontrolat, com en tot, fa molt mal. I un dels futbolistes de les últimes dècades que ha patit més conseqüències negatives derivades d'un mal caràcter ha estat el davanter portuguès Ricardo Sá Pinto.

Tot i que és una de les llegendes de les últimes dècades de l'Sporting de Portugal, equip amb seu a Lisboa, Sá Pinto va néixer a Porto i es va formar als Dragoes fins als 15 anys, el 1987, justament l'any en què la formació absoluta guanyava la primera Copa d'Europa. Però va ser descartat i va haver d'anar al Salgueiros, un club de la mateixa ciutat amb el qual va debutar com a professional. La seva trajectòria en categories inferiors era molt bona. El 1994, amb una formació en què també jugaven molts dels companys amb els quals va compartir convocatòria en l'Eurocopa de dos anys més tard, va ser subcampió europeu sub-21. En aquell equip hi havia Figo, Rui Costa o Joao Pinto, però van caure en la final contra Itàlia a la pròrroga.

Sá Pinto va abandonar aleshores Porto i va ser contractat per l'Sporting, que es convertiria en l'equip de la seva vida. Amb els lleons va guanyar una Copa en la seva primera temporada i es va estrenar amb la selecció absoluta que va aconseguir classificar-se per al campionat europeu d'Anglaterra. Sá Pinto no era un davanter centre nat sinó una mena de mitja punta amb molta arribada a l'àrea i també amb molt caràcter. De fet, en els quatre primers partits amb Portugal va veure quatre targetes grogues. El 1986, amb 23 anys, el seleccionador António Oliveira el va convocar per a l'Eurocopa.

El gol

El debut era a Sheffield contra Dinamarca i Portugal va alinear tots els seus joves per acompanyar Rui Costa, el cervell de l'equip, en fase ofensiva. El duel no va començar gens bé ja que Brian Laudrup va avançar Dinamarca al minut 22 de partit. Abans del descans, Oliveira va introduir al camp el davanter Folha pel centrecampista Océano. L'atac lusità a la represa va ser total i als vuit minuts va arribar l'empat.

Va ser en una gran acció de Figo per la banda esquerra. Va recollir la pilota i va treure una gran centrada amb la seva cama menys hàbil superant l'oposició del lateral Helveg. El vol de l'esfèrica va superar la posició del central Högh, per l'altra banda el lateral Risager no va tancar bé i Sá Pinto es va esmunyir entre tots per rematar amb el cap, a sobre bot i mig en planxa, i superar Schmeichel. Portugal va seguir atacant, però es va trobar el porter danès molt inspirat i encara va tenir sort de no rebre un altre gol de Brian Laudrup.

Aquell va ser l'únic partit sencer que va jugar Sá Pinto en el torneig, ja que en els tres restants, amb dues victòries (Turquia i Croàcia) i la derrota en quarts contra la República Txeca va ser rellevat, en els dos últims al descans. Era la baula més feble de la davantera quan calia canviar alguna cosa.

L'any següent va seguir a l'Sporting, però el març del 1997 va viure un episodi que li va canviar la carrera. Va ser quan va agredir el nou seleccionador, Artur Jorge, per no haver-lo convocat per a un partit de la fase de classificació per al mundial de França. Li va donar dos cops de puny i també va colpejar el seu ajudant, l'exgolejador del Benfica Rui Aguas. Va ser apartat de la selecció, de l'equip i l'Sporting va decidir que l'havia de traspassar. Ho va fer a la Reial Societat.

Va jugar dues temporades a Anoeta, amb molta participació i sis gols en més de seixanta partits en un equip que vagava a mitja classificació, sense objectius quant a títols. Al final de la segona temporada, ja redimit dels seus mals i sense Jorge a la selecció, ara amb Humberto Coelho, va tornar a un gran campionat, l'Eurocopa del 2000. Però ja no era transcendental. Hi va actuar en dos partits de suplent i en un de titular, en la victòria contra Alemanya de final de la primera fase que va servir per donar descans als millors homes de l'equip. En les semifinals, contra França, es va quedar a la banqueta. Només jugaria quatre partits més amb l'absoluta, amb un gol contra Estònia en la classificació per al mundial del 2002, en què ja no participaria.

El 2000 va ser l'any en què va pensar que calia tornar a casa. L'Sporting va rebre el fill pròdig i en la segona temporada va guanyar-hi, per fi, la lliga. Va jugar-hi sis temporades, en què va estar a punt de guanyar una Copa de la UEFA, amb derrota al seu propi estadi contra el CSKA de Moscou, el 2005. Amb 32 anys va ser titular en aquella final i rellevat al minut 72 quan ja es perdia per 1-2. Però no va acabar la carrera a casa, sinó que ho va fer a Bèlgica, amb un últim any en què va ajudar a l'Standard de Lieja a ser tercer a la lliga.

Sá Pinto va passar llavors a l'altra banda, a la de les direccions esportives i banquetes, a ser un d'aquells amb els quals s'havia discutit i fins i tot arribat a les mans. I no va abandonar el seu temperament. El va demostrar el 2010 quan, sent responsable dels despatxos de l'Sporting, que l'havia acollit per tercera vegada, se les va tenir amb el davanter Liedson als vestidors, també a cops de puny. Sá Pinto havia criticat l'actuació del porter Rui Patrício en un partit de Copa contra el Mafra i l'atacant va sortir en defensa del seu company. El dirigent va ser fulminantment acomiadat.

Però aquesta relació d'amor-odi entre els lisboetes i l'exjugador va seguir el 2012, quan va ser contractat per ser entrenador dels juvenils i, posteriorment, del primer equip. Havia iniciat la trajectòria com a tècnic a l'Uniao Leiria. Sá Pinto només va durar vuit mesos a la banqueta blanc-i-verda i va iniciar una trajectòria nòmada a Sèrbia, Grècia, Portugal mateix (al Belenenses), Aràbia, Saudita, Bèlgica (de nou a l'Standard), Polònia i de nou al seu país. El Braga va confiar en ell, però el va acomiadar l'any passat cinc mesos després d'haver-lo fitxat. I és que aquell jovenet temperamental amb els seus entrenadors deu haver descobert, amb els anys, que la feina d'aquests no és tan fàcil com ell pensava.

Turquia, 0- Croàcia, 1 (Euro 2016-Primera fase)

202. Luka Modric (0-1)

Fa només tres dies aquesta llista feia un repàs de la primera part de la trajectòria d'un futbolista encara en actiu, d'un dels millors centrecampistes europeus de la dècada, que va estrenar el seu compte en els grans campionats en l'Eurocopa del 2008. Vuit anys després d'aquella anotació, n'aconseguiria una altre de millor factura, de repercussions semblants, per guanyar un partit inaugural del campionat, i tots dos, curiosament, anotats en diumenge. Entre una fita i l'altra, una gran carrera que encara va millorar en els anys posteriors. Són els millors moments de Luka Modric.

Després de l'Eurocopa del 2008, amb 22 anys, mig Europa volia Modric, però aquest va acabar acceptant l'oferta del Tottenham per participar en una lliga en gran expansió com la Premier. Hi havia qui pensava que el seu físic era massa dèbil per resistir el rigor d'una competició tan dura, però els va fer callar a tots. Només va tenir problemes físics en la seva segona campanya, una fractura de peronè que el va fer estar dos mesos sense jugar, però va ser un prodigi de regularitat en una formació, la de Harry Redknapp, amb la qual només li va faltar guanyar títols. El 2012, per aconseguir-los, va decidir acceptar l'oferta del Reial Madrid, que el va fitxar per 40 milions d'euros.

Aquell estiu havia tornat a jugar una Eurocopa, la de Polònia i Ucraïna, en què Croàcia va quedar fora de competició en la primera fase, en què havia quedat enquadrada en el mateix grup que Espanya. Amb alguns d'aquells rivals hi va coincidir després. Al Madrid li va costar una mica entrar, ja que el seu lloc l'ocupava Özil, però la seva progressió va viure un abans i un després a Old Trafford. Un gol seu des de fora de l'àrea, i un recital de joc, van propiciar la remuntada i la victòria per 1-2. El Madrid no guanyaria res important aquell any, però ell es va consolidar en una titularitat que ja no va deixar.

Modric, que havia convençut Mourinho abans de ser destituït, va fer el mateix amb els següents tècnics que van ocupar la banqueta blanca. El 2014 va ser campió d'Europa amb Ancelotti i va debutar en un mundial, amb eliminació a la primera fase a Brasil. El 2015, les coses no van anar tan bé, però el 2016 va tornar a veure com l'equip conqueria la Lliga de Campions, aquest cop a Milà i amb Zinedine Zidane al comandament, contra l'Atlètic de Madrid. A més, França acollia la tercera Eurocopa en què actuaria.

El gol

Croacia, novament al grup d'Espanya, debutava contra Turquia al Parc dels Prínceps. I com va passar davant d'Àustria vuit anys abans, també el primer diumenge del torneig, un gol seu va decidir, tot i que aquest cop no va ser de penal.

Va ser en una segona acció després d'un córner que Rakitic va penjar a l'àrea. Mandzukic va intentar rematar, però els otomans van rebutjar, particularment Selçuk Inan amb un refús altíssim. Modric, situat a la frontal de l'àrea, la va veure baixar i va empalar una volea amb la cama dreta que va botar davant del porter Volkan Babacan i va entrar a la porteria. Ja no hi hauria més anotacions.

Croàcia va ser primera de grup desrprés d'empatar amb la República Txeca i de remuntar contra Espanya per vèncer 1-2. Modric no va jugar contra els espanyols per una distensió en un abductor que s'havia fet davant dels txecs, però va estar a punt per als vuitens de final. Aquella va ser una gran decepció, ja que Croàcia va dominar Portugal però va ser eliminada per un gol de Quaresma a la pròrroga.

Malgrat això, la carrera de Modric es preparava per viure els millors moments. A part de Supercopes i mundials de clubs, va guanyar la lliga l'any següent amb el Madrid i ho va rematar amb la seva tercera Champions, aquest cop contra la Juventus. Però res comparat amb el 2018. Va tornar a ser campió d'Europa vestit de blanc, contra el Liverpool, i afrontava un mundial al qual Croàcia arribava en plena maduresa.

L'equip balcànic va combinar trams de partit meravellosos, com la victòria contra Argentina, amb l'agonia de superar dues eliminatòries per penals i les semifinals a la pròrroga. Modric va comandar l'equip, però no va poder fer res per evitar perdre la final contra França. Tot i això, va ser triat el millor jugador del mundial.

Després d'un 2019 de baixada clara de rendiment, i d'un 2020 marcat per la pandèmia, en què ha tornat a guanyar la lliga, Modric pot arribar en condicions a l'Eurocopa del 2021 i, malgrat que cal tenir en compte que ja ho farà amb 35 anys, no es pot menystenir mai el seu joc i la seva qualitat, forjada enmig d'una guerra en un aparcament d'un hotel de Zadar.

Portugal, 1- Turquia, 0 (Euro 96-Primera fase)

203. Fernando Couto  (1-0)

Les seleccions portugueses de les últimes dècades han destacat per disposar d'un gran talent en zones ofensives, jugadors que fins i tot han aconseguit Pilotes d'Or i han estat referències a tot Europa. Però el país també ha donat grans defenses. Els últims, segurament són més sofisticats i tenen més capacitat de treure la pilota jugada, però també n'hi ha hagut força de contundents. Un dels més icònics va ser el central Fernando Couto.

El seu aspecte era intimidador, alt, fort i amb una llarguíssima melena, provocava que els atacants s'ho pensessin dos cops a l'hora d'encarar-lo. Va formar durant força temps una bona parella de centrals a la selecció amb un altre defensa tallat per un patró semblant com Jorge Costa, tots dos provinents del planter del Porto, encara que hi van coincidir poc temps perquè Couto, dos anys més gran, va sortir abans del país.

Va ser campió del món sub-20 amb Portugal a Aràbia Saudita, el 1989, després de jugar una gran semifinal contra Brasil, tot i que no va ser present a la final contra Nigèria. Havia debutat un any abans, amb divuit, amb el primer equip del Porto, al qual va tornar després de dues cessions a categories menors, al Famalicao i a l'Académica Coïmbra. El 1990 es va establir al centre de la defensa dels Dragoes, amb els quals va guanyar dues lligues i dues Copes. Va adquirir experiència a la nova Lliga de Campions i el 1994 va ser eliminat pel Barça en el partit únic de semifinals, el cop que va estar més a prop de la final.

Aquell any va sortir en direcció al faraònic projecte del Parma de principi dels noranta. El futbol italià encara tallava el bacallà i hi va jugar dues temporades. La primera va ser molt bona, amb quatre gols marcats i un títol de Copa de la UEFA amb ell de titular en una final a doble partit contra la Juventus. En el segon ja no va ser tan protagonista, hi va disputar molts menys partits. Però sí que va ser important en la classificació del país per a l'Eurocopa del 1996, la primera en dotze anys per al torneig i en deu per a un gran campionat. Amb 26 anys, li arribava en el millor moment.

El gol

Couto era titular indiscutible en la selecció entrenada per António Oliveira. No hi compartia centre de la defensa amb Jorge Costa, sinó amb Hélder Cristovao, que aquell estiu fitxaria pel Deportivo de la Corunya. En el debut, empat a un gol contra Dinamarca. El segon partit era contra Turquia a Nottingham. Una victòria aclaria molt l'accés als quarts de final. I Couto va ser decisiu.

Com en totes les accions a pilota parada, es va incorporar a rematar un córner. Aquest es va llançar en curt. Rui Costa la va passar a Paulo Sousa, campió d'Europa poques setmanes abans amb la Juventus, qui va penjar l'esfèrica a l'área, Aquesta va ser rebutjada per un defensor turc cap al centre i Fernando Couto va estar molt ràpid en rematar de volea amb la cama esquerra, amb la qual no era tan hàbil. Potser per això el xut no va sortir recte, sinó que es va anar obrint i va fer inútil l'estirada de Rüstü. El gol va ser l'únic del partit i el va celebrar amb una tombarella sense mans que ja feia temps era habitual en els festeigs de les seves poques anotacions.

Couto va ser indiscutible en els altres dos partits, una clara victòria contra Croàcia per 3-0 que atorgava el primer lloc del grup i la decepció de la derrota contra la República Txeca en quarts de final per culpa d'un gol de Poborský. Però l'estiu no s'acabava per al portuguès, ja que setmanes després del torneig va rebre la notícia que l'havia fitxat el FC Barcelona.

Al Camp Nou va jugar un primer any força correcte a les ordres d'un entrenador que va confiar en ell com Bobby Robson. En l'equip liderat per Ronaldo va guanyar la Supercopa d'Espanya, la Recopa i la Copa del Rei. En el segon any, amb Louis van Gaal a la banqueta, les coses ja no van anar tan bé i va haver de deixar el club per fitxar per la Lazio.

I a Roma hi va viure un llarg trajecte de sis anys en què no va ser sempre titular, però sí molt important en l'època més exitosa del club, amb el qual va guanyar una lliga, una Copa, una Recopa, una Supercopa italiana i una d'europea. El seu joc s'adaptava a les característiques d'un futbol defensiu de l'època, com el transalpí, i s'hi va trobar com peix a l'aigua fins als 36 anys. Durant aquestes temporades, a més, va acumular dues participacions més en Eurocopes, la del 2000, en què va ser molt protagonista però en què va quedar fora de la final per un gol d'or de Zidane a la pròrroga, i en la de casa, la del 2004, en què es va acomiadar de l'equip nacional amb 35 anys. Hi va jugar tres estones i només la sorpresa grega el va privar d'un títol. També va ser present al mundial del 2002, un fracàs a Japó i Corea.

El 2005 encara va tenir força per tornar al Parma i jugar-hi tres temporades. Havia perdut rapidesa, però no col·locació ni capacitat per desplaçar la pilota en llarg, una virtut que potser se li va valorar poc. Couto es va retirar del futbol a punt de fer 39 anys i va iniciar una etapa de director esportiu del Braga, al qual també va ser tècnic assistent. Una llarga i profitosa carrera per a un defensa dels d'abans, amb una imatge pròpia que va quedar per sempre a la retina dels aficionats.

Turquia, 0- Croàcia, 1 (Euro 96-Primera fase)

204. Goran Vlaovic (0-1)

Ser el primer del teu país que ha aconseguit una fita important et fa passar a la història. Ni que llavors ja no facis res més, el teu nom ja entra als llibres de personalitats importants. Això no va passar amb el protagonista d'aquesta acció, que va completar una carrera decent al futbol continental, tot i que segurament podria haver estat millor, però va ser una acció puntual, una anotació de crac, el que el farà ser recordat. Va ser el davanter croat Goran Vlaovic.

Vlaovic va néixer molt a prop de la frontera actual entre Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, a l'interior del seu país. La proximitat amb Osijek, fronterera amb Sèrbia, va provocar que comencés a jugar a futbol en aquest equip i el 1991, quan estava a punt de començar el conflicte bèl·lic als Balcans, va fitxar pel Dinamo de Zagreb, que llavors es deia Croatia. Abans, en categories de base, no havia actuat mai amb cap selecció iugoslava, amb la qual cosa la primera camiseta nacional que es va posar va ser la del tauler d'escacs en tres amistosos contra Austràlia als antípodes. Era el 1992 i va entrar a la història per actuar en aquests primers enfrontaments d'una nova era.

El davanter va decidir aleshores fer un salt a la lliga italiana. El va contractar un conjunt modest, el Pàdua, amb el qual va aconseguir la permanència el primer any i va baixar el segon, tot i que ell hi va anotar tretze gols. En la fase de classificació per a la primera Eurocopa de la història del país, la del 1996, Croàcia va quedar primera de grup, empatada amb Itàlia, i va entrar al torneig amb facilitat. Vlaovic només hi va jugar un partit, però el seu bon final de temporada i, sobretot, la intervenció en dos amistosos en què va marcar tres gols contra Corea del Sud i un davant d'Israel van provocar que el tècnic, Miroslav Blazevic, l'inclogués en la llista per al torneig.

El gol

Amb un equip que tenia una davantera formada per Boksic i Suker, era complicat entrar-hi. Vlaovic va esperar el seu torn a la banqueta en el primer partit de Croàcia en un gran torneig, davant de Turquia a Nottingham. El duel va ser molt tancat i igualat i fins i tot semblava que es decantava de la banda otomana. L'encara jugador del Pàdua va entrar al minut 73 i tretze després va entrar a la història.

I ho va fer amb un golàs a al'abast de molt pocs. En un córner favorable a Turquia, quatre minuts abans del final del partit, Asanovic va recollir un rebot a la frontal de la seva pròpia àrea, va sortir cap a una banda pressionat per rivals i va deixar anar una gran passada cap a Vlaovic, que va arrencar al contraatac des del seu camp. Es va avançar a l'acció embogida del defensa Rahim Zafer i, en una cavalcada plena de potència, en un camp pesant per la pluja, va superar en la cursa Alpay Özalan, va driblar el porter Rüstü, i encara va tenir força per allotjar la pilota al fons de la porteria. El primer gol de la història de Croàcia en un torneig oficial servia per donar tres punts.

Ja ningú no va treure la titularitat a Vlaovic en tot el torneig, tot i que ja no va tornar a marcar ni en el triomf davant de Dinamarca per 3-0, ni en les derrotes contra Portugal, 0-3, ni en els quarts de final contra Alemanya, 2-1. La seva bona Eurocopa, però, no va passar desapercebuda i el va contractar el València. La seva trajectòria a la capital del Túria va tenir dues parts, després d'un inici esperançador, la seva presència en l'equip de Claudio Ranieri va ser constant durant les tres primeres temporades que es van coronar amb la Copa del Rei del 1999, amb ell de titular. Tot i això, no va superar mai els deu gols per exercici i amb l'arribada d'Héctor Cúper a la banqueta, la temporada 1999-2000, les seves aparicions, amb quatre partits en tot l'any, van ser residuals.

Per això va haver de canviar d'aires i va trobar una nova casa a Atenes. Al Panathinaikos s'hi va estar quatre temporades que també van anar de més a menys, tot i que s'hi va proclamar campió de lliga i de Copa l'últim any, el 2004. La seva millor temporada a Grècia havia estat la 2001-02, en què va ajudar l'equip a arribar a quarts de final d'una Champions que aleshores tenia dues fases de grups.

Amb la selecció va viure el seu millor moment quan estava gaudint de més minuts al València en una altra fita important per al país, el tercer lloc en el mundial de França, el 1998. Hi va actuar en els set partits amb menció especial per al duel de quarts de final, la revenja de l'Eurocopa del 1996, contra Alemanya. Croàcia va guanyar aquest cop per 0-3 i ell hi va aconseguir el seu únic gol en una Copa del Món, el segon del partit. Una de les seves decepcions va ser no tenir cap minut en el mundial del 2002, el de Corea i Japó, tot i haver entrat a la llista del tècnic Mirko Jozic. Només jugaria un partit internacional més, un amistós, aquell agost, contra Gal·les.

Vlaovic es va retirar jove, als 32 anys, i va iniciar una carrera de comentarista, sobretot dels partits de la selecció, a la televisió del seu país. I és que ell i la seva esposa, l'excantant i escriptora Milana Kovacek, formen una de les parelles més conegudes de Croàcia.

Àustria, 0- Croàcia, 1 (Euro 2008-Primera fase)

205. Luka Modric (0-1)

Entre avui i diumenge gaudirem en aquesta llista de dos gols d'un dels centrecampistes més complets del futbol europeu de l'última dècada. Fins a la seva primera Eurocopa, era un gairebé total desconegut al continent, membre d'una selecció que entrava i sortia dels grans campionats, tot i que ja es parlava d'ell com una possible futura figura i líder del seu equip nacional. Entre aquest gol i el proper, es va convertir en una estrella, va guanyar tres Lligues de Campions, a les quals després n'afegiria una altra, i el 2018 fins i tot va ser Pilota d'Or. És el croat Luka Modric.

Toca, per tant, parlar de la primera part d'aquesta història. El primer que sobtava en veure imatges de Luka Modric era al seva semblança física amb Johan Cruyff, més de cara que no pas de cos. Modric, més baix que el genial neerlandès, no és un futbolista tan ofensiu, de tants canvis de ritme en els últims metres, ni de tanta arribada a l'àrea, però també és un element diferencial. Destaca per la seva tècnica, el control de l'espai i el temps, una important capacitat de sacrifici quan toca defensar, una fantàstica visió de joc i un demolidor xut des de fora de l'àrea.

Nascut el 1988, la seva família va ser una de les víctimes de la guerra de Croàcia. Li van posar Luka pel seu avi, al qual havia ajudat a cuidar cabres fins als cinc anys, i que va ser executat per les milícies sèrbies en el conflicte bèl·lic. El seu pare també va haver de combatre i el petit Modric va haver de viure com a refugiat en un hotel durant set anys. En aquell temps, el futbol li servia per oblidar les bombes que queien a damunt de la ciutat. Havien de jugar a l'aparcament de l'hotel i els pares dels nens que hi residien intentaven que tot el que els envoltava no afectés els infants.

Enmig de tota aquesta situació, i gràcies a l'ajut d'un oncle, amb només quatre anys va ser inscrit a una acadèmia de futbol de Zadar. Ell tenia el seu compatriota Zvonimir Boban, llavors al Milan, com a gran referent. A poc a poc va anar creixent, però no suficient per a alguns tècnics del país, que també s'anava pacificant molt lentament. Va ser descartat per l'Hajduk Split, l'equip més gran de Dalmàcia, per ser massa baix i quan tenia setze anys el cap de l'acadèmia va recomanar als seus pares que acceptés una oferta del Dinamo de Zagreb, amb la qual cosa es va haver de traslladar a la capital.

Modric va ser cedit primer a l'Zrinjski Mostar, de la lliga bòsnia, i a l'Inter Zapresic croat, on es va foguejar i endurir, abans de tornar al primer equip del Dinamo. A l'equip de la capital, gairebé únic dominador al país, hi va aconseguir tres lligues i el seu nom va començar a sonar. L'any 2006 va ser especial. Va debutar amb la selecció absoluta en un amistós contra Argentina, guanyat per 3-2, i va anar al seu primer mundial amb divuit anys. Al torneig alemany va acumular 28 minuts d'experiència contra Japó i Austràlia. Dos anys després, amb vint anys, ja era el líder de l'equip, al qual havia conduït a l'Eurocopa de Suïssa i Àustria deixant a la cuneta Anglaterra. Equips importants d'Europa ja se'l rifaven.

El gol

L'Eurocopa, per tant, seria un gran aparador per a aquell talent i es començaria a veure en el partit contra un dels amfitrions, Àustria, a l'Ernst Happel Stadion de Viena. En només quatre minuts, va demostrar el seu caràcter.

Va ser en una acció seva per la banda esquerra després de pressionar i robar una pilota al defensa Stranzl. Va combinar amb Ivica Olic i aquest, quan intentava penetrar, va ser obstaculitzat per Aufhauser. A l'equip hi havia jugadors veterans com el propi Olic, Petric o els germans Kovac, però Modric va assumir la responsabilitat de fer el llançament i va superar pel centre el porter Macho. Croàcia acabaria guanyant aquell partit amb aquest solitari gol.

El centrecampista també va jugar tot l'enfrontament contra Alemanya, amb victòria per 2-1 que assegurava el pas als quarts de final. Va descansar en el tercer enfrontament, en què els suplents van derrotar Polònia i va reaparèixer en els quarts de final. Va tornar a ser a Viena i semblava que els croats eren a punt d'entrar a les semifinals amb un gol en el tram final de la pròrroga de Klasnic, però l'empat de Semih Sentürk quan ningú s'ho esperava va conduir a uns penals en què Modric ja no va estar tan encertat com en el duel del debut i va enviar a fora el primer penal de la seva selecció.

Després d'ell van fallar Rakitic i Petric i Croàcia va quedar fora del torneig. Va ser una llàstima i una decepció, però Modric ja no tornaria el Dinamo. Aquell estiu el va fitxar el Tottenham, debutaria a la Premier League i començaria la seva gran dècada.

Albània, 0- Suïssa, 1 (Euro 2016-Primera fase)

206. Fabian Schär (0-1)

És complicat d'entendre que un partit entre dues seleccions de països separats per 1.200 quilòmetres de distància gairebé es pugui considerar un derbi. En aquest cas, amistós. I encara més si es tracta de dos països tan diferents des de tots els punts de vista com Albània i Suïssa. Però la gran quantitat de famílies kosovars d'origen albanès que van establir-se al país helvètic durant les guerres dels Balcans provoquen que el combinat centreeuropeu disposi de molts descendents d'aquells emigrants. Així d'especial va ser el duel que va enfrontar els dos països el 2016 a Lens i que va decidir el gol d'un defensa que no prové d'aquells moviments de població, el central Fabian Schär.

Fabian Lukas Schär és nascut a Wil, a la zona germanoparlant del país, prop de la frontera amb Alemanya. Va debutar a la màxima divisió amb l'equip de la seva ciutat i, després de dues bones temporades, amb 21 anys va ser contractat per un Basilea que ja treia el cap en el panorama europeu. Es tracta d'un defensa fort físicament però que destaca més ofensivament que defensiva, sobretot a l'hora de treure la pilota jugada o en les accions en atac a pilota parada. En les tres temporades que va ser al conjunt de la triple frontera entre Suïssa. Alemanya i França va guanyar les respectives lligues i una Copa i es va consolidar a la selecció.

Schär va ser olímpic a Londres, el 2012, però l'equip no va passar de la primera fase. El mateix any, el 2012, va debutar amb la selecció absoluta i, dos després, va ser titular en dos partits del mundial de Brasil, amb un conjunt que anava creixent des del fracàs en l'Eurocopa que havia organitzat el 2008 i després de no haver entrat en la de quatre anys després. Els jugadors de famílies originàries d'Albània i Kosovo havien anat passant fases i ara ja ocupaven posicions importants en la selecció gran.

El 2015 va ser un any important per a Schär. Va sortir a l'estranger, fitxat pel Hoffenheim, amb el qual es va salvar miraculosament del descens a Segona. Tot i el mal tràngol, el seu rendiment va ser prou bo per ser convocat per a l'Eurocopa de França del juny següent.

El gol

Suïssa havia quedat enquadrada en un grup amb la veïna França, amb Romania i amb Albània. Molts dels seus jugadors, un total de set de la convocatòria, provenien de famílies immigrants dels Balcans, i alguns d'Albània i Kosovo. Per aquest motiu, la germanor es va poder apreciar a les graderies i durant tot el partit. Però aquest va caure de la banda suïssa i ho va fer després d'un error terrible del porter rival.

Perquè Etrit Berisha, un dels ídols de la primera classificació albanesa per a un gran campionat, era un dels elements més fiables del combinat de Giovanni de Biasi. Tenia l'experiència de tres anys a la Lazio i tothom hi confiava, però al minut 5 de partit va calcular malament el servei de córner d'un dels suïssos d'origen kosovar, Xherdan Shaqiri. La pilota va sobrevolar el cor de l'àrea i Schär, molt bo en aquestes accions, va avançar-se a l'embogida sortida de Berisha i va anotar l'únic gol del partit.

La trajectòria suïssa en la resta del torneig no va ser excessivament brillant, amb dos empats més, contra Romania i França, que li van permetre superar la primera fase, i amb una altra igualada contra Polònia en els vuitens que va conduir a la tanda de penals. Schär va anotar el seu, el quart de la llista, però l'error anterior de Granit Xhaka, un altre "albanès", va allunyar l'equip de l'accés a quarts.

Schär va jugar molt poc la temporada següent amb un Hoffenheim tan millorat que es va classificar per a la prèvia de la Champions. Per això, el 2017 va acceptar una sortida cap al Deportivo de la Corunya. Coneixeria la lliga espanyola, però tot i jugar-hi molt i marcar dos gols, no va poder evitar el descens dels gallecs. Tot i el desencís, va actuar en els tres partits de la primera fase de Suïssa al mundial de Rússia. Però dues targetes grogues no li van permetre actuar en els vuitens en què els helvètics van caure davant de Suècia.

Amb 27 anys, i en plena maduresa, Fabian Schär sembla haver trobat el seu lloc a Anglaterra. El Newcastle el va contractar i sembla que, de moment, ha aconseguit fer destacar les seves qualitats. Hi ha actuat força i hi ha marcat sis gols en dues temporades. Afronta un curs vital per consolidar-se a un dels equips que es preveu que poden créixer més a la Premier i per entrar a la llista per a la fase final de l'Eurocopa 2021. Aleshores, cinc anys després, intentarà rememorar el seu gol als "germans" d'Albània.

Espanya, 1- Itàlia, 1 (Euro 2012-Primera fase)

207. Cesc Fàbregas (1-1)

El futbol espanyol ha estat històricament importador. Fins fa uns quants anys, ben bé fins a la segona dècada del segle XXI, eren pocs els jugadors que provaven aventures a l'estranger i encara menys els que hi triomfaven. En canvi, avui en dia és habitual veure una gran quantitat de legionaris en qualsevol convocatòria de la pròpia selecció o en qualsevol lliga del món. Un dels pioners i que, a més, va triomfar a fora abans de fer-ho al seu país, va ser el centrecampista Cesc Fàbregas.

El jugador d'Arenys de Mar es va formar al planter del FC Barcelona però no es pot considerar que segueixi els mateixos paràmetres que d'altres futbolistes que hi van ser abans d'arribar a professionals. De la mateixa generació que Piqué o Messi, nascuts l'any 1987, es tractava d'una de les promeses dels equips de base blaugrana quan va decidir fer un tomb a la seva vida i acceptar l'oferta de l'Arsenal per anar a Anglaterra amb setze anys, just després de ser una de les estrelles en un mundial sub-17, el de Finlàndia del 2003, en què Espanya va ser subcampiona, en perdre la final contra Brasil.

Arsène Wenger el va reclutar per al seu projecte i, encara en edat de formació, va començar a adaptar particularitats del futbol britànic al seu joc que l'han acompanyat durant la seva trajectòria, principalment la verticalitat i l'arribada a l'àrea. Va debutar amb setze anys en alguns partits de la Copa de la Lliga de la temporada 2003-04 i en la següent va fer el mateix en la lliga i en la Champions. Al segon any, ja establert en la titularitat, i amb només 19, va ser titular en la final de Saint-Denis que l'Arsenal va perdre contra el "seu" Barça.

La seva trajectòria era meteòrica. Aquell mateix 2006 va ser convocat per al mundial d'Alemanya i hi va disputar els quatre partits. Dos anys més tard, formaria part de la selecció espanyola campiona d'Europa, justament contra els alemanys, a Viena. Va transformar un penal decisiu en la tanda de quarts de final contra Itàlia i va jugar de titular la final per la lesió de Villa. Paral·lelament, amb la marxa de Thierry Henry del club, justament a Barcelona, el mateix any, es va convertir en el capità més jove de la història dels gunners, amb els quals, en vuit anys, només va guanyar una Copa i una Copa de la Lliga.

Cada estiu va començar a sonar el seu nom per tornar a casa i el seu possible fitxatge es tornava un serial. Semblava fet després de guanyar el mundial de Sud-àfrica, el 2010, i fins i tot se li van fer bromes en les celebracions, però es va haver d'esperar fins al 2011 per tornar un Barça que havia estat campió d'Europa dos cops en tres anys. En la seva primera temporada al Camp Nou, l'última de Guardiola com a entrenador, va guanyar Supercopa, mundialet de clubs i Copa del Rei amb fases brillants acompanyades d'altres en què semblava que no se li trobava el lloc correcte al camp. En aquest context va arribar l'Eurocopa del 2012.

El gol

I Espanya la va afrontar amb la intenció de repetir títol. El debut, a Gdansk, era contra Itàlia i el seleccionador, Vicente del Bosque, davant de la baixa de Villa per lesió i de la forma dubtosa de Torres va plantejar el partit de la mateixa manera que havia fet Guardiola en la final del mundial de clubs contra el Santos, sense davanter fix. Cesc era el fals nou. El partit, però, es va encallar i Itàlia es va avançar amb un gol de Di Natale al quart d'hora de la represa. Només quatre minuts més tard, el davanter mentider dels espanyols va aparèixer.

Va ser en una típica internada d'Iniesta per l'esquerra. Va combinar amb el canari David Silva i aquest va fer ús de les seves grans tècnica i imaginació per fer una passada descomunal amb l'exterior del peu esquerre cap a dins de l'àrea. Cesc va ocupar l'espai del nou superant la cobertura insuficient de Giaccherini i va batre Buffon. El resultat ja no es mouria.

Espanya acabaria revalidant el títol, amb victòries contra Irlanda, amb un gol seu, i Croàcia en la primera fase, davant de França en els quarts, en unes semifinals lluitadíssimes davant de Portugal, resoltes per penals i en què, com havia passat a Viena quatre anys abans, el llançament final de Cesc va ser decisiu, i amb un partit contra els italians en la final molt diferent al de la primera fase i que va acabar amb un rotund 4-0 per als conservadors del torneig.

Cesc, que disputaria amb Espanya tres tornejos més, la Copa Confederacions de l'any següent, amb subcampionat a Brasil, el mundial del mateix país, amb eliminació a la primera fase, i l'Eurocopa del 2016 a França, amb revenja italiana en els vuitens de final, no va acabar de triomfar al Barça. Aquell 2012 només tenia 25 anys i semblava que tota una gran trajectòria per davant per agafar el relleu dels Xavi i Iniesta, però va deixar el club el 2014, després d'haver guanyat la lliga del 13 i d'haver perdut l'última en el darrer partit, deixant la sensació que sempre havia estat un cos estrany en la maquinària blaugrana, tot i uns bons registres de 28 gols en 96 partits. Al Camp Nou, mai no va exercir el lideratge que sí que tenia a l'Emirates.

Per això va decidir tornar a la ciutat que l'havia vist triomfar, Londres, però ara amb el Chelsea, on va tenir-hi un primer any espectacular amb José Mourinho i hi va guanyar la Premier. Repetiria lliga dos anys després amb Antonio Conte a la banqueta, i també va endur-se una Copa de la Lliga i una Copa. En el mercat d'hivern del 2019, veient que no comptava per a Maurizio Sarri, va abandonar la competició anglesa i va anar a Mònaco, on encara continua. Cesc ha estat, segurament, un centrecampista de difícil catalogació entre l'organització dels seus equips i l'arribada a l'àrea, però amb una trajectòria que, quan es retiri i malgrat alguns detractors per un joc que en el tram final de la seva carrera ha pecat de certa indolència, caldrà qualificar de magnífica.

República Txeca, 2- Itàlia, 1 (Euro 96-Primera fase)

208- Pavel Nedved (1-0)

Els grans tornejos de seleccions serveixen a alguns futbolistes, sobretot els procedents de les lligues menys conegudes, per fer un salt en la seva carrera. Un seguit de bons partits en el moment adequat poden catapultar un jugador que segurament no hauria sortit del seu àmbit domèstic a entrar en el focus de les grans lligues europees. Actualment, això no passa tant, ja que les direccions esportives acumulen molta informació, però fa un quart de segle, encara era habitual. És el que li va passar, per la seva actuació a l'Eurocopa del 1996, al Pilota d'Or europeu del 2003, el txec Pavel Nedved.

Els txecs van viure un idil·li amb les primeres Eurocopes que van disputar com a estat separat d'Eslovàquia. Semblava que es volguessin treure del damunt l'estigma que el títol aconseguit com a Txecoslovàquia el 1976 hagués estat amb majoria d'elements provinents del país ara veí. El 1996 va ser el primer que van poder afrontar i van arribar fins a la mateixa final, amb una sèrie de futbolistes que llavors no coneixia gaire gent. Això que Nedved ja tenia gairebé 24 anys i en feia quatre que jugava a l'Sparta de Praga, procedent del Dukla, l'equip de l'exèrcit, on havia fet el servei militar, i abans de l'Skoda Plzen, conjunt de l'oest del país. De fet, Nedved havia nascut a Cheb, a tocar de la frontera alemanya.

Era un centrecampista amb un dinamisme colossal, amb capacitat de conduir la pilota, de combinar i també d'arribar a l'àrea, com havien demostrat els catorze gols en 27 partits a la lliga del seu país d'aquell any. A més, no parava mai de córrer i és d'aquells que contagia els companys, que llavors fan el mateix per mimesi. Havia debutat amb l'equip nacional dos anys abans. De fet, havia actuat en les categories inferiors amb Txecoslovàquia fins i tot quan el país ja no existia, en l'europeu del 1994. Va intervenir en quatre partits en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 96, en què els txecs van sorprendre quedant per un punt davant dels Països Baixos i de Noruega, que va ser eliminada, i va afrontar com a titular el debut al torneig.

El gol

Aquest no va ser gaire afortunat, ja que en pocs minuts Alemanya, el seu adversari, ja havia aconseguit dos gols amb els quals acabaria el partit, a Manchester. La República Txeca havia caigut en un grup molt complicat i es trobava Itàlia, que havia vençut Rússia en la seva estrena, en el segon enfrontament, a Anfield, a Liverpool. Nedved només va trigar quatre minuts a mostrar el seu nom al món.

El partit havia tot just començat quan Poborský va introduir una pilota a l'àrea sense que ningú s'ho esperés. La defensa transalpina d'Arrigo Sacchi, com solia fer, sortia en bloc per deixar gent en fora de joc però s'hi va quedar atrapat el defensa Apolloni. Nedved li va guanyar l'esquena, va parar la pilota amb el pit i amb l'exterior del peu dret va superar la sortida de Peruzzi. Els txecs acabarien guanyant el partit per 2-1 després de l'empat de Chiesa i del gol decisiu de Radek Bejbl, tots a la primera part. Va ser l'inici del gran torneig de l'equip, que empataria a l'últim minut agònicament contra Rússia amb un gol de Smicer, eliminaria Portugal amb una rematada de Poborský i es classificaria per a la final després de vèncer França per penals en semifinals, una tanda en què Nedved va anotar el seu llançament. Lamentablement, en el partit pel títol, tot i que l'equip es va avançar amb un penal transformat per Berger, va acabar claudicant per dues rematades de l'alemany Bierhoff.

Però a Nedved li va canviar la vida. L'Sparta es va inventar un traspàs al Kosice eslovac, conjunt amb el qual compartia propietari, com a argúcia legal per no pagar drets de formació a l'Skoda Plzen en el moment en que el jugador va ser fitxat per la Lazio per poc més d'un milió d'euros. Va jugar a l'equip romà en els millors anys de la història del club, amb un títol de lliga, el 2000, dues Copes, una Recopa, amb gol seu a la final contra el Mallorca, i una Supercopa europea entre d'altres fites. La seva entrega entusiasmava al públic de l'Olímpic.

Amb la selecció va ser tercer a la Copa Confederacions del 1997 i va participar en l'Eurocopa del 2000, però sense gaire fortuna. El 2001, a prop de fer 29 anys, va augmentar encara més de nivell i va fitxar per la Juventus. Semblava que no podria millorar, però la seva capacitat de sacrifici va convertir aquell ídol de la Lazio en una llegenda a Torí. Hi va guanyar dues lligues i dues Supercopes. El 2004, amb l'equip nacional, es va apropar molt a guanyar l'Eurocopa, però Txèquia va ser eliminat per Grècia a les semifinals de manera sorprenent. Fins i tot llavors va semblar que ho havia tingut més a prop que el 1996.

L'any anterior, el 1993, havia estat escollit millor jugador europeu, Pilota d'Or, per la revista France Football. Hauria pogut ser un any complet si la Juventus no hagués perdut una altra de les moltes finals europees que ha deixat escapar, per penals contra el Milan a Manchester, al mateix escenari en què Nedved havia debutat en un gran torneig internacional. I encara va ser més llegenda per a la Vecchia Signora quan el 2006, amb 33 anys, va decidir quedar-s'hi i jugar a la Serie B, a la qual l'entitat havia estat descendida a causa de l'anomenat Moggigate després del mundial del 2006, l'únic que va disputar. Per totes aquestes raons, Nedved, que es va retirar a l'equip el 2009, amb 36 anys, és ara ambaixador de l'equip juventí a tots els esdeveniments. Una carrera immensa que potser hauria pres un altre camí de no haver arribat aquell gol a Anfield contra Itàlia, el país que després li va donar tantes coses.