Dinamarca, 1- Portugal, 1 (Euro 96-Primera fase)

201. Ricardo Sá Pinto (1-1)

El fort temperament, si es controla bé, és una bona qualitat dels futbolistes. "Millor passar-se que quedar-se curt", diuen moltes vegades els entrenadors, que prefereixen elements que assumeixin responsabilitats demostrant que estan implicats en el projecte que d'altres que passin de tot. Però el temperament descontrolat, com en tot, fa molt mal. I un dels futbolistes de les últimes dècades que ha patit més conseqüències negatives derivades d'un mal caràcter ha estat el davanter portuguès Ricardo Sá Pinto.

Tot i que és una de les llegendes de les últimes dècades de l'Sporting de Portugal, equip amb seu a Lisboa, Sá Pinto va néixer a Porto i es va formar als Dragoes fins als 15 anys, el 1987, justament l'any en què la formació absoluta guanyava la primera Copa d'Europa. Però va ser descartat i va haver d'anar al Salgueiros, un club de la mateixa ciutat amb el qual va debutar com a professional. La seva trajectòria en categories inferiors era molt bona. El 1994, amb una formació en què també jugaven molts dels companys amb els quals va compartir convocatòria en l'Eurocopa de dos anys més tard, va ser subcampió europeu sub-21. En aquell equip hi havia Figo, Rui Costa o Joao Pinto, però van caure en la final contra Itàlia a la pròrroga.

Sá Pinto va abandonar aleshores Porto i va ser contractat per l'Sporting, que es convertiria en l'equip de la seva vida. Amb els lleons va guanyar una Copa en la seva primera temporada i es va estrenar amb la selecció absoluta que va aconseguir classificar-se per al campionat europeu d'Anglaterra. Sá Pinto no era un davanter centre nat sinó una mena de mitja punta amb molta arribada a l'àrea i també amb molt caràcter. De fet, en els quatre primers partits amb Portugal va veure quatre targetes grogues. El 1986, amb 23 anys, el seleccionador António Oliveira el va convocar per a l'Eurocopa.

El gol

El debut era a Sheffield contra Dinamarca i Portugal va alinear tots els seus joves per acompanyar Rui Costa, el cervell de l'equip, en fase ofensiva. El duel no va començar gens bé ja que Brian Laudrup va avançar Dinamarca al minut 22 de partit. Abans del descans, Oliveira va introduir al camp el davanter Folha pel centrecampista Océano. L'atac lusità a la represa va ser total i als vuit minuts va arribar l'empat.

Va ser en una gran acció de Figo per la banda esquerra. Va recollir la pilota i va treure una gran centrada amb la seva cama menys hàbil superant l'oposició del lateral Helveg. El vol de l'esfèrica va superar la posició del central Högh, per l'altra banda el lateral Risager no va tancar bé i Sá Pinto es va esmunyir entre tots per rematar amb el cap, a sobre bot i mig en planxa, i superar Schmeichel. Portugal va seguir atacant, però es va trobar el porter danès molt inspirat i encara va tenir sort de no rebre un altre gol de Brian Laudrup.

Aquell va ser l'únic partit sencer que va jugar Sá Pinto en el torneig, ja que en els tres restants, amb dues victòries (Turquia i Croàcia) i la derrota en quarts contra la República Txeca va ser rellevat, en els dos últims al descans. Era la baula més feble de la davantera quan calia canviar alguna cosa.

L'any següent va seguir a l'Sporting, però el març del 1997 va viure un episodi que li va canviar la carrera. Va ser quan va agredir el nou seleccionador, Artur Jorge, per no haver-lo convocat per a un partit de la fase de classificació per al mundial de França. Li va donar dos cops de puny i també va colpejar el seu ajudant, l'exgolejador del Benfica Rui Aguas. Va ser apartat de la selecció, de l'equip i l'Sporting va decidir que l'havia de traspassar. Ho va fer a la Reial Societat.

Va jugar dues temporades a Anoeta, amb molta participació i sis gols en més de seixanta partits en un equip que vagava a mitja classificació, sense objectius quant a títols. Al final de la segona temporada, ja redimit dels seus mals i sense Jorge a la selecció, ara amb Humberto Coelho, va tornar a un gran campionat, l'Eurocopa del 2000. Però ja no era transcendental. Hi va actuar en dos partits de suplent i en un de titular, en la victòria contra Alemanya de final de la primera fase que va servir per donar descans als millors homes de l'equip. En les semifinals, contra França, es va quedar a la banqueta. Només jugaria quatre partits més amb l'absoluta, amb un gol contra Estònia en la classificació per al mundial del 2002, en què ja no participaria.

El 2000 va ser l'any en què va pensar que calia tornar a casa. L'Sporting va rebre el fill pròdig i en la segona temporada va guanyar-hi, per fi, la lliga. Va jugar-hi sis temporades, en què va estar a punt de guanyar una Copa de la UEFA, amb derrota al seu propi estadi contra el CSKA de Moscou, el 2005. Amb 32 anys va ser titular en aquella final i rellevat al minut 72 quan ja es perdia per 1-2. Però no va acabar la carrera a casa, sinó que ho va fer a Bèlgica, amb un últim any en què va ajudar a l'Standard de Lieja a ser tercer a la lliga.

Sá Pinto va passar llavors a l'altra banda, a la de les direccions esportives i banquetes, a ser un d'aquells amb els quals s'havia discutit i fins i tot arribat a les mans. I no va abandonar el seu temperament. El va demostrar el 2010 quan, sent responsable dels despatxos de l'Sporting, que l'havia acollit per tercera vegada, se les va tenir amb el davanter Liedson als vestidors, també a cops de puny. Sá Pinto havia criticat l'actuació del porter Rui Patrício en un partit de Copa contra el Mafra i l'atacant va sortir en defensa del seu company. El dirigent va ser fulminantment acomiadat.

Però aquesta relació d'amor-odi entre els lisboetes i l'exjugador va seguir el 2012, quan va ser contractat per ser entrenador dels juvenils i, posteriorment, del primer equip. Havia iniciat la trajectòria com a tècnic a l'Uniao Leiria. Sá Pinto només va durar vuit mesos a la banqueta blanc-i-verda i va iniciar una trajectòria nòmada a Sèrbia, Grècia, Portugal mateix (al Belenenses), Aràbia, Saudita, Bèlgica (de nou a l'Standard), Polònia i de nou al seu país. El Braga va confiar en ell, però el va acomiadar l'any passat cinc mesos després d'haver-lo fitxat. I és que aquell jovenet temperamental amb els seus entrenadors deu haver descobert, amb els anys, que la feina d'aquests no és tan fàcil com ell pensava.