França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

219. Marco Delvecchio (0-1)

Dins de l'univers de davanters italians de final del segle XX i principi del XXI, com ja ha quedat comentat, se'n podien trobar de potents físicament, com Christian Vieri, combinats amb d'altres oportunistes, com Filippo Inzaghi, seguits dels tercers, més aviat mitja puntes, dotats d'una gran tècnica, com Alessandro del Piero. Però n'hi havia un que ajuntava les tres virtuts. Era molt alt, golejador i també era capaç de mostrar qualitats tècniques que l'allunyaven del típic tanc. Era el milanès Marco Delvecchio.

Tot i que és originari del nord d'Itàlia i va debutar a la màxima categoria amb l'Inter, on va triomfar Delvecchio va ser a la Roma. Va estrenar-se amb dinou anys a San Siro i, després de cessions al Venècia i a l'Udinese, va tornar al club nerozzurro, però no s'hi va consolidar, malgrat una gran carrera de jugador de base que el va dur a dos títols europeus sub-21.Va ser a l'inici de la temporada 1995-96 quan es va  confirmar el seu traspàs a la Roma a canvi de diners i de l'atacant Marco Branca. No s'ho va prendre gaire bé, però aviat va començar a rendir amb la camiseta giallorossa.

En les temporades següents es va convertir en un home important a l'equip a les ordres de tècnics tan diferents com Carletto Mazzone o Zdenek Zeman. Delvecchio no era un gran anotador, però solia passar dels deu gols cada any i el 1999 va arribar a divuit. La seva alçada el feia anar bé de cap i també solia caure a les bandes, motiu pel qual era combinable amb tot tipus de companys, com ara el líder de l'equip, Francesco Totti, més mitja punta, o un rematador insaciable com Vincenzo Montella.

Tot i els seus registres i dels seus èxits amb les seleccions inferiors, inclosa la participació als Jocs Olímpics del 1996, Delvecchio no era cridat pels seleccionadors de l'absoluta. Per això va ser una sorpresa quan Dino Zoff el va convocar per a l'Eurocopa del 2000 amb només tres amistosos disputats a la seva carrera amb l'squadra azzurra. Durant el torneig la seva participació va ser molt escassa, però es va poder convertir en l'heroi de la nació.

El gol

Perquè només va jugar catorze minuts en el partit de la primera fase contra Turquia i va entrar en la represa, per aguantar l'empat, en l'heroica semifinal contra els Països Baixos, en què els italians van jugar amb deu gairebé tot el partit i en què van veure com Toldo aturava dos penals. Així, si sorprenent va ser la seva convocatòria, encara ho va ser més que el seleccionador el triés com a titular, per primera vegada, per jugar la gran final. I va ser-ne peça clau.

Perquè al minut 10 de la segona part va arribar el seu gran moment. Després d'una primera meitat igualada, els transalpins van iniciar un bon atac que va acabar a la banda dreta, al lateral de la Juventus Gianluca Pessotto. Aquest va fugir del marcatge de Lizarazu i va dibuixar una centrada perfecta perquè Delvecchio, amb el peu esquerre, superés Barthez.

El seu rendiment no només va consistir en el gol. Es va fer un tip de desmarcar-se i buscar espais que van fer possibles oportunitats per als seus companys, com una de Del Piero que va estar a punt de liquidar la final. Però en una d'aquelles accions de difícil comprensió, Dino Zoff el va rellevar quatre minuts abans del minut 90 amb el 0-1 a favor pel seu company d'equip Montella. Aquest és més rematador i golejador, però segurament no era tan bo per conservar l'esfèrica, ja que no tenia tan cos. El fet cert és que 360 segons després del canvi, els francesos van marcar mitjançant Wiltord i van provocar una pròrroga que va resoldre Trézéguet amb un gol d'or. Delvecchio va passar d'ídol a oblidat en pocs minuts.

Aquell seria l'últim partit de Delvecchio en un gran torneig internacional i només actuaria en 14 cites més amb la selecció, vuit de les quals, amistoses. En total, hi anotaria quatre gols. Els altres tres serien a Geòrgia, Romania i Irlanda del Nord, d'un pedigrí força inferior a França en una final de l'Eurocopa, moment en el qual havia arribat el primer.

Delvecchio tenia aleshores 27 anys i l'alegria més gran la va rebre la primavera següent, quan es va proclamar campió de lliga amb la Roma. La seva versatilitat queda demostrada amb el fet que, en aquella formació de Fabio Capello, amb elements a davant com els mencionats Totti o Montella, als quals es va afegir Batistuta, ell va jugar-hi 31 partits i només hi va anotar tres gols. Un va ser contra la Lazio. De fet, un dels seus sobrenoms era "Uomo Derby" per la freqüència amb la qual anotava contra l'etern rival ciutadà.

Va jugar quatre anys més a la Roma, amb la qual va totalitzar deu campanyes, i aleshores va iniciar el declivi, ja amb 32 anys, al Brescia, el Parma i l'Ascoli. Fins i tot i va disputar una última temporada amb el Pescatori Ostia, un conjunt de cinquè nivell italià dels afores de la capital. Delvecchio no va convertir-se en entrenador però no ha deixat d'aparèixer en l'ultima dècada als mitjans, sobretot en programes de ball, del qual s'ha arribat a mostrar un virtuós. Amb els seus 1,86 metres continua demostrant, com damunt del camp, que l'alçada no el fa ser maldestre i segurament, de tant en tant, encara pensa quants dies hauria ballat d'alegria si no se l'hagués rellevat quatre minuts abans que un gol seu hagués convertit Itàlia en campiona d'Europa.