França, 1- Anglaterra, 1 (Euro 2012-Primera fase)

200. Samir Nasri (1-1)

La història del futbol està plena de bales perdudes, jugadors als quals es va atorgar el do de jugar meravellosament  però que s'han entestat a no explotar al màxim les seves condicions. Mentalitats infantils i poc madures que els han fet aparèixer més als mitjans per polèmiques i escàndols que no pas per les seves fites esportives, que podien haver estat moltes i molt grans. Un cas paradigmàtic d'aquest tipus de jugador és el francès Samir Nasri.

Nasri va créixer en una família d'origen algerià establerta a Marsella, una ciutat que endureix qualsevol. Els seus pares ja eren nascuts a França, país al qual s'havien traslladat els seus avis, i Nasri va començar aviat a jugar a futbol en diversos clubs de base fins que va enlluernar tothom en un torneig contra equips del Milan i la Juventus i el va reclutar l'acadèmia de l'Olympique de Marsella. El seu joc era de talent, de carrer, d'intuició i de molta vista. Entusiasmava tothom amb la seva qualitat i als disset anys va debutar amb el primer equip del conjunt marsellès, el mateix any en què va quedar campió europeu de la categoria amb la selecció francesa.

En la tercera temporada de ser a l'equip va debutar amb la selecció absoluta, a la qual va ajudar a classificar-se per a l'Eurocopa del 2008. El torneig no va ser gaire positiu per als gals, ell va debutar als 21 anys en un gran torneig però en el partit decisiu contra Itàlia va ser víctima de l'histrionisme del seleccionador, Raymond Domenech. L'havia fet entrar al camp als deu minuts, per lesió de Ribéry, i el va substituir als 26, enutjat per la seva defensa en l'acció del gol de penal de Pirlo. Tot i aquest primer xoc amb un seleccionador, va ser un gran any, ja que el va fitxar l'Arsenal per 16 milions d'euros.

Segurament va ser al club on va rendir millor durant tres temporades, amb deu gols a la lliga en l'última, la 2010-11, tot i que la vida dels futbolistes a Anglaterra, amb molt glamur i també alcohol, el va començar a seduir. A més, no va anar al mundial del 2010 després que, en un ambient de plena guerra civil a la selecció, alguns veterans com William Gallas acusessin els joves de ser massa desvergonyits. França va fracassar a Sud-àfrica i es va acabar l'era Domenech

El 2011 el va fitxar el Manchester City, club en el qual va fer un altre salt de qualitat en un conjunt de Roberto Mancini que va guanyar la lliga de la primavera següent de manera agònica amb dos gols d'Agüero contra el Queen's Park Rangers. En plena eufòria, el nou seleccionador, el sempre diplomàtic Laurent Blanc, el va convocar per a l'Eurocopa de Polònia i Ucraïna.

El gol

França va quedar enquadrada amb un grup en què semblava que el seu màxim rival era Anglaterra, tot i que també havia de jugar contra un dels amfitrions, Ucraïna. Nasri havia estat important en una classificació complicada, en què es va superar Bòsnia i Hercegovina per un sol punt. Només el campió de grup entrava al torneig. Els francesos van debutar a la fase final contra els anglesos, amb molts coneguts de la Premier per a Nasri, a Donetsk. I el petit marsellès hi va ser important.

Anglaterra es va avançar amb un gol del central Lescott a la mitja hora de joc. Nou més tard, va arribar l'empat de Nasri, Va ser en una acció per l'esquerra entre Évra i Malouda. Aquest va voler fer una paret amb Ribéry, però no li va tornar la pilota, sinó que la va cedir enrere, cap a Nasri. El jugador del City no s'ho va pensar i va deixar anar un fort tret que va superar Joe Hart. El partit acabaria en empat.

Nasri va disputar els noranta minuts en la victòria contra Ucraïna, però va ser substituït en la derrota contra Suècia, que no va fer perillar la classificació per als quarts de final, però sí que va suposar que pagués els plats trencats per al partit contra Espanya. Hi va ser suplent i, tot i que Blanc el va fer entrar perdent per 1-0 faltant 25 minuts, no va poder contribuir a empatar i l'equip va rebre un altre gol i va haver de tornar a casa.

Al City, Nasri encara hi va guanyar una Copa de la Lliga, una Supercopa i una altra lliga, dos anys més tard, però ja havia tingut problemes de lesions derivats de les seves dificultats per mantenir-se en forma i el pes a ratlla. Amb la selecció, a més, tenia problemes. Didier Deschamps, el nou seleccionador, no sol tenir gaire estima pels jugadors poc sacrificats com Nasri. Va utilitzar-lo poc en el camí cap al mundial de Brasil i, al final, el va deixar fora de la llista. El tècnic va ser increpat per la parella de Nasri, Anara Atanes, a través de Twitter i allà es va acabar la carrera internacional del jugador. Però no van finalitzar l'intercanvi d'encàrrecs entre tots dos. El 2016, quan Nasri va dir que no volia anar a la selecció perquè hi havia mal ambient, Deschamps li va suggerir que provés sort a la formació femenina. Anys després, el jugador va censurar-lo per apartar Benzema de l'equip i va dir que qualsevol hauria quedat campió del món, el 2018, amb una plantilla com la que hi havia.

Nasri va aguantar al City fins al 2016, moment en què va ser fitxat pel Sevilla. Segons va reconèixer ell temps després, el tècnic de l'equip, Jorge Sampaoli, li va dir en arribar que no calia que es cuidés gaire fora del camp si a dins decidia. I Nasri li va fer cas, sobretot en la primera part de l'equació. Durant l'any, va protagonitzar un altre escàndol. Per Nadal va viatjar als Estats Units, segons ell per sotmetre's a una teràpia física que més tard va resultar ser més aviat sexual, a jutjar per l'aspecte de les infermeres del centre que va fer aparèixer a les xarxes socials. I tot, havent viatjat amb la seva parella, de qui es va separar i tornar a ajuntar diversos cops. Sembla que ara no van plegats, però qui ho sap. Nasri va ser sancionat amb mig any sense jugar.

Esportivament, Nasri va impulsar al Sevilla a quedar eliminat de la Champions en deixar-se expulsar en una eliminatòria contra el Leicester. Com a mínim, va contribuir a la classificació de l'equip per a la prèvia de la següent edició de la màxima competició. La seva aventura al club andalús va durar un sol any i després va jugar vuit partits a l'Antalyaspor, sis amb el West Ham United, amb un rendiment ja força inferior al de la seva anterior etapa a la Premier, i l'any passat va arribar a l'Anderlecht. Al club belga, després d'haver-hi actuat durant vuit estones, li van perdre el contacte durant el temps de confinament i ja no hi va tornar. Als 33 anys, ha declarat que se sent satisfet perquè "volia viure la vida, i ho he fet". Però és una pena que un talent futbolístic com el seu hagi deixat molt per mostrar a causa del seu caràcter.