França, 1- Espanya, 1 (Euro 96-Primera fase)

195. José Luis Pérez Caminero (1-1)

El planter del Reial Madrid fa moltes dècades que és prolífic i que genera una gran quantitat de jugadors que arriben a actuar a primer nivell. El problema és que el primer equip blanc no té prou capacitat per absorbir-los tots i la immensa majoria han de marxar abans de fer realitat el seu somni. En alguns casos, alguns dels seus productes serveixen per convertir-se en ídols dels eterns rivals. És el que va passar amb José Luis Pérez Caminero.

Perquè el jugador, nascut a la capital però crescut a Leganés, es va formar en les categories inferiors del Reial Madrid. Va arribar fins al filial, on va actuar dues temporades a Segona Divisió de la mà del posterior seleccionador Vicente del Bosque. Caminero podia alternar les posicions de centrecampista, en què jugava al filial, i central, on es va establir en alguns partits de la temporada 90-91 amb el Valladolid, a les ordres del colombià Pacho Maturana. La voluntat d'aquest de treure la pilota jugada des de darrere el van fer provar aquesta demarcació. Caminero va jugar quatre anys a Pucela, entre el 1989 i el 1993. La darrera temporada ho va fer a Segona Divisió, després del descens de l'any anterior. Els blanc-i-violetes van ascendir a Palamós i ell va rebre aquell estiu l'oferta de l'Atlètic de Madrid.

La seva progressió va ser meteòrica. Aquell mateix setembre el va cridar Javier Clemente per anar a la selecció i ell va respondre amb dos gols en els seus dos primers partits oficials, dues victòries davant d'Albània per 1-5, en un duel en què el tècnic basc va actuar amb quatre centrals, preludi del que vindria, i Irlanda. A nivell de club, les dues primeres temporades amb l'Atlètic van ser dolentes, amb l'equip més a prop del descens que de les posicions europees. Ell, en canvi, va fer-se un nom en l'apartat internacional en disputar el mundial dels Estats Units, marcar-hi tres gols i convertir-se en el millor jugador de la selecció en el torneig.

La temporada 1995-96, tot va canviar al Calderón. En la primera temporada de lliga de tres punts i amb un campionat de 22 equips, l'arribada de Radomir Antic a la banqueta va obrar un miracle a un Atlètic que va guanyar la lliga i la Copa del Rei. Caminero hi va jugar la seva millor temporada, sent titular indiscutible com a migcampista de força i arribada a l'àrea i accions espectaculars. Després d'aquest èxit, era evident que seria convocat per Clemente per a l'Eurocopa del 1996, quan ell ja tenia 28 anys.

El gol

Espanya va debutar amb un empat poc esperançador contra Bulgària, en un mal partit en què va salvar un punt gràcies a Alfonso. El segon duel havia de ser el més important del grup, a Leeds, contra França. Va passar a la història perquè el seleccionador va tornar a alinear quatre centrals nats (Abelardo, López, Alkorta i Hierro), a part de dos laterals (Otero i Sergi). El partit semblava controlat però Djorkaeff va avançar els gals als tres minuts d'iniciada la segona part. Clemente va haver d'introduir al camp davanters com Manjarín i Kiko, primer, i Julio Salinas, després, i cinc minuts abans del final va arribar el gol.

Va ser en una jugada de Kiko, company de Caminero a l'Atlètic, per la banda esquerra. Va centrar i Deschamps va refusar la pilota de manera gens contundent cap a la banda. La va recollir Manjarín, obert cap a la dreta i va centrar enrere. Caminero, explotant la seva arribada a l'àrea, va rematar en semierrada, però va ser justament el bot el que va evitar l'oposició del central Alain Roche i el que va fer que la pilota superés Bernard Lama. Segon partit i segon empat per a Espanya.

Però Caminero va pagar els plats trencats del mal joc i no va disputar ni un sol minut en el triomf agònic contra Romania, amb un gol d'Amor, que va classificar Espanya per als quarts de final. A Wembley, en l'eliminatòria, tampoc no va ser titular contra Anglaterra. Va entrar al descans i, tot i que l'equip va disposar de moltes ocasions, va fer falta anar als penals que, per una vegada a la història, van somriure als anglesos. Caminero no sabia que aquell seria el seu últim partit com a internacional.

Perquè a la tornada, a l'inici de la fase de classificació per al mundial 98, Clemente el va convocar per jugar contra Txèquia després de no estar recuperat d'una lesió i el fet va crear una polèmica amb Antic a l'Atlètic de Madrid. No va entrar en la següent llista, contra Eslovàquia, i de sobte va desaparèixer de les convocatòries del tècnic basc. Tot i no poder repetir l'èxit de la campanya anterior, Caminero va jugar un bon any a Europa, on els matalassers van arribar a quarts de final. Va aguantar un any més al club i va tornar a Valladolid a punt de fer 31 anys.

Al club castellà encara va jugar cinc temporades més abans de retirar-se amb el mal regust de boca de fer-ho amb un altre descens a Segona. Després de penjar les botes, s'ha significat per la seva tasca de director esportiu dels dos equips de la seva vida, el Valladolid i l'Atlètic. També va estar implicat en una trama de blanqueig de capitals per la qual va ser inculpat, tot i que va evitar la presó a canvi d'un acord. Després va fitxar com a director esportiu del Màlaga, d'on va ser destituït pel polèmic xeic Al-Thani. Caminero va ser un exemple de com els planters dels grans clubs, en aquest cas el del Madrid, serveixen de font de recursos per a molts altres equips i, fins i tot, de la selecció en compromisos de primer ordre.