Portugal, 1- Turquia, 0 (Euro 96-Primera fase)

203. Fernando Couto  (1-0)

Les seleccions portugueses de les últimes dècades han destacat per disposar d'un gran talent en zones ofensives, jugadors que fins i tot han aconseguit Pilotes d'Or i han estat referències a tot Europa. Però el país també ha donat grans defenses. Els últims, segurament són més sofisticats i tenen més capacitat de treure la pilota jugada, però també n'hi ha hagut força de contundents. Un dels més icònics va ser el central Fernando Couto.

El seu aspecte era intimidador, alt, fort i amb una llarguíssima melena, provocava que els atacants s'ho pensessin dos cops a l'hora d'encarar-lo. Va formar durant força temps una bona parella de centrals a la selecció amb un altre defensa tallat per un patró semblant com Jorge Costa, tots dos provinents del planter del Porto, encara que hi van coincidir poc temps perquè Couto, dos anys més gran, va sortir abans del país.

Va ser campió del món sub-20 amb Portugal a Aràbia Saudita, el 1989, després de jugar una gran semifinal contra Brasil, tot i que no va ser present a la final contra Nigèria. Havia debutat un any abans, amb divuit, amb el primer equip del Porto, al qual va tornar després de dues cessions a categories menors, al Famalicao i a l'Académica Coïmbra. El 1990 es va establir al centre de la defensa dels Dragoes, amb els quals va guanyar dues lligues i dues Copes. Va adquirir experiència a la nova Lliga de Campions i el 1994 va ser eliminat pel Barça en el partit únic de semifinals, el cop que va estar més a prop de la final.

Aquell any va sortir en direcció al faraònic projecte del Parma de principi dels noranta. El futbol italià encara tallava el bacallà i hi va jugar dues temporades. La primera va ser molt bona, amb quatre gols marcats i un títol de Copa de la UEFA amb ell de titular en una final a doble partit contra la Juventus. En el segon ja no va ser tan protagonista, hi va disputar molts menys partits. Però sí que va ser important en la classificació del país per a l'Eurocopa del 1996, la primera en dotze anys per al torneig i en deu per a un gran campionat. Amb 26 anys, li arribava en el millor moment.

El gol

Couto era titular indiscutible en la selecció entrenada per António Oliveira. No hi compartia centre de la defensa amb Jorge Costa, sinó amb Hélder Cristovao, que aquell estiu fitxaria pel Deportivo de la Corunya. En el debut, empat a un gol contra Dinamarca. El segon partit era contra Turquia a Nottingham. Una victòria aclaria molt l'accés als quarts de final. I Couto va ser decisiu.

Com en totes les accions a pilota parada, es va incorporar a rematar un córner. Aquest es va llançar en curt. Rui Costa la va passar a Paulo Sousa, campió d'Europa poques setmanes abans amb la Juventus, qui va penjar l'esfèrica a l'área, Aquesta va ser rebutjada per un defensor turc cap al centre i Fernando Couto va estar molt ràpid en rematar de volea amb la cama esquerra, amb la qual no era tan hàbil. Potser per això el xut no va sortir recte, sinó que es va anar obrint i va fer inútil l'estirada de Rüstü. El gol va ser l'únic del partit i el va celebrar amb una tombarella sense mans que ja feia temps era habitual en els festeigs de les seves poques anotacions.

Couto va ser indiscutible en els altres dos partits, una clara victòria contra Croàcia per 3-0 que atorgava el primer lloc del grup i la decepció de la derrota contra la República Txeca en quarts de final per culpa d'un gol de Poborský. Però l'estiu no s'acabava per al portuguès, ja que setmanes després del torneig va rebre la notícia que l'havia fitxat el FC Barcelona.

Al Camp Nou va jugar un primer any força correcte a les ordres d'un entrenador que va confiar en ell com Bobby Robson. En l'equip liderat per Ronaldo va guanyar la Supercopa d'Espanya, la Recopa i la Copa del Rei. En el segon any, amb Louis van Gaal a la banqueta, les coses ja no van anar tan bé i va haver de deixar el club per fitxar per la Lazio.

I a Roma hi va viure un llarg trajecte de sis anys en què no va ser sempre titular, però sí molt important en l'època més exitosa del club, amb el qual va guanyar una lliga, una Copa, una Recopa, una Supercopa italiana i una d'europea. El seu joc s'adaptava a les característiques d'un futbol defensiu de l'època, com el transalpí, i s'hi va trobar com peix a l'aigua fins als 36 anys. Durant aquestes temporades, a més, va acumular dues participacions més en Eurocopes, la del 2000, en què va ser molt protagonista però en què va quedar fora de la final per un gol d'or de Zidane a la pròrroga, i en la de casa, la del 2004, en què es va acomiadar de l'equip nacional amb 35 anys. Hi va jugar tres estones i només la sorpresa grega el va privar d'un títol. També va ser present al mundial del 2002, un fracàs a Japó i Corea.

El 2005 encara va tenir força per tornar al Parma i jugar-hi tres temporades. Havia perdut rapidesa, però no col·locació ni capacitat per desplaçar la pilota en llarg, una virtut que potser se li va valorar poc. Couto es va retirar del futbol a punt de fer 39 anys i va iniciar una etapa de director esportiu del Braga, al qual també va ser tècnic assistent. Una llarga i profitosa carrera per a un defensa dels d'abans, amb una imatge pròpia que va quedar per sempre a la retina dels aficionats.