Espanya, 1- Itàlia, 1 (Euro 2012-Primera fase)

207. Cesc Fàbregas (1-1)

El futbol espanyol ha estat històricament importador. Fins fa uns quants anys, ben bé fins a la segona dècada del segle XXI, eren pocs els jugadors que provaven aventures a l'estranger i encara menys els que hi triomfaven. En canvi, avui en dia és habitual veure una gran quantitat de legionaris en qualsevol convocatòria de la pròpia selecció o en qualsevol lliga del món. Un dels pioners i que, a més, va triomfar a fora abans de fer-ho al seu país, va ser el centrecampista Cesc Fàbregas.

El jugador d'Arenys de Mar es va formar al planter del FC Barcelona però no es pot considerar que segueixi els mateixos paràmetres que d'altres futbolistes que hi van ser abans d'arribar a professionals. De la mateixa generació que Piqué o Messi, nascuts l'any 1987, es tractava d'una de les promeses dels equips de base blaugrana quan va decidir fer un tomb a la seva vida i acceptar l'oferta de l'Arsenal per anar a Anglaterra amb setze anys, just després de ser una de les estrelles en un mundial sub-17, el de Finlàndia del 2003, en què Espanya va ser subcampiona, en perdre la final contra Brasil.

Arsène Wenger el va reclutar per al seu projecte i, encara en edat de formació, va començar a adaptar particularitats del futbol britànic al seu joc que l'han acompanyat durant la seva trajectòria, principalment la verticalitat i l'arribada a l'àrea. Va debutar amb setze anys en alguns partits de la Copa de la Lliga de la temporada 2003-04 i en la següent va fer el mateix en la lliga i en la Champions. Al segon any, ja establert en la titularitat, i amb només 19, va ser titular en la final de Saint-Denis que l'Arsenal va perdre contra el "seu" Barça.

La seva trajectòria era meteòrica. Aquell mateix 2006 va ser convocat per al mundial d'Alemanya i hi va disputar els quatre partits. Dos anys més tard, formaria part de la selecció espanyola campiona d'Europa, justament contra els alemanys, a Viena. Va transformar un penal decisiu en la tanda de quarts de final contra Itàlia i va jugar de titular la final per la lesió de Villa. Paral·lelament, amb la marxa de Thierry Henry del club, justament a Barcelona, el mateix any, es va convertir en el capità més jove de la història dels gunners, amb els quals, en vuit anys, només va guanyar una Copa i una Copa de la Lliga.

Cada estiu va començar a sonar el seu nom per tornar a casa i el seu possible fitxatge es tornava un serial. Semblava fet després de guanyar el mundial de Sud-àfrica, el 2010, i fins i tot se li van fer bromes en les celebracions, però es va haver d'esperar fins al 2011 per tornar un Barça que havia estat campió d'Europa dos cops en tres anys. En la seva primera temporada al Camp Nou, l'última de Guardiola com a entrenador, va guanyar Supercopa, mundialet de clubs i Copa del Rei amb fases brillants acompanyades d'altres en què semblava que no se li trobava el lloc correcte al camp. En aquest context va arribar l'Eurocopa del 2012.

El gol

I Espanya la va afrontar amb la intenció de repetir títol. El debut, a Gdansk, era contra Itàlia i el seleccionador, Vicente del Bosque, davant de la baixa de Villa per lesió i de la forma dubtosa de Torres va plantejar el partit de la mateixa manera que havia fet Guardiola en la final del mundial de clubs contra el Santos, sense davanter fix. Cesc era el fals nou. El partit, però, es va encallar i Itàlia es va avançar amb un gol de Di Natale al quart d'hora de la represa. Només quatre minuts més tard, el davanter mentider dels espanyols va aparèixer.

Va ser en una típica internada d'Iniesta per l'esquerra. Va combinar amb el canari David Silva i aquest va fer ús de les seves grans tècnica i imaginació per fer una passada descomunal amb l'exterior del peu esquerre cap a dins de l'àrea. Cesc va ocupar l'espai del nou superant la cobertura insuficient de Giaccherini i va batre Buffon. El resultat ja no es mouria.

Espanya acabaria revalidant el títol, amb victòries contra Irlanda, amb un gol seu, i Croàcia en la primera fase, davant de França en els quarts, en unes semifinals lluitadíssimes davant de Portugal, resoltes per penals i en què, com havia passat a Viena quatre anys abans, el llançament final de Cesc va ser decisiu, i amb un partit contra els italians en la final molt diferent al de la primera fase i que va acabar amb un rotund 4-0 per als conservadors del torneig.

Cesc, que disputaria amb Espanya tres tornejos més, la Copa Confederacions de l'any següent, amb subcampionat a Brasil, el mundial del mateix país, amb eliminació a la primera fase, i l'Eurocopa del 2016 a França, amb revenja italiana en els vuitens de final, no va acabar de triomfar al Barça. Aquell 2012 només tenia 25 anys i semblava que tota una gran trajectòria per davant per agafar el relleu dels Xavi i Iniesta, però va deixar el club el 2014, després d'haver guanyat la lliga del 13 i d'haver perdut l'última en el darrer partit, deixant la sensació que sempre havia estat un cos estrany en la maquinària blaugrana, tot i uns bons registres de 28 gols en 96 partits. Al Camp Nou, mai no va exercir el lideratge que sí que tenia a l'Emirates.

Per això va decidir tornar a la ciutat que l'havia vist triomfar, Londres, però ara amb el Chelsea, on va tenir-hi un primer any espectacular amb José Mourinho i hi va guanyar la Premier. Repetiria lliga dos anys després amb Antonio Conte a la banqueta, i també va endur-se una Copa de la Lliga i una Copa. En el mercat d'hivern del 2019, veient que no comptava per a Maurizio Sarri, va abandonar la competició anglesa i va anar a Mònaco, on encara continua. Cesc ha estat, segurament, un centrecampista de difícil catalogació entre l'organització dels seus equips i l'arribada a l'àrea, però amb una trajectòria que, quan es retiri i malgrat alguns detractors per un joc que en el tram final de la seva carrera ha pecat de certa indolència, caldrà qualificar de magnífica.