Iugoslàvia, 3- Eslovènia, 3 (Euro 2000-Primera fase)

223. Savo Milosevic (1-3 i 3-3)

Molts dels jugadors nascuts als territoris de l'antiga Iugoslàvia amaguen històries més o menys colpidores. A més, en molts casos van haver de jugar a l'estranger mentre a casa tenia lloc un conflicte bèl·lic que encara ara fa difícil d'explicar a quin bàndol pertanyen uns o altres. Va ser el cas d'un rodamón del futbol, que va fer carrera sobretot a la lliga espanyola, i al qual segurament va faltar ser contractat a un equip gran per demostrar fins on podia arribar amb les seves innegables qualitats anotadores. Era el davanter serbi Savo Milosevic.

Perquè tot i néixer a territori de l'actual Bòsnia i Hercegovina, a Bijeljina, aquesta ciutat és troba a l'enclau de la República Sprska, la part del país bosni de majoria sèrbia resultant de les disputes bèl·liques dels anys noranta. El futur davanter va créixer entre aquesta localitat i Johovac, uns quilòmetres a l'oest, i als 14 anys va ser captat per l'escola del Partizan. Va debutar a Primera amb dinou anys i va marcar 35 vegades en les dues primeres campanyes a l'equip blanc-i-negre. Era un davanter que no enganyava. Alt, fort, potent, un ariet dels de tota la vida amb una gran cama esquerra i un fort xut.

El 1994 va debutar amb una selecció iugoslava que havia estat apartada dels grans campionats per la guerra, però que podia disputar amistosos. L'any següent va fer el primer salt i el va contractar l'Aston Villa de la Premier. S'hi va estar tres anys, amb bones xifres, tot i que no va superar mai els 12 gols per campanya. L'estiu del 1998 va ser important per a ell. Va ser convocat per al seu primer mundial, el de França, en què va actuar en les dues victòries iugoslaves de titular, tot i no marcar, i el va fitxar el Saragossa.

A la vora de l'Ebre es va convertir en un ídol. En dues campanyes va marcar 35 gols a la lliga i en la segona va classificar l'equip per a la Champions. Però el títol de campió d'Europa del Reial Madrid no va permetre els aragonesos jugar la màxima competició. El 2000 va tornar a ser un any important, ja que va acceptar l'oferta per jugar al Parma, un dels equips més destacats de la lliga italiana, i hi havia Eurocopa, la de Bèlgica i els Països Baixos.

Els gols

I el debut era interessant. Enfrontava el que quedava de Iugoslàvia, és a dir, Sèrbia i Montenegro, amb una de les exrepúbliques de l'estat federal, Eslovènia. El duel de Charleroi va ser un dels més espectaculars del torneig, que va veure com a l'inici de la segona part els eslovens guanyaven per 0-3 amb dos gols de Zahovic i un altre de Pavlin. Però Milosevic i els seus no havien dit l'última paraula.

La remuntada va començar amb un córner a favor. Una rematada en semierrada sembla que es perdrà per la línia de fons, però Djukic salva la pilota i supera el porter Dabanovic per dalt. En boca de gol, Milosevic només l'ha d'empényer al fons de la porteria. Tres minuts més tard, al setanta, Drulovic anotarà el 2-3 amb un xut de puntera a dins de l'àrea, tres minuts després del segon gol i sis després del primer, arribarà l'empat, novament de Milosevic.

Va tornar a ser Drulovic qui va aparèixer. Va fer una jugada esplèndida per la banda dreta marxant de Ceh i va fer la passada de la mort perquè el ja exdavanter del Saragossa, novament en boca de gol, anotés. Era el seu segon gol al torneig. Marcaria en tots els compromisos, el gol decisiu per vèncer Noruega, un dels de la increïble derrota per 3-4 contra Espanya i el de l'honor en l'eliminació per 6-1, en quarts de final, contra els Països Baixos. Es va convertir en el màxim anotador del torneig empatat amb Patrick Kluivert.

A Parma les coses van anar més o menys correctes el primer any, però en el segon va ser cedit al seu antic club, el Saragossa, amb el qual no va poder evitar el descens a Segona Divisió. Llavors va iniciar un peregrinatge per conjunts de la lliga espanyola, allà on havia rendit bé, amb l'Espanyol, el Celta i l'Osasuna. Va ser al Sadar on es va tornar a veure la seva millor versió, classificant els navarresos en quart lloc la temporada 2005-06.

Aquell estiu va jugar el seu segon mundial amb una selecció que ara es deia Sèrbia i Montenegro. Milosevic, parent llunyà de l'exdirigent serbi Slobodan Milosevic i amb grans inquietuds polítiques, va mostrar-se contrari a la futura independència montenegrina, ja decidida, i va dir que si marcava només dedicaria els gols als serbis. No va fer falta dedicar res a ningú, ja que no va marcar en cap dels tres partits. Van ser els últims abans d'un amistós, el 2008, amb la nova selecció sèrbia, amb la qual va marcar dos gols contra Bulgària.

Els darrers anys de Milosevic van discórrer entre l'Osasuna i el Rubin Kazan, on es va retirar el 2008, ja amb 35 anys, i on ho va fer amb un títol de lliga russa al seu historial. Llavors va dedicar-se a fer l'entrenador i va acabar al seu club de formació, al Partizan, on va guanyar una Copa. Els problemes a la família Milosevic, però, no eren fàcils d'allunyar. El 2011, el seu avi va matar el seu pare amb un tret de rifle després d'una disputa familiar. Com es veu, la trajectòria del davanter, tant a dins com a fora del camp, ha estat de tot menys un camí de roses.