Portugal, 3- Anglaterra, 2 (Euro 2000-Primera fase)

218. Luis Figo (1-2)

Portugal ha viscut, a nivell de seleccions, els seus millors anys en les últimes dues dècades. Els lusitans no havien enllaçat una època tan continuada de bons resultats en la seva història. Cristiano Ronaldo és peça clau en tota aquesta trajectòria però, abans que arribés, els portuguesos ja disposaven de futbolistes en l'elit europea que tibaven del carro de l'equip nacional. El més destacat, segurament, va ser l'extrem Luis Figo.

L'any 2000, a més, va ser el punt d'inflexió més important en la seva carrera. Poques setmanes després de participar en l'Eurocopa, a la qual va arribar a les semifinals, va protagonitzar un dels traspassos més polèmics de la història del futbol en deixar el FC Barcelona, del qual era un dels capitans i ídols de l'afició, per l'etern rival, el Reial Madrid, previ pagament de la clàusula de 60 milions d'euros, a part de l'IVA. Aleshores tenia 27 anys i es trobava en el millor estat d'una carrera que va ser llarga i plena d'èxits, tant amb els seus equips, com amb la selecció.

Fins aquell any 2000, Luis Filipe Madeira Caeiro, conegut com a Figo, havia anat creixent com a jugador. De l'extrem gairebé pur que havia sorgit del planter de l'Sporting de Portugal s'havia convertit en un dels davanters més complets del planeta, sobretot gràcies a les seves conduccions plenes de potència i a les assistències de gol, més que no pas per la seva capacitat realitzadora. Figo seria Pilota d'Or aquell mateix any i havia estat millor jugador portuguès de les sis últimes temporades. Havia debutat en un gran torneig el 1996, arribant a quarts de final de l'Eurocopa d'Anglaterra i en el Barça era un dels jugadors més estimats, amb dues lligues, una Copa i una Recopa al palmarès. De tota manera, ja havia arribat a vestir-se de blaugrana després d'una polèmica per duplicitat de contractes amb la Juventus i el Parma. Una sanció que el deixava sense poder fitxar per equips italians el va convertir en barcelonista el 1995. Cinc anys després, amb dubtes sobre el seu futur al Camp Nou, va afrontar l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos.

El gol

I el debut era dur, contra Anglaterra a Eindhoven. Tots dos països hi encetarien una rivalitat de tres enfrontaments en els quatre següents campionats en què les coses sempre acabarien bé per als ibèrics. Als Països Baixos, semblava que Anglaterra tenia encarrilat el partit a la primera part amb dos gols a l'inici de Scholes i McManaman, però cinc minuts més tard, arribava la urpada de Figo.

Va ser en una jugada marca de la casa, però no per la banda, sinó pel mig, zona que cada cop sovintejava més. Va recollir l'esfèrica al centre del camp, va avançar sense que ningú no li sortís al pas i va deixar anar un tret fortíssim que va entrar enganxat a l'escaire de la porteria de Seaman. Era el seu segon gol en una Eurocopa i seria l'últim en un gran torneig, tot i que actuaria en tres més. A sobre, en el partit en concret va esperonar el seu equip, que va empatar mitjançant Joao Pinto i va capgirar el resultat a la represa a través de Nuno Gomes.

Portugal entraria com a primera de grup a quarts de final després de vèncer Romania i Alemanya, tot i que en aquest tercer partit, Figo descansaria. Va reaparèixer per derrotar Turquia en la primera eliminatòria però, tal com va passar el 1984, França li barraria el pas cap a la final per culpa d'un penal, que seria gol d'or, transformat per Zidane a la pròrroga. No seria el cop en què el portuguès estaria més a prop del títol.

Unes setmanes després, Figo va consumar la seva marxa al Reial Madrid on es convertiria en el primer dels galàctics, seguit en anys posteriors per Zidane, Ronaldo i Beckham, fitxats per Florentino Pérez en la seva primera etapa de president. De blanc, entre d'altres títols, va aconseguir dues lligues i l'ansiada Lliga de Campions, el 2002, a la qual van seguir una Supercopa europea i un mundial de clubs. Després, el 2005, ja amb 32 anys, encara va tenir temps de sortir en direcció a l'Inter de Milà, on va acumular quatre lligues, una Copa i tres Supercopes.

Amb la selecció, el seu gran punt negre va ser l'Eurocopa del 2004. Ja amb un emergent Cristiano Ronaldo a l'equip, Portugal jugava el torneig a casa i ho tenia tot a favor per ser campió abans de la final contra Grècia. Però el gol de Charisteas a la segona part va deixar Figo, que havia estat campió del món juvenil amb la selecció, sense cap campionat amb l'absoluta. Dos estius després, el 2006, encara va arribar per jugar el mundial d'Alemanya, amb 33 anys. Hi va disputar tots els partits, però es va haver d'acomiadar de la camiseta de l'equip nacional amb dues derrotes, en la semifinal contra França, un cop més, i en el partit pel tercer lloc contra Alemanya.

Més enllà de l'esport, Figo és ara ambaixador de la UEFA. Es va casar amb la model sueca Helen Svedin, amb qui té tres filles, i no deixa escapar cap ocasió per opinar sobre qualsevol aspecte de la societat amb idees que no deixen indiferent. I és que el 2000, l'any del seu últim gol en una Eurocopa, va ser el mateix que el va convertir en algú que desperta amors o odis, sense terme mitjà.