Alemanya Federal, 1- Itàlia, 1 (Euro 88-Primera fase)

220. Andreas Brehme (1-1)

Hi ha jugadors que són importants per als seus tècnics per molts motius, no només per les seves qualitats tècniques o físiques. Són elements que es poden utilitzar en diferents zones del camp i també útils en accions que, en els anys vuitanta potser no eren tan decisives, però que amb el futbol modern ho han estat cada cop més, les de pilota aturada. Per això, tant per als seus equips, com per la selecció, va ser impagable la contribució que hi va tenir l'alemany Andreas Brehme.

Estem parlant d'un ambidextre total, un jugador que tenia la mateixa habilitat amb la cama dreta que amb l'esquerra. Durant tota la seva carrera es va associar a la posició de lateral esquerre, i va donar bona mostra de l'ús perfecte que feia d'aquest peu, però va ser capaç de decidir la final d'un mundial llançant un penal amb l'altre, amb el dret. Va ser el 1990, contra Argentina. Segons ell, ho va fer per despistar el porter Goycochea, un especialista en l'art d'aturar penes màximes que, segurament, havia estudiat els seus xuts amb la cama més natural.

Aquesta intel·ligència la va aportar durant anys al terreny de joc ja que també es podia amotllar a posicions de centre del camp i crear joc. Segurament va estar a l'ombra d'altres companys durant els seus deu anys ininterromputs de presència a la Mannschaft, però va ser essencial per als seleccionadors fins als 34 anys, al mundial dels Estats Units.

Brehme va néixer a Hamburg i després d'un pas per un equip de segona fíla de la ciutat i pel Saarbrücken, a la segona categoria, el va fitxar el Kaiserslautern. El seu impacte no hi va ser immediat, però l'estiu del 1984 ja era tant tingut en compte que va disputar l'Eurocopa de França amb l'equip absolut i els Jocs de Los Angeles amb l'olímpic. En els dos casos, no hi va haver èxit, però els onze i els vuit gols respectivament de les dues temporades posteriors amb l'equip de Betzenberg li va valer ser contractat pel Bayern de Munic.

S'hi va estar dos anys, just després del mundial de Mèxic, el 1986, en què va ser subcampió. Va guanyar-hi una lliga i va ser finalista de la Copa d'Europa que els bavaresos van perdre contra el Porto a Viena, el 1987. L'any posterior va ser important. El 1988 sortiria d'Alemanya i, a més, hi havia Eurocopa al seu país.

El gol

No cal dir que, als 27 anys, ja era un fix per a Franz Beckenbauer en el moment d'iniciar el torneig. El primer partit va ser davant d'Itàlia a Düsseldorf. Els transalpins es van avançar amb un gol de Roberto Mancini als vuit minuts de la represa. Però només tres després, el col·legiat anglès Keith Hackett va sorprendre tothom indicant passes, una infracció molt comú aleshores, del porter italià Walter Zenga a dins de l'àrea. El pes de la localia, segurament, s'hi va notar. La falta era a dins de l'àrea, i molt perillosa.

Littbarski la va tocar en curt i Brehme, amb l'esquerra, va disparar. Lamentablement per als italians, Donadoni i Mancini, els dos protagonistes del seu gol, es van obrir i la pilota va entrar mansament a la porteria d'un venut Zenga. L'empat a un seria el resultat final. En el campionat, Alemanya Federal derrotaria Dinamarca i Espanya per 2-0, però perdria en les semifinals contra els Països Baixos.

Brehme va fitxar aquell estiu per l'Inter de Milà, amb el qual va guanyar la lliga posterior i va formar una gran tripleta de compatriotes amb Lothar Matthäus i Jürgen Klinsmann. Amb l'Inter també hi guanyaria la Copa de la UEFA del 1991, l'any després d'haver-se proclamat campió del món a Roma.

Ja era veterà, però encara tenia corda. El 1992, a part de ser subcampió europeu en perdre la final a Suècia contra Dinamarca, va tornar a canviar de lliga. El va fitxar el Saragossa, amb el qual va estar a punt de guanyar la Copa del Rei. Va perdre la final de València contra el Reial Madrid per 2-0. El 1993 va tornar a casa, al Kaiserslautern, amb el qual va viure una història de somni. Després de disputar el seu últim mundial, a Estats Units '94, va baixar a Segona l'any 1996, però hi va guanyar la Copa, en derrotar el Karlsruhe per 1-0 en una final en què va ser expulsat. Va aguantar amb 36 anys a Segona Divisió i va conduir els diables vermells a l'ascens i encara va arribar a temps, amb 37 anys, de guanyar la lliga 97-98 en què hi va jugar només cinc partits. En l'últim, un empat a un gol a Hamburg, justament la ciutat on va començar i on va acabar tot, va poder aixecar el trofeu de campió de la Bundesliga. Un gran colofó a l'esplèndida carrera d'un jugador intel·ligent.