Anglaterra, 1- Suïssa, 1 (Euro 96-Primera fase)

222. Alan Shearer (1-0)

En aquesta sèrie de gols ja s'ha parlat d'un davanter anglès que, en l'Eurocopa de quatre anys després, va anotar un gol que no va servir de res a la seva selecció. Però el seu gran torneig havia arribat quatre anys abans, quan era un dels artillers més destacats del continent i, a més, el torneig es jugava al seu país. De fet, va acabar-ne màxim golejador, però va fracassar en l'intent de proclamar-se'n campió. Era Alan Shearer.

En el moment d'afrontar el torneig, Shearer era, als 26 anys, un dels millors rematadors d'Europa i, a més, havia fet realitar un somni, el de fitxar per l'equip de la seva ciutat, Newcastle, amb el qual debutaria la temporada següent. De fet, havia nascut a Gosforth, una àrea benestant als afores de la ciutat del nord-est d'Anglaterra, però va haver de fer una volta molt gran per tornar a casa. Jugant amb l'escola va ser captat per un caçador de talents de l'altra punta del país, de Southampton, i van ser els Saints qui el van reclutar i qui li van donar l'oportunitat de debutar a la Premier amb disset anys. En cinc partits, ja va anotar tres gols, tots a l'Arsenal, en una victòria per 5-3.

El 1992 va ser un punt d'inflexió. Va debutar amb la selecció, en una victòria per 2-0 contra França en un amistós en què va marcar. Això li va obrir les portes perquè Graham Taylor el portés a l'Eurocopa de Suècia, en què va tornar a jugar contra els gals. A més, el va fitxar un dels conjunts que s'estaven enriquint, el Blackburn Rovers, amb el qual va afrontar l'última edició de l'antic campionat anglès i el primer de la nova Premier League.

Van ser quatre grans temporades coronades amb el títol de lliga, la primavera del 1995. Hi va anotar 34 gols en 42 partits. Es va estar un any més a Blackburn per jugar-hi la Champions. Va ser la temporada anterior a l'Eurocopa en què, a més, el Newcastle es va interessar en ell. La temptació de tornar a casa va ser massa forta i els magpies el van fitxar per l'aleshores desorbitada quantitat de 21 milions d'euros actuals (el 1996 encara no existia l'euro).

El gol

Amb el nou contracte sota el braç va dedicar-se a afrontar l'Eurocopa amb un debut a casa, a Wembley, contra Suïssa. L'últim cop que els anglesos havien acollit un gran torneig, el mundial del 1966, l'havien guanyat i això els aportava una gran pressió. Però se la van treure del damunt aviat, amb el primer gol del torneig i de la seva estrella.

Va ser en una gran acció a la frontal de l'área de Paul Ince, que va percebre la desmarcada de Shearer. Li va picar la pilota cap a l'area. Aquest va trencar el fora de joc per la mala sortida del lateral Jeanneret, per l'altra banda, i va etzibar un xut potentíssim que va tocar el primer pal abans de batre el porter Pascolo.

Però Anglaterra no va matar el partit, i Suïssa va empatar en el tram final gràcies a un penal transformat per Türkyilmaz. De tota manera, els anglesos van tenir una gran primera fase, amb victòries sobre Escòcia i els Països Baixos amb un i dos gols de Shearer, respectivament. Només no va marcar en els quarts contra Espanya, malgrat que sí que va anotar el seu llançament a la tanda. En semifinals, el seu gol no va servir, tot i que també va anotar en la loteria dels penals del final, ja que una errada de Southgate va donar la classificació a Alemanya. Va ser l'ocasió en què va estar més a punt d'obtenir un títol de seleccions.

Perquè Shearer també va jugar el mundial de França 98, en què va anotar dos gols i un altre en una tanda però no va poder impedir que Argentina eliminés el seu equip en vuitens de final. També va marcar el gol abans destacat contra Alemanya a l'Eurocopa del 2000, però no va servir de res i va ser el seu comiat de l'equip estatal.

Durant totes aquestes temporades, Shearer es va fer un tip de marcar gols amb el Newcastle, sempre amb bones col·locacions a l'àrea i bones definicions, seguides de la seva típica celebració aixecant el braç dret. De fet, encara és avui en dia el màxim golejador de l'era Premier amb 260 gols. També va obtenir molts trofeus individuals, com ara una Bota d'Or, heretada del seu últim servei al Blackburn, però no va poder aconseguir cap títol en les deu temporades de fidelitat als colors de la seva terra.