Espanya, 1- França, 2 (Euro 2000-Quarts de final)

87. Zinédine Zidane (0-1)

Si la França campiona de l'Eurocopa del 1984 va tenir un líder absolut en la persona de Michel Platini, la que va encadenar el mundial del 1998 i l'Eurocopa del 2000 en tenia un altre. Segurament no era tan extravertit com el primer, però tenia el talent dels elegits, compartia amb el seu antecessor el fet d'haver triomfat a la lliga italiana i al mateix equip, la Juventus i, a més, tenia la mateixa habilitat en els llançaments de falta. És Zinédine Zidane.

En un altre gol d'aquesta llista ja vam veure la seva habilitat en els lliures directes, demostrada en l'Eurocopa de quatre anys més tard de del 2000, que és la que ens ocupa ara. En aquell moment de la seva carrera, ja amb 28 anys, la figura de Zidane era incontestable en el futbol internacional des de feia dos estius, quan s'havia proclamat campió del món amb França a casa. Però aquella generació volia demostrar que també podia guanyar a l'estranger i en tindria l'oportunitat al torneig europeu de Bèlgica i els Països Baixos.

Zidane era originari de Marsella, on va néixer després que els seus pares, algerians, emigressin des de la Cabília, al país nord-africà. Allà va créixer amb figures de l'Olympique com Francescoli i Papin com a ídols i jugava en equips de barri. Fins que va poder anar a disputar un torneig organitzat per la federació francesa i va ser descobert pel club de la veïna Canes. Allà va transformar-se en jugador professional, però també va començar a descobrir la cara negra del racisme, en ser insultat en alguns partits. Els seus entrenadors el van convèncer perquè traslladés la seva ràbia al camp i mostrés les seves virtuts com a manera de fer més mal a aquells que li faltaven al respecte.

I ho va fer. Zidane va mostrar aviat un cabal de solucions inacabable. Era un fals lent, un jugador que semblava que fes les coses ballant damunt del terreny de joc, que dominava la pausa i l'arrencada com volia, amb una gran potència física, una qualitat tècnica indiscutible i també una bona relació amb el gol gràcies a un potent xut a porteria. Després d'un debut aïllat amb només setze anys, es va consolidar al Canes i, el 1992, va ser traspassat al Bordeus per 7 milions d'euros. Va ser allà on va esclatar.

En les següents quatre temporades, el club no va passar del quart lloc a la lliga, però la seva aportació hi era regular i anava creixent. La seva gran temporada va ser la 1995-96, quan el Girondins va arrencar disputant la Copa Intertoto, la competició estival classificatòria per a la UEFA, i va finalitzar el curs enfrontant-se al Bayern de Munic, contra qui va perdre, en la final del torneig, després d'una recordada eliminatòria de quarts de final en què va remuntar un 2-0 al Milan de Fabio Capello. Zidane i Dugarry eren les estrelles de l'equip i aquell estiu van sortir cap a destins oposats, el Milan, precisament, per al davanter, i la Juventus per al centrecampista. 

A més, Zidane ja feia dos anys que havia debutat en la selecció. El fracàs de l'eliminació en la fase prèvia del mundial dels Estats Units del 1994, amb el recordat gol del búlgar Kostadínov a París, va suposar el final del seleccionar Gérard Houllier i l'arribada d'Aimé Jacquet a la banqueta. Ell havia de ser l'encarregat de regenerar la selecció i ho va fer. En l'Eurocopa del 1996, Zidane ja havia assumit els galons al centre del camp amb només 24 anys, però l'equip havia perdut per penals en les semifinals contra la República Txeca amb la final a l'abast. 

Poques setmanes després es va incorporar a una Juventus campiona d'Europa i hi va caure de peu. Va impulsar l'equip a dues lligues seguides, a part d'una Supercopa i una Intercontinental, i la collita encara hauria pogut ser millor de no haver perdut dues finals de la Lliga de Campions seguides, contra el Borussia Dortmund per 3-1 i davant del Reial Madrid per 1-0. Però al cap d'unes setmanes d'aquest partit va viure el seu moment de glòria, amb el mundial guanyat a casa i amb dos gols seus a la final davant de Brasil (0-3).

Quan era al cim del futbol, amb 26 anys, però, les coses es van torçar una mica. No va guanyar cap de les dues següents lligues amb la Juventus, amb una sisena posició en la primera i per un punt contra la Lazio en la segona. A més, el 1999 va quedar fora de la seva tercera final europea seguida quan tot semblava fet davant del Manchester United. L'Eurocopa del 2000, per tant, era un bon lloc per reivindicar-se. I Zidane va respondre amb un gran torneig.

El gol

Potser no ho va ser tant a l'inici. França va debutar amb dues victòries més efectives que brillants davant de Dinamarca, per 3-0, i contra la República Txeca per 1-2. A més, va perdre el primer lloc del grup contra els Països Baixos per 2-3 en un duel en què el seleccionador, que ara ja era Roger Lemerre, el segon de Jacquet fins al 98, va utilitzar molts suplents. Això va provocar que França hagués de jugar contra Espanya a Bruges en els quarts de final en un típic partit de rivalitat que va veure els tres gols en onze minuts.

I qui primer va colpejar va ser França. Als 33 minuts, una falta d'Aranzabal a Djorkaeff a la frontal de l'àrea va quedar situada en un lloc magnífic per a Zidane. Mentre alguns protestaven, el jugador de la Juventus va plantar la pilota, va mirar, i va deixar anar un xut perfecte, per damunt de la barrera, davant del qual Cañizares no va poder fer res. Golàs i 0-1. 

El partit va ser intensíssim. Quatre minuts més tard, empataria Mendieta després d'un penal de Thuram a Munitis, però abans del descans arribaria l'1-2 de Djorkaeff. Espanya hauria pogut igualar de nou el partit en l'últim minut, però Raúl va enviar un penal desviat quan Barthez ja estava superat. Qui sap què hauria passat a la pròrroga, però en aquell partit, Zidane i el seu equip en van sortir triomfadors. Faltaven dues passes per al títol i la propera seria davant de Portugal en les semifinals de Brussel·les.

Països Baixos, 1- Rússia, 3 (Euro 2008-Quarts de final)

88. Roman Pavliutxenko (0-1)

Rússia va deixar passar el 2008 una bona oportunitat per aconseguir un títol internacional. Basat en els jugadors del Zenit de Sant Petersburg, que havien guanyat la Copa de la UEFA feia poques setmanes, l'equip nacional havia trobat el punt de forma necessari per assaltar un gran torneig. Però es va trobar amb Espanya a les semifinals. Abans, va disputar el millor partit del campionat, en què va eliminar uns Països Baixos que també havien realitzat una gran primera fase. El marcador el va obrir un jugador que no era el Zenit i que va viure els seus millors moments a partir d'aquella Eurocopa. Era l'espigat davanter Roman Pavliutxenko.

Ja tenia 27 anys quan va afrontar aquella cita, però l'absència de Rússia tant del mundial d'Alemanya del 2006, com abans de l'Eurocopa de Portugal del 2004, havien provocat que encara no hagués pogut disputar cap gran campionat internacional. Pavliutxenko era del sud del país, de la zona de Krasnodar, i després de debutar com a professional al Dinamo Stavropol, a la segona categoria, els seus gols, onze en 31 partits, el van conduir al Rotor Volgograd. 

Pavliutxenko s'acostava als 1,90 metres però tenia una molt bona coordinació del seu cos. A part d'excel·lir en la rematada de cap, podia caure a les bandes i protegia bé l'esfèrica. Al Rotor no va destacar especialment pel seu instint realitzador, però va cridar l'atenció d'un dels grans del país, l'Spartak de Moscou, que el va contractar per 700.000 euros el 2003. En cinc anys a la capital russa només va guanyar una Copa, en la seva primera temporada. Tampoc no era gaire cridat per l'anterior seleccionador, Iuri Semin, però l'arribada del neerlandès Guus Hiddink a la banqueta de la selecció russa va suposar un canvi per a ell.

El veterà tècnic es va mostrar satisfet amb les seves qualitats, no de gran golejador sinó les associatives per permetre la combinació d'homes de la segona línia com el virtuós Arxavin. A més, dos gols seus van provocar la victòria contra Anglaterra a Moscou per 2-1, clau per deixar els britànics fora de l'Eurocopa i classificar-se per només un punt sobre ells i la sorprenent Israel. També va tenir sort de cara a la fase final. Perquè amb un Zenit en estat de gràcia, el seu lloc a la davantera perillava per l'extraordinari moment de forma del davanter centre de l'equip de Sant Petersburg, Pavel Pogrebniak. Però aquest es va trencar el menisc just abans del torneig i no va poder ser convocat per Hiddink. Pavliutxenko es quedava sense competència.

El debut va ser agredolç. Ell va marcar contra Espanya a Innsbruck, però va ser un gol estèril, ja que els russos en van rebre quatre. Va tocar treballar, però la selecció se'n va sortir guanyant Grècia amb un solitari gol de Zyrianov, i Suècia amb un gol seu i un altre d'Arxavin. Rússia va ser segona de grup i el creuament de quarts seriaa a Basilea davant dels Països Baixos, un xoc especial per l'origen del seu tècnic.

El gol

Hiddink coneixia bé els seus compatriotes neerlandesos i va anar parant trampes durant tot el partit a la formació dirigida per l'antiga estrella Marco van Basten. El partit va ser brillant i es va obrir als onze minuts de la segona part amb un autèntic golàs.

Després d'una ràpida combinació, la pilota va arribar a la banda esquerra, on el centrecampista Semak va ocupar el lloc habitualment reservat pel lateral Zhirkov. Va centrar al cor de l'àrea i, allà, Pavliutxenko va atacar l'espai, es va avançar al marcatge de Mathijsen i, de primera i amb el peu esquerre, va enviar una bona rematada ajustada al pal, lluny de l'abast de Van der Sar. Seria els seu tercer i últim gol en el torneig.

Faltava molt perquè el partit es decidís, ja que quatre minuts abans del final Van Nistelrooy va enviar-lo a la pròrroga. Aquesta va ser grandiosa, amb un equip rus desbocat a la contra i una actuació memorable d'Arxavin qui, a part de guanyar-se un gran traspàs a l'Arsenal, va conduir l'equip a dos gols més, un de Torbinski i un altre d'ell mateix. Lamentablement per a Rússia, però, es va topar amb un equip espanyol en estat de gràcia a la semifinal de Viena i hi va tornar a perdre, aquest cop per 0-3.

Però la gran Eurocopa de Pavliutxenko va tenir premi. Va ser traspassat al Tottenham anglès per 17 milions d'euros. Es tractava d'un dels davanters de moda i tindria l'oportunitat de jugar a la Premier League. Allà hi va jugar bons anys, en general, en un Tottenham que va arribar a uns quarts de final de la Lliga de Campions la temporada 2010-11. Això sí, va fer gala d'un caràcter complicat, tant en l'entrada, com en la sortida. Després de mitja temporada 2011-12, va tenir una enganxada amb un tècnic ajudant de Harry Redknapp i es va preferir que sortís en el mercat d'hivern amb destinació a Moscou, ja amb 31 anys.

No ho va fer a l'Spartak, sinó al Lokomotiv, on va jugar tres temporades i va afegir una altra Copa al palmarès. Després va jugar prop de casa, al Kuban Krasnodar i a l'Ural de la llunyana Iekaterinburg abans que el cos no li permetés seguir a l'elit, tot i que encara actua en categories inferiors. Pel que fa a la selecció, després de l'enlluernadora Eurocopa del 2008 Rússia no va entrar al mundial de Sud-àfrica del 2010. Ell va fer una molt bona fase de classificació, amb cinc gols en set partits, però van ser segons de grup, darrere d'Alemanya i l'equip va haver de jugar una repesca perduda de manera sorprenent pel valor dels gols a fora de casa davant d'Eslovènia.

En el següent cicle, l'equip rus sí que va poder entrar a l'Eurocopa del 2012 després d'una còmoda fase prèvia en què ell va anotar quatre gols. I el campionat va començar bé, amb una victòria per 4-1 davant de la República Txeca amb un gol seu, que ja era suplent, en concret l'últim. Però Rússia només va empatar contra Polònia i va perdre el tercer partit davant de Grècia. Seria l'últim de Pavliutxenko amb l'equip nacional, que va deixar amb 31 anys, quatre després de l'exhibició de Basilea que havia començat amb el seu gol.

Espanya, 1- Bulgària, 1 (Euro 96-Primera fase)

89. Alfonso (1-1)

Sovint és complicat per a alguns futbolistes suportar la càrrega de les expectatives. Després d'una època brillant al Reial Madrid, la de l'anomenada Quinta del Buitre, en què l'equip havia guanyat cinc lligues consecutives a final dels anys vuitanta, es buscava successors per a aquell grup de jugadors en general i, en particular, per a Emilio Butragueño, el davanter que li donava nom. Calia algú sorgit del planter, pel factor d'identificació, i amb suficient qualitat per liderar un nou projecte. Des de ben aviat, tots els ulls es van girar cap a l'atacant Alfonso Pérez.

Nascut a Getafe, ciutat a la qual ara dona nom al camp de futbol, el Coliseum, Alfonso venia apuntant bones maneres des de les categories inferiors del Reial Madrid i va debutar amb el primer equip blanc la temporada 1990-91, precisament la primera en què la Quinta començava a mostrar símptomes de debilitat i el FC Barcelona de Johan Cruyff anava llançat cap al títol de lliga. El Madrid necessitava incentius i, en la segona part de la temporada, va trobar-los en un Alfonso que, tot i que no va marcar en les nou estones disputades, feia tenir esperances sobre el seu futur.

No era un davanter centre a l'ús, un rematador, ni tampoc un jugador tan fantasiós com Butragueño, però sabia moure's bé per tot el front d'atac, havia demostrat en els equips inferiors que tenia bona relació amb el gol i mostrava detalls de qualitat. Tot es va disparar després de la seva segona temporada, en què el Madrid va perdre la primera de les lligues de Tenerife. Ell va marxar del camp guanyant per 1-2 i el partit es va cedir per 3-2 i, amb ell, el campionat. Però aquell estiu, Alfonso va ser un dels líders de la selecció que va guanyar la medalla d'or als Jocs Olímpics de Barcelona. A continuació, ja va debutar amb l'absoluta, de la mà de Javier Clemente, i va intervenir en alguns partits de la classificació per al mundial 94.

Però la progressió d'Alfonso, ja campió d'una Copa i d'una Supercopa amb els blancs el 1993, es va aturar de cop amb una duríssima lesió al Camp Nou el gener del 1994. Va ser en la derrota per 5-0, la dels tres gols de Romário. Havia marcat 5 vegades en 18 partits, però es va perdre la resta de la temporada i el mundial per un trencament del lligament creuat del genoll dret. Va estar set mesos de baixa i va reaparèixer la temporada següent. El Madrid va recuperar el ceptre de lliga després de quatre anys, però ell no va poder entrar mai en l'equip titular, davant de la bona forma d'homes com el nouvingut Raúl, que ja li havia pres el lloc al cor de l'afició, i Zamorano. Per això, l'estiu següent va acceptar una mena de cessió al Betis. I aquell va ser el seu lloc al món.

Amb l'equip andalús es va retrobar amb el seu millor nivell. Va anotar dotze gols en 35 partits en la lliga i, tot i que no va passar del vuitè lloc en el torneig, va tornar a cridar l'atenció de Javier Clemente. Només va ser convocat en dues ocasions abans de l'Eurocopa que s'havia de disputar a Anglaterra, però van ser suficients perquè el tècnic de Barakaldo l'inclogués en la llista per al torneig. I allà, hi trobaria la porteria aviat.

El gol

Espanya havia de debutar a Leeds contra Bulgària, quarta classificada en el mundial de dos anys abans. Alfonso va ser suplent en aquell partit, ja que Clemente confiava en un esquema amb molts homes per darrere de la pilota i amb Pizzi de davanter centre en solitari. Però les coses es van torçar amb un penal en contra que va representar el gol búlgar, marcat per Stoitxkov. Calien canvis, i Alfonso va entrar al camp per Amor. Va trigar tres minuts a marcar.

Va ser en una acció afortunada. Una falta a la frontal de l'àrea va ser xutada per Hierro. Un dels defenses búlgars, de manera il·legal permesa pel col·legiat italià Ceccarini, va blocar el tret. La pilota va quedar morta per al lateral Sergi, qui va disparar a porta. L'esfèrica anava molt desviada, però Alfonso era enmig de la trajectòria, li va picar al peu, ell va saber posar-lo en la direcció correcta i Mihailov no va poder evitar el sorprenent gol. La reacció espanyola, de tota manera, va quedar aturada un minut després, quan Pizzi va veure la targeta vermella directa. El partit va acabar en empat.

Alfonso va ser titular en el següent partit, unes altres taules davant de França, i va tornar a la banqueta per jugar contra Romania. Però tornant a ser suplent va ser important en l'assistència del gol de l'1-2 a Amor, que permetia la classificació per als quarts de final. En aquesta ronda, va entrar al descans, però no va poder marcar, ni ell, ni Espanya, que va perdre a Wembley en els penals davant d'Anglaterra. L'equip espanyol quedava eliminat, però Alfonso completava una temporada que, encara amb 23 anys, el projectarien cap als millors moments de la seva carrera.

Dinamarca, 3- Bèlgica, 2 (Euro 84-Primera fase)

90. Preben Elkjaer-Larsen (3-2)

En el futbol de dècades enrere es donaven casos que ara serien gairebé impensables. En un món, l'actual, en què el talent es detecta amb tanta precocitat i els grans jugadors ja mouen enormes quantitats de diners des de ben joves, seria molt difícil de creure que un dels millors davanters del continent es pogués passar anys en una lliga menor, gairebé sense que ningú no el conegués, i que esclatés als 27 anys per al gran públic d'una manera espectacular, però tardana. És el que va succeir amb l'atacant danès Preben Elkjaer-Larsen.

Perquè salvant totes les diferències, que són unes quantes. Elkjaer-Larsen mostrava un poder físic tan gran en aquell moment que es podria comparar amb el que demostra el noruec Haaland a l'actualitat. Era un jugador d'una potència absoluta, que podia superar els defenses per velocitat, però sobretot per resistència física, amb una notable facilitat anotadora i amb una capacitat de treball inacabable. No era excessivament estètic, però sí efectiu i, sovint, imparable. Malgrat això, molta gent no el va conèixer fins que va destacar en l'Eurocopa del 1984.

Abans s'havia passat sis anys al Lokeren belga, un conjunt provinent d'una lliga que a final dels setanta i a principi dels vuitanta era tremendament forta, amb clubs sovintejant les últimes rondes dels tornejos continentals. De fet, el Lokeren va arribar a uns quarts de final de la Copa de la UEFA, ja amb Elkjaer a l'equip, perduts davant del posterior campió, l'Ipswich Town de Bobby Robson.

L'atacant danès havia debutat jove al Vanlöse, un club dels afores de Copenhaguen, la seva ciutat natal. Amb dinou anys va ser contractat pel Colònia, un dels equips més forts de la lliga alemanya, amb el qual va guanyar una lliga i dues Copes, tot i que només hi va disputar nou partits i, per tant, la seva participació en els èxits va ser més aviat escassa. Aleshores, va arribar l'oferta dels flamencs, amb els quals va arribar a ser segon de la lliga la temporada 1980-81, però el nivell del qual era decreixent amb els anys. De tota manera, en els gairebé 200 partits que hi va disputar ell va aconseguir la més que notable xifra de 98 gols.

Paral·lelament, Dinamarca anava construint una gran selecció. Un conjunt que no havia estat mai a cap mundial i solament a una fase final de l'Eurocopa, la del 1964, va passar de l'últim lloc del grup en la prèvia del torneig europeu del 1980, darrere d'Anglaterra, les dues Irlandes i Bulgària, a quedar prop de Iugoslàvia i Itàlia en la del mundial d'Espanya 82. De cara al 1984, amb Sepp Piontek de seleccionador, va tornar a caure al mateix grup que Anglaterra, però la sort va ser molt diferent. Els nòrdics van vèncer a Wembley per 0-1, amb gol de Simonsen, en un partit en què Elkjaer va entrar a la segona part. Un triomf final a Grècia va permetre als danesos donar la gran sorpresa i entrar a la fase final del torneig. El davanter del Lokeren, amb quatre gols a la fase de classificació, ja era titular.

Dinamarca va iniciar el torneig amb dues males notícies, la lesió de Simonsen, que el va retirar del futbol, i la derrota al final del partit contra l'amfitriona, França, per culpa d'un gol de rebot de Platini. Però l'equip havia deixat una bona imatge que va ratificar en el segon duel, un triomf total per 5-0 davant de Iugoslàvia, un partit en què Elkjaer-Larsen va anotar el quart gol. El darrer duel de la ronda inicial era contra Bèlgica, i un empat valia. Però el partit es va complicar molt.

El gol

Perquè els belgues es van avançar a la primera meitat amb anotacions de Ceulemans i de Vercauteren. Per sort per als nòrdics, Arnesen va reduir la distància abans del descans, de penal, i al quart d'hora de la represa van empatar amb una rematada del suplent Brylle. La igualada valia, però els belgues van assetjar la porteria d'Ole Qvist per assolir el gol que els donés la classificació. El que es van trobar, però, va ser una contra d'algú que coneixien bé.

Perquè tot i que no fos conegut per mitja Europa, els defenses belgues sí que havien patit Elkjaer-Larsen a la seva lliga. Tot i això, no van ser capaços de controlar-lo quan va recollir un rebuig d'Ivan Nielsen encara al seu camp. Va enfilar cap a la porteria rival i es va endur l'esfèrica amb una mica de sort, després d'un rebuig de Coeck que va rebotar a les cames del desafortunat defensa De Greef. Elkjaer va tornar a recollir l'esfèrica, es va tornar a desfer del mateix jugador i, davant de la sortida de Pfaff, va picar-li la pilota per damunt per anotar el 3-2. La classificació quedava assegurada.

Però totes les bones vibracions es van acabar en les semifinals. Dinamarca va empatar a un gol contra Espanya i tot es va decidir a la tanda de penals. En l'últim tir dels danesos, Elkjaer va rematar per damunt de la porteria d'Arconada i el gol de Sarabia va deixar la Dinamita Roja fora del torneig. De tota manera, havien mostrat la carta de presentació i la gran actuació, penal a part, va permetre al davanter del Lokeren anar a jugar a la millor lliga del món.

Aleshores, amb només dos estrangers per equip, no era tan fàcil que una de les divuit formacions de la lliga italiana et contractés. Només 36 jugadors no transalpins de tot el món hi podien entrar, i Elkjaer va ser captat pel Verona, fent parella amb el defensa alemany Briegel, poderós físicament com ell. En la temporada del debut de Maradona a la Serie A, el protagonista va ser l'equip del Veneto, que va obtenir l'única lliga de la seva història amb vuit gols del danès. Entre el 84 i el 85 va quedar tercer i segon en la classificació per la Pilota d'Or, i encara faltava el millor.

Perquè superior a la seva actuació a l'Eurocopa del 84 va ser la que va mostrar al mundial de Mêxic, del 1986. En unes condicions dures per l'alçada i la calor, el poder físic danès es va imposar en una primera fase espectacular, amb victòries per 6-1 contra Uruguai i per 2-0 davant d'Alemanya. Elkjaer va fer un hat-trick davant dels sud-americans i abans li havia clavat el de la victòria a Escòcia. Però es van tornar a trobar Espanya davant, i la gran tarda de Butragueño a Querétaro, amb quatre gols i un 5-1, els va tornar a apartir del campionat.

Elkjaer-Larsen, que a Mêxic ja tenia 29 anys, va aguantar fins als 31 al Verona. Aquell estiu, el del 1988, Dinamarca també va jugar l'Eurocopa d'Alemanya. Allà, l'equip ja estava esgotat i va caure en els tres partits de la primera fase. Era el cant del cigne d'una generació i, tot i que el país va ser campió d'Europa quatre anys més tard, els jugadors que van entusiasmar a la dècada dels vuitanta ja no hi eren. El 1988, amb 31 anys, va tornar a casa, al Vejle, on només va poder jugar dues temporades. Tot i el seu desplegament físic, era una altra època. Elkjaer era un consumat fumador i aquest fet no devia ajudar a que pogués allargar la seva carrera. Va intentar ser entrenador el Silkeborg danès, però hi va durar poc. El millor ho havia deixat a damunt del camp. Llàstima que no hagués estat davant dels ulls del gran públic des d'uns quants anys abans.

Romania, 1- Espanya, 2 (Euro 96-Primera fase)

91. Guillermo Amor (1-2)

El planter del FC Barcelona ha donat grans alegries a l'entitat en les últimes dècades. Alguns dels seus elements han estat considerats entre els millors jugadors del món. Però a la dècada dels vuitanta era complicat que sortissin talents de la Masia i es consolidessin a l'elit. Un d'ells va ser particularment icònic pels que van venir després i es va consolidar al primer equip quan va arribar Johan Cruyff com a entrenador. Era Guillermo Amor.

Nascut a Benidorm, Amor es va traslladar de ben jove a Barcelona i va viure alguns moments particularment recordats. Per exemple, quan encara estava en edat infantil va substituir Maradona en el partit d'inauguració del Mini Estadi com a representant de la primera generació de jugadors que van viure a la Masia. Després, va debutar a Primera Divisió, amb gol, quan era juvenil a causa d'una vaga de professionals la temporada 1984-85. Va anar seguint tot el camí fins a dalt i es va guanyar la confiança de Johan Cruyff des del primer dia que va arribar com a entrenador del club, el 1988.

Ja en la seva primera temporada va anotar vuit gols en 27 partits i es va fer un forat al centre del camp. Amor semblava, en la seva primera època, que podria actuar d'organitzador però durant la seva trajectòria va derivar més cap a una posició d'interior, amb capacitat de treball i, sobretot, bon xut de mitjana distància i gran arribada a l'àrea des de segona línia. Va formar part de l'anomenat Dream Team, que va dominar el futbol espanyol durant quatre anys i que va marcar el futur de l'entitat. Durant aquells anys, va ser quatre cops campió de lliga i va guanyar la Copa d'Europa del 1992, tot i que ell no va poder ser a la final de Wembley davant de la Sampdoria per culpa d'una targeta groga en les semifinals contra el Benfica.

El 1990 va debutar en la selecció de la mà de Luis Suárez, tot i que les seves presències hi van ser molt intermitents. L'equip estatal no va poder entrar a l'Eurocopa del 1992 i, tot i que Javier Clemente el va convocar fins en set ocasions en la fase de classificació per al mundial del 1994, de manera sorprenent el va deixar fora de la llista final. A partir de llavors, el FC Barcelona va començar a abandonar la seva hegemonia al futbol espanyol, però ell hi seguia sent un home important. De cara a l'Eurocopa del 1996, el mateix Clemente el va convocar davant de baixes de jugadors tècnics al centre del camp com ara el seu company d'equip Guardiola. 

Va ser titular el primer dia, en un empat davant de Bulgària, però va veure des de la banqueta tot el duel en què Clemente va omplir de defenses el centre del camp i que va acabar amb un altre empat, a un, amb França. Calia guanyar el tercer xoc, davant de Romania a Leeds, per entrar als quarts de final. Amor va tornar a ser-hi suplent.

El gol

El partit va començar bé per als espanyols, amb un gol de Manjarín. Però encara a la primera part va empatar Raducioiu per a uns romanesos que ja no tenen opcions de classificació. Davant de la situació, i de la necessitat de marcar, Clemente va començar a apostar per homes d'atac i va fer entrar Amor en el lloc del central Abelardo. Va trigar, però el canvi es va acabar notant.

A sis minuts per al final, en un setge total de l'àrea romanesa, el porter Prunea va rebutjar una centrada i la defensa va blocar un xut de Hierro. Nadal va guanyar el rebot dividit i, amb el cap, va obrir cap a l'esquerra. Allà, el lateral Sergi va centrar de primera al segon pal, on hi havia Alfonso, que també havia entrat des de la banqueta en el lloc de Pizzi. El davanter, aleshores al Betis, va tornar l'esfèrica amb el cap al centre de l'àrea on Amor va explotar el seu talent entrant des de darrere i, amb el cap, va anotar el gol que classificava Espanya per a la següent ronda.

En els quarts, agraït pel gol, Clemente el va fer jugar durant els 120 minuts del xoc contra Anglaterra a Wembley, en què Espanya va ser superior, però va pagar la falta de gol. En la tanda, Amor va anotar el seu llançament, però les errades de Hierro i Nadal i l'encert del porter Seaman van deixar la selecció espanyola fora de l'Eurocopa.

Amor aguantaria dos anys més al Camp Nou, en què va aconseguir el títol de lliga amb Van Gaal d'entrenador, el darrer dels disset vestit de blaugrana, entre els quals cinc lligues, tres Copes, la Copa d'Europa i dues Recopes, a part de diverses Supercopes. Aquell estiu va jugar el seu únic mundial, el de França 98, en què va ser suplent en la derrota contra Nigèria i titular en l'empat contra Paraguai i la victòria estèril davant de Bulgària, que deixava l'equip de Clemente fora del campionat en la primera fase. Amor només jugaria un partit més vestit de vermell, la cèlebre derrota davant de Xipre en la classificació per a la següent Eurocopa que també va significar el comiat del seleccionador que més havia confiat en ell. Al final van ser 34 partits i 4 gols.

Aleshores, amb trenta anys, va iniciar una carrera fora de casa seva. Primer a la Fiorentina, amb dos anys no gaire exitosos. Després sí que va viure dues bones temporades al Vila-real, per acabar recalant al modest Livingston escocès, on va jugar només tres partits i va penjar la samarreta. Va començar una carrera d'entrenador que el va dur durant molts anys a les categories inferiors del Barça abans d'iniciar un periple a Austràlia que va coronar de manera exitosa amb un parell de títols, el 2016. Llavors va tornar a casa, primer com a responsable del futbol base i després com a cap de les relacions institucionals del club, fent gala d'un caràcter diplomàtic i conciliador que ja tenia quan jugava. Amor no era dels jugadors que destaqués gairebé mai, però els entrenadors el feien jugar molt perquè sempre ajudava, com aquella tarda de Leeds en què, amb el cap, va fer passar una ronda a l'equip espanyol.

Portugal, 2 (6)- Anglaterra, 2 (5) (Euro 2004-Quarts de final)

92. Ricardo (6-5, en els penals)

En aquesta llista de 366 noms, alguns repetits i algunes entrades amb més d'un gol, no hi ha porters. En la història de l'Eurocopa, cap d'ells no ha anotat cap gol de jugada en cap fase final. Els seus noms apareixen sempre superats per l'encert d'un atacant. Avui fem una excepció perquè, en els grans tornejos, els porters tenen una oportunitat bona de marcar en les tandes de penal, sempre que els seus tècnics hi confiïn o s'acabin els futbolistes de camp. L'únic porter que apareixerà en tota la llista va classificar el seu país per a les semifinals d'una Eurocopa el 2004 i, a més, ho va fer a casa. Va ser Ricardo Alexandre Martins Soares Pereira, conegut com a Ricardo.

Nascut a Montijo, una ciutat situada a davant de Lisboa, a l'altra banda de l'estuari del Tajo, com Paulo Futre, una estrella del futbol portuguès de l'anterior generació, la convocatòria de Ricardo per anar a l'Eurocopa va estar envoltada de polèmica. Aquell mateix any, el Porto havia guanyat la Lliga de Campions amb el veterà Vitor Baia com a indiscutible a la porteria. Però el seleccionador, Luiz Felipe Scolari, va decidir deixar-lo fora de la convocatòria per al torneig de casa. Anys després, encara no se sap gaire el motiu, tot i que segurament el tècnic brasiler preferia Ricardo i no volia tenir una de les estrelles del país a la banqueta i sense jugar, amb la repercussió que podria tenir per l'ambient del grup.

El fet cert és que Ricardo no era un desconegut. Ja tenia 28 anys i una sòlida trajectòria que havia començat, des del punt de vista professional, al Boavista, el segon equip de Porto. A la segona entitat de la capital del nord del país hi va guanyar una Copa i, sobretot, la lliga 2000-01, la primera, i fins ara l'única, de la història de l'entitat- A les ordres de Jaime Pacheco, en el conjunt destacaven el centrecampista Petit i el mitja punta bolivià Erwin Platini Sánchez.

Aquella mateixa temporada havia debutat amb la selecció i s'havia convertit en el substitut de Vitor Baia mentre aquest es recuperava d'una lesió de genoll. Va actuar en els dotze partits del Boavista a la Champions 2001-02, en què va aconseguir arribar a la segona fase de grups, i va ser el suplent en un mundial de Corea i Japó del 2002 de mal record per als lusitans, que van ser eliminats en la primera ronda.

L'estiu del 2003, amb 27 anys, Ricardo va canviar d'aires i va fitxar per l'Sporting de Portugal, al costat de casa, a Lisboa. Scolari ja havia apostat per ell com a porter titular de la selecció en detriment d'un Baia que anava acumulant èxits amb el Porto però que no havia tornat a l'equip nacional des del 2002. De fet, ja no hi va tornar més. Portugal era l'amfitriona d'un torneig en què tenia grans esperances i debutaria, precisament, a l'estadi del porter rival, Dragao, contra Grècia.

Les coses no va arrencar bé, ja que els locals van caure per 1-2 contra els hel·lens en el duel inaugural. Hi va haver crítiques a tothom i també per a Ricardo, que va encaixar un gol en fred de Karagounis en un xut llunyà. Per sort, el grup de Scolari ho va arreglar amb una victòria contra Rússia i amb una d'agònica davant d'Espanya que, a més, situava l'equip com a primer de grup. El rival en quarts seria Anglaterra.

El gol

El duel va ser espectacular. Es va avançar Owen per als visitants, però Hélder Postiga i Rui Costa, aquest ja a la pròrroga, semblava que permetrien la classificació portuguesa. Va ser abans de l'encert de Frank Lampard, que va dur l'eliminatòria a la tanda de penals. Aquesta va tenir Ricardo com a gran protagonista.

Després dels cinc primers llançaments de tots dos equips, el resultat era d'empat a quatre per les errades de David Beckham i Rui Costa, dos dels jugadors més talentosos, que van donar la culpa del seu xut desviat a la irregularitat del terreny en el punt de penal. Quan va començar la segona ronda de tirs, Ashley Cole i Hélder Postiga, aquest de Panenka, van anotar els seus. Era el torn de Darius Vassell i també el de Ricardo. El porter va aconseguir l'única parada de tota la tanda i, a sobre, va prendre la responsabilitat de xutar el següent. Ho va fer fort i col·locat, va batre David James i va situar el seu país entre els quatre millors.

El torneig no va acabar bé per a Portugal, ja que tot i que va guanyar els Països Baixos per 2-1 en les semifinals, va caure de manera gairebé tràgica contra Grècia en la final. Ricardo es va mantenir en la titularitat de la selecció durant dos campionats més, amb el quart lloc al mundial del 2006 a Alemanya, en què va tornar a ser decisiu en una tanda, a quarts de final, contra els anglesos, que van errar tres tirs, i amb la caiguda a la mateixa fase de quarts a l'Eurocopa del 2008. Amb 32 anys, deia adéu a la selecció.

A nivell de clubs, després del 2004, va seguir tres anys més a l'Sporting, amb qui va ser finalista de la UEFA, perduda també a casa, contra el CSKA de Moscou, i va guanyar una Copa. Amb 31 anys va decidir sortir a l'estranger. Va jugar força en dues temporades al Betis, amb descens a la segona, i molt poc a Leicester, a segona categoria. Ja amb 36 anys es va acomiadar del futbol amb dos cursos a l'Olhanense, també amb descens en el segon, i uns mesos de semiamateurisme abans de penjar els guants. Ricardo segurament no tenia el nivell de Baia, però aportava una gran sobrietat a l'equip, fet que van valorar els seus entrenadors i també l'afició, que li va fer viure el seu punt àlgid de popularitat després de transformar aquell penal del 2004.

Rússia, 3- República Txeca, 3 (Euro 96-Primera fase)

93. Vladímir Smicer (3-3)

En la seva primera participació internacional en una fase final, després de la separació d'Eslovàquia, la República Txeca va ser la gran sorpresa de l'Eurocopa del 1996. La nau comandada per Dusan Uhrin es va plantar a la final sense que ningú no s'ho esperés gràcies a una nova generació de jugadors alguns dels quals van estar més d'una dècada a l'elit del futbol europeu. Però res no hauria estat igual de no haver arribat un gol salvador del davanter Vladímir Smicer.

Fins i tot des del punt de vista personal, aquella acció va canviar la vida d'un Smicer que ja va aparèixer en un altre gol de dues Eurocopes després en aquesta llista i que va començar el campionat sense jugar cap minut i que va ser titular en els dos partits següents. Nascut a Decin, molt a prop de Dresden i de la frontera de la que era la República Democràtica Alemanya, Smicer va començar jugant de migcampista, però poc a poc el seu joc va anar derivant cap a la davantera en una posició híbrida entre extrem i mitja punta que mai no va acabar d'estar clara del tot. Això sí, tenia una gran relació amb el gol.

Es va formar al prolífic planter a de l'Slavia de Praga i va debutar a la màxima categoria quan els estats encara no s'havien separat i la lliga era la de Txecoslovàquia. De fet, va arribar a debutar amb la selecció txecoslovaca absoluta, en un partit davant de Xipre, i ho va fer amb la de la República Txeca en un duel de la fase de classificació per a l'Eurocopa, només en un. La selecció va entrar, juntament amb els Països Baixos, en el torneig amb només un punt de diferència respecte de Noruega.

A nivell de club, la temporada 1995-96 va ser molt bona. L'equip blanc-i-vermell va guanyar la lliga, amb nou gols seus i, amb 23 anys, va despertar l'interès d'alguns equips estrangers. Però ell pensava tan poc que podia anar a l'Eurocopa, que abans del torneig va arribar a un acord amb el Lens francès per integrar-s'hi. Veient com va anar tot, si s'hagués esperat segurament hauria disposat de millors ofertes damunt de la taula. Gràcies al seu gran any a nivell de club, Uhrin el va convocar per al campionat continental.

Com ja ha quedat dit abans, Smicer no va jugar cap minut en el debut txec, en la derrota per 2-0 davant d'Alemanya, i va estar 26 minuts damunt del camp en la victòria contra Itàlia per 2-1. Calia guanyar el tercer partit davant de Rússia a Anfield o, com a mínim, puntuar i esperar a veure el resultat de l'Itàlia-Alemanya de Manchester. 

El gol

Smicer va tornar a ser suplent en un partit que va començar molt bé per als txecs, amb dos gols en 19 minuts del defensa Suchoparek i del davanter Kuka. Però els russos, que havien de vèncer i esperar que ls italians perdessin en l'altre enfrontament per forçar un triple empat, van empatar en cinc minuts de la segona meitat amb encerts de Mostovoi i Tetradze. L'empat encara servia als txecs, ja que els italians no guanyaven en l'altre partit, però Rússia atacava. El tècnic va fer entrar Smicer en el lloc d'un esgotat Kuka per caçar un contraatac, però cinc minuts abans del final el que va arribar va ser un gol de Bestchastknikh que no servia per a res a Rússia, però que deixava la Repúbica Txeca fora del torneig. Faltaven cinc minuts, i els centreeuropeus els van aprofitar.

Tot i anar guanyant, els anàrquics russos van deixar un forat immens a l'eix de la seva rereguarda que va aprofitar Lubos Kubik, un dels defenses, per enviar una passada a l'espai. Smicer, jugador que sempre ha llegit molt bé aquests forats, va córrer a buscar la pilota i hi va arribar abans que el central Nikiforov. Amb la porteria de cara, va xutar des de la frontal de l'àrea un tret fluix, però col·locat, que va deixar clavat el porter Txertxessov. A Manchester, italians i alemanys van empatar i, per tant, el gol classificava la República Txeca per a quarts de final davant de l'alegria dels aficionats que assistien al primer campionat del seu nou país.

L'anotació va provocar que Smicer passés del res al tot i fos titular en els quarts, guanyats contra Portugal, i en les semifinals contra França, en què va ser rellevat al descans d'un partit resolt per penals. En canvi, en la final contra Alemanya va tornar a la banqueta. Va entrar dos minuts abans dels noranta, aquest cop per Poborský, i va assistir als cinc del temps suplementari al gol d'or de Bierhoff que el deixava sense títol.

Però l'Eurocopa el va donar a conèixer. Va viure tres bones campanyes al Lens, on va arribar a guanyar una lliga dos anys després actuant de mitja punta, per darrere de dos davanters com Drobnjak i Vairelles, i això el va catapultar al Liverpool, precisament l'equip que juga a Anfield, l'estadi on va marcar el gol contra els russos sense el qual, segurament, tot hauria estat diferent.