França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

4. David Trezeguet (2-1)

L'Eurocopa es va decidir en dues edicions consecutives gràcies a una normativa que s'havia canviat a mitjana dècada dels noranta. El 1996, els alemanys es van imposar gràcies al Gol d'Or d'Oliver Bierhoff, que determinava que el partit s'acabava en el moment en què un dels dos conjunts foradava la porteria contrària en el temps suplementari. La norma es va instaurar en el mundial del 1998 i només es va haver d'aplicar un cop, en un triomf a vuitens de final de França contra Paraguai. Aquesta mateixa selecció, precisament, en resultaria beneficiada en el torneig europeu del 2000 i va ser amb l'anotació de David Trézéguet.

L'atacant d'origen argentí, que ja ha tingut una altra aparició en aquesta llista, per un gol que va anotar posteriorment, va tenir en el decurs de la seva carrera una relació d'amor-odi amb les finals, primer, i amb els italians, després. Trézéguet arribava a l'Eurocopa del 2000 amb 22 anys i després d'haver estat campió del món el 1998, on va jugar tots els partits excepte la final. La seva gran temporada amb el Mònaco, amb el qual s'havia proclamat campió de lliga, el van fer consolidar-se en les convocatòries de l'equip nacional, que ara dirigia Roger Lemerre, però no en la titularitat.

Així, en l'Eurocopa, no va disputar cap dels dos primers partits. El tècnic confiava en la nova gran estrella, Thierry Henry, i en un Nicolas Anelka que, tot i un curs irregular, havia estat campió d'Europa amb el Reial Madrid. Va ser en el tercer partit quan va debutar, amb una tripleta estranya amb Wiltord i Dugarry que no van poder evitar la derrota contra els Països Baixos i haver de quedar segons de grup.

Trézéguet va tornar a ser suplent en els quarts de final, davant d'Espanya, en què no va saltar cap minut al terreny de joc. En les semifinals va entrar a l'inici de la segona part de la pròrroga davant de Portugal i va assistir, damunt del camp, al penal que va permetre Zidane classificar l'equip per a la final. De cara al partit decisiu, va tornar a arrencar des de la banqueta. El rival, Itàlia, un país on trobaria el futur.

Perquè aquell 2 de juliol, a Rotterdam, feia poques hores que Trézéguet ja era jugador de la Juventus, a la qual va marcar època i on va arribar per més de 23 milions d'euros. El rival en el partit era el combinat transalpí, que va sorprendre tothom amb un joc molt més alegre que en les semifinals i es va avançar amb una rematada de Marco Delvecchio a la segona meitat. El partit es posava molt d'esquena per als campions del món i Lemerre va haver d'utilitzar el carregament pesant.

El gol

Després que Wiltord entrés per un poc hàbil Dugarry, a 14 minuts per al final Trézéguet va fer el mateix en el lloc de Djorkaeff, jugador més associatiu amb el centre del camp. França buscava el joc directe i, tot i que va estar a punt de rebre un gol de Del Piero, va empatar de manera miraculosa amb una rematada de Wiltord en el descompte, després d'una acció directa que havia guanyat el nou atacant de la Juventus. Començava una pròrroga que trigaria tretze minuts a resoldre's.

És Zidane qui sembla que maregi la pilota a la zona de mitjos i mira de combinar amb Henry, que perd la pilota. Però els centrals italians, els habitualment segurs Cannavaro i Nesta, no s'entenen i aquesta va a parar a peus de Pirès, un altre jove suplent que havia entrat cinc minuts abans dels noranta. Aquest no s'ho va pensar i va realitzar un gran eslàlom per la banda esquerra. Va superar Cannavaro i va enviar una centrada perfecta al cor de l'àrea. Allà, Trézéguet va utilitzar el recurs que el va fer ric, la rematada al primer toc, i sense pensar-s'ho, va deixar anar un obús amb l'esquerra que va foradar l'escaire de Toldo. Segon gol d'or seguit, tant per a França, com en una final de l'Eurocopa, i segon títol per als gals davant de l'alegria  del jugador i dels seus companys.

El gol va consolidar Trézéguet abans d'anar a Itàlia, on va guanyar dues lligues amb els torinesos, amb els quals aconseguiria 138 gols en 245 partits. El de la final de l'Eurocopa va ser un dels moments més importants de la seva carrera, però l'atacant no va tenir una bona relació amb moments decisius de les finals en el futur, sobretot amb les tandes de penal.

Així, el 2003, va arribar amb la Juventus a la final de la Lliga de Campions contra el Milan a Manchester. El partit es va decidir en aquesta ocasió amb la tanda de tirs des dels onze metres. Trézéguet va errar el primer i, tot i que no seria l'únic, ja que se n'errarien quatre més, dos per banda, va ser decisiu en la derrota final. 

Encara va ser pitjor en la final del mundial del 2006. Aleshores, Trézéguet ja tenia 28 anys i no era titular en la formació de Raymond Domènech. En la final va entrar al camp als 10 minuts de la pròrroga, just abans de l'expulsió de Zidane amb el seu cop de cap, i va haver de tornar a prendre la responsabilitat en la tanda. El rival, els italians, els mateixos a qui havia fulminat sis anys abans a Rotterdam. Aquest cop, a Berlín, va sortir creu. Va efectuar el segon xut i el va enviar al travesser. Va ser l'única errada de la tanda, que evitava que França tornés a regnar.

A més, aquell estiu va ser doblement dur per a un Trézéguet que va veure com la Juventus era descendida per l'escàndol Moggigate de compra de partits. Ell, però, es va quedar a la segona categoria i, amb els seus gols, va ajudar l'equip a ascendir de nou on li pertocava. No va ser l'últim cop que ho faria. El 2012, ja en el crepuscle de la seva carrera, va fitxar per River Plate quan l'equip de Buenos Aires havia baixat a la Primera B i també el va ajudar a pujar en una última feina dedicada al país d'origen dels seus pares. Trézéguet, que es va retirar dos anys més tard a la Índia, després d'haver jugat també amb Newell's Old Boys, va ser un davanter centre de primer ordre, amb moments complicats a la seva trajectòria però amb un d'estel·lar, aquella volea amb l'esquerra, aquell gol d'or que va convertir França en campiona d'Europa als Països Baixos.