República Txeca, 1- Alemanya, 2 (Euro 96-Final)

5. Oliver Bierhoff (1-2)

Un partit pot canviar la carrera d'un jugador. Hi ha hagut casos en el decurs de la història i encara més si són en enfrontaments destacats, decisius o finals. Fins i tot, la trajectòria més aviat mediocre d'un futbolista que ja té 28 anys pot experimentar un gir gràcies a una actuació puntual i passar d'actuar en conjunts de segona línia i no comptar en els campionats internacionals a ser present en totes les llistes de convocats. És el que li va succeir, gràcies als seus dos gols a la final de l'Eurocopa del 1996, a l'alemany Oliver Bierhoff.

Fa unes setmanes ja vam veure com es va gestar la seva arribada a la selecció, amb la qual va debutar el mateix any del torneig europeu. Formava part de la plantilla de l'Udinese, conjunt que no és dels principals d'Itàlia, i voltava lluny del radar del seleccionador Berti Vogts. Però la seva gran temporada al Friuli, amb 17 gols a la lliga, va convèncer el tècnic que potser li aniria bé un ariet de l'estil dels Dieter Müller o Horst Hrubesch, que tant bon resultat havien donat en el passat. Bierhoff, per tant, va entrar a al llista per a Anglaterra.

Allà només va jugar vuit minuts en el primer partit, contra la República Txeca, i 85 del segon, contra Rússia. Vogts va decidir comptar amb d'altres atacants més dinàmics en la resta de partits abans de la final, novament contra els txecs. Però en el partit decisiu el va necessitar. 

El gol

Després de l'anotació inicial de Patrik Berger, el va fer entrar al camp i als quatre minuts va aconseguir el gol de l'empat, que va conduir a la pròrroga. Per primera vegada hi havia gol d'or, és a dir, triomf per a l'equip que marqués primer, i el davanter de l'Udinese va entrar a la història.

No es pot dir que un gol tan històric fos excessivament treballat. Als quatre minuts de la pròrroga, el central Thomas Helmer no es va estar de romanços i va enviar una pilota llarga buscant les seves dues referències en atac, el potent Bierhoff i el veterà Klinsmann. El primer va guanyar l'acció a Rada i el segon va recollir l'esfèrica. Es va girar, davant de l'oposició de Suchoparek, i li va retornar la bola al seu company. Aquest, encara amb Rada, va fer com un pivot de bàsquet, va regirar-se i va xutar amb la cama esquerra gairebé on anés la pilota. Aquesta va passar pel costat del defensa Hornák i és possible que això despistés el porter Kouba, que va posar les mans amb poca força i va permetre que la pilota entrés mansament a la porteria després de tocar el pal. Alemanya era campiona, no hi havia possibilitat de canvi.

Fins als 28 anys, Bierhoff només havia disputat cinc partits amb l'equip nacional. A partir d'aquella Eurocopa en va jugar 61 més en sis anys. Els gols a la final de Wembley i la seva evolució li van donar un estatus que li van permetre, per exemple, marcar sis gols en nou partits en la fase de classificació per al mundial del 1998, a França, en què va fer tres gols més, tot i que l'equip quedés eliminat en els quarts de final per Croàcia.

El 1998, als 30 anys, Bierhoff va fitxar pel Milan i en la seva primera temporada a San Siro va guanyar el seu únic títol a nivell de clubs, la lliga. Va vestir tres temporades de vermell-i-negre i després de la segona va tornar a participar a una Eurocopa, tot i que aquest cop sense tanta fortuna. Només va jugar un partit, el primer, un empat davant de Romania, malgrat que els seus companys no ho van fer gaire millor i el combinat dirigit per Erich Ribbeck va quedar eliminat a la primera fase. El 2001, Bierhoff va deixar la lliga que l'havia catapultat, la italiana, i va provar fortuna en la francesa.

Va estar una sola campanya al Mònaco, amb el qual va estar a punt de baixar a la Ligue 2. Tot i les seves actuacions no gaire bones, un altre davanter mitic, Rudi Völler, ara seleccionador, va confiar en ell per al mundial de Japó i Corea. Miroslav Klose li havia pres el lloc de titular, però ell sortia sempre a la represa i encara va marcar un gol, en el debut contra Aràbia Saudita. Després del torneig, va decidir abandonar la selecció, ja amb 34 anys. Després va tornar a Itàlia i va ajudar el Chievo a ser setè, una de les seves millors classificacions a la lliga.

La carrera de Bierhoff després de retirar-se va seguir molt lligada a la selecció. Des de la seva posició de mànager i de director esportiu és a darrere de l'estabilitat que ha tingut l'equip, amb Jürgen Klinsmann, primer, i amb Joachim Löw, després. I és que per molt tard que arribis als llocs, sempre hi pot haver temps per fer-hi bona feina. Bierhoff va aprofitar els seus dos gols a la final de l'Euro 96 per fer-se un nom, agafar el destí amb les mans i no deixar-lo anar.