França, 2- Itàlia, 1 (Euro 2000-Final)

8. Sylvain Wiltord (1-1)

En el cinema hi ha premis per als millors actors secundaris. Les seves intervencions en les pel·lícules són essencials per explicar la història, malgrat que el seu nom no aparegui mai en les primeres pàgines dels mitjans de comunicació. En el futbol també hi ha hagut, en els grans equips, un gran estol de secundaris sense els quals les victòries no haurien estat possibles. En la selecció francesa campiona d'Europa del 2000 i subcampiona del món del 2006, els focus anaven cap a Henry o Trézeguet, però sobretot en el primer cas va tenir una importància vital l'atacant que sortia des de la banqueta. Era Sylvain Wiltord.

Era un jugador de difícil catalogació. No es tractava d'un extrem nat, ja que li faltava velocitat, ni tampoc un ariet, per manca de cos, ni un mitja punta, per dèficit de toc. Era un davanter amb una gran capacitat associativa, bona ètica de treball i freqüent relació amb el gol. Els seus pares procedien de les Antilles i ell era el vuitè i últim de vuit germans que van créixer en una localitat propera a París. Aviat va demostrar talent per al futbol i jugava en categories superiors a les de la seva edat. 

Als disset anys, mentre era al Joinville, club amateur, el president del club, persona amb contactes amb el Rennes, els va oferir que avaluessin el jugador. Com explica el cap del centre de rendiment del club bretó, Patrick Rampillon, en aquell moment estaven buscant atacants i els va agradar el que van veure, tot i que li van haver de polir una disciplina una mica dispersa a l'inici. Després de començar al segon equip del Rennes, va debutar amb els grans amb 19 anys i va ajudar amb nou gols a l'ascens de l'equip.

Wiltord va actuar quatre anys a l'equip vermell-i-negre durant els quals va ser internacional sub-21 i va arribar a ser tercer en un europeu. En aquell període va ser fitxat pel Deportivo de la Corunya, tot i que no va arribar a debutar amb l'equip gallec, que el va cedir al seu club d'origen i ja no el va recuperar. Aquell mateix any va participar en els Jocs d'Atlanta i el 1997 va fitxar pel Bordeus. Era l'any premundialista. Ja en tenia 24 però Aimé Jacquet encara no l'havia dut a l'absoluta. Va preferir el davanter de l'Auxerre Guivarc'h per anar a la Copa del Món guanyada pel seu país. L'exercici 1998-99 va ser el millor. Va ser campió de lliga amb el Girondins i va començar a ser convocat per l'equip nacional, que ara dirigia Roger Lemerre. Va marcar dos gols en la complicada fase de classificació per a l'Eurocopa i va debutar a la Champions, on va marcar quatre gols. Al final del curs següent, va entrar a la llista per al seu primer gran torneig.

Wiltord va ser suplent en tots els partits d'aquell campionat menys en el tercer de la fase de grups, amb França ja classificada per als quarts. Fins i tot no va disputar cap minut en aquesta ronda, contra Espanya. Havia marcat un gol en el debut, davant de Dinamarca, tot i estar només vuit minuts al camp. En les semifinals, amb Portugal, va entrar als 72 minuts i va ser decisiu en protagonitzar el xut que va interceptar Abel Xavier amb una mà a tres minuts per al final de la pròrroga i que va permetre Zidane classificar l'equip per a la final. En aquesta tornaria a assumir el paper de revulsiu.

El gol

En el partit decisiu de Rotterdam, molt tancat, Itàlia es va avançar a la segona part amb un gol de Marco Delvecchio i va perdonar la sentència, sobretot en una ocasió claríssima d'Alessandro del Piero. Wiltord va entrar al camp al minut 58, en el lloc d'un inefectiu Dugarry. Ja en el temps de descompte, els italians estaven abraçats a punt de celebrar el títol, quan una acció ho va canviar tot.

En lloc de conservar l'esfèrica, els italians van provocar un fora de joc en el seu atac en una passada a l'espai de Pessotto a Totti, tot i que el que entrava era Montella i segurament el col·legiat, el suec Frisk, no l'havia d'indicar. Barthez va enviar a la desesperada la pilota amunt. Trézeguet va guanyar el salt als defenses i Cannavaro no va estar gens encertat en el tall. L'esfèrica va caure a Wiltord, establert a la banda esquerra, que amb poc angle va xutar. La pilota va passar per entre les cames de Iuliano, va doblegar la mà esquerra de Toldo i va entrar a la porteria. No es va arribar ni a servir del centre del camp. Va ser un gol miraculós per a França que, pocs minuts després, guanyaria la final amb un gol d'or de David Trézeguet.

Aquell mateix estiu, Wiltord va fitxar per l'Arsenal, club en el qual va actuar quatre campanyes i hi va guanyar dues lligues, entre elles la del 2004, en què l'equip va finalitzar invicte el torneig. Com en la selecció, tampoc no era titular, però jugava molt, principalment en els tres primers anys, tot i que en l'últim ja no ho va fer tant. En aquest període també va guanyar dues Copes i una Supercopa anglesa.

Amb la selecció ja era un fix. Va guanyar-hi dues Copes Confederacions seguides, el 2001 i el 2003, tot i que va fracassar amb tot l'equip el 2002 al mundial de Corea i Japó, en l'intent de revalidar el títol, just quan s'havia fet amb la titularitat. El 2004, França, de la mà de Jacques Santini, també va ser eliminada prematurament en l'Eurocopa de Portugal per Grècia, als quarts de final. Després del torneig, va deixar l'Arsenal i va fitxar pel gran Olympique de Lió de les set lligues seguides. Ell en va aconseguir tres, entre el 2005 i el 2007.

El 2006, va ser convocat per al seu segon mundial, el d'Alemanya. Va ser titular els dos primers dies, amb Raymond Domenech d'entrenador, però després d'un empat contra Corea del Sud en el segon partit va ser relegat a la suplència, de la qual ja no va sortir. Es va proclamar subcampió del món. En la final, contra Itàlia, el rival a qui havia pres el títol sis anys abans, va jugar els tretze últims minuts de la pròrroga. Al cap de tres, Zidane seria expulsat pel cop de cap a Materazzi. Ell va efectuar el primer xut de la tanda i el va marcar. L'errada de Trézeguet, precisament l'autor del gol de la victòria a Rotterdam, el 2000, va condemnar els gals. Wiltord jugaria només tres partits més amb la selecció. En total 92, amb 26 gols.

El 2007, amb 33 anys, va tornar al Rennes, però no s'hi va retirar. Hi va actuar dues campanyes i després encara va tenir temps de jugar al Marsella, el Metz i el Nantes abans de retirar-se, amb 38 anys a Segona Divisió i amb vuit gols en la seva campanya final. Després va ser comentarista de televisió, s'entreté jugant a footgolf i el 2015 es va convertir en ambaixador del Rennes, el club en el qual va fer el gran salt. Wiltord no deu estar entre els deu jugadors més anomenats de la gran generació francesa del tombant de segle, però va ser decisiu en moltes ocasions, sobretot en aquella nit de juliol en què va impedir que França perdés la seva segona Eurocopa.