URSS, 2- Iugoslàvia, 1 (Euro 60-Final)

9.Viktor Ponedelnik (2-1)

Ja no queda viu cap integrant de la selecció soviètica que va guanyar la primera Eurocopa, la del 1960. El passat mes de desembre ens va deixar l'últim que, curiosament, va ser el que va donar el títol al seu país amb una rematada sis minuts abans del final de la pròrroga. El davanter centre d'aquell equip hi havia debutat un mes abans i va ser el segon jugador de la història de fer- ho sense haver disputat mai cap partit a la màxima categoria. Era el decisiu atacant Viktor Ponedelnik.

El seu cognom és molt poc habitual. En rus, Ponedelnik significa "dilluns". Segons una besàvia del jugador, quan els seus avantpassats van sortir de Moscou després de l'abolició de la servitud al país, en la revolució camperola del 1961, es van traslladar al sud, a Rostov. En ser inscrits, un funcionari que anava begut els va apuntar el dia en què va fer el tràmit en la columna dels cognoms, i aquell dia era dilluns, ponedelnik.

De petit, Viktor va jugar a l'acadèmia militar del Don i a un equip que primer es deia Torpede i després es va passar a anomenar Rostselmash. El 1959 el va fitxar el Rostov, de la segona categoria, i gràcies als seus mèrits, tal com s'estilava en aquell moment, va rebre una invitació per jugar en l'equip nacional. El debut no va poder ser millor, amb tres gols en un 7-1 davant de Polònia. Faltaven sis setmanes per a la primera edició de l'Eurocopa i el seleccionador, Gavriil Katxalin, el va incloure a la llista.

I no només això, sinó que va ser titular en del debut, una fàcil victòria davant de Txecoslovàquia en què Ivanov va anotar dos gols i ell va fer el tercer. 

Va ser després d'una acció de Bubukin que va acabar en una deixada cap a la dreta que l'atacant del Rostov, que aleshores tenia només 23 anys, va allotjar a la xarxa. Dos partits i quatre gols. Evidentment, seria el 9 titular en la final de quatre dies després al Parc dels Prínceps, contra Iugoslàvia.

El gol

El partit va començar a dos quarts de nou de la nit d'un diumenge, una hora més tard a Moscou, i no va ser fàcil per a l'equip soviètic. A punt d'acabar la primera part, Milan Galic va avançar els iugoslaus, que venien de superar França per 4-5 en una semifinal espectacular. Però just a l'inici de la segona part, Slava Metreveli va empatar el duel, que va arribar al final dels noranta minuts sense més canvis. El partit va entrar al temps suplementari i, amb els dos combinats cansats, i quan tothom ja creia que caldria un enfrontament de desempat, va arribar l'acció decisiva.

Va ser en una llarga jugada d'atac que va acabar amb una centrada de Bubukin a la qual no va arribar Voinov. L'esfèrica va caure a l'esquerra, on Ivanov va enviar una gran centrada al cor de l'àrea. Allà, Ponedelnik es va elevar enmig dels centrals iugoslaus i va deixar anar un cop de cap inapel·lable al qual no va poder respondre Vidinic. Era el minut 114. A Moscou, ja passaven de les dotze de la nit i ja era dilluns, és a dir, ja era "ponedelnik".

L'atacant jugaria a la selecció soviètica fins al 1966 i va deixar aquest periple amb 29 partits jugats i 20 gols, una gran marca. Va col·laborar en la classificació per al mundial de Xile, al qual va participar i va anotar dos gols, un en una altra victòria davant de Iugoslàvia i l'altre contra Colòmbia, en la primera fase. En aquesta ocasió, però, els amfitrions es van creuar en el camí soviètic. La selecció arribaria més lluny a l'Eurocopa del 1964, en la final contra Espanya que ell va jugar. Havia marcat un gol en les semifinals davant de Dinamarca, però va caure en el partit decisiu. Només jugaria dos enfrontaments més amb la URSS abans de retirar-se'n, amb 29 anys.

A nivell de clubs, el 1961 el va fitxar el CSKA, però no hi va arribar a debutar i va decidir tornar al Rostov, on va tornar a rendir. En el tram final de la seva carrera, va tornar a marxar a Moscou, però quedava clar que aquell no era el seu lloc, ja que a l'Spartak tampoc no va arribar a debutar. Això sí, va ser objecte d'un homenatge per part de la URSS, la selecció a la qual havia fet campiona sis anys abans, en la seva retirada en un partit contra la República Democràtica Alemanya a l'estadi Lenin.

Desprès de la seva etapa de jugador, Ponedelnik va entrenar el Rostselmash i després es va passar al costat obscur. Va seguir les passes del seu pare, que havia estat periodista, i es va convertir en un reputat columnista esportiu, no només de futbol, sinó també d'hoquei gel, esport que també dominava molt. El novembre del 2019, es va convertir en l'últim supervivent de l'equip campió del 1960, amb la mort del seu company Krutikov. Només el va sobreviure poc més d'un any, ja que el 5 de desembre del 2020 va morir després d'una llarga malaltia. Aquell dia no era dilluns, sinó dissabte. El primer dia de la setmana el guardava per als grans moments, com aquell cop de cap al Parc dels Prínceps, el 1960.