Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

6. Marcelino (2-1)

Durant moltes dècades, el futbol espanyol de seleccions va viure de dos èxits, la plata en els Jocs Olímpics del 1920 a Anvers, superada 72 anys després per l'or a Barcelona, i per un triomf en una de les Eurocopes més polititzades de la història. La dicotomia entre el feixisme del general Franco i el comunisme soviètic, que ja s'havia mostrat quatre anys abans, es va resoldre a l'estadi Santiago Bernabéu de Madrid en la final de la segona edició del torneig, determinada per una rematada del davanter gallec del Saragossa Marcelino Martínez.

Espanya va acollir la fase final del campionat després que la seva selecció s'hagués autoexclòs de la del 1960. Franco no va voler jugar contra els màxims representants del comunisme com eren els soviètics en els quarts de final i va facilitar el camí cap al títol dels futurs campions. Quatre anys més tard, els espanyols havien entrat entre els quatre millors del continent i van convèncer el dictador que, per al règim, seria una bona propaganda organitzar l'esdeveniment. Això sí, un dels contendents tornava a ser la URSS, amb la qual cosa una possible derrota contra el comunisme a Madrid preocupava terriblement el Caudillo.

L'equip espanyol venia de decebre en el mundial de Xile i es va entregar les seves regnes a un militar. José Villalonga, que havia guanyat les dues primeres Copes d'Europa del Reial Madrid. La selecció es va convertir en un crisol de jugadors de diversos clubs. Un dels més destacats del moment era el Saragossa, que estava creant el conjunt dels Cinc Magnífics que en les temporades posteriors s'enduria títols com la Copa o la Copa de Fires. L'estilet d'aquell equip era Marcelino.

Nascut a Ares, a Galícia, havia estat seminarista de jove i només tenia un any d'experiència a Segona, amb el Ferrol, i amb dos gols anotats, quan el van fitxar els aragonesos. Als 19 anys va arribar al costat de l'Ebre i gairebé des de l'inici va començar a marcar gols. Es tractava d'un davanter alt, el típic caçagols que acabava les accions dels companys a un toc i, moltes vegades, amb una gran rematada de cap. Va debutar amb la selecció el 1961, en una eliminatòria contra Marroc de classificació per al mundial, però no va entrar a a la llista definitiva d'Helenio Herrera per al torneig. Era massa inexpert per destronar Di Stéfano, Puskas, Adelardo o Collar, els atacants d'aquella formació.

Això sí, va participar en dos partits i amb dos gols contra Irlanda en els quarts de final previs a la fase definitiva del 1964. Aquella temporada, el Saragossa va guanyar la Copa contra l'Atlètic de Madrid per 2-1 i la Copa de Fires davant del València, amb un gol seu al Camp Nou, i tant ell com els seus companys Lapetra i Reija van ser convocats per Villalonga. En el debut, Espanya va vèncer Hongria a la pròrroga per 2-1 amb un gol d'Amancio després d'una deixada de Marcelino. La final contra els soviètics era un fet.

El gol

Els primers minuts van ser molt moguts. Pereda va avançar els espanyols i, tot seguit, Khussaínov va empatar pels soviètics. El partit, durant el qual va ploure, no donava treva i podia caure de qualsevol banda, davant del nerviosisme del Generalísimo a la llotja. Va ser sis minuts abans del final quan va arribar l'acció decisiva.

Una combinació de la davantera espanyola acaba amb una ascensió a zones atacants del defensa Rivilla. Aquest troba Pereda, que havia recorregut tot el front d'atac. El centrecampista del FC Barcelona du a terme una acció fantàstica per la banda dreta, troba espai davant d'Anitxin i envia una centrada perfecta a l'àrea. Allà, el defensa Xustíkov, que ja havia fallat en el primer gol, no toca la pilota i Marcelino, amb els dos peus plantats a terra, deixa anar un terrible cop de cap ajustat al pal que sorprèn Iàixin. 

Seria el gol decisiu que, però, va tenir una història al darrere protagonitzada per Televisió Espanyola. Durant molts anys, aquesta no va ser la imatge del gol que es va difondre, sinó la següent.

El noticiari NODO va mostrar una acció del gol segons la qual la centrada era d'Amancio, jugador del Reial Madrid, i no de Pereda. L'ens públic va argumentar que no havia pogut enregistrar tota l'acció i que havia calgut un muntatge entre una centrada d'Amancio d'una altra jugada i el gol de Marcelino. De fet, en les mateixes imatges es pot veure Pereda, amb el dorsal 8, venint de la banda i anant a abraçar l'autor del gol. Però aquest fet va despertar suspicàcies i es va dir que el mateix Franco havia incentivat el muntatge per enaltir el madridista Amancio, un dels seus futbolistes favorits.

El fet cert és que el gol de Marcelino es va convertir en un símbol de l'Espanya de l'època i fins als tres títols seguits, dues Eurocopes i un mundial, d'aquest segle va ser la gesta més gran de la selecció hispana. Pel que fa al davanter gallec, que aleshores tenia 24 anys, havia de viure les seves millors temporades. Va guanyar una Copa, dos anys més tard, i aquell mateix 1966 va arribar a participar al mundial d'Anglaterra. Va fer una assistència de gol a Fusté en el duel decisiu davant d'Alemanya Federal, però l'equip va perdre en aquell partit, l'únic que va jugar Marcelino, i se'n va haver d'anar cap a casa. Va ser el seu últim gran campionat internacional amb la selecció, amb la qual jugaria un sol partit més, als 27 anys, a Txecoslovàquia.

El final de la seva etapa de futbolista li va arribar d'hora a Marcelino. Als 29 anys, després d'un curs en què només va disputar sis partits en el tram inicial de la temporada, va decidir que ja n'hi havia prou. Va tornar a Ares i es va dedicar als negocis de la construcció fins a la seva jubilació. No en va voler saber res més, de futbol, tot i que apareixia als mitjans cada vegada que es recordava el títol del 1964 i aquell cop de cap decisiu amb el qual Espanya va ser campiona per primera vegada.