URSS, 0- Països Baixos, 2 (Euro 88-Final)

2. Marco van Basten (0-2)

Per a molts aquest és el millor gol de la història de l'Eurocopa, el més icònic i el que fa pensar en aquest torneig quan es veu una vegada i una altra. No va ser determinant, ni del tot decisiu, però sí fabulós i no hi ha cap manera de trobar un defecte a una rematada perfecta d'un dels davanters més talentosos, però també efímers, de la història del futbol. Al minut 9 de la segona part de la final del 1988 a Munic va arribar l'instant de glòria amb la selecció del genial Marco van Basten.

El cigne d'Utrecht, sobrenom que se li va posar per la gracilitat dels seus moviments, tenia 23 anys en el moment de l'Eurocopa i ja havia viscut molt. Havia arribat al campionat després d'una temporada gairebé en blanc per culpa d'una lesió de turmell, la qual cosa no l'havia deixat brillar en la seva primera campanya en el Milan. Però va recuperar-se a temps i va ser inclòs en la llista de Rinus Michels per al torneig alemany.

Allà, en dues setmanes havia passat del no-res al tot. Els Països Baixos havien debutat contra la URSS a Colònia en un partit que havien perdut per 0-1, amb un gol de Rats, i en què ell no havia estat titular. El tècnic havia apostat per Johnny Bosman i, tot i haver entrat a la segona part, ell no va poder marcar. El seu esclat va arribar en el segon partit, amb tres gols d'una sola tacada que deixaven Anglaterra fora del torneig. Encara va faltar la victòria contra Irlanda, amb una miraculosa rematada de Wim Kieft, i la batalla de semifinals d'Hamburg, en què un gol seu a l'últim minut va suposar la revenja històrica contra Alemanya Federal.

Així, catorze dies després de la derrota contra la URSS, que va arribar en diumenge, arribava la final, en un dissabte a la tarda a l'Estadi Olímpic, amb un conjunt neerlandès molt més reforçat però també amb un combinat soviètic que, malgrat que disposava de baixes en defensa, era molt rocós i difícil de vèncer.

El gol

Els soviètics van pagar la falta del central Kuznetsov i del lateral Bessonov, amonestats en les semifinals davant d'Itàlia, i aviat es van veure superats en el marcador després que Aleinikov, improvisat lliure, trenqués el fora de joc i propiciés el gol de Gullit a passada del mateix Van Basten. El duel estava lluny de quedar finiquitat, però als nou minuts de la represa va arribar la volea de tots els temps.

Va ser en un passada arriscada de Khidiatullin a Zavarov, que no la va controlar bé. El marcador Van Tiggelen li va prendre l'esfèrica i va combinar a l'esquerra, on evolucionava el veterà Muhren. Aquest va enviar una centrada a l'àrea que no era res de l'altre món, molt alta, molt bombada i molt passada cap al segon pal. Allà pujava Van Basten, seguit a distància per Rats, precisament l'autor del gol de la derrota en el debut a Colònia. Semblava que el davanter tornaria la pilota al mig, però sense pensar-ho va deixar anar una volea amb poquíssim angle que va representar la perfecció. Perquè la pilota va anar cap amunt, el just per superar la posició de Dassaev, i caure a pes per picar amb violència amb la part interior de la xarxa de l'altre costat. Ningú no s'ho creia, un golàs descomunal que representava el 0-2.

En la seva recent autobiografia anomenada "Basta", Van Basten ha reconegut que potser si no hagués tingut el turmell lesionat des de feia anys, físicament no hauria estat possible que el seu xut adquirís aquella trajectòria. La realitat és que va entrar i es va convertir en una icona d'aquell títol. Perquè els soviètics van reaccionar i fins i tot van provocar un penal per escurçar la distància, però Van Breukelen va aturar el xut de Belànov i els Països Baixos es van convertir en campions per primera i, fins ara, única vegada.

Aquella Eurocopa va ser l'inici dels grans anys de la trajectòria de Marco van Basten. En concret, van ser quatre i mig, en què va atresorar tres Pilotes d'Or, va guanyar dues Copes d'Europa amb el Milan, va anar a un altre mundial, en què va fracassar a Itàlia, i una Eurocopa, en què una errada seva des del punt de penal va suposar l'eliminació contra els sorprenents danesos i, sobretot, va ser considerat el millor davanter del món.

Va ser el desembre del 1992, però, quan una operació al seu turmell maleït va suposar el principi del final. Van Basten ja no va tornar a ser el mateix i la seva retirada virtual va tenir lloc amb la final de la Copa d'Europa del 1993, perduda davant de l'Olympique de Marsella. A partir d'aquí, un calvari per a una recuperació que mai no va arribar i que va forçar la seva retirada als 28 anys. 

Més enllà de la seva etapa com a futbolista, Van Basten també va viure una altra Eurocopa des de la banqueta. Va ser el 2008, vint anys després de la seva volea i, com que tot torna, els antics soviètics, ara russos, van ser els que es van venjar del gol de Munic. Els Països Baixos estaven duent a terme un torneig sensacional, amb ple de punts a la primera fase, i eren màxims favorits al títol fins que es van creuar amb Rússia en els quarts de final de Basilea. Allà, un equip tocat per afers extraesportius, com la mort de la filla del central Bouhlarouz, o d'altres de desafortunats, com la lesió de Robben, va claudicar i va quedar fora del torneig. Va ser el final de l'etapa de Van Basten a les banquetes, després d'haver arribat als vuitens de final del mundial de dos anys abans.

Com es pot llegir en l'autobiografia abans destacada, que ja és un best-seller, la trajectòria esportiva i vital de Marco van Basten no va ser fàcil a causa d'una personalitat particular i dels problemes amb les lesions. Però hi ha accions en la història del futbol que converteixen en immortal el seu protagonista, més enllà de la importància esportiva que tingués. La seva volea de Munic és una de les jugades més plàstiques i més impossibles de tornar a veure de la història del futbol, un moment únic i impossible d'oblidar.