Itàlia, 2- Bèlgica, 0 (Euro 2000-Primera fase)

297. Stefano Fiore (2-0)

A part de les estrelles, hi ha un ecosistema de jugadors italians, dels anomenats d'equip, tallats pel mateix patró. Són treballadors, adaptables, ràpids i útils. Habitualment solen ser nòmades, ja que les seves carreres estan plenes de canvis de formació, amb algunes alegries puntuals en forma d'arribades a conjunts més importants i a convocatòries per a la selecció coincidint amb bons estats de forma. Aquest és el patró segons el qual es podria resumir la carrera de Stefano Fiore.

Atacant amb tendència a partir des d'una banda, tenia un bon u contra u i assistia més que no pas anotava gràcies a una tècnica prou destacable que l'ajudava a inserir-se al mig del camp. Molt bo en els seus primera anys per a equips habituats a jugar a la contra, va arribar a enfundar-se fins a vuit camisetes de conjunts de la Serie A del seu país. Els seus períodes al Parma i a la Lazio són els més triomfals i, personalment, a l'Udinese també hi va tenir un bon rendiment. Va provar una experiència al València que acabava que acabava de ser campió de lliga i de la UEFA el 2004, del qual acabava de sortir el tècnic Rafa Benítez. El va fitxar un compatriota, Claudio Ranieri, però no hi va tenir sort i va tornar a Itàlia, a viure els seus últims anys.

Des del punt de vista internacional, Dino Zoff i Giovanni Trapattoni van confiar en ell i el van portar a dues Eurocopes, en èpoques en què destacava a Udine i a la part blau cel de Roma. Quedaven enrere els anys al Parma, el d'una arrencada no gaire bona i una segona etapa de gran rendiment. Entre totes dues van caure un parell de Copes de la UEFA a un palmarès que al final no seria tan folgat. El 2000, jugava a l'Udinese quan Zoff el va convocar per al seu primer gran campionat, l'Eurocopa de Bèlgica i els Països Baixos.

El gol

I el seu rendiment no va poder ser més bo. Es va convertir en un dels homes de referència del tècnic. Va ser titular en cinc dels sis partits, inclosa una final que es va escapar als italians per un sol minut. Abans, havien vençut Turquia en el duel inaugural i es jugaven el primer lloc del grup contra els amfitrions belgues, que també havien guanyat en l'estrena, a Heysel.

Els transalpins es van presentar a aquell campionat amb defensa de cinc, amb Albertini, un organitzador, i Conte, un treballador, al mig, i tot l'atac per als artistes. Aquests eren Fiore, Totti i Inzaghi, i a la banqueta, un recanvi de la categoria de Del Piero, que no tenia lloc en un plantejament tan siderúrgic. Contra els belgues, Totti es va avançar en una jugada d'estratègia a la primera part i, a la represa, va arribar el moment de Fiore.

Amb molta llibertat per caure a les dues bandes, aquest cop va partir des de l'esquerra, va combinar amb Inzaghi, qui li va deixar la pilota de cara, i sense parar-la va enviar un xut molt col·locat que es va convertir en imparable per al porter De Wilde. Llavors no ho sabia, però va ser un dels dos únics gols que va aconseguir en 38 partits internacionals. L'altre arribaria l'any següent en un amistós perdut contra Argentina, a Roma.

Després de l'Eurocopa, Fiore va seguir un any més a l'Udinese abans de fitxar per la Lazio. Semblava un pas endavant, però no es va entendre amb el tècnic, Alberto Zaccheroni, que el va canviar de posició i això va provocar que es perdés el mundial. No jugaria mai cap Copa del Món. Però l'arribada de Roberto Mancini a la banqueta de l'equip romà li va tornar a donar protagonisme. Va recuperar la seva posició i va ser convocat per a l'Eurocopa del 2004. Només va ser titular a un dels tres partits, l'únic que l'equip va guanyar abans de ser eliminat.

Va ser l'estiu que va arribar a València i l'any en què va jugar els seus dos últims partits internacionals. El seu fracàs va provocar que el conjunt de Mestalla l'anés cedint a diversos equips. Va ser a Florència on va rendir més. Després va anar a préstec al Torí i al Livorno abans de desvincular-se definitivament del club valencià el 2007, amb 32 anys. El pas per Màntua i Cosenza van anticipar el declivi definitiu i la retirada. El llarg viatge de tantes etapes s'havia acabat.