Turquia, 1- Itàlia, 2 (Euro 2000-Primera fase)

291. Antonio Conte (0-1)

Tot el caràcter que ha mostrat Antonio Conte en el decurs de la seva carrera, com a jugador i com a entrenador, li deu venir del seu origen. Nascut a prop de Lecce, al sud de la penísula italiana, durant els seus anys de futbolista va ser dels que contagien els companys pel seu esperit de lluita. A la banqueta, la vehemència que mostra li ha costat no poques baralles amb deixebles i col·legues de professió. De tota manera, si no hagués estat per aquest tarannà probablement no hauria arribat on ha arribat.

La infància i la joventut de Conte va venir marcada pel seu pare, Cosimino. En un ambient que de vegades no era amistós, li va marcar estrictes regles a seguir, tant a ell com als seus germans, i això el va ajudar en la seva formació. Amb només setze anys va debutar a la Serie A amb l'equip de la seva ciutat i hi va romandre sis temporades de les quals va aprendre tot el que es pot aprendre en un club ascensor, que un any és a l'elit i un altre, a la Serie B.

El 1991 li va arribar la gran oportunitat de la seva vida. El va fitxar la Juventus i s'hi va estar tretze anys, en els quals va guanyar tot, amb cinc lligues i la Lliga de Campions del 1996 al capdavant. El seu caràcter guanyador, irascible i enèrgic queda explicat en una biografia, "Antonio Conte, l'ultimo gladiatore", de l'autor Alvise Cagnazzo, amb un subtítol que deixa ben clara la seva filosofia de vida: "A la Juventus, guanyar no és important, és l'única cosa que compta".

Actuant en un dels millors equips d'Itàlia, la trucada de la selecció li havia d'arribar. I no ho va fer en un millor moment. Arrigo Sacchi el va convocar per al mundial dels Estats Units sense haver debutat amb la camiseta "azzurra". En el torneig només va jugar dues estones, de titular en els quarts contra Espanya i de suplent en les semifinals davant de Bulgària. No va participar a la final i es va proclamar subcampió del món.

Tot i els seus èxits de club, ni Sacchi, primer, ni Cesare Maldini, després, no el van tenir entre els fixos per anar a l'Eurocopa del 1996, ni al mundial del 1998. Va ser Dino Zoff, tècnic de perfil molt més defensiu, qui el va reclutar per la causa en la fase de classificació de l'Eurocopa 2000. En aquesta, va marcar el primer dels dos únics gols que anotaria en 20 partits internacionals, contra Dinamarca. I va arribar a la fase final.

El gol

Itàlia va debutar a Arnhem contra Turquia. Conte va ser titular en una estrena de joc travat que es va començar a resoldre a l'inici de la segona part. Va ser en una transició conduïda per Totti. La pilota va anar a la banda dreta. Inzaghi va rematar sense angle, el porter Rüstü va respondre amb una bona intervenció, però va deixar la pilota solta a l'àrea. Conte, que seguia l'acció, es va trobar amb l'esfèrica a l'abast, però d'esquena a la porteria. Va decidir rematar de xilena i va ser una bona resolució. La pilota va entrar a la porteria otomana.

Turquia empataria amb un gol d'Okan Buruk, tot seguit, però Filippo Inzaghi, en transformar un penal, va donar els tres punts als italians. Conte va repetir de titular en el segon partit, un triomf contra Bèlgica que significava l'accés matemàtic als quarts de final. Va descansar davant de Suècia i va encarar la primera eliminatòria contra Romania. Itàlia va guanyar, però Conte va haver de deixar el camp a l'inici de la segona part per culpa d'una lletgíssima trepitjada de Gica Hagi que li va provocar una lesió als lligaments del turmell dret. Ell no ho sabia, però va ser la seva última jugada amb la camiseta de la selecció, als 31 anys. El combinat de Zoff va ser subcampió en aquell torneig. Per tant, dues intervencions de Conte en grans torneigs, dues segones posicions.

Els subcampionats van ser una constant per a ell, ja que ho va ser tres cops de la Lliga de Campions amb la Juventus, el 1997, el 1998, i el 2003, en un duel contra el Milan en què ell va estavellar una pilota al travesser. Es va retirar la temporada següent i, pràcticament a continuació, va iniciar una sòlida trajectòria d'entrenador que el va dur a guanyar la lliga italiana amb la Juventus, l'anglesa amb el Chelsea i a ser el seleccionador italià en l'Eurocopa del 2016. Alemanya i els penals se li van creuar al camí. Ara entrena l'Inter de Milà on, tal com feia al costat del seu pare, la rigorositat en la feina i el fort caràcter no són negociables.