Escòcia, 0- Alemanya, 2 (Euro 88- Primera fase)

224. Stefan Effenberg (0-2)

La història del futbol alemany està plena de jugadors de caràcter irascible i no gaire estimats pels contrincants, que han protagonitzat polèmiques, fins i tot amb la pròpia afició. Però aquesta mateixa mala bava l'han utilitzada en favor del club que els pagava o de la pròpia selecció, que s'ha nodrit d'ells per aconseguir grans èxits. Un d'aquests jugadors, que ja pagava només amb la cara, va ser Stefan Effenberg.

Nascut a Hamburg i format al Viktoria, un club de la ciutat hanseàtica que ha conegut temps millors, Effenberg va ser captat pel Borussia Mönchengladbach, amb el qual va debutar a la Bundesliga el 1987. Aviat va triomfar amb els poltres, partint primer des de la banda dreta, amb un joc ple de potència, però també de toc i de rematada. El 1990 va ser important per a ell, ja que va fitxar pel Bayern i, a més, a final d'any, va debutar amb la selecció, amb una derrota a Gal·les del conjunt que s'havia proclamat campió del món en la classificació per a l'Eurocopa de Suècia. El nou seleccionador, Berti Vogts, va confiar en ell de cara a la fase final i va ser titular en el primer partit, un sofert empat, i gràcies, contra la Comunitat d'Estats Independents, antiga URSS. El segon duel era contra Escòcia i calia vèncer.

El gol

I encara que el joc no va ser brillant, hi va haver victòria, iniciada a la mitja hora amb una acció típica de la davantera del moment, deixada de Klinsmann i rematada de Riedle al fons de la porteria de Goram. El duel encara no estava sentenciat, però ho va començar a estar als dos minuts de la represa.

Effenberg, caient a la banda dreta del centre del camp, va anar avançant sense trobar ningú que se li posés a davant. Només quan va arribar al lateral de l'àrea va pensar de centrar amb el defensor britànic Maurice Malpas a davant. Va penjar la pilota, aquesta va tocar en la cama de l'escocès, que la volia refusar, amb tan mala sort que va descriure una paràbola que va sorprendre el porter Goram qui, a més, va caure a terra. El 0-2 seria definitiu. Seria l'únic gol d'Effenberg en un gran torneig de seleccions.

El jugador del Bayern no va poder ser campió perquè l'equip va caure contra els Països Baixos en el tercer partit. Tot i això va arribar a semifinals, en què va vèncer Suècia per 2-3, però va perdre en la final de manera sorprenent per 2-0 davant de Dinamarca. Aquell estiu va fitxar per la Fiorentina amb la qual va baixar a la Serie B. Tot un internacional com ell va actuar a la segona categoria i va assolir l'ascens abans de deixar el club per tornar a Mönchengladbach.

Aquell estiu es va disputar el mundial dels Estats Units i Effenberg era una de les estrelles. Però va ser gairebé el seu final amb la Mannschaft. En el tercer partit, contra Corea del Sud, Alemanya guanyava per 3-0 i els coreans van estar a punt d'igualar. L'afició va començar a escridassar l'equip i Effenberg els va aixecar el dit cor en senyal de menyspreu. Des de llavors, a Alemanya, fer aquest gest s'anomena "Effe". A ell li va suposar ser expulsat de l'equip. Només hi va tornar el 1998 per disputar-hi dos amistosos.

La carrera d'Effenberg es va rellançar a Mönchengladbach, amb una Copa, i amb la seva tornada al Bayern, el 1998, en què ja jugava totalment d'organitzador. Hi va guanyar tres lligues i, sobretot, hi va disputar dues finals de la Champions. En la primera, derrota cruel contra el Manchester United a Barcelona amb els dos gols en el descompte. En la segona, triomf contra el València, amb gol seu a la final, de penal, i llavors transformant el seu a la tanda. El 2002, ja amb 34 anys, va fitxar pel Wolfsburg, on es va retirar.

A part del tema del dit, la carrera d'Effenberg ha estat esquitxada d'escàndols, com la història que va mantenir amb la dona del seu company del Bayern i la selecció, Thomas Strunz. Va provocar el divorci de la parella i ell va fer el mateix per acabar casant-se amb la seva anterior amant. O en el llibre de memòries que va escriure, en un passatge del qual titllava de "cagat" Lothar Matthäus. Ara segueix imposant càtedra amb unes opinions que mai no passen desapercebudes.

Irlanda, 1- URSS, 1 (Euro 88-Primera fase)

URSS, 2- Itàlia, 0 (Euro 88-Semifinals)

225. Oleh Protàssov (1-1 i 2-0)

De vegades, dues accions similars, dos gols en aquest cas, serveixen per explicar com actuava un jugador. La Unió Soviètica de final dels vuitanta era un equip rocós físicament i rapidíssim a dalt, amb totes les característiques del futbol ucraïnès de l'època, i d'anys posteriors, personalitzats en la figura del tècnic Valeri Lobanovski. En aquest esquema, destacaven futbolistes que arribaven bé a l'àrea i marcaven amb facilitat. Totes aquestes característiques, i una gran potència, adornaven el joc de l'ucraïnès Oleh Protàssov.

Només tenia 24 anys quan va jugar l'Eurocopa del 1988, però ja havia aconseguit unes quantes fites importants en la seva carrera. Nascut a Dnipropetrovsk, havia actuat al Dnipro (aleshores Dniepr, amb la pronúncia russa), amb el qual havia guanyat la lliga soviètica del 1983 i s'hi va estar fins al 1987. Havia estat escollit millor jugador de la lliga, havia debutat a la Copa d'Europa, en què va forçar uns penals en els quarts de final del 1985, i havia estat convocat per al mundial de Mêxic, del 1986, en què va jugar 67 minuts contra Canadà.

El 1987 el va fitxar el gegant de la zona, el Dinamo de Kíev. Entre els dos equips va totalitzar 125 gols a la lliga, amb la qual cosa es va convertir en el vuitè màxim golejador de la història de la competició unificada. Amb el mateix entrenador que al Dinamo, Lobanovski, es va convertir en un fix de l'equip nacional. Va col·laborar en l'eliminació de França en la fase de classificació i va aconseguir el passaport per a una fase final d'Alemanya en què va anotar dos gols tan similars que cal posar-los tots dos junts per definir el seu olfacte anotador.

Els gols

Protàssov va ser titular des de l'inici, en una victòria sorprenent contra els posteriors campions i rivals en la final, els Països Baixos. El segon partit era contra Irlanda i es va complicar per culpa d'un golàs de Ronnie Whelan a la primera part. A la segona, la URSS va buscar l'empat i el va trobar en una acció directa.

Va ser en una pilota llarga del porter Bonner que van recollir entre Kuznetsov i Demianenko. Aquest va enviar l'esfèrica endavant cap a Belànov, que va intentar fer-se una autopassada de primeres. Però quan va anar a recollir-la, el va avançar com un tren Protàssov qui, venint de darrere, va rematar i va batre el porter irlandès. L'empat final, unit a la posterior victòria contra Anglaterra per 1-3, va classificar la URSS per a les semifinals com a primera de grup.

El rival en la penúltima fase va ser Itàlia. El duel es va disputar sota una intensa pluja a Stuttgart. Es va arribar amb igualtat a zero al descans i es va desencallar en tres minuts màgics. En el 61, Litovxenko va obrir la llauna i, poc després, una jugada molt similar al gol contra Irlanda. Aquest cop és Zavàrov qui entra per la banda esquerra, la mateixa en la qual hi havia Belànov el dia anterior. El futur jugador de la Juventus va centrar i entrant justament pel mateix sector que pocs dies abans, Protàssov va rematar en semierrada i va superar Zenga. Era el 2-0 definitiu.

Lamentablement per als soviètics, els Països Baixos que es van trobar a la final van ser molt diferents dels de la primera ronda i van deixar escapar l'oportunitat de guanyar el títol europeu, en una final, la de Munic, amb penal errat inclòs de Belànov.

Protàssov va guanyar al Dinamo la lliga del 1990, just abans de la detonació de la Unió Soviètica. Va participar en el mundial d'Itàlia, en el qual va marcar un estèril gol contra Camerun en un partit en què la formació de Lobanovski ja estava eliminada. Va disputar la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1992, però ja no va arribar a la fase final amb la Comunitat d'Estats Independents. Havia iniciat un recorregut internacional que el va dur a equips de segona i tercera fila. Va guanyar dues Copes amb l'Olympiakos. Va tenir uns bons anys al Gamba Osaka de l'emergent futbol japonès i va tornar a Grècia. on es va retirar el 2000 amb el desconegut Panalefnisiakos. Abans, encara va tenir temps de disputar un partit, el 1994, amb la nova selecció ucraïnesa, contra Lituània.

Protàssov va iniciar llavors una trajectòria com a entrenador que va començar molt bé, amb dos títols de lliga amb l'Olympiakos, però que després va anar caient. Va anar a l'Steaua i també al Dnipro, on va alternar llums i ombres. La seva carrera com a tècnic va ser tan nòmada com la de jugador, amb pas pel Kuban, l'Iraklis, l'Astra Giurgiu romanès o l'Aris de Salònica. Tan gran com el seu camp d'acció en el terreny de joc, demostrat en els seus dos gols a l'Euro 88, va ser el seu recorregut com a jugador i entrenador

Portugal, 1- Grècia, 2 (Euro 2004-Primera fase)

226. Angelos Basinas (0-2)

Hi ha futbolistes a qui el millor èxit de la seva carrera els arriba quan aquesta ja ha arribat o ha superat a l'equador. Quan aquest triomf apareix de cop, sense esperar-ho, és possible que sigui el punt de partida cap a una evolució en la qual ja no pensava. En alguns jugadors, és el canvi de ser valorat a casa, en el club de tota la vida, a rebre ofertes fins i tot de l'estranger per créixer. És el que l'Eurocopa del 2004 va aportar al centrecampista Angelos Basinas.

Nascut a Spata, un poble de 12.000 habitants a vint quilòmetres d'Atenes, l'equip de Basinas fins als 29 anys va ser el Panathinaikos. Format al planter dels verds de la capital del país, va haver d'estar durant moltes temporades a l'ombra d'un Olympiacos que ha dominat la lliga en les primeres dècades del segle XXI. Va debutar a la competició el 1997, amb 21 anys, i s'hi va estar durant vuit temporades, en les quals va guanyar dues lligues i tres Copes. A més, va participar en força competicions europees amb el PAO i va accedir dos cops a la segona fase de grups de la Champions. La seva carrera semblava totalment estabilitzada.

Amb la selecció, va debutar en un amistós el 1999 i poc a poc va anar entrant en els plans de Vassilis Daniil primer, i després de l'alemany Otto Rehhagel, fitxat per la federació per intentar donar un salt de qualitat al futbol hel·lè. L'equip va estar lluny d'entrar al mundial del 2002, en un grup de classificació amb Anglaterra i Alemanya, però va sorprendre en la de l'Eurocopa del 2004, en què va quedar davant d'Espanya amb un recordat triomf a Saragossa, amb gol de Giannakopoulos. Basinas només hi va jugar cinc partits, amb tres victòries i dues derrotes, però la seva gran campanya 2003-2004 amb el Panathinaikos, amb doblet de lliga-Copa inclòs, va fer que Rehhagel comptés amb ell. En els amistosos pre-Eurocopa, va ser suplent en una derrota per 4-0 contra els Països Baixos i en una altra davant de Polònia per 1-0, però va entrar de titular en un triomf per 0-2 a Liechtenstein i ja no va abandonar el lloc de cara al debut.

El gol

Per tant, Basinas era dels onze triats per enfrontar-se a Portugal, a Porto, en el primer partit de l'Eurocopa lusitana. Com va succeir a la fase de classificació, el tramat defensiu i de centrecampistes dels grecs va fer que el favorit s'encallés i, a sobre, Karagounis va avançar els visitants al minut 7 de partit. El segon gol va arribar en una acció que demostrava la desesperació local.

Va ser en una pilota que el lateral Seitaridis va interceptar en una passada de Costinha a Cristiano Ronaldo. La va descarregar a Charisteas, qui va avançar i li va tornar al defensa un cop li va sortir Andrade al pas. Seitaridis va entrar a l'àrea, seguit pel mateix Cristiano i aquest, amb poca habilitat, se li va llançar al damunt, en acció propiciada també per la frenada del grec, i va cometre un penal diàfan. Va prendre la responsabilitat Basinas i, amb gran classe, va enganyar Ricardo i va allotjar l'esfèrica molt a prop de l'escaire. Els grecs van aguantar fins al final i el gol de Cristiano en un córner, en temps de descompte, va ser una anècdota.

Va ser el principi de la gran Eurocopa grega. Basinas, jugador de bona qualitat tècnica, de gran visió i de més que acceptable toc a pilota parada, no va jugar contra Espanya el segon dia, en un duel en què Rehhagel va preferir reforçar físicament el centre amb Katsouranis. Va tornar i es va lesionar a la primera part en la derrota mínima contra Rússia, que no va impedir la classificació per als quarts. Des d'allà, sempre titular en les tres victòries per 1-0 contra França, la República Txeca i en la final, novament contra Portugal, en què va llançar el córner que va rematar a la xarxa Charisteas.

Basinas va aguantar un any més a Atenes però l'Eurocopa havia projectat el seu joc al món i, el 2005, va ser fitxat pel Mallorca, just després d'una Copa Confederacions en què Grècia no va superar la fase inicial. Li va costar entrar en l'equip balear, ja que no va convèncer Héctor Cúper amb el seu joc, però l'arribada a la banqueta de Gregorio Manzano va suposar-li un respir. A partir d'aquella temporada, ja va ser un fix i s'hi va mantenir dues campanyes més, en què el Mallorca, sobretot en la tercera, va estar a punt d'entrar a Europa.

El centrecampista grec, ja amb 32 anys, va tornar a casa, però no al PAO sinó a l'AEK d'Atenes. Només va complir mig any dels tres que va firmar, ja que en el mercat d'hivern va rebre l'oferta del Portsmouth, que aleshores era a la Premier. La va acceptar i s'hi va mantenir fins a final de campanya, en què va viure la cara, la classificació per a la final de Copa, que ell no va jugar, i la creu, el descens a Championship.

Amb la selecció, va viure el cant del cigne de la gran generació del títol del 2004 el 2008, quan Grècia va perdre els tres partits, amb ell jugant-los, de l'Eurocopa de Suïssa i Àustria. El seu últim partit seria contra Israel, en la fase de classificació per al mundial del 2010, que els grecs van superar, però ell ja no. Amb 34 anys, no va ser convocat per Rehhagel i aquell estiu tant ell com Charisteas, la parella màgica de la final de Lisboa, van emprendre el camí a l'Arles francès, on es va retirar al cap de dos mesos després de jugar-hi només cinc partits.

França, 0- Itàlia, 2 (Euro 2008-Primera fase)

227. Daniele de Rossi (0-2)

La Roma ha tingut a la plantilla en els últims anys dos jugadors absolutament icònics. Un ha estat Francesco Totti, un One Club Man que és Déu a la Ciutat Eterna. Un coetani seu, a un nivell més baix, ha significat el mateix al centre del camp. Nascut també a la capital, només la va deixar al final per iniciar una exòtica aventura a Buenos Aires. És Daniele de Rossi.

De Rossi és gairebé set anys més petit que Totti, però la seva trajectòria és similar. Va jugar divuit temporades al club romanista, de les quals en setze va coincidir amb el davanter. Va marxar del club amb l'espina de no haver-hi guanyat mai cap lliga, només dues Copes i dues Supercopes. Era un centrecampista dur, dels que ocupava molt terreny de joc i amb molta capacitat de recuperació de pilotes. Un exemple de com gaudia fent-ho és el tatuatge d'un triangle envoltant un "tackle", acció en què el jugador entra dur amb el peu per davant per endur-se una pilota dividida.

Fill d'un altre exjugador de la Roma, Alberto de Rossi, va debutar el 2001 amb divuit anys en una ronda preliminar de Champions contra l'Anderlecht. Aquella temporada va tornar a actuar en quatre partits de lliga més, en què ja va marcar dos gols. Ser anotador no ha estat la seva principal característica, per posició damunt del camp. El seu màxim registre a la lliga han estat set gols, però disposava d'un bon xut de lluny i també d'una excel·lent arribada des de segona línia.

De Rossi també havia mostrat una gran trajectòria amb les seleccions inferiors. El 2004 va ser un gran any per a ell. Va guanyar l'europeu sub-21, amb un gol seu contra Sèrbia a la final, i va conquerir la medalla de bronze en els Jocs Olímpics d'Atenes. Va perdre la semifinal contra Argentina però va superar Irak en el duel de consolació. El mateix any va debutar amb la selecció, en un amistós contra Finlàndia, i va actuar en vuit partits de la fase de classificació per al mundial del 2006. De Rossi, al costat de Totti, va ser campió del món a Alemanya. Ell hi va actuar en tres partits, entre ells la final, en què va entrar de suplent i va anotar un llançament en la tanda de penals decisiva.

Totalment consolidat, el nou seleccionador, Roberto Donadoni, va seguir confiant en ell i va arribar al següent campionat, l'Eurocopa del 2008. No va jugar el primer partit i l'equip va perdre per 3-0 contra els Països Baixos. L'entranador va fer canvis contra Romania, en un partit en què un gol de Panucci i un penal aturat per Buffon van evitar l'eliminació transalpina. El futbol els donava una altra oportunitat. Calia superar França en el tercer partit.

El gol

Era la revenja de la final del mundial de dos anys abans i qui perdia se n'anava al carrer. A més, un empat obria tot un mon de possibilitats, ja que els dos equips estaven igualats a gols marcats i rebuts. Potser caldria recórrer a les targetes grogues. No va fer falta. Un penal transformat per Andrea Pirlo a la primera part va obrir el camí dels italians, que van resoldre en una acció de rebot.

Va ser en una falta molt llunyana. De Rossi, que tenia un gran xut, ho va intentar i, a força de ser sincers, el seu xut segurament anava a fora. Però a la barrera francesa, tot i que en el vídeo es parla que és Henry qui toca l'esfèrica, finalment ho va fer Karim Benzema, situat en el segon lloc de la tanca. L'acció va despistar el porter Coupet i es va convertir en el 0-2 definitiu. Itàlia va passar a quarts, però es va topar amb Espanya i amb els penals, que aquest cop van ser esquius. A més, De Rossi va errar el seu llançament, el segon de la tanda, i marxava cap a casa amb frustració.

La seva carrera va seguir a la Roma fins al 2019, més o menys sempre igual, amb companys nous i amb esperances abans de començar la temporada que, amb més o menys sort, amb classificació per a la Champions o no, sempre s'esvaïen. Amb la selecció va participar a dos mundials, amb eliminació a la primera ronda a Sud-àfrica, en què va marcar un gol contra Paraguai en un córner, i Brasil, i també a dues Eurocopes. En la del 2012 va estar a prop del títol, però va perdre la final contra Espanya per 4-0. En la del 2016, tot anava bé fins que es va lesionar a una cuixa contra els mateixos espanyols en el partit de vuitens de final, guanyat per 2-0 en la revenja de quatre anys abans. No va poder actuar en l'eliminació per penals davant d'Alemanya.

El seu comiat de l'squadra azzurra, després de 117 partits i 21 gols, va ser amarg, l'eliminació davant de Suècia en el play-off que va impedir als italians anar al mundial de Rússia. De fet, en el partit de tornada a Milà va ser protagonista d'una imatge per al record quan es va negar a entrar a la segona part. El motiu era que volia que ho fes un altre davanter, el napolità Insigne, perquè faltava un gol per igualar l'eliminatòria. El seleccionador, Gian Piero Ventura, ja desesperat, li va fer cas.

I és que el caràcter de De Rossi és molt fort i és dels que fa pinya. El 2019 va decidir anar a jugar a Argentina, on va aconseguir una lliga amb Boca Juniors, tot i que no hi va tenir gaire transcendència. Abans, va tornar a demostrar els seus principis amb un altre acte emotiu. Va viatjar fins al lloc on està enterrat qui va ser encarregat de material en el mundial del 2006 i va deixar la medalla de campió del món damunt de la seva tomba.

Alemanya Federal, 2- Dinamarca, 0 (Euro 88-Primera fase)

228. Olaf Thon (2-0)

La dècada dels vuitanta i una bona part de la dels noranta, coincidint amb els últims anys de separació i amb la reunificació del país, Alemanya Federal va disposar d'una inacabable nòmina de centrecampistes d'una gran qualitat. Jugadors com Thomas Hässler, Pierre Littbarski o Andreas Möller fugien de l'estereotip de mitjos físics. Molts d'ells eren de baixa estatura, però guardaven a les seves botes una fantàstica visió que els permetia nodrir de pilotes els davanters. Un d'aquests, tot i que més intermitent a la selecció que d'altres companys seus, era Olaf Thon.

Nascut a Gelsenkirchen, Thon va ser una llegenda al Schalke 04, al qual va iniciar i acabar la carrera tret d'un període de sis anys a l'inevitable Bayern. Tot i que era baix, 1.70 metres, el seu pes en els partits era molt gran. Destacava per una gran conducció i també per un esplèndid xut des de llarga distància. Va debutar al primer equip amb disset anys quan el Schalke era a la segona categoria i, amb catorze gols, va col·laborar a l'ascens de l'equip. A més, va començar a ser conegut en una semifinal de Copa contra el Bayern, que va acabar amb un espectacular empat a sis gols al Parkstadion. La derrota per 3-2 a la tornada va evitar que jugués la primera final.

Però va poder debutar a la màxima categoria, en què no va baixar mai dels vuit gols les quatre primeres temporades, i va estrenar-se amb la selecció en la fase de classificació per al mundial de Mèxic. Va anar convocat a la fase final, tot i que Franz Beckenbauer no li va donar cap minut. Thon, però, va anar millorant i va tornar a entrar a la llista per a l'Eurocopa del 88. A més, era un estiu especial, ja que havia fitxat pel Bayern per a la campanya següent.

El gol

Alemanya va debutar contra Itàlia amb un empat a un gol i amb ell de titular. Va repetir el segon dia en un partit molt especial, al seu estadi fins aleshores, el Parkstadion, contra Dinamarca. Era la revenja de la derrota al mundial de Mêxic de dos anys enrere i Jürgen Klinsmann es va començar a treure l'espina amb un gol a l'inici del partit. Aquest es va mantenir igual fins al tram final i, en el minut 87, va arribar el moment de Thon en una acció inesperada.

Perquè ningú no espera que un jugador d'1.70 metres pugui rematar directament un servei de córner envoltat de torres. Però així va ser. Littbarski va fer un llançament de cantonada al punt de penal i, allà, el petit Thon es va elevar per damunt dels 1,90 metres d'Ivan Nielsen i va superar Schmeichel i els dos defenses que cobrien els pals. El centrecampista va jugar tots el minuts possibles del torneig, amb victòria posterior contra Espanya i decepció amb la derrota contra els Països Baixos a la semifinal per culpa d'un gol de Van Basten.

Però començaven grans anys a nivell de títols. En sis temporades va guanyar tres lligues i una Supercopa amb el Bayern i, a més, el 1990, es va proclamar campió del món, tot i que el seu protagonisme es va reduir a sis minuts contra Colòmbia i al partit sencer de semifinals contra Anglaterra en què, a més, va anotar el seu xut de penal en la tanda, l'últim dels alemanys. No li va servir per jugar la final.

La seva presència va començar a baixar en l'equip nacional i no va anar ni a l'Eurocopa del 92, ni al mundial del 94, ni a l'Euro 96, guanyada pels germànics. El 1994 havia tornat al Schalke on, amb 31 anys, va guanyar una recordada UEFA contra l'Inter, l'únic títol europeu del club. L'any següent, a més, va ser convocat per Berti Vogts per al mundial de França, el seu últim gran torneig, tot i que la seva presència no va ser-hi gaire destacada, actuant-hi en tres partits. Ja feia anys que havia reconvertit la seva posició i ara utilitzava la intel·ligència per actuar de lliure en defensa de cinc, com també va fer Matthäus. Es va retirar als 36 anys, el 2002. Les lesions el van crucificar els últims anys i no va poder ser present en les dues finals de Copa guanyades pel Schalke, contra el Leverkusen i l'Union Berlín. Però els títols són al seu palmarès.

Països Baixos, 3- Alemanya, 1 (Euro 92-Primera fase)

229. Rob Witschge (2-0)

Hi ha jugadors que han de superar més obstacles que d'altres. O almenys això és el que sembla. Per arribar al millor moment de les seves carreres han d'emprendre aventures com ara abandonar el club que t'ha format i anar a l'etern rival o, fins i tot, superar la comparació amb un germà petit de qui tothom diu que té més futur que tu i que juga a un dels grans d'Europa. Però, de vegades, les tornes es giren i això és el que li va succeir en l'Eurocopa del 1992 al centrecampista neerlandès Rob Witschge.

La foto que il·lustra aquest escrit no és d'ell amb la camiseta taronja de la selecció perquè ningú, ni tan sols l'empresa que elaborava els cromos, no pensava que el gran dels Witschge seria convocat per al torneig. El bo, segons tothom, era el seu germà Richard, al qual va fitxar el FC Barcelona l'estiu anterior i s'acabava de proclamar campió d'Europa, tot i no haver disputat la final per lesió. Però ell, Rob, havia fet un bon final de campanya amb el Feyenoord, l'equip al qual havia anat a parar després de sortir del planter de l'Ajax.

Perquè els Witschge són d'Amsterdam i van créixer al planter del quatre cops campió d'Europa. Rob hi va començar bé la carrera i va arribar a ser titular en la final de la Recopa guanyada al Lokomotiv de Leipzig a Atenes, el 1987, amb el cop de cap de Van Basten. A Saragossa el recorden bé, ja que els neerlandesos van eliminar el conjunt aragonès a les semifinals d'aquell torneig. Dos dels sis gols de l'Ajax entre els dos partits els va marcar ell. Rob Witschge va tornar a jugar la final de la Recopa de l'any següent, que els d'Amsterdam van perdre contra el Malines, i va decidir fitxar pel Saint-Etiènne.

Hi va jugar dues temporades. La primera va anar molt bé, amb nou gols anotats gràcies a una gran cama esquerra, però en la segona va tenir menys intervenció i va decidir tornar al seu país. La millor oferta que va tenir va arribar de Rotterdam i no va dubtar de jugar al Feyenoord, el gran adversari històric de l'Ajax. En els dos primers anys no va guanyar la lliga i, paral·lelament, va veure com el seu germà Richard creixia a l'Ajax i el fitxava el Barça. Ell només havia jugat tres partits amb la selecció, però la primavera del 1992, tot va canviar. Les seves bones actuacions, amb títol de Copa inclòs i dos gols a les semifinals de la Recopa contra el Mònaco, li van valer la convocatòria. A més, era en el lloc del seu germà, que va pagar haver jugat poc a Barcelona, eclipsat per Koeman, Laudrup i Stoichkov.

El gol

Als Països Baixos els va costar guanyar el seu primer partit, contra Escòcia per 1-0 amb un gol de Bergkamp. En el segon, empat a cero contra la Comunitat d'Estats Independents, el nom per a l'ocasió de l'antiga Unió Soviètica. Calia vèncer Alemanya en el tercer partit per no patir. I en quinze minuts van arribar dos gols. Al tres, en un cop de cap de Frank Rijkaard, i en el quinze, el moment esperat pel gran dels Witschge.

Va ser en una falta molt llunyana comesa per Effenberg a Gullit, en bona posició per a un esquerrà. Habitualment, amb tants metres fins a la porteria, les xutava Ronald Koeman. Aquest cop, però, el defensa la va tocar en curt i Witschge va disparar no gaire fort. El problema per al porter Illgner va ser que Riedle es va moure de la barrera, va deixar un forat entre ell i Klinsmann i l'esfèrica, lentament i molt col·locada, va anar recta fins al fons de la porteria.

Alemanya retallaria la distància amb un gol de Klinsmann, però Bergkamp va sentenciar a un quart d'hora per al final. El rival en les semifinals seria Dinamarca, i els Països Baixos, vigents campions, eren els favorits, però el duel va anar als penals, després d'un 2-2, i una errada en el llançament de Van Basten va condemnar els oranje, tot i que Rob Witschge va anotar el seu, el quart de la tanda.

Amb la convocatòria per a l'Eurocopa van arribar bons moments per al germà gran, que va comptar per al següent seleccionador, Dick Advocaat, i va guanyar la lliga amb el Feyenoord l'any posterior. Al campionat del món, amb 28 anys, va veure com Brasil eliminava els Països Baixos. Només disputaria quatre partits més amb l'equip nacional i no podria coincidir amb el seu germà en l'Eurocopa del 1996, en què Richard, que s'havia recuperat al Girondins de Bordeus, sí que va ser convocat. Els germans, que actuaven en la mateixa posició i són esquerrans tots dos, es van anar alternant en quatre tornejos diferents i no van coincidir mai. A nivell de clubs, Rob Witschge va jugar a la seva nova casa, al Feyenoord, fins al 1996, abans de disputar dos anys a l'Utrecht i un a l'Aràbia Saudita abans de retirar-se. Va tornar a l'Ajax i a la selecció com a tècnic assistent dels seus excompanys Marco van Basten i John van't Schip, aquells amb els quals, sent tan joves, havia tocat el cel a Atenes.

Turquia, 3- República Txeca, 2 (Euro 2008-Primera fase)

230. Jaroslav Plasil (0-2)

Disputar més de cent partits amb la selecció nacional del propi país, 103 concretament, no és pas fàcil i no han estat tants els jugadors que ho han aconseguit, tot i que la proliferació de partits internacionals provoca que cada vegada n'hi hagi més. Disputar quatre Eurocopes i un mundial, gairebé sempre de titular, i comptar per a tots els entrenadors que s'han tingut és a les mans de futbolistes que, en cas que no siguin estrelles, és perquè són molt professionals i sempre compleixen amb allò que se'ls demana. Va ser el cas del centrecampista txec Jaroslav Plasil.

Destacava per ser un autèntic pulmó al centre del camp, amb capacitat per arribar a l'àrea, tot i que no va passar mai de quatre gols en una lliga. Ell era més aviat el que lluitava, el que robava pilotes i també, per què no, el que construïa, feia feina d'intendència sempre apreciada pels tècnics. Nascut a Opocno, al nord-est del país, entre la frontera polonesa i la ciutat de Hradec Kralove, va créixer en aquest equip però molt aviat, als divuit anys, va ser fitxat pel Mònaco. El van cedir un any al Créteil, de Segona, i el seu retorn al principat va ser per la porta gran.

Perquè la temporada 2003-04 va intervenir en gairebé tots els partits de l'equip monesgasc a la Lliga de Campions, inclòs el 8-3 contra el Deportivo, en què va marcar un gol, i l'eliminació del Reial Madrid. En la final, no va comptar per al tècnic, Didier Deschamps, que el va mantenir a la banqueta, des d'on va veure la derrota per 0-3 contra el Porto.

Amb l'equip nacional va anar convocat el mateix any per a l'Eurocopa de Portugal sense haver disputat abans cap partit amb l'absoluta. Només hi va jugar setanta minuts, en la victòria contra Alemanya a la primera fase per 1-2. Era molt complicat entrar en el centre del camp de l'equip que va fer el millor joc del campionat.

A la tornada, es va consolidar al Mônaco, al qual jugava en ser convocat per al seu únic mundial, el 2006 a Alemanya. Hi va actuar en els tres partits, però l'equip va ser eliminat en la primera fase. L'estiu següent deixaria la seva zona de confort i buscaria créixer a la lliga espanyola, a les files de l'Osasuna. Al club navarrès és molt apreciat, tot i que només hi va estar dos anys. L'equip va evitar el descens per un punt en el primer i ell va ser convocat per a la seva segona Eurocopa, la de Suïssa i Àustria.

El gol

Les coses van començar bé, amb un triomf en el partit inaugural del campionat contra els suïssos, tot i que li va seguir una derrota davant de Portugal per 1-3 en un partit en què els txecs van merèixer moltíssima millor sort. El duel decisiu era contra Turquia, que arribava en la mateixa situació. A més, l'empat afavoria els otomans per diferència de gols. Va ser l'exemple de com es pot escapar una classificació quan ja sembla feta, tot i que el partit, per a Plasil, també serà recordat per haver-hi marcat el seu únic gol en un torneig internacional.

Els centreeuropeus s'havien avançat a la primera part amb un cop de cap del gegant Jan Koller i, al minut 18 de la represa, van semblar sentenciar-ho tot. Va ser en una gran centrada per la dreta de Libor Sionko. Els centrals turcs, preocupats de Koller, van anar a tancar-lo i van deixar lliure el segon pal. Allà, Plasil va guanyar l'esquena a Sabri Sarioglu, que havia entrat al descans i desatenia les seves obligacions defensives, es va llançar amb el peu esquerre, el dominant, per davant i va batre el porter Volkan.

Però el partit va acabar en tragèdia per als txecs per culpa de qui habitualment no fallava mai. El porter, Petr Cech, hauria pogut fer alguna cosa més en l'1-2 d'Arda Turan i definitivament molt més en el 2-2, en què va deixar caure a terra una centrada que tenia a les mans i va possibilitar l'empat de Nihat. El 3-2 del mateix davanter ja va ser la rematada final per a l'equip, que quedava eliminat quan quinze minuts abans semblava que ho tenia tot resolt.

Plasil va jugar un any més a l'Osasuna i, amb 27 anys, va tornar a França on va iniciar deu temporades seguides, fins al final de la seva carrera, al Girondins de Bordeus, que el fitxava després d'haver estat campió de lliga. Va arribar a quarts de final de la Champions, en què va ser eliminat per l'Olympique de Lió. Només hi va haver una interrupció en aquesta dècada, la temporada 2013-14, en què va jugar a la lliga italiana, al Catània, amb el qual va perdre la categoria.

La seva tercera Eurocopa va arribar el 2012, amb accés a quarts de final i eliminació a mans de Portugal per culpa d'un gol en el tram final de Cristiano Ronaldo, i l'última, el 2016, a França. Novament els turcs, amb una victòria per 0-2, li van barrar el pas de la fase d'eliminatòries. Va tornar a ser titular, com sempre en els últims deu anys amb l'equip nacional. Aquest cop no va poder marcar, com havia fet vuit anys enrere a Ginebra, amb aquella rematada que no va servir de res.

Alemanya Federal, 1- Itàlia, 1 (Euro 88-Primera fase)

231. Roberto Mancini (0-1)

El futbol italià ha tingut sempre sentiments oposats respecte dels jugadors talentosos. Els ha idolatrat, però també han estat sempre els primers criticats quan les coses no han anat bé. A final de la dècada dels vuitanta, la formació transalpina havia de renovar l'equip que havia guanyat el mundial d'Espanya'82, però que posteriorment no s'havia classificat per a l'Eurocopa del 84 i havia fracassat a la Copa del Món de Mèxic, el 1986. A l'horitzó, el mundial que s'havia de disputar a casa, dos anys més tard. El 1988, davant de l'Eurocopa d'Alemanya, el nou seleccionador, Azeglio Vicini, va confiar en una davantera d'estils oposats que donaria els millors anys a la Sampdoria, la força de Gianluca Vialli i el virtuosisme encarnat en Roberto Mancini.

Mancini era el típic jugador que passava estona desapercebut però que llavors obsequiava el personal amb una jugada de fantasia. Creava accions de perill i tenia, també, molt gol. Nascut a prop de la costa Adriàtica, va debutar a la Serie A amb 17 anys al Bolonya i en la seva primera campanya ja va anotar nou gols. Una aparició tan fulgurant no va ser menystinguda per la Sampdoria, conjunt que acabava d'ascendir, que va apostar per aquell jove talent.

Amb ell, el conjunt genovès va anar creixent. De fet, va guanyar dues Copes, el 1985 i el 1988 i, tot i que no va igualar els registres golejadors del debut, ell anava progressant en el seu joc. Va debutar amb la selecció el 1984, però la seva presència va ser intermitent. Amb l'antic seleccionador, Enzo Bearzot, no va anar encara al mundial del 1986 i va formar part de la nova fornada de Vicini. Tot i disputar només tres partits en la classificació per a l'Eurocopa del 1988, en què Itàlia va superar amb facilitat Suècia, Portugal i Suïssa, va sortir de titular en el debut en l'únic gran campionat en què va estar damunt del camp. I el partit era dels importants.

El gol

Perquè Itàlia va debutar contra l'amfitrió, una Alemanya Federal que venia de dues finals perdudes en dos mundials, de caure eliminada en la primera fase de l'última Eurocopa i a la qual no valia res que no fos guanyar. El partit va ser intens i igualat i es va resoldre en tres minuts. La pressió italiana va donar resultat als vuit de la represa. Després d'un servei de banda efectuat pel mateix Mancini, va provocar que entre Matthäus i el central Herget no poguessin allunyar la pilota. Va ser Donadoni, a les portes de ser peça clau al Milan de Sacchi, qui la va recuperar. Va entrar a l'àrea i va fer la passada de la mort perquè Mancini, que havia seguit l'acció, no s'ho pensés i superés el porter Immel amb un xut creuat.

L'alegria dels italians va durar poc, ja que Brehme va empatar de falta directa només tres minuts més tard. Mancini no podia saber aleshores que aquell seria l'únic gol que marcaria en un gran torneig de seleccions. El duel acabaria amb empat. El camí italià va seguir amb bona marxa, amb victòries contra Espanya i Dinamarca, però la URSS es va creuar en les semifinals i va derrotar el conjunt de Vicini per 2-0. Mancini va jugar els quatre partits, però l'inaugural va ser l'únic sencer.

Els seus millors anys amb la Sampdoria eren a punt d'arribar. A Marassi, durant les sis campanyes següents, hi va guanyar una lliga, el 1991, dues Copes més, uns Supercopa italiana i una Recopa. Es va quedar a les portes de la Copa d'Europa, perduda per culpa del gol de Koeman a Wembley. També li va faltar jugar en un mundial. De fet, va ser convocat en el de casa, el 1990, però el seleccionador Vicini no li va donar ni un sol minut en set partits, ni tan sols en la final de consolació. Devia ser difícil de gestionar quan no jugava. Quatre anys més tard, tampoc no va anar al mundial dels Estats Units després d'una disputa amb el nou tècnic, Arrigo Sacchi, que no li assegurava un lloc de titular. Mancini devia pensar que no volia tornar a anar a una Copa del Món a fer de figurant. Ja no es tornaria a vestir més la camiseta azzurra.

El 1997, ja amb 32 anys, va fitxar per la Lazio, on hi va fer tres esplèndides campanyes plenes de títols, amb una altra lliga, Copa, Supercopa italiana i europea i l'última Recopa de la història. Va poder dir que el seu últim partit a la Serie A va ser guanyant un campionat. Encara va tenir forces per emprendre una aventura anglesa, al Leicester, tot i que només hi va disputar cinc partits. A mitja temporada, va trucar al club dient que no hi tornaria perquè havia rebut una oferta de la Fiorentina per entrenar. Va ser l'inici d'una llarga i exitosa carrera, que encara dura, i que de moment ha acabat amb el lloc de seleccionador italià. Va tornar l'equip a un gran torneig després que, en mans de Gian Piero Ventura, no es classifiqués per al mundial de Rússia. A l'Eurocopa 2021 intentarà reprendre el camí iniciat amb el gol a Düsseldorf, el primer del torneig del 1988.

Irlanda, 1- Suècia, 1 (Euro 2016-Primera fase)

232. Wes Hoolahan (1-0)

Una de les millors coses dels grans tornejos de seleccions és que donen oportunitat de lluir a jugadors de tot tipus. Al costat de les grans estrelles dels transatlàntics mundials, hi ha formacions més modestes amb futbolistes que han hagut de lluitar molt i picar molta pedra per arribar a obtenir una participació que ja veuen com un premi. Aquesta sensació de rei per un dia, o per un instant, la va tenir el juny del 2016 el centrecampista irlandès Wes Hoolahan.

Els jugadors de l'Illa Maragda, tant els del sud, com els d'Irlanda del Nord, saben que s'han de moure a la del costat per destacar. Els no tan virtuosos ho fan cap a Escòcia i els millors, a Anglaterra. Hoolahan, que va començar a destacar en un esport que no s'associa gaire a Irlanda com el futbol sala, va anar a parar al Shelbourne, conjunt dominant de la lliga del país amb el qual va conquerir tres lligues. Amb 19 anys, i després de ser triat jugador jove irlandès de l'any, va fer el salt cap a Escòcia, però a cap dels equips grans sinó al Livingston. Setze partits li van valer per pujar el següent graó i anar a Anglaterra, però en una categoria baixa, la League One (tercera) amb el Blackpool.

Hoolahan, centrecampista de petita estatura, però dinàmic i força bo a l'hora de donar un cert sentit al de vegades desbocat joc dels conjunts britànics, va gaudir d'un ascens amb els Seasiders i va ser contractat, ja a segona categoria, per l'equip ascensor per excel·lència del futbol anglès, el Norwich City. I s'hi va convertir en una referència, amb deu temporades que van ser una muntanya russa, amb descens a Tercera, ascens seguit en dos anys fins a la Premier, dues permanències i dos ascensos i dos descensos més de l'elit i cap a Segona. El 2016, per exemple, els canaries acabaven de baixar quan Hoolahan va ser convocat per al seu primer gran torneig internacional.

El gol

Tot i que ja jugava amb el Norwich a la Premier, no havia anat al torneig de quatre anys abans a Polònia i Ucraïna, que trencava una ratxa de dues dècades sense veure els irlandesos en un gran campionat, des de les grans actuacions de la selecció del plorat Jackie Charlton a final dels vuitanta i principi dels noranta. Hoolahan sí que va intervenir en deu partits, amb un gol contra Gibraltar, en la fase de classificació per a França, en què va caldre derrotar Bòsnia i Hercegovina en el play-off. El debut era al camp més gran, a Saint-Denis, contra una altra selecció rocosa, la Suècia d'Ibrahimovic. La primera part va acabar sense gols, i als tres minuts de la represa va arribar el gran moment.

Va ser en una acció que ell mateix va iniciar amb una centrada passada a l'àrea. La defensa sueca va rebutjar i Whelan va cedir la pilota a la banda, cap al sempre poc valorat lateral Seamus Coleman. Aquest va desfer-se de Forsberg i va protagonitzar una gran internada després de la qual va tenir temps d'aixecar el cap. Va posar l'esfèrica al segon pal i Hoolahan, que venia de l'altra banda, va empalar una esplèndida volea a sobre bot que va superar Isaksson.

La llàstima per a Hoolahan va ser que un autogol del seu company Ciaran Clark, 23 minuts més tard, determinés l'empat final. Però ell ja havia aconseguit una gran fita, després de tants anys de treball de vegades poc reconegut, el de marcar en una gran cita. En la resta del campionat, Irlanda va passar a vuitens gràcies a un triomf sobre Itàlia amb un gol d'un Robbie Brady que també va anotar en l'eliminatòria contra França. Però dos gols de Griezmann van posar final a l'aventura.

Dues temporades més tard, Hoolahan va deixar el seu Norwich per un altre conjunt dels que pugen i baixen tota la vida, el West Bromwich Albion, en una temporada rara ja que hi va arribar amb un contracte temporal que va ser allargat posteriorment. Però no hi va jugar gaire i va decidir provar una altra illa, aquest cop molt llunyana: Austràlia. El van fitxar els Newcastle Jets, amb els quals va jugar fins que tot es va aturar per la pandèmia. Tota la situació va fer que interrompés la seva trajectòria als antípodes i va signar un contracte d'un any, ja amb 34, amb el Cambridge United, de quarta categoria. Coneixent-lo, és probable que encara lluiti per l'enèsim ascens d'una carrera plena d'alts i baixos i amb l'estrella d'aquell gol a Saint-Denis que va alegrar durant una estona el seu país.

República Txeca, 1- Alemanya, 2 (Euro 96-Final)

233. Patrik Berger (1-0)

La rivalitat en les Eurocopes entre les diferents versions de les seleccions alemanya i txeca ha donat molt de si. Quan els primers eren Alemanya Occidental i els segons, Txecoslovàquia, van disputar una final, el 1976, que va acabar sent històrica pel gol de penal de Panenka, que va donar el títol a un combinat amb majoria d'eslovacs. Quatre anys més tard, els alemanys es van revenjar vencent a la fase de grups a Roma i fent un bon pas per ser campions. Setze anys després, ja com a Alemanya unificada i República Txeca, es van trobar a l'Eurocopa del 1996 dues vegades, en la primera fase i a la final. El primer gol d'aquell últim partit el va anotar un centrecampista esquerrà de grans condicions físiques i tècniques que va fer carrera al país rival, Alemanya, i sobretot a Anglaterra. Era Patrik Berger.

Nascut a Praga i format al planter de l'Slavia, el jove Patrik portava gens de futbolista ja que un oncle seu, Jan, havia estat trenta cops internacional absolut. Després de debutar amb el primer equip i de perdre tres lligues seguides contra el gran rival, l'Sparta, als 22 anys el va fitxar el Borussia Dortmund, amb el qual es va estrenar a la Champions i va guanyar la Bundesliga. Havia combinat aquesta ascensió amb una gran fase de classificació amb el combinat txec, que es classificava per a l'Eurocopa amb sis gols seus en vuit partits després de ser primer en un grup en què va treure un sol punt als Països Baixos i a Noruega, que va quedar fora per diferència de gols. En aquest moment dolç va encarar el torneig europeu.

Els txecs van començar amb una derrota contra els alemanys per 2-0, però van sorprendre derrotant Itàlia per 2-1 en el segon partit. Berger hi actuava d'una mena de mitja punta al costat de jugadors de gran trajectòria passada i futura com Nedved, Bejbl o Poborský, però l'equip va necessitar sort i un gol de Smicer a l'últim minut contra Rússia per entrar als quarts de final. El somni seguia endavant i es va fer més gran en derrotar Portugal per 0-1. En les semifinals, una França en plena construcció de l'equip que seria campió del món dos anys després va caure en la tanda de penals, en què Berger va anotar el seu llançament, el tercer de la llista. Els txecs, representants d'un país independent de només dos anys i mig, després de la separació d'Eslovàquia, eren a la final i Alemanya tornava a ser a davant.

El gol

I aquest cop, Txèquia va plantar més cara que en el partit de la primera fase. El duel va arribar igualat i empatat a zero al descans i es va desequilibrar per una acció de contraatac al minut 14. El davanter Kuka es va avançar en una pilota llarga al central Helmer i va tocar-la amb el cap per a la penetració del rapidíssim Poborský. Aquest semblava que ja era a l'àrea i va rebre l'entrada a la desesperada de Matthias Sammer. A dins o a fora? Sense VAR, entre el col·legiat, l'italià Pierluigi Pairetto, i el seu assistent, Donato Nicoletti, van decidir que era penal. Patrik Berger va prendre la determinació de xutar-lo i ho va fer fort i pel mig. Per sort per a ell, el porter Köpke va deixar un espai per sota del seu cos per on es va escolar l'esfèrica.

Els txecs semblaven tenir-ho tot controlat. Fins que va entrar el tanc Oliver Bierhoff, Dos gols seus, un d'ells a la pròrroga i que va ser d'or, van donar el tercer títol europeu als alemanys que, ara sí, es prenien la revenja total del 1976.

L'actuació global del Berger en l'Eurocopa va encantar el tècnic d'aleshores del Liverpool, Roy Evans, l'equip d'Anfield el va fitxar per 3,5 milions d'euros i li va treure rendiment. Va jugar set temporades amb els reds, amb els quals va guanyar una Copa, una Supercopa i una Copa de la UEFA, la del 2001 contra l'Alabès, en què va ser suplent a la final. L'any anterior havia tingut una lesió de genoll que el va fer passar pel quiròfan als Estats Units. Després de la recuperació, ja no va tornar a ser el mateix. Amb la selecció no va poder disputar cap mundial i només va jugar un partit més d'un gran torneig internacional, en una victòria estèril contra Dinamarca en l'Eurocopa del 2000 a Bèlgica i els Països Baixos.

Va sortir del Liverpool amb trenta anys i va iniciar un peregrinatge per equips de segona i tercera fila de la Premier, com el Portsmouth, l'Aston Villa o l'Stoke City. Mantenia la qualitat que li havia fet exclamar al seu excompany Steven Gerrard que "l'esquerra de Patrik és la millor que he vist mai", però físicament ja no era tan potent com a l'inici i la seva estrella es va anar apagant. El 2008 va tornar a casa però no ho va fer a l'Slavia, sinó a l'Sparta, el gran rival, del qual va arribar a ser capità i tot. Hi va guanyar la lliga el segon any, però una lesió al genoll operat el va fer haver-se de retirar del futbol a punt de fer 37 anys. Ja en feia catorze del seu gran moment, el del penal de Wembley.

Polònia, 1- Grècia, 1 (Euro 2012-Primera fase)

234. Robert Lewandowski (1-0)

Molta gent recorda els primers golejadors de grans campionats. El partit inaugural dels tornejos, habitualment amb una cerimònia anterior, és seguit per més espectadors que la majoria d'enfrontaments. Alguns d'aquests anotadors no són gaire coneguts pel gran públic, que els relaciona immediatament amb un gol que ha marcat la seva trajectòria. D'altres, però, ja estan consolidats. És el cas d'un dels millors davanters centres europeus de l'última dècada, el polonès Robert Lewandowski.

Polònia va disposar d'una selecció molt potent durant els anys setanta i a principi dels vuitanta. Va ser dues vegades bronze en una Copa del Món, de la mà de jugadors com Grzegorz Lato, màxim golejador del mundial del 1974. A partir de llavors, però, va entrar en una llarguíssima travessa del desert en què els seus equips nacionals no van entrar en cap gran campionat, ni europeu, ni universal. La mala ratxa es va trencar a la Copa del Món d'Alemanya, el 2006, però l'equip tampoc no va fer una gran actuació i va caure eliminat a la primera fase. La revàlida havia d'arribar a casa, en l'Eurocopa del 2012, que organitzava conjuntament amb Ucraïna.

Afrontava el torneig amb un grup en formació en què destacava el davanter Robert Lewandowski. Ja havia demostrat el seu potencial en tots els amistosos previs i en la fase de classificació per al mundial de Sud-àfrica, tot i que l'equip havia quedat lluny d'entrar-hi. Lewandowski, nascut a Varsòvia, havia estat rebutjat per les categories inferiors del Legia i havia hagut de destacar al Lech Poznán. Després d'anotar 18 gols a la lliga, va ser fitxat pel Borussia Dortmund, on poc a poc es va anar fent amb un lloc de titular desbancant l'argentí nacionalitzat paraguaià Lucas Barrios. Així, la temporada 2011-12 va marcar 22 gols a la Bundesliga, torneig que el seu equip es va endur amb vuit punts d'avantatge sobre el Bayern. En aquesta situació arribava l'Eurocopa de casa.

El gol

El partit inaugural es va jugar a l'Estadi Nacional de la seva ciutat. La motivació era màxima i encara ho va ser més després de disset minuts. Blaszczykowski va entrar per la banda dreta del conjunt grec, rival en l'enfrontament, i va fer una centrada descomunal. Però tant important com aquesta acció va ser la desmarcada al primer pal d'Obraniak, que va atraure la mirada del central Sokratis. Entre això i la nefasta sortida del porter Chalkias van permetre Lewandowski entrar sol al segon pal i rematar de cap a la xarxa.

La festa no va ser completa perquè Grècia va empatar a la segona part, amb un gol de Salpingidis. Els polonesos van marxar del seu campionat sense haver pogut aconseguir cap victòria, amb un empat més contra Rússia i una derrota davant de la República Txeca que els va deixar últims de grup. Lewandowski no hi va marcar cap altre gol.

No va ser cap èxit, però va servir per debutar en l'aparador internacional. El futur del davanter va ser brillant. La primavera següent, va estar a punt de ser campió d'Europa amb el Dortmund, després d'haver-li marcat quatre gols al Reial Madrid a les semifinals. El seu equip va caure contra el Bayern a la final de Wembley. El 2014 no va poder disputar el mundial de Brasil, ja que l'equip no s'hi va classificar, però va fer un gran gir a la seva vida. Va fitxar pel Bayern, en una operació que no va agradar gaire a Dortmund però que a Lewandowski li va anar molt bé per anar col·leccionant títols i rècords golejadors a la Bundesliga i a Europa.

Amb l'equip nacional si que va jugar l'Eurocopa del 2016, en què va marcar un sol gol, en quarts de final contra Portugal, l'equip amb el qual va perdre a la tanda de penals. El 2018 va debutar en un mundial, a Rússia. La seva actuació hi va ser molt fluixa. No va foradar la porteria rival i Polònia va quedar fora del torneig en un grup molt dur, amb Colòmbia, Japó i Senegal. Ara mateix, Lewandowski segueix marcant gols amb el Bayern, ja amb 32 anys, i res no fa pensar que no tornarà a liderar Polònia en l'Eurocopa del 2021, en un grup en què, de moment, sap que s'enfrontarà a Espanya i a Suècia.

Espanya, 2- URSS, 1 (Euro 64-Final)

235. Galimzian Khussaínov (1-1)

Per a molts aficionats espanyols, durant dècades, el partit més important que havia disputat la selecció era el de la victòria en la final de l'Eurocopa del 1964. Fins al període 2008-2012, era l'únic títol aconseguit. Per a tothom és el partit del famós gol de Marcelino. Alguns fins i tot recorden que va obrir el marcador Chus Pereda. Però no tants saben qui va anotar pels visitants. Va ser un atacant tàtar, que va aconseguir poques anotacions amb la selecció soviètica però que va tenir una important i destacada trajectòria al seu país. Era Galimzian Khussaínov.

Nascut a la República del Tatarstan, prop de Kazan, Khussaínov va ser un jugador molt treballador, molt destacat pels seus companys, que sempre va fer equip i que també va haver de passar per alguna tragèdia en la seva vida. Des de ben jove es va traslladar al sud, a la populosa Samara, on va començar a jugar al Krylia Sovetov. El 1960, l'any en què la URSS va guanyar l'Eurocopa a París, va ser fitxat per l'Spartak de Moscou, després que d'altres grans equips de la capital com el Torpede o el CSKA li haguessin anat al darrere. Aquell mateix any va debutar amb la Unió Soviètica i va ser convocat per al mundial de Xile, el 1962. Només hi va disputar un partit, de primera fase, amb victòria contra Uruguai a la desèrtica Arica.

Aquell any va guanyar la lliga i, el següent, la Copa i va ser utilitzat de manera intermitent en les eliminatòries de classificació per a l'Eurocopa del 1964, a la qual només arribaven quatre equips. Els soviètics ho van aconseguir, deixant fora Suècia en un partit en què ell va actuar i amb victòria per 3-1. La URSS tenia ganes de viatjar a Espanya per revenjar-se de la situació de quatre anys abans, quan una decisió de Franco no va permetre els espanyols viatjar a Moscou per enfrontar-s'hi en els quarts de final de l'Eurocopa anterior. Per això, quan Espanya va eliminar Hongria i la Unió Soviètica va fer el mateix amb Dinamarca i van veure que es trobarien a la final, arribava alguna cosa més que un partit.

El gol

Perquè la dictadura franquista s'havia d'enfrontar en un terreny de joc al gran monstre comunista, com era vist aleshores. Els soviètics, vigents campions, volien repetir, però van veure com als cinc minuts ja perdien per culpa d'un gol de Pereda. Aleshores va arribar el moment en què el petit tàtar, un futbolista que no es podria catalogar ni d'extrem, ni de centrecampista, va trobar el seu racó a la història.

Va ser en una transició iniciada pel porter Iàshin i seguida pel lateral del Dinamo, Mudrik. Aquest va aixecar el cap i va veure com Khussaínov ja li havia guanyat l'esquena a Rivilla. El jugador de l'Spartak va deixar córrer la pilota i, abans que Calleja arribés al tall, va posar la punta del peu dret. La rematada, amb poc estil, va sorprendre Iribar, que se la va empassar. Era l'empat a un i només havien passat set minuts.

El partit va ser llarg i no va acabar bé per a Khussaínov i els seus companys, que van cedir el títol per culpa del cop de cap de Marcelino a cinc minuts per al final. No va ser un bon dia, però n'arribarien de millors. Li quedaven nou anys més a l'Spartak, amb el qual va guanyar una altra lliga i hi va anotar 102 gols en 347 partits. També va disputar el mundial d'Anglaterra, ja totalment consolidat a la selecció, amb la qual va arribar a les semifinals, on va caure contra Alemanya Federal. Ja tenia 29 anys i només li quedaven tres compromisos més amb la camiseta de la CCCP.

A part de les seves característiques futbolístiques, Khussaínov va ser un futbolista molt estimat pels seus companys, que valoraven un esforç físic que de vegades consideraven inhumà per a un cos tan petit, d'1,63 metres. Tothom va sentir molt el seu pitjor dia, quan va perdre la seva filla, Marina, de només un any i mig per culpa d'un desafortunat accident domèstic. Però al cap de dues setmanes ja tornava a jugar, demostrant la capacitat de sacrifici d'un home que va entrar a la història per un gol que, al final, va ser anecdòtic.

Bèlgica, 1- Alemanya Federal, 2 (Euro 80-Final)

236. René Vandereycken (1-1)

En la història dels grans campionats hi ha jugades polèmiques que han pogut decidir títols. Molts recorden el tercer gol d'Anglaterra en la final del mundial del 1966, en què la pilota va botar sobre la línia després de picar el travesser i l'àrbitre va donar gol. O el penal a favor d'Alemanya en la final del mundial del 1990, encara avui en dia protestat pels argentins. En d'altres finals, hi ha hagut errors arbitrals que, al final, pel resultat, no han estat decisius, però que han existit. Un d'ells va permetre marcar al rocós centrecampista belga René Vandereycken.

Nascut a Hasselt, a l'est del país, va ser captat als vint anys per Bruges, el gegant de l'altra punta de l'estat belga. Allà és on va fer carrera i on va formar part de l'equip que va guanyar quatre lligues en la part final de la dècada dels setanta i que va estar a punt de ser dos cops campió d'una competició continental. Sempre va tenir el mateix botxí a davant, el Liverpool, que va vèncer la final de la Copa de la UEFA del 1976, a doble partit, i la de la Copa d'Europa del 1978, a enfrontament únic, per culpa d'un gol de Kenny Dalglish.

Vandereycken era un centrecampista dels d'abans, que corria tot el camp i amb un notable sentit tàctic. No estava exempt de tècnica amb una fiable cama esquerra, amb la qual feia grans desplaçaments de pilota i fins i tot disparava a porta. També tenia un fort caràcter que li va jugar males passades en alguns moments de la seva carrera.

Bèlgica no va poder entrar en el mundial del 1978, però el seleccionador Guy Thijs sí que va comptar amb ell en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1980. Va jugar tots els partits i els belgues, basats en la potència dels seus clubs i en una tàctica de reducció d'espais que les donava molts avantatges, es van plantar a Itàlia després de superar Àustria, Escòcia i Portugal, entre d'altres.

I en el torneig van ser la revelació. Amb Vandereycken de pilar al centre del camp, van vèncer Espanya i amb dos empats, contra els amfitrions i Anglaterra, es van classificar per a una final a la qual no eren esperats. El rival era Alemanya Federal.

El gol

Els alemanys es van avançar a la primera part amb un xut creuat del seu davanter centre, el gegant Horst Hrubesch. A divuit minuts per al final del partit, la jugada polèmica. Els belgues enganxen una contra amb el rival mal situat i el centrecampista Frankie van de Elst va corrent tot sol cap a la porteria de Schumacher. Abans d'entrar a l'àrea, és caçat per darrere per Uli Stielike en una acció que avui en dia seria vermella directa. Aleshores no existia la norma de l'últim defensa. Tampoc no hi havia VAR i el col·legiat romanès Nicolae Rainea, pèssimament ajudat pel seu jutge de línia, va decretar penal. La falta va ser un parell de metres abans d'arribar a la línia. Ningú no va protestar. Vandereycken va prendre la responsabilitat i va anotar el tercer i últim gol que marcaria amb la camiseta dels diables vermells.

Però el gol no va tenir transcendència perquè a l'ultim minut Hrubesch, amb un cop de cap, va donar el títol als alemanys i va deixar els belgues sense el trofeu que han tingut més a prop en tota la seva història.

Vandereycken va deixar el Bruges l'estiu següent i va intentar una aventura italiana al Genoa. En la primera temporada, les coses van anar molt bé. Va ser molt utilitzat i va anar al mundial d'Espanya, tot i que no hi va actuar durant cap minut. Ja hi començava a tenir problemes amb el seleccionador, Guy Thijs, que va preferir d'altres jugadors. El segon any va ser un desastre per culpa d'una lesió a la segona jornada al camp de la Fiorentina que li va fer perdre gairebé tot el curs.

A final d'any va decidir tornar a casa però al gran rival del Bruges, l'Anderlecht, de cara a preparar l'Eurocopa del 1984. Hi va jugar els tres partits de titular, ja recuperat de la lesió, però l'equip va ser eliminat per culpa d'una remuntada rebuda per Dinamarca. Amb el seu equip, aquella primavera, havia disputat la final de la UEFA, perduda contra el Tottenham, i hi va guanyar dues lligues.

Semblava que arribava en forma al mundial de Mêxic 86, ja amb 33 anys, i hi va disputar els dos primers partits, però després de vèncer Iraq es va tornar a encarar amb el seleccionador Thijs i va ser enviat cap a casa. Va ser el seu últim partit amb la camiseta nacional, amb la qual cosa no va poder celebrar el quart lloc mundialista de la formació. Aquell estiu va provar l'aventura a Alemanya, amb el Blau-Weiss Berlín, nou conjunt de la Bundesliga que va tornar a baixar tal com havia pujat. Va finalitzar la seva carrera als 36 anys després de dues campanyes al Gant.

Com a entrenador, va passar per un gran nombre d'equips en els quals ja havia jugat, com el propi Gant o l'Anderlecht, a part de l'Standard, el Molenbeek, el Mainz alemany, el Twente neerlandès o el Genk, abans de ser nomenat seleccionador el 2006. Li va tocar gestionar un període de vaques magres de l'equip nacional i va ser cessat tres anys més tard sense haver pogut classificar l'equip per a cap torneig.

França, 3- Iugoslàvia, 2 (Euro 84-Primera fase)

237. Michel Platini (1-1, 2-1 i 3-1)

Hem sentit a parlar, en el decurs de la història, de grans actuacions individuals en campionats internacionals. Es parla de la influència decisiva de Maradona en el títol mundial argentí del 1986, o les de Pelé a Suècia'58 i a Mèxic'70, entre d'altres. Però segurament no hi ha hagut mai una intervenció tan colossal en un torneig de poques setmanes com la que va mostrar el francès Michel Platini en l'Eurocopa del 1984 al seu propi país.

Perquè fer nou gols en cinc partits són xifres d'una altra època, del seu compatriota Just Fontaine, el 1958, per exemple, que en va anotar tretze en sis. Platini, a més, va tenir la particularitat de marcar en tots els enfrontaments i ser vital almenys en quatre dels cinc, amb gols decisius que van conduir França al seu primer títol internacional. Tan gran va ser la seva presència, que en aquesta llista hi sortirà quatre vegades, motiu pel qual s'hi farà un recorregut per la seva trajectòria per trams.

Nascut a Joeuf, al nord-est del país, molt a prop de les fronteres amb Luxemburg i França, es va formar als equips inferiors del Nancy, ciutat situada uns quilòmetres al sud. Va debutar amb disset anys a la lliga, en el tram final de la 1972-73, i en només cinc partits ja va anotar dos gols, tots contra el Lió. Les seves temporades al club a partir de la tercera van ser espectaculars, amb quatre anys seguits sense baixar dels dotze gols anotats. El 1975 va ajudar l'equip a ascendir i el 1978 va ser un any crucial per a ell. El Nancy va guanyar la Copa de França i ell va ser convocat per al seu primer gran torneig, el mundial d'Argentina, en el qual va destacar, amb un gol anotat, tot i que l'equip va ser eliminat en la primera fase. Es va mantenir un any més al Nancy abans de ser traspassat al gran equip de la dècada dels setanta a França, un St. Étienne que havia estat subcampió d'Europa el 1976.

Seria en el següent mundial el del 1982, quan Platini esclataria davant dels ulls del món i es guanyaria un traspàs a l'equip que el va catapultar a la fama, la Juventus. Ja era a l'equip italià quan va afrontar l'Eurocopa del seu país, la del 1984, envoltat d'una talentosa lleva de companys, sobretot centrecampistes, que van iniciar el torneig vencent Dinamarca amb un gol seu. En el segon partit, contra Bèlgica, ell va fer tres gols en el 5-0 final. El primer lloc del grup estava assegurat i faltava un últim partit, contra Iugoslàvia, i en un estadi que ell coneixia bé, ja que hi havia jugat durant tres temporades, el Geoffroy-Gichard de St. Étienne.

Els gols

França va sortir a veure-les venir, sense tanta pressió com en d'altres ocasions, i els balcànics, ja eliminats, ho van aprofitar per avançar-se amb un gol de Sestic a la mitja hora. Es va arribar al descans i, en el tram central de la represa, van arribar divuit minuts terrorífics de Platini, amb tres gols gairebé consecutius.

I en tots tres va demostrar grans característiques seves. En el primer, va trobar l'espai lliure a l'àrea, el que va deixar el seu company Rocheteau, que el va trobar i li va fer la passada. Es va avançar al porter Simovic i el va batre, tot i rebre un cop. Era el minut 14. Tres més tard, la rematada pura i dura. Una combinació entre Tigana, Giresse i Battiston va acabar amb una gran centrada del lateral. Platini es va llançar en planxa i va anotar l'empat en una acció de gran factura plàstica. I faltava el gol marca de la casa. L'estrella francesa era, aleshores, el millor especialista europeu en els xuts de falta directa. En va disposar d'una a tretze minuts per al final i, amb una gran subtilesa, la va situar per damunt de la barrera, fora de l'abast del porter. Era el seu segon hat-trick seguit i el setè gol en tres partits.

Iugoslàvia va reduir la distància al final, amb un penal transformat per Stojkovic, però ja no va poder igualar el resultat. França complia amb la voluntat d'arribar amb ple de punts a les semifinals, en el partit més complicat que trobaria en el campionat i en què Platini, com veurem més endavant en aquesta sèrie, va ser vital.

Itàlia, 1- Romania, 1 (Euro 2008-Primera fase)

238. Christian Panucci (1-1)

En tots els grans equips i seleccions hi ha estrelles, jugadors que marquen la diferència en moments determinants dels partits. Però sense un conjunt al darrere, un esquelet format per treballadors, jugadors fiables que aguanten tota la temporada amb un rendiment notable, l'èxit no és possible. Aquest és el paper que, en el decurs de tota la seva carrera, va desenvolupar el lateral italià Christian Panucci.

Nascut a Savona, aviat va ser captat pel Genoa, un dels dos equips de la capital de la Ligúria propera a la seva ciutat d'arribada al món. Panucci era un jugador fort físicament, de bona envergadura, que només va aguantar dos anys a Il Grifone. El Milan de Fabio Capello s'hi va fixar l'estiu del 1993, després d'una temporada en què, a més, va marcar tres gols, un dels quals a l'Inter, l'etern rival milanès. I no va poder anar millor. La primavera següent, els llombards es proclamaven campions d'Europa amb ell jugant de lateral esquerre davant de les baixes dels centrals Baresi i Costacurta, que van obligar a situar Maldini a l'eix de la reraguarda.

Amb la selecció sub-21 ja havia estat dos cops campió d'Europa i va arribar a l'absoluta després del subcampionat del món als Estats Units. De tota manera, diverses circumstàncies, sobretot un enfrontament amb el seleccionador, Arrigo Sacchi, van provocar que no pogués disputar un gran campionat fins al mundial del 2002, a Japó i Corea, quan ja tenia 29 anys. Això sí, va jugar quatre grans temporades al Milan fins que va seguir les passes de Fabio Capello i va fitxar pel Reial Madrid, el 1996. Hi va guanyar la lliga i s'hi va quedar, tot i la sortida del tècnic, per tornar a ser campió d'Europa, el 1998.

Va sortir-ne per anar a l'Inter, al Chelsea i al Mònaco i va firmar per la Roma el 2002, just l'estiu en què jugaria el mundial. No sabia que li esperaven vuit temporades a la capital italiana. Va anar a l'Eurocopa de Portugal, però no va entrar a la llista de Marcello Lippi en la selecció campiona del món a Alemanya, el 2006. El seleccionador el va ignorar, potser pensant que amb 33 anys ja era massa gran. Però va tornar a vestir-se la camiseta azzurra. El canvi de seleccionador va propiciar l'arribada de Roberto Donadoni, excompany al Milan. Hi va tornar i va ser convocat per a l'Eurocopa del 2008, quan ja tenia 35 anys.

El gol

Panucci va ser titular en l'advers debut, una derrota per 3-0 contra els Països Baixos i va seguir formant part de l'equip en el decisiu segon partit contra Romania. Calia guanyar, però una errada de Zambrotta havia permès Mutu avançar l'equip dels Càrpats. Els vigents campions del món, però, només van trigar un minut a reaccionar.

Va ser en un córner a la dreta del porter Lobont. De Rossi el va llançar molt passat i Chiellini va rematar cap al segon pal. Semblava que el defensa Tamas podria refusar l'esfèrica, però va xutar a l'aire. Darrere seu, Panucci, sempre ben situat en les accions d'estratègia, només va haver de posar el peu per empatar el partit. Va ser un dels quatre gols que va marcar en 56 partits amb la selecció absoluta. Itàlia es va salvar de perdre perquè Buffon li va aturar després un penal a Mutu que hauria significat l'eliminació.

L'empat semblava poca cosa, però el va fer bo una victòria per 0-2 en l'últim partit de la fase contra França. Els transalpins entraven a quarts de final, però allà es van creuar amb la selecció espanyola, que la va deixar fora del torneig en la tanda de penals. Aquell va ser el darrer partit de Panucci amb la camiseta nacional.

Encara va allargar la seva carrera un any més a la Roma i un altre amb el Parma. Es va retirar amb 37 anys en un esplèndid estat físic i va iniciar una tasca d'entrenador que el va dur al Livorno, al Ternana i a una selecció, la d'Albània, que havia entrat a l'Eurocopa 2016 però que, amb ell, no va poder fer el mateix al mundial de Brasil. Va ser rellevat després d'una derrota contra Turquia en l'inici de la fase de classificació per a l'Euro 2021.

Panucci és una persona afortunada en la vida. Tota aquesta carrera, gairebé tota ella, no hauria estat possible de no haver estat per l'azar. El 1996 va ser seleccionat per anar als Jocs d'Atlanta, però va deixar la concentració per una lesió. Havia d'agafar un vol de la companyia TWA de Nova York a Roma, via París, però va perdre l'equipatge i va haver de trobar una altra connexió amb un avió d'Alitalia que arribava a Milà directament. El primer dels aparells, el de la TWA, es va estavellar en un dels accidents més controvertits i més dubtosament resolts de la història de l'aviació civil i hi van morir els 230 passatgers.

Ucraïna, 0- Polònia, 1 (Euro 2016-Primera fase)

239. Kuba Blaszczykowski (0-1)

En el gol número 305 d'aquesta llista ja es va parlar de la duríssima història personal de Jakub Kuba Blaszczykowski abans d'arribar a l'estrellat, tant a la selecció, com als seus clubs, sobretot al Borussia Dortmund. Segurament aquest creixement sobtat el van convertir en una persona que ho dona tot a damunt del camp i, per això, és estimat pels aficionats.

Quatre anys després d'haver marcat un gol tan històric com estèril en l'Eurocopa del seu país, Blaszczykowski, ja amb 31 anys, va tornar a ser convocat per a la cita de França, el 2016. Acabava una temporada a Itàlia, en què no havia destacat a la Fiorentina, i havia fitxat pel Wolfsburg, de retorn a la Bundesliga, allà on sempre ha rendit més. L'experiència al torneig europeu de seleccions, al qual Polònia arribava per segona vegada consecutiva, seria una muntanya russa semblant a la que ha viscut en tota la seva vida, però concentrada en pocs dies.

Polònia va iniciar bé el torneig, amb una victòria sobre Irlanda del Nord per 1-0, força curta, però suficient. Blaszczykowski hi va jugar de titular i, tot i que hi havia dificultats en atac, el seleccionador, Adam Nawalka, hi va tornar a confiar per enfrontar-se a Alemanya. El 0-0 no era un mal resultat per als polonesos, que tenien un peu als vuitens de final. Però el tècnic va decidir introduir un relleu en el tercer partit per millorar les prestacions ofensives. Ja contra els alemanys, Blaszczykowski va ser rellevat pel jove Bartosz Kaputska a deu minuts per al final. Es tractava d'un prometedor extrem de vint anys, captat per les categories inferiors del Leicester campió de la Premier. Davant d'Ucraïna, ell seria el titular i el veterà Blaszczykowski començaria des de la banqueta. Com sempre, Kuba es va revelar contra el seu destí.

El gol

Perquè la primera part es va acabar amb empat a zero i sense gaires ocasions. Al descans, Nawalka va mirar cap a la baqueta i hi va veure el veterà jugador de banda. El va fer sortir el camp però no en el lloc de Kaputska, sinó en el d'un centrecampista més pur, Zielinski. El relleu va trigar nou minuts a donar resultat.

Va ser en un córner a favor dels polonesos que va llançar en curt el propi Kaputska. Va cedir al davanter Milik i aquest va introduir l'esfèrica a l'àrea on va aparèixer el dinamisme de Kuba. Aquest va rebre l'esfèrica, va retallar un central i va enviar un xut amb la cama esquerra lluny de l'abast del porter Pyatov. Seria l'únic gol del partit.

Blaszczykowski s'havia guanyat el dret de tornar a l'equip inicial i ho va fer en els vuitens de final contra Suïssa, en què va tornar a marcar a la primera part. El seu gol hauria donat la victòria a la selecció de no haver estat per una impressionant xilena de Shaqiri que va provocar que els suïssos forcessin la pròrroga i, després, els penals. En la tanda, el nou jugador del Wolfsburg va tornar a assumir la responsabilitat i va anotar el quart. Una errada de Xhaka en el segon va classificar Polònia per als quarts de final.

Kuba va tornar a ser titular contra Portugal, i les coses van començar molt bé amb un gol de Lewandowski als dos minuts. Però l'empat de Renato Sanches a la segona part va dur el partit novament al temps suplementari i als llançaments des dels onze metres. El destí, cruel i amable a parts iguals amb Blaszczyskowski, va ser aquest cop esquiu. Els lusitans havien marcat els quatre primers penals i els polonesos, tres d'ells. En el quart, novament, Kuba va prendre la responsabilitat i el va llançar col·locat. Però Rui Patrício va respondre amb una fantàstica intervenció i ho va deixar tot de cara perquè Quaresma classifiqués Portugal.

Polònia va classificar-se per al següent mundial, el de Rússia, en què Blasczykowski també va viure un moment amarg. Va jugar de titular en el debut contra Senegal, però dos gols dels africans van provocar que fos rellevat al descans. Ja no va jugar més en tot el torneig, tot i que el seu canvi no va servir perquè la selecció arribés a vuitens de final. Potser per aquesta capacitat de lluita contra totes les dificultats, de les quals sempre se sol aixecar, és el motiu pel qual Kuba Blaszczykowski acaba sent un futbolista tan apreciat.

Anglaterra, 1- URSS, 3 (Euro 88-Primera fase)

240. Oleksii Mikhailitxenko (1-2)

El tram final de la història de la selecció de la Unió Soviètica va veure com l'equip passava de la possibilitat de proclamar-se campió d'Europa a quedar totalment desmembrat en el temps que hi ha entre una Eurocopa i una altra. El 1988 va ser un gran any per al futbol del país unificat, amb el subcampionat a l'Eurocopa d'Alemanya i, posteriorment, amb la medalla d'or en els Jocs Olímpics de Seül. Una de les estrelles emergents d'aquell equip era l'ucraïnès Oleksii Mikhailitxenko.

Anomenat Aleksei per la nomenclatura russa dominant a la URSS, Mikhailitxenko va néixer a Kíev i va desenvolupar gairebé tota la seva carrera, fins als 27 anys, al Dinamo. Encara era jove quan l'equip va guanyar la Recopa del 1986 a l'Atlètic de Madrid. Aquell any només hi va disputar un partit, de la competició europea, però ja va actuar en la Supercopa perduda contra l'Steaua. Es tractava d'un centrecampista molt dinàmic, que ocupava molt camp gràcies al seu físic, i amb bona relació amb el gol.

A Kíev va guanyar quatre lligues i una Copa de l'antiga Unió Soviètica. Havia debutat amb la selecció absoluta en la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1988 en què havia marcat un important gol contra França, l'empat a 1 a Moscou, que possibilitaria la classificació, en detriment dels gals, per a la fase final del campionat disputat a Alemanya.

En la fase final, va ser titular des del primer dia, impulsat per la presència del seu entrenador al Dinamo, Valeri Lobanovski, com a seleccionador. Va participar en la victòria contra els Països Baixos i després en l'empat davant d'Irlanda. El tercer partit era contra Anglaterra, i amb un ull posat en l'Irlanda-Països Baixos que es jugava a la mateixa hora. Guanyant, la URSS era primera de grup i evitava un creuament amb Alemanya.

El gol

I en el partit jugat a Frankfurt, Mikhailitxenko va ser essencial. L'enfrontament va tenir una primera mitja hora de vertigen. Aleinikov va avançar els soviètics als tres minuts i Adams va empatar per als britànics, que havien encadenat dues derrotes seguides i ja no es podien classificar. Al minut 28 va arribar el gol de Mikhailitxenko, en què va demostrar totes les seves virtuts.

Primer va ser cabdal en robar una pilota passada per Hoddle. Tot i que Adams la va recuperar, els anglesos la van perdre ràpidament. Els soviètics van iniciar aleshores una seqüència de passades, inaugurada pel central Khidiatulin. Va ser Mikhailitxenko qui va obrir l'esfèrica a la banda i va córrer a l'espai buit a l'àrea. El lateral Rats va mirar, va centrar, i el centrecampista del Dinamo va arribar just a temps per rematar de cap al fons de la porteria de Chris Woods. Era l'1-2.

Els soviètics guanyarien el partit per 1-3 i també les semifinals contra Itàlia per 2-0, però caurien a la final pel mateix resultat contra els Països Baixos en el partit del cèlebre gol de Van Basten. L'estiu, però, no s'acabaria aquí per a Mikhailitxenko. Va ser seleccionat per als Jocs Olímpics, que aquell any es disputaven a Seül entre el setembre i l'octubre. I la cosa va anar tan bé que l'equip soviètic es va endur l'or en derrotar la Brasil de Romário i Bebeto a la final per 2-1 a la pròrroga. Mikhailitxenko no va marcar a la final, però sí cinc gols en el torneig, entre ells un a quarts de final contra Austràlia i un altre de decisiu davant d'Itàlia a la pròrroga de les semifinals, a part de dos contra el rival polític etern, els Estats Units. Només va ser superat per tres davanters, el brasiler Romário, amb 7 gols, i el seu company d'equip Dobrovolski i el zambià Kalusha Bwalya, amb sis. Amb tots aquests mèrits, va ser escollit millor jugador soviètic de l'any.

Dues temporades més tard, amb 27 anys, va poder abandonar una Unió Soviètica que era a punt de caure a trossos i anar a una lliga de les grans d'Europa. El va fitxar la gran Sampdoria de Vialli i Mancini que, amb ell a l'equip, va guanyar el campionat italià. Mikhailitxenko hi va jugar 24 partits, amb tres gols anotats. També havia guanyat la Supercopa italiana, però el seu rendiment va anar de més a menys i, a final de temporada, va decidir sortir-ne. El va fitxar el Glasgow Rangers, en què va triomfar plenament, amb cinc lligues consecutives guanyades i un joc d'anada i tornada que s'avenia totalment amb les seves característiques.

El gran punt negre de Mikhaylitxenko és que no va poder disputar mai cap mundial. El d'Itàlia 90, que l'hauria agafat en el seu millor moment, se'l va perdre per lesió. Va tornar a l'Eurocopa del 92, però la URSS ja no existia. Va actuar en el combinat de la Comunitat d'Estats Independents que va ser eliminada a la primera fase. Encara va arribar a temps de jugar dos partits amb la nova selecció del seu país, Ucraïna, però sense cap transcendència.

Es va retirar el 1997, amb 34 anys, i va ser acollit sota l'ala protectora del seu entrenador al Dinamo, Valeri Lobanovski. Es va convertir en el seu assistent i també en el seu substitut quan el vell tècnic va morir, el 2002. La carrera de Mikhailitxenko com a entrenador ha anat a cavall del Dinamo i de la selecció, amb la qual no va poder entrar al mundial de Sud-àfrica, i també en una breu etapa al Hearts escocès.

Turquia, 0- Dinamarca, 3 (Euro 96-Primera fase)

241. Brian Laudrup (0-1 i 0-3)

Quan es porta el mateix cognom i s'és família d'un dels millors jugadors del món pot semblar que les coses han estat més fàcils per arribar al cim i que això ha ajudat a obrir portes. Però un cop s'hi és, has de lluitar contra les comparacions constants amb aquell que ha fet camí abans que tu, i encara més quan actues en la mateixa demarcació i el teu joc és similar. Cal molta personalitat per, sent germà de qui era, es pogués completar la carrera que va completar Brian Laudrup.

Perquè tot i no arribar al nivell de virtuosisme, ni de continuïtat del seu germà Michael, la trajectòria de Brian a l'elit va ser important, actuant en grans clubs i en grans competicions per seleccions amb bones actuacions. A més, va liderar Dinamarca al seu títol més important, l'Eurocopa del 1992, en un campionat en què no hi era l'estrella de la família.

Brian Laudrup, cinc anys més petit que el seu germà, va néixer a Àustria perquè en aquell moment el seu pare, Finn, jugava al Wiener Sport-Club de la capital del país centreeeuropeu. Mentre Michael ja havia arribat a la lliga italiana i feia passes a la Lazio i a la Juventus, Brian aconseguia dos títols nacionals a Dinamarca amb el Brondby, l'equip de la família. Ben aviat, als vint anys, va sortir a l'estranger. El va fitxar el Bayer Uerdingen i va acabar al gran club del país, el Bayern de Munic, amb el quan només va guanyar una Supercopa.

En aquell moment va arribar el seu gran triomf amb la selecció, als 23 anys va haver de liderar el país nòrdic en una Eurocopa per a la qual no s'havia classificat i a la qual havia renunciat Michael per desavinences amb el seleccionador, Richard Möller-Nielsen. Tot i no anotar cap gol, el nivell del petit dels Laudrup, amb un joc molt semblant al seu germà, amb més rapidesa i potser amb no tant de toc i de precisió, va ser molt alt i Dinamarca es va proclamar campiona.

Després d'aquell èxit, va provar l'aventura italiana, però no li va anar gaire bé. El primer pas va ser a la Fiorentina i després va ser cedit al Milan. Però el sistema de rotació d'estrangers, abans de la llei Bosman, que hi havia al club llombard el deixava sempre fora i va decidir no continuar-hi el desembre del 1993, just després que Dinamarca hagués quedat fora del mundial 1994.

Però a l'estiu següent se li va obrir el cel. Walter Smith, el tècnic del Glasgow Rangers, el va voler portar a Escòcia i allà va trobar el lloc que necessitava. En una lliga amb molta velocitat i amb uns sistemes tàctics no tan rígids com a Itàlia, Brian Laudrup va poder explotar tot el seu joc durant quatre grans temporades. Després de la primera, Dinamarca va guanyar un altre trofeu, la Copa de les Confederacions del 1995, en què va derrotar Argentina a la final, aquest cop amb els dos germans Laudrup al camp. Després, va arribar l'Eurocopa del 1996.

El gol

I tot i que Dinamarca no va repetir l'èxit de quatre anys abans, va ser on es va poder veure el millor Brian Laudrup. En el primer partit ja va marcar en l'empat contra Portugal (1-1). Després, va caure víctima del talent croat per 0-3. Calia vèncer Turquia en l'últim enfrontament i esperar resultats per entrar als quarts de final. I va ser a la segona part quan va sorgir el seu talent amb dues accions molt típiques del seu germà. Només havien passat quatre minuts quan una pilota llarga del porter Schmeichel va ser pentinada per Erik Andersen, que va trobar l'esquena dels defenses turcs. Brian Laudrup els va guanyar la partida, va desfer-se del porter Rüstü i va anotar el primer gol.

Vint minuts més tard, Allan Nielsen marcaria el segon gol i, sis minuts abans del final, en una acció similar, va arribar el tercer. Brian va intentar combinar amb el seu germà, Michael, a la frontal de l'àrea, Se'ls va avançar novament Andersen, qui va tornar la paret a Brian. Aquest es va perfilar davant del porter, va disparar i va tenir la fortuna que la pilota toqués en el defensa Alpay i despistés Rüstü.

Tot i el resultat, la victòria portuguesa en l'altre partit contra Croàcia va privar Dinamarca de passar ronda. Brian Laudrup va guanyar tres lligues i una Copa amb els Rangers i l'estiu del 1998 va ser d'emocions. Primer, perquè va fitxar pel Chelsea, que acabava de guanyar la Recopa. Després, perquè va afrontar el seu primer mundial i únic, el de França 98. Era el triat pel seu germà Michael per retirar-se i ell, amb 29 anys, li va seguir les passes, després d'un gran torneig en què Dinamarca va posar contra les cordes Brasil en els quarts de final. Brian Laudrup hi va marcar dos gols en les eliminatòries, en el triomf contra Nigèria per 1-4 i en la derrota contra els sud-americans, en una anotació que va ser icònica, el momentani 2-2, que va celebrar estirat a terra de costat i aguantant-se el cap amb la mà.

El petit dels Laudrup ja no es va tornar a posar més la camiseta vermella. Només va aguantar un any al Chelsea perquè va tenir els mateixos problemes que amb el Milan amb el sistema de rotació d'estrangers. Va lamentar no haver firmat aleshores pel Manchester United, tot i que havia rebut una trucada personal d'Alex Ferguson per fer-ho. Va tornar al seu país per jugar al Copenhaguen, però no s'hi trobava a gust i va firmar per l'Ajax, amb 30 anys. Segons ell, tenia fins a quinze ofertes, però pensava que allà és on havia d'actuar. Va fer un bon any, amb 15 gols anotats, però les constants lesions que tenia el van fer retirar-se molt jove, amb només 31 anys. Quan es parla de Laudrup, segurament, no es pensa en Brian, però observant la seva carrera queda clar que és un error.