Itàlia, 1- Romania, 1 (Euro 2008-Primera fase)

238. Christian Panucci (1-1)

En tots els grans equips i seleccions hi ha estrelles, jugadors que marquen la diferència en moments determinants dels partits. Però sense un conjunt al darrere, un esquelet format per treballadors, jugadors fiables que aguanten tota la temporada amb un rendiment notable, l'èxit no és possible. Aquest és el paper que, en el decurs de tota la seva carrera, va desenvolupar el lateral italià Christian Panucci.

Nascut a Savona, aviat va ser captat pel Genoa, un dels dos equips de la capital de la Ligúria propera a la seva ciutat d'arribada al món. Panucci era un jugador fort físicament, de bona envergadura, que només va aguantar dos anys a Il Grifone. El Milan de Fabio Capello s'hi va fixar l'estiu del 1993, després d'una temporada en què, a més, va marcar tres gols, un dels quals a l'Inter, l'etern rival milanès. I no va poder anar millor. La primavera següent, els llombards es proclamaven campions d'Europa amb ell jugant de lateral esquerre davant de les baixes dels centrals Baresi i Costacurta, que van obligar a situar Maldini a l'eix de la reraguarda.

Amb la selecció sub-21 ja havia estat dos cops campió d'Europa i va arribar a l'absoluta després del subcampionat del món als Estats Units. De tota manera, diverses circumstàncies, sobretot un enfrontament amb el seleccionador, Arrigo Sacchi, van provocar que no pogués disputar un gran campionat fins al mundial del 2002, a Japó i Corea, quan ja tenia 29 anys. Això sí, va jugar quatre grans temporades al Milan fins que va seguir les passes de Fabio Capello i va fitxar pel Reial Madrid, el 1996. Hi va guanyar la lliga i s'hi va quedar, tot i la sortida del tècnic, per tornar a ser campió d'Europa, el 1998.

Va sortir-ne per anar a l'Inter, al Chelsea i al Mònaco i va firmar per la Roma el 2002, just l'estiu en què jugaria el mundial. No sabia que li esperaven vuit temporades a la capital italiana. Va anar a l'Eurocopa de Portugal, però no va entrar a la llista de Marcello Lippi en la selecció campiona del món a Alemanya, el 2006. El seleccionador el va ignorar, potser pensant que amb 33 anys ja era massa gran. Però va tornar a vestir-se la camiseta azzurra. El canvi de seleccionador va propiciar l'arribada de Roberto Donadoni, excompany al Milan. Hi va tornar i va ser convocat per a l'Eurocopa del 2008, quan ja tenia 35 anys.

El gol

Panucci va ser titular en l'advers debut, una derrota per 3-0 contra els Països Baixos i va seguir formant part de l'equip en el decisiu segon partit contra Romania. Calia guanyar, però una errada de Zambrotta havia permès Mutu avançar l'equip dels Càrpats. Els vigents campions del món, però, només van trigar un minut a reaccionar.

Va ser en un córner a la dreta del porter Lobont. De Rossi el va llançar molt passat i Chiellini va rematar cap al segon pal. Semblava que el defensa Tamas podria refusar l'esfèrica, però va xutar a l'aire. Darrere seu, Panucci, sempre ben situat en les accions d'estratègia, només va haver de posar el peu per empatar el partit. Va ser un dels quatre gols que va marcar en 56 partits amb la selecció absoluta. Itàlia es va salvar de perdre perquè Buffon li va aturar després un penal a Mutu que hauria significat l'eliminació.

L'empat semblava poca cosa, però el va fer bo una victòria per 0-2 en l'últim partit de la fase contra França. Els transalpins entraven a quarts de final, però allà es van creuar amb la selecció espanyola, que la va deixar fora del torneig en la tanda de penals. Aquell va ser el darrer partit de Panucci amb la camiseta nacional.

Encara va allargar la seva carrera un any més a la Roma i un altre amb el Parma. Es va retirar amb 37 anys en un esplèndid estat físic i va iniciar una tasca d'entrenador que el va dur al Livorno, al Ternana i a una selecció, la d'Albània, que havia entrat a l'Eurocopa 2016 però que, amb ell, no va poder fer el mateix al mundial de Brasil. Va ser rellevat després d'una derrota contra Turquia en l'inici de la fase de classificació per a l'Euro 2021.

Panucci és una persona afortunada en la vida. Tota aquesta carrera, gairebé tota ella, no hauria estat possible de no haver estat per l'azar. El 1996 va ser seleccionat per anar als Jocs d'Atlanta, però va deixar la concentració per una lesió. Havia d'agafar un vol de la companyia TWA de Nova York a Roma, via París, però va perdre l'equipatge i va haver de trobar una altra connexió amb un avió d'Alitalia que arribava a Milà directament. El primer dels aparells, el de la TWA, es va estavellar en un dels accidents més controvertits i més dubtosament resolts de la història de l'aviació civil i hi van morir els 230 passatgers.