Dinamarca, 5- Iugoslàvia, 0 (Euro 84-Primera fase)

247. Frank Arnesen (1-0)

Una de les claus de la gran generació danesa de mitjans de la dècada dels vuitanta, la que va esclatar en l'Eurocopa del 1984 i en el mundial del 1986 i que es va batejar com Dinamita Vermella, van ser els seus extraordinaris centrecampistes. Amb l'ajut de Morten Olsen, un futbolista total que actuava de lliure i que se sumava a la zona ampla, la fortalesa física dels nòrdics aguantava l'equip i permetia un ritme altíssim durant els noranta minuts. Un dels jugadors més destacats d'aquesta zona del camp va ser Frank Arnesen.

Igual que va passar amb companys seus, com Soren Lerby, Jens Bertelsen o Klaus Berggreen, Arnesen era un prodigi físic. Jugador de registre més ofensiu que els dos primers d'aquesta llista, acabava la temporada amb xifres molt altes de gols, ja que a part del joc combinatiu i de la potència física, tenia una bona arribada a l'àrea rival. Nascut a Copenhaguen, jugava a l'Amager, un conjunt de la ciutat, quan va ser captat amb dinou anys per l'Ajax post-Cruyff. S'hi va estar cinc temporades en les quals va guanyar tres lligues i una Copa. El 1981 va ser fitxat per un València que sortia de l'època liderada per Kempes. Va estar a punt de fitxar per l'Atlètic de Madrid, però els blanc-i-vermells van preferir Hugo Sánchez. La primera temporada va ser fluixa a nivell d'equip, tot i que personalment va anar de menys a més i va acabar-la amb 13 gols. En la segona, no va jugar. Es va lesionar el menisc i va acabar l'any en blanc. L'estiu del 1983, totes dues parts van separar els camins.

Paral·lelament, la selecció danesa anava creixent. No havia disputat mai cap mundial i tan sols unes semifinals de l'Eurocopa, el 1964. Però la fase de classificació per a l'Eurocopa del 1984 va ser un abans i un després. Arnesen només va poder intervenir en un partit de la fase de classificació, però va ser el definitiu, la victòria per 0-2 contra Grècia que donava el bitllat la selecció per al torneig europeu de França i deixava fora Anglaterra per un punt. Els danesos fins i tot havien vençut a Wembley, amb un gol de penal d'Allan Simonsen.

El 1983, Arnesen es va ajuntar a un Andelecht que acabava de guanyar la Copa de la UEFA i que la primavera següent perdria la final per penals contra el Tottenham. Havia recuperat les bones sensacions i es disposava a afrontar el seu primer gran torneig. En el debut, Dinamarca va caure contra França per culpa d'un gol afortunat de Platini. A més, havia perdut Simonsen, amb una lesió que el retiraria del futbol. Calia superar-ho tot en el segon duel, contra Iugoslàvia.

El gol

A Lió es disputava un partit a vida o mort, ja que els balcànics també havien perdut el primer partit, contra Bèlgica. Però aquella va ser la primera exhibició de l'equip de Sepp Piontek. I la va iniciar Arnesen amb una jugada afortunada. Era el minut 8 quan va recórrer la banda, en una acció de potència es va fer una autopassada i només ell sap si va voler centrar o va rematar a porteria gairebé sense angle. Va tenir la sort que el porter Ivkovic no s'esperés que la pilota prengués aquella direcció i se la va acabar introduint a la porteria. Ara seria gol en pròpia porta, però aquell se li va donar a Arnesen.

El jugador de l'Anderlecht encara marcaria un altre gol en aquell partit, de penal, el 3-0. Abans, Berggreen havia fet el segon i entre Elkjaer Larsen i Lauridsen van tancar la golejada. Arnesen va tornar a transformar un penal decisiu, el momentani 2-2, en la remuntada contra Bèlgica, 3-2, en el duel crucial de la primera fase. Dinamarca semblava llançada, però Espanya se li va creuar al camí i va caure per penals, també a Lió, en les semifinals. En la tanda, Arnesen no en va xutar cap perquè havia estat substituït.

El centrecampista es va estar a l'Anderlecht fins a l'any posterior, en què va guanyar la lliga. Llavors va iniciar una altra gran era al PSV Eindhoven, ja als 29 anys. El 1986 també va formar part de l'equip danès que va disputar el mundial de Mèxic. Allà va jugar els tres partits de la primera fase, però una estúpida expulsió contra Alemanya Federal dos minuts abans del final, quan els danesos ja guanyaven per 2-0, el va deixar sense disputar els vuitens. No es va poder enfrontar a Espanya i va veure des de la graderia els quatre gols de Butragueño que el deixaven fora del seu últim gran torneig. La selecció ja no entraria a l'Eurocopa del 88, ni al mundial del 90.

Però aquella època va ser positiva perquè el PSV es va passejar als Països Baixos amb tres lligues i una Copa i ho va amanir amb la Copa d'Europa del 1988. A causa d'una lesió, no va poder disputar la final contra el Benfica, decidida per penals, però va ser una peça clau en les eliminatòries de quarts de final i semifinals decidides per diferència de gols contra el Girondins i el Reial Madrid. Aquell PSV és l'únic equip de la història que ha guanyat la Copa d'Europa sense vèncer en cap dels últims cinc partits. Tot van ser empats, a zero i a un.

Vist el seu estat físic, aquell estiu es va retirar, amb 33 anys. Després ha desenvolupat una destacada tasca de despatxos, com a director esportiu d'entitats del continent tan destacades com el PSV, on va descobrir Ronaldo, el Tottenham o el Chelsea. També ho va ser de l'Hamburg, del Metalist Kharkiv, del PAOK Salònica, d'un dels seus equips de jugador, l'Anderlecht, i del Feyenoord. El talent organitzatiu al camp el va saber portar després als despatxos, tot i que corrent molt menys que en els desplegaments que feia en la seva època de jugador.